De l’aparell romànic en que es basti el temple primitiu en queda poca cosa, com em deia Mossèn Evarist Gómez Ruiz, fa un anys a Vinaixa on exercia com a Rector – actualment és arxiprest del Baix Camp - L’arxiprestat és una demarcació territorial que aplega diverses parròquies «per tal d’afavorir la cura pastoral a través d’una acció comuna» ; es conserva el romànic bàsicament en aquelles parròquies que al llarg dels segles no han tingut un creixement econòmic significatiu. És evident que a Vallmanya en algun moment del passat l’activitat econòmica va permetre fer no una sinó nombroses modificacions i reformes de l’església parroquial dedicada a Sant Pere. 
La realitat d’avui dissortadament és molt altra; el terme té una baixíssima taxa de població, i això pensem que condiciona clarament tots els aspectes de la vida diària, des de l’abastiment de les llars que s’ha de fer en poblacions allunyades, fins a la manca i/o escassetat de serveis públics bàsics, ensenyament, sanitat, cultura, lleure,..... La Catalunya posterior a 1.978, ara legalment democràtica, va seguir, i segueix les politiques econòmiques del que m’agrada qualificar com ‘primer feixisme’, això explica en gran mesura l’èxit d’aquesta ‘democràciola’ que ha superat alhora el llistó del 20% d’aturats, i la necessitat d’importar fins l’aire – contaminat - que respirem.
Aquesta ‘VALLIS MAGNA’, i les que trobarem més amunt i més avall, podrien tornar a emplenar-se de vida a poc que els capitostos barcelonins, deixessin de posar pals a les rodes, i practiquessin el que prediquen ‘ posar-se al servei del país’.
No hem tingut ocasió de coincidir a ningú, i més enllà de la barcelonina percepció de ‘ poblet de pessebre’, quan ens acomiadem de Sant Pere de Vallmanya, tinc tota la sensació de sortir d’un cementiri, endreçat, polit, bucòlic, ... però cementiri al cap i a la fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada