diumenge, 3 d’abril de 2011

SANT MIQUEL DE LA GREVALOSA. BAGES

Anàvem l’Antoni Ibáñez Olivares i l’Antonio Mora Vergés per les terres , en altra època feréstecs , que fan límit amb la comarca de l’Anoia; ens aturàvem a l’Andorrà de Castellfollit de Boix, on alhora que ens serveien un cafè ens explicàvem en quin estat es troba la pista forestal que mena fins a Sant Miquel de Grevalosa.

Ens venen – i mot bé – les qualitats d’un formatge elaborat a la població; a la tornada ens aturarem per a comprar-ne sis, ja sabeu, per casa, per les filles, .... us deixem alguna informació perquè aneu llegint mentre fem via per una pista forestal en molt bon estat.

El Cullerot és un formatge artesà elaborat per Formatgeria Venys, a Castellfollit del Boix, el lloc és del tot adequat, diríem que idíl•lic perquè les cabres pugin pasturar i en conseqüència donin una llet de qualitat.

Ens expliquen que el formatge es fa amb llet crua de cabra.

És un formatge de coagulació làctica. Això significa que en lloc d'afegir el quall per coagular la llet, el formatger, permet que el cultiu bacterià vaig actuant lentament per si sol, per fermentar la llet, el procés requereix unes 18 a 24 hores. A poc a poc, el bacteri converteix el sucre de la llet en àcid làctic, el procés durarà fins que l'acidesa sigui suficient perquè la llet es coagule per si sola. Una petita quantitat de quall s'afegeix al final per aconseguir una quallada més estable, però és l'àcid i no el quall, el que aconsegueix la coagulació.


No hi ha cap indicació que ens ajudi a trobar les runes de Sant Miquel, sabem únicament que es localitzen a uns 700 metres de l’església dedicada a Santa Cecilia situada literalment damunt d’un cingle; l’Antoni Ibáñez Olivares és un ‘expert’ en aquest Arcàngel, protector dels camins, i defensor contra el maligne, i a les seves instàncies seguim un corriol força desdibuixat que ens deixa davant d’un mur de pedra envoltat de vegetació arbustiva i brusca. Som a Sant Miquel.



L’església tenia planta rectangular, amb la porta – on s’asseurà l’Antoni per menjar-nos la poma – orientada a migdia, no tenia absis, i malgrat l’absoluta ruïna en que es troba l’ indret, advertim les restes d’una volta de canó, i l’inici d’unes voltes de ferradura que donarien lloc segons algunes tesis a la divisió en tres capelles del recinte, per les minses mides – no portem la cinta mètrica i per tant ens cal fer una estimació - una llargària inferior als 5 metres i una amplada menor de 4, és a dir un espai total útil de 20 metres quadrats dissentim d’aquesta explicació.



Altres fonts sostenen que les restes visibles son les de l’edifici original possiblement del segle IX; més tard se li afegirien una capella a cada costat – de les que no hi ha cap resta -, i en darrer terme es substituirà el sostre que era embigat, per una estructura amb tres voltes, sostinguda amb uns arcs formers dels quals en ambdós costats en trobem traces.

No trobem enlloc cap explicació pel que fa a la construcció d’una nova església a escassament 700 metres ; cronològicament Sant Miquel és del segle IX, i Santa Cecilia – també anomenada Sant Marc – de darreries del segle XII i/o inicis del XIII, hi caben almenys dues explicacions lògiques :

Que el creixement parroquial fes necessari aixecar una nova església en un indret més ample i planer.

Que sant Miquel, com a conseqüència d’alguna de les ràtzies àrabs que assolaren Catalunya patis danys greus.

Un cop recollides les imatges, i únicament amb alguna esgarrinxada lleu, malgrat el lamentable estat en que es troben les restes, esmorzem dins del clos de sant Miquel.

Passen llargament de les 12,00 quan entrem a l’Andorrà per comprar els formatges. També així – comprant productes locals - es fa país.
Ah!, de grèvol ja no se’n veu per enlloc, ni de boix tampoc.