Anàvem darrera de la Maria Dolors Costa Mari, que ens feia de ‘sherpa’ per les terres de l’Alt Empordà; la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés; davant nostre, al costat dret de la carretera, retallada dins de la intensa blavor del cel, veiem la petita esglesiola de Sant Nazari de les Olives. El topònim ens parla d’un paisatge sec, dur, quasi inhòspit, que els avenços tècnics – bàsicament la possibilitat de regar les terres – han convertit en un jardí.
Aquest veïnat de masies disperses, situat entre l’Orlina i el Llobregat, és esmentat per primera vegada l'any 1017 en una butlla del papa Benet VIII, en la que confirma la propietat a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon.
Es proposen els segle XII o XIII, - no hi ha doncs car certesa- de la data en que fou aixecada aquesta església en honor de Sant Nazari, fill de Santa Perpetua, que juntament amb el seu deixeble Cels, va rebre el martiri per decapitació el 28 de juliol de l’any 68 a la ciutat de Milà.
De l’edifici actual , cal dir com a mínim que és força peculiar ja que l’absis te una major amplada que la capçalera, curiosament però. malgrat les evidents reformes i reconstruccions, conserva encara la porta orientada a migdia.
Els termes ‘capella’ i ‘rural’ amb que habitualment se la designa son del tot inexactes :
El terme ‘capella’ segons la tradició es genera per designar el lloc on es guardava La meitat de la capa de Sant Martí, ‘el de l’estiuet ‘ que va ser conservada dins d’una urna, i per resguarda-la adequadament es va aixecar un petit santuari on anaven els fidels a venerar aquesta relíquia; i com en la llengua d’aleshores – el llatí vulgar – la meitat d’una capa, era una capilla o capella, la gent deia, “anem a pregar on esta la capella “, i d’aquí ve el nom que avui encara es dona, als petits llocs que es construeixin per poder pregar.
El terme ‘rural’ és força modern, fins quasi a darreries del segle XVIII, la major part de la població vivia de l’activitat agrícola, aleshores les ‘ciutats’ eren l’excepció i no la norma.
Defensem la tesis que Sant Nazari va exercir funcions quasi parroquials, i pensem que lògicament, a la seva vora trobaven l’etern descans els veïns d’aquesta contrada.
Ens explica la nostra ‘sherpa’ que és un lloc molt apreciat pels peraladencs , que acostumen a celebrar aquí casaments i altres cerimònies religioses festives.
Quan ens acomiadem de la Maria Dolors Costa Mari, el Vallès malgrat que la tècnica ‘avença que és una barbaritat’, a una velocitat – inassolible – de 110 quilometres hora, distà de Peralada no menys de dues hores; per descomptat li agraïm molt - a ella i al seu pare - la seva dedicació, i li fem palès el nostre desig de tornar ben aviat, l’Alt Empordà en general, i concretament Peralada , tenen molt a ‘viure’.
Ah!, no hem trobat els goigs d’aquesta església, us reproduïm els de Sant Nazari de la Vola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada