El primer document que esmenta el lloc data del 947 i fa referència a l'església de Sant Genís (“Sancti Genesii in comitatu Gerundense in loca qui dicitur Pineta cum alodio de Palatiolo”), que figura com a propietat de Sant Pere de Rodes; fou consagrada el 1079 pel bisbe de Girona Berenguer Guifre.
D'aquesta parròquia s'independitzaren el 1319 la parròquia de la Mare de Déu de la Riera (al bell mig de Blanes), el 1559 la de Malgrat i el 1906 la de Santa Maria de les Ferreries (o Palafolls).
Del castell de Palafolls en tenim constància documental des del 1035; era aleshores el centre de la important baronia de Palafolls, que comprenia els actuals termes de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes; inicialment en poder d'Odó de Sesagudes i els seus descendents, cognomenats més tard també Montseny, que el posseïren fins que fou cedit a Guisla, filla d'Humbert Odó de Sesagudes o de Montseny, casada amb Bernat Gausfred (que hom suposa fill del senyor de Pals); aquesta cessió fou feta vers el 1095 i en aquesta branca recaigué també el domini del castell de Lloret; llur fill Gausfred Bernat adoptà el cognom de Palafolls vers el 1104.
El 1113 Ramon Berenguer cedí la senyoria major (alta jurisdicció) als vescomtes de Girona, que aviat s'anomenaren Cabrera.
Els Palafolls mantingueren la sobirania menor; el 1165 perderen el domini sobre Lloret i Sant Esteve de Caulès.
Ramon de Palafolls, nat al castell, fou bisbe de Girona en el període 1214-1218.
Berenguer de Palafolls fundà el 1336 Vilanova de Palafolls (aleshores el terme tenia 52 km2 i 202 focs) i Guillem i Geralda de Palafolls atorgaren el 1373 la carta de poblament del nucli que havia d'esdevenir Malgrat.
Les tensions entre els Cabrera i els Palafolls motivaren que Pere III comprés als darrers la seva jurisdicció (1381), que vengué més tard (1382) a Bernat (IV) de Cabrera, i així aquesta família adquirí el domini ple de Palafolls (els Palafolls adquiriren el vescomtat aragonès d'Ariza i castellanitzaren el cognom amb la forma Palafox).
Amb motiu de la guerra contra Joan II, el rei Pere IV, dit el Conestable de Portugal, cedí Palafolls (1466) a Bertran d'Armendaris, cessió confirmada per Joan II a la mort del duc de Lorena, el qual, a més, el nomenà vescomte de Palafolls.
El castell tornà als Cabrera en normalitzar-se la situació i el 1572 passà, com tots els seus béns, als Montcada, comtes d'Aitona, succeïts al segle XVIII pels ducs de Medinaceli. Encara el 1861 els ducs de Medinaceli reclamaren drets hereditaris sobre Palafolls, però després d'un llarg procés la població restà totalment incorporada a l'estat (1880).
Les restes del castell de Palafolls s'aixequen en una muntanya (150 m), dominant la Tordera; té una planta irregular allargada, dividida en dos recintes, i la major part de les construccions són dels segles XII al XV.
El recinte sobirà és el més alt i està format per un cos massís, fortificat, al qual s'accedeix per una porta de mig punt, restaurada. A mà esquerra es veuen uns arcs que devien sostenir un gran saló gòtic. Al costat hi ha la cisterna, coberta amb volta de canó, on encara es perceben les marques de l'encanyissat.
Una mica més amunt es troba la capella, molt restaurada. Encara més amunt hi ha la part més antiga, un espai rectangular que conserva bona part dels murs i restes d'una torre quadrada al seu interior.
El recinte jussà, d'època gòtica, forma una gran plaça d'armes, a l'extrem de la qual hi ha les restes d'una gran torre.
Des dels anys seixanta l'entitat Amics dels Castells inicià uns treballs de consolidació i restauració de les malmeses ruïnes; se'n restaurà l'antiga capella (on s'entronitzà una imatge de la Mare de Déu de Tordera) dissortadament però, no es pogueren salvar els frescos romànics que representaven l'adoració dels Reis Mags.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada