SANT PERE D’ULLASTRE

Els ullastres són una varietat d’oliveres pròpies de terrenys propers al Mediterrani. A la nostra comarca, es troben a diversos indrets, però per a la finalitat que a nosaltres ens interesa, podem veure una ullastreda a tocar de la masia de Can Sanpere, a Castellar del Vallès. La masia, té literalment enganxada, paret per paret, una ermita romànica que probablement fou construïda al segle X y dedicada a San Pere, d’aquí que rebi el nom d’ermita San Pere d’Ullastre, o també de San Pere de les Cadiretes, com després us explicaré.

El cas és que l’últim dissabte de setembre, el meu amic Feliu i jo vam decidir fer una caminada des del Santuari de la Salut, de Sabadell, fins al cementiri de Castellar, seguint el Camí Vell, i de tornada ens vam atansar a Can Santpere per visitar l’ermita. Es tracta d’una construcció senzilla amb un interior gairebé despullat d’ornaments, entre els quals destaquen encara algunes pintures al fresc a la part alta de l’absis. I a la taula, en lloc preponderant, una figura de Sant Pere, de molt bona mida, entronitzat i abillat amb robes de bisbe, que fa goig. Al davant de l’estàtua de l’apòstol hi ha, si la memòria no em falla, diversos objectes, entre ells una senzilla creu platejada o cromada que com a molt deu fer un pam d’alçada. Dic que San Pere es veu “entronitzat” perquè, en actitud majestuosa, es troba assegut en un “tron”, o trona, raó per la qual, penso, el poble, que de tot fa riota, devia dir Sant Pere de les Cadiretes.

A mi el que em va cridar l’atenció és la desproporció entre la mida de la figura del sant i la representació del Crist crucificat: de la petitesa de la Creu. Bé, no és que em cridés l’atenció, perquè sé que en la tradició catòlica romana moltíssimes esglésies, santuaris, ermites, basíliques, catedrals, i altres llocs de culte, dedicades als apòstols, als sants, a la Verge Maria, als àngels i als arcàngels, tenen la imatge del qui s’hi venera en un lloc destacat i la de Crist crucificat en un de secundari. No em sembla malament que el públic respecti la mare de Jesús i totes aquelles persones que han dut una vida santa. Però que la figura de Crist, per quina causa el pecat va ser esborrat del món i en el qual esperem la salvació i la vida eterna, amb el nostre cos de carn i amb la nostra ànima, i que és l’únic i veritable intercessor davant el Pare, no ocupi el lloc central i més visible en tots els llocs de culte que es consideren precisament “cristians”, em sembla senzillament un error.

El matí era assolellat i al mateix temps fresc. Aire pur de començaments de tardor amb els colors ja bastant rogencs dels fulls dels arbres. La visita a Sant Pere d’Ullastre, més que satisfactòria, i la caminada, força relaxant, gràcies a Déu.


Sabadell, ú d’octubre de 2008.

Text: Antoni Ibáñez Olivares. Fotos: Feliu Añaños Masllovet

Balsareny, per exemple.

En aquesta Vila situada a la vessant occidental de la comarca del Bages, hi podem trobar algunes joies del romànic català; ara els polítics del nostre país [ aborígens i estrangers ] ens volen explicar que tenim un tresor : el patrimoni històric i cultural. En una època de gran misèria esmerçaran molts recursos econòmics, en una campanya que amb la millor intenció podem qualificar benèvolament com de “distracció “ .

Fer una llista de les ermites, esglésies, castells, torres, .... etcètera, que s’han perdut per pura desídia, quan no per voluntat expressa de l’administració, consumiria sens dubte el període de temps – curt, però inconcret - que li resta a la nostra espècie com a conseqüència del canvi climàtic.

A tall d’exemple : el temple en ruïnes de Sant Vicenç d'Aladernet, pre-romànic, situat a l'esquerra de la riera de Conangle ; prop de la masia de Casaldaliga, d’on sorgeix la nissaga, que portarà al Brasil un bisbe català. El paratge al límit del terme rebia possiblement la protecció dels Senyors de Castellnou.

Un parell d’excepcions a la regla:

l'església romànica de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans —restaurada pels canonges de la Seu de Manresa, propietaris de l'heretat - és un curiós temple de dues naus, una de les quals extremament curta, i dos absis, del segle XII, ampliats en època gòtica. Es venera també a Santa Rosa, i per aquesta raó la propera setmana, dins de la celebració de la Mare de Deu del Roser, s’hi dura a terme un solemne ofici religiós, al que per descomptat esteu tot convidats.

De construcció molt posterior, però igualment de tradició romànica l'esglesiola de Santa Margarida de l'Alou, coneguda també com de Viladepost del Puig.

En aquest boci de món, on potser no sempre era possible veure’s d’un campanar a l’altre, segur que arribava sempre el so d’una campana a l’altra; aquesta i no un altra fou la raó per la qual els avisos a la població, bons i dolents, es donaven mitjançant les campanes de les esglésies.

Avui comprovàvem – una vegada més - que la major part de campanars, de torre o d’espadanya , estaven orfes dels instruments que els donaven sentit. Les campanes donaven realment informació i noticies; l’hora del dia – sempre - i si era del cas la comunicació del traspàs d’un veí , o d’un bateig, casament, i fins d’algun potencial perill, ja fos provocat per la natura, ja per malfactors humans.

El lloc de les campanes l’ocupa avui la televisió i en menor mesura la radio; tenim una emissora que repeteix constantment les mateixes - males – noticies , amb l’única variant de l’hora del dia; son les ... , son les ....., son les .....; des de les televisions – com si fos una noticia - les manifestacions convulses del que s’ha donat en definir com delirium sutoris , i que consisteix bàsicament en excusar-se pel que fa a la catastròfica situació en que es troba el país, i anunciar-nos que malgrat això, ells son els millors, i per descomptat, Espanya va bien ! .

Com el Lendakari Ibarretxe , acatem, però no compartim , que únicament ells podem convocar referèndums, en aquesta curiosa democràcia espanyola; entre nosaltres us suggereixo amics lectors :

plantejar-nos seriosament, la tornada de les campanes com únic mitjà d’informació pública.

Demanar als governs que prediquin menys, i practiquin més. Tant en relació al patrimoni històric artístic, com en qualsevol altra qüestió.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

Exercici de bona memòria. Ramon Vila Capdevila, "Caracremada" "Passos llargs", "Maroto"

Fèiem amb el Joan Escoda i Prats, una sortida per combatre aquest alzheimer agut que s’ha instal·lat en la nostra societat, i quina manifestació més horrible és l’oblit permanent d’aquells herois que amb la seva vida, han fet possible l’existència d’aquest miratge de pau i llibertat que vivim ara.

El nostre destí : la Creu del Perelló, situat entre els termes municipals de Castellnou del Bages i Balsareny, davant per davant de la muntanya de Montserrat. Sens dubte aquesta imatge acompanyaria les llargues hores d’agonia d’en Ramón Vila Capdevila, la matinada del 7 d’agost de 1.963.

Quan al periple vital d’aquest català excepcional, reprodueixo íntegrament un article publicat en ocasió de la Marxa d’homenatge als maquis :

Ramón Vila Capdevila, també conegut com "Pasos Largos", "Caracremada" i per "Capità Raymond" a la resistència francesa, va ser un dels guerrillers més destacats del maquis català.
D’un valor i coratge personal extraordinari mai no va tolerar el feixisme, que va combatre fins a la mort.

L’altre cap guerriller del Berguedà, Marcel·lí Massana, deia d’ell: "En Ramón fou, sens dubte, el millor de tots nosaltres".

Era un home alt, amb una gran força física. De cos ample, i de fesomia enèrgica, ulls vius, front ample amb un aire entre selvàtic i tímid. Era senzill i modest, amb una gran agilitat.

Nascut en el petit poble de Peguera, al Berguedà, el 1908. De petit li deien "En Maroto" que era el nom de la masia on vivia. Als 12 anys, l’agost de 1920 estava amb la seva mare, la Dolors, recollint llegums, en un dia molt ennuvolat. Va començar a ploure i de cop, un llamp seguit d’un gran tro els va caure al damunt, la Dolors va morir i al seu fill, el Ramón, li va quedar la cara cremada. Dos anys més tard, quan en tenia 14, va marxar a treballar a una fàbrica tèxtil de la Pobla de Lillet.

En aquells anys, els anys vint, molts industrials barcelonins, o d’altres zones industrials, amb la condició d’augmentar els seus guanys, traslladaven les indústries sobretot les tèxtils, cap a la zona alta del Llobregat, pagant un sou de misèria, exercint una explotació i un cabdillisme humiliants. Per poder sobreviure, nens i nenes de nou a catorze anys, havien de treballar durant 10 o 12 hores diàries. Així, en aquest ambient d’injustícia social, que sofria, dia a dia, Ramón Vila, a causa de el seu caràcter i temperament rebel, participà des de molt jove a les lluites obreres de la Conca minera del Berguedà.

A la Pobla de Lillet on treballava 11 hores diàries, va dur a terme el seu primer sabotatge, l’hivern del 29 al 30, contra un empresari que acabava de renovar la seva maquinària i va deixar sense treball un centenar de companys seus. Així, un dissabte a la nit, va col·locar explosius en la nova maquinària, però una càrrega va explotar abans d’hora, ferint-li la cara i les mans. Com a conseqüència d’aquest atemptat va ser detingut i empresonat a Manresa. No va obtenir la llibertat fins el 14 d’abril del 31, és a dir, fins a la proclamació de la república.

En el mateix mes d’abril torna a la Pobla de Lillet, però no troba feina, i se’n va a treballar a les mines de carbó de Fígols, on de seguida destaca com a líder entre els miners cenetistes. Tots els diumenges baixava de Fígols a Berga, caminant, per a veure la seva germana petita, que vivia amb uns oncles i a qui estimava molt. Ramón, després de veure la seva germana, se’n tornava a Fígols al capvespre.

De vegades, les seves anades a Berga tenien un altre sentit, ben diferent. Ramón va participar en l’aixecament de l’Alt Llobregat del 32. Va estar empresonat durant sis mesos, primer a Manresa i després a Barcelona.

L’estiu del 32, a la sortida de la presó, se’n va anar a fer de llenyataire i de pagès, tornant a Fígols el febrer del 36 a treballar de nou a les mines.

Aquest mateix any, baixa a Barcelona en una mostra de solidaritat amb els vaguistes del tramvia, intervé activament en la vaga, que volien avortar els escamots d’Estat Català. Va ser detingut i empresonat a la Model de Barcelona, per a ser destinat, després del judici a la presó de Sant Miquel dels Reis a València.

Va ser alliberat pels treballadors, el 19 de juliol del 36, a l’inici de la guerra. Es va allistar a la Columna de Ferro, valenciana, i va passar a lluitar al front de Terol, fins el març del 37, que van ser militaritzades totes les columnes.

Llavors, torna a Fígols a treballar de miner, i participà en la colectivització.

El 1937, quan criden la seva quinta del 28, se’n va anar amb el seu amic Ramon Casals i Casafont, a la 153 Brigada Columna Terra i Llibertat.

El 39 es va exiliar a França, on va ser internat al camp de concentració de Saint Cyprien. El 1940 va ser traslladat al camp d’Argelés, d’on va escapar al poc temps d’arribar.

Juntament amb altres llibertaris, va passar a organitzar la resistència llibertària a Catalunya, amb la creació de grups volants, que actuaven a l’un i altre costat dels Pirineus.

Va ser detingut el 43, pels alemanys, a Perpinyà, per no dur documentació suficient, va estar pres durant dos mesos al Castellet. Va haver de treballar amb els alemanys, a l’organització TODT, en una mina d’alumini a Bédarieux prop de Nimes, fins a que el 1944, assolí escapar-se, i es reintegrà a la resistència francesa de Lemoges, després ingressà al conegut maquis de Rochechouart, a l’Haute Vienne, on se’l conegué pel "Capità Raymond". Lluità primer, amb "L’Armée Secrète", i després amb els "Franc-Tireurs-Partisans".

En el maquis francès, va actuar en tots els combats de lluita oberta, però es va negar sistemàticament a prendre part en operacions de neteja i escarment. Així, no va permetre mai que s’afusellés cap home. El Capità Raymond deia: "Ni durant la revolució a Catalunya, ni en la resistència a França, mai no vaig voler intervenir en execucions ni en res de semblant. Un enemic vençut ja no és un enemic, i matar homes indefensos no és propi dels homes".

La seva especialitat eren els sabotatges, va fer saltar un gran nombre de trens blindats alemanys, especialment un de la SS, carregat amb tancs i material bèl·lic pesat, que es dirigiria a Normandia quan ja havia tingut lloc el desembarcament dels aliats. Com a represàlia, alguns destacaments motoritzats alemanys de la 2ª Panzer divisió van arribar al poble d’Orador sud Glaine i van cremar vius als 1500 habitants del poble. Com a resposta a aquesta acció contra la població civil, el "Capità Raymond" i els 200 guerrillers de "L’Armée Secrète" van assaltar i van aniquilar tota una divisió alemanya a Oradour sud Véze.

Ramón Vila va imprimir en el seu grup, la seva experiència i l’eficàcia guerrillera, convertint-se en un dels grups més llegendaris de l’Haute Vienne. Encara avui, és viva, en la memòria popular d’aquesta regió francesa, la història del maquis del "Capità Raymond".

La seva dedicació i el seu valor van ser reconeguts per les autoritats franceses, que li van concedir el màxim guardó, el de la legió d’Honor que, naturalment, va rebutjar.

Després de ser aniquilat l’últim reducte nazi a França, es va dirigir cap al sud, no molt lluny del Pirineus, passant una temporada al "Mas d’Azil", amb el seu amic de Berga, Ramón Casals. Els dos es guanyaven la vida fent macarrons i fideus amb una maquineta. Més tard trobarà treball en una línia telefònica.

Torna a Catalunya, per a continuar la seva lluita contra el franquisme. Feia de guia de la CNT, amb el nom de Ramón Llaugí, travessant en múltiples ocasions el Pirineu, tant per a transportar carregaments d’armes per als grups d’acció, com per a traslladar activistes a l’altre costat del Pirineus.

Col·labora amb diversos grups de guerrillers, com els de Faceries, Massana i Quico Sabater.
Ramón Vila creia que el sabotatge contra les torres d’alta tensió i instal·lacions de subministrament elèctric, era l’única manera d’acabar amb el règim franquista, l’única opció al seu abast per ensorrar l’economia de l’estat.

El maig del 47, arran d’una visita de Franco a les mines de Sallent, el dia 17, va dirigir un grup de 50 guerrillers, que havien d’atemptar contra el Dictador, però degut a un accident van haver de fer marxa enrere.

El 48 i 49 "Caracremada" dinamita dues vegades les conduccions elèctriques dels carburs de Berga i també les línies d’alta tensió entre Prats de Lluçanès i Berga.

L’any 1953, la CNT a l’exili va desautoritzar la lluita armada, però "Caracremada" va mantenir el combat pel seu compte, que ell havia començat el 1930 a l’Alt Llobregat. Va ser inútil la conversa que va mantenir l’any 59, a Prada de Conflent amb Marcel·lí Massana, que el volia convèncer perquè deixés la lluita armada. Va faltar molt poc, perquè Massana que ja havia deixat les armes l’any 50, les tornés a agafar per anar-se’n amb el Ramón.

Fins el 1963, va realitzar diverses incursions a Catalunya, principalment a les comarques del Bages i del Berguedà. Des del Canigó, entrava a Catalunya per la Molina, la Collada de Tosses, Vall-Ter o Setcases. Ramón Vila comptava amb l’ajut de nombroses masies on podia dormir i menjar, sobretot a la zona de Prats de Lluçanès, on llavors encara hi havia militants camperols clandestins. Les incursions les solia fer de la primavera fins a l’estiu, de vegades sol, i altres acompanyat d’un grup o amb un altre guerriller. Qui també el va acompanyar moltes vegades va ser un altre guia de muntanya anomenat Jesús Martínez Maluenda "El maño" que encara avui, des del seu exili de Toulouse ens apropa a la figura difuminada de Ramón Vila Capdevila.

Paradoxalment, Ramón va ser un dels guerrillers que més va actuar, i de qui menys accions es coneixen, degut a la seva modèstia i al seu caràcter introvertit i personalista, i al fet que tots els seus companys de lluita van morir en combat o afusellats.

L’última acció de Ramón Vila "Caracremada" fou a finals del juliol de 1963. Travessava el Pirineu prop de Solsona, Serra del Pinós i seguia pel Cardener, fins a arribar A Palà. Després va anar fins a Camps i Fals, i va seguir fins a Sant Joan de Vilatorrada, pels voltants de Coll-Baix. Anava per la Font de la Rel i pel marge del rierol de Rajadell. Seguia la via fèrria, fins a arribar al desnivell de Can Prim. Allà es va aturar. El seu objectiu (una vegada més) eren les torres de conducció de línies d’alta tensió que subministraven energia elèctrica a Barcelona.

El 2 d’agost cap a les onze de la nit va col·locar les càrregues a les torretes. L’explosió es va produir a primeres hores de la matinada. I va reprendre el camí de tornada, Però de les tres explosions, sols en va escoltar dues, i en contra de la seva acostumada prudència, va tornar cap enrera per a comprovar l’explosió de la tercera càrrega. Va arribar i va comprovar que les tres torres havien caigut.

Quan encara era de nit (dia 3) va tornar cap a la zona de Calders. Travessant el riu Cardener, es va internar pel bosc que s’estén entre Sallent i Balsareny.

La nit del 6 al 7 d’agost va travessar el riu Llobregat en direcció cap a Calders. El dia 7 d’agost a les 12’30 nit en un enfrontament amb la guàrdia civil en el qual no va tenir ni temps de disparar, queia mortalment ferit. L’últim guerriller català va ser assassinat en el paisatge de la Creu del Perelló, situat entre els termes municipals de Castellnou del Bages i Balsareny. La seva agonia va durar fins a les set del matí. Va morir amb l’esquena acomodada en la seva motxilla. A les mans encara hi tenia una metralleta. Va estar agonitzant tota la nit, ja que la Guàrdia civil de la 231 comandància de Manresa, composta per uns 200 guàrdies, no van gosar apropar-s’hi.

Immediatament, va córrer la notícia per les comarques del Bages i del Berguedà, com un llampec: "En Maroto és mort!, l’han matat les caderneres!".

Va ser enterrat, a l’altra banda del mur del cementiri de Castellnou del Bages, sense creu ni referència, oblidat entre el fullatge.

El 7 d’octubre del 78, a Sallent, la CNT li va fer un homenatge, hi van acudir més de 2000 persones la meitat de les quals provenien de la comarca. Però l’acte va ser prohibit pel governador civil, i el poble va ser ocupat per la guàrdia civil, el cementiri on està enterrat també.

Després de 15 anys de la seva mort, encara no li perdonaven la seva vida revolucionària. El 1978, tornava a ser un "malfactor", "facineroso", "perillós criminal" i "bandit a sou dels enemics d’Espanya exiliats a l’estranger", segons l’estil noticial del periodista Enrique Rubio.

Amb la mort de Ramón Vila Capdevila, arribà el final històric del maquis antifranquista a Catalunya. Ramon Vila va reposar fins fa cinc anys sense un senyal que indiqués que allí dormia un heroi de la resistència francesa contra el nazisme, un lluitador antifranquista.

El 2000, fou enterrat dignament, una placa de vidre recorda als excursionistes i viatgers que allí reposa el darrer guerriller antifranquista.

Entre els arbres el vent xiula:

En Maroto és mort;

l’han matat les caderneres.

Moià; Catalunya, Comerç, Country !

Fèiem cas a la Dolors del Country Moià, i el dissabte 27 de setembre de 2.008, enfilàvem la carretera que ens portaria des del nostre Vallès fins a l’altiplà; d’aquí al llarg dels segles han sorgit figures essencials alhora de configurar la Catalunya d’avui.

S’afegia al grup de Castellar en aquesta ocasió el Pedro, de forma que anàvem : la Rosa , la Vicki i la Maria Jesús en representació del sexe femení, i l’esmentat Pedro i jo mateix quan al sexe dèbil.

Esperaven com en l’anterior sortida a Viladecavalls, un petit tastet històric, que faríem en aquesta ocasió a Castellnou de la Plana, actualment un gran casal gòtic que hom troba a les envistes ja de Moià, a la dreta de la carretera C-59. Els seus constructors i propietaris, la família Planellas, foren Senyors feudals de la contrada, amb els títols – entre d’altres . de Baró de Granera, Talamanca, Calders, Rodors ,... i és fama que la frase “de Granera el dimoni n’era “ sorgí arrel d’alguna de les seves facècies. L’any 1384 Moià va retornar al domini reial mitjançant una redempció pecuniària, i va ésser declarada "carrer de Barcelona”

Arribaven a la Plaça Major, amb catalana puntualitat, i comprovaven satisfets que juntament amb Castellar del Vallès, havien respost a la crida, Manresa, Granollers, Taradell, Manlleu, Terrassa, Sabadell, Sentmenat, el grup de Moià amb les seves samarretes taronja, i moltes persones a títol particular, que mantenen amb aquesta Vila per demés cordial una relació d’antic. Comptava per damunt de dos-centes persones ballant alhora, sens dubte la màxima capacitat d’aquesta Plaça.

La Vila amb totes les botigues obertes, dissabtes i diumenges, és un pol d’atracció que activitats com aquesta, augment i/o consoliden. Els de Moià en saben de fer negocis !

Gaudíem a cor que vols, del lloc, del temps i de la musica !

Obligacions del tot ineludibles amb el grup de Castellar del Vallès, ens feien plegar abans de l’hora d’acabament , i ens acomiadàvem dels amics de Moià fina una nova ocasió, que desitgem propera.

No podíem però marxar amb les mans buides, oi ?. Efectivament, ens fèiem amb un bon formatge d’ovella de Montbrú. Moià, és el paradís de les delicatessen !!!!

© Antonio Mora Vergés

Torre Nova de Caldes de Montbui .Preguntes :

Aquesta torre està situada a la defensa de la vall de la riera de Caldes de Montbui. Esta dalt d’un turonet entre la riera i la muntanya del Farell.

La torre és de planta regular i l’edifici principal té tres pisos d’alçada i el que sembla una petita torre central, que en realitat és una claraboia per donar llum a l’interior de la casa.

Des de la casa tenim una magnifica vista sobre les planes del Vallès, i en dies clars es divisa el mar.

El lloc - de tot encisador - es un autèntic paradís.

Durant la Guerra Civil, va ser confiscada per L’ajuntament de Caldes de Montbui

l'actual denominació de Torre Nova, sorgiria possiblement a partir de l’ampliació en que es feu l'esmentada torre central.

Al llarg dels segles la casa ha tingut més propietaris i sens dubte altres denominacions. Fora molt interessant conèixer aquesta dada.


Va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella.


Llegenda el mas de les serps:

aquesta casa es coneix amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial. entronca clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques.

Bàsicament l’objectiu d’aquestes llegendes - que s’aconsegueix força - es fer que tothom fugi d’aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps; especialment s’explica en ocasions que es tracta d’una serp molt gran que ha travessat dues vegades el mar.

Alguna dada comú en les llegendes en que intervenen serps.

la Serpent de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n’importaren un munt d’exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada ; d’aquí que també han estat vistes als Pirineus, aniuades de manera estratègica a l’entrada de caus que amaguen fabulosos tresors.

les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d’una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d’encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s’aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca

les serpents de cabellera han estat vistes, també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura

Amic lector, ajuda’ns a conèixer la història que s’endevina apassionant de la torre Nova de Caldes de Montbui

© Antonio Mora Vergés.

Deu precs d'un gos als éssers humans

1. La meva vida dura de 10 a 15 anys. Cada separació de tu és per a mi un patiment. Pensa-t'ho bé abans de comprar-me.

2. Dóna'm temps per comprendre el que vols de mi.

3. Dóna'm confiança, visc d'ella.

4. No t'enfadis massa amb mi i no em tanquis com a càstig. Tu tens la teva feina, les teves diversions, els teus amics,..... jo només et tinc a tu !

5. Parla amb mi de tant en tant.

6. Aprèn a tractar-me com és degut. Jo sempre ho recordaré.

7. Abans de pegar-me pensa que les meves mandíbules et podrien destrossar fàcilment els ossos de la teva mà i jo no en faig ús.

8. Abans que em tractis d'inútil, testarrut o mandrós quan em demanés que faci alguna cosa, pensa que em pot haver fet mal el menjar o que he estat massa estona al sol o potser que el meu cor està cansat.

9. Cuida'm quan arribi a vell, també tu ho seràs algun dia.

10. Vull que estiguis al meu costat quan arribi el difícil moment. No diguis mai no puc resistir-ho o que passi quan jo no hi sigui. Tot serà més fàcil si estàs al meu costat.

Toudell, Viladecavalls; Country per un tubo !!!!

La Rosa, la Vicky i la Maria Jesús, eren la representació dels Amics del Country de Castellar del Vallès, que el dissabte 20 de setembre, assistirien a la II Marató de Viladecavalls.

Aturava el vehicle sobre les 18,30 prop de l’ermita romànica de Sant Miquell de Toudell, nom amb el que s’havia conegut a l’edat mitjana aquest indret . El meu propòsit era el d’ensenyar-los aquesta joia del nostre patrimoni col•lectiu, l’afecció pel Country és un motiu afegit per conèixer i estimar la nostra terra. Quan al peculiar topònim alguna dada :
TOU Segons Joan Coromines, fa referència a la peculiar orografia de la zona, on son visibles grans fondalades [ en sentit figurat TOU : BUIT DE DINS ]
DELL : [forma eufemistica : per Déu] Segons recullen en el seu diccionari l'Antoni M Alcover i en Francesc de B. Moll
El diumenge 28 de setembre tindrà lloc l'aplec de Sant Miquel de Toudell

L’actual denominació Viladecavalls, justifica per ella mateixa l’èxit del Country, oi ?

Arribàvem puntualment a la Plaça de la Masia de Can Turu, amplia, amb un paviment pla i uniforme , la trobem particularment adequada per aquesta mena d’activitats; quan a l’organització comprovem que com a mínim amb referència al Country, Viladecavalls posa el llistó molt amunt. Excel•lents entrepans i una beguda per 4,5 €, cadires plegables, serveis en condicions per homes i dones ,...

Comptàvem fins a 300 balladors/es al llarg de la vetllada; hi havia persones de Viladecavalls, de Terrassa, de Sabadell, de Sentmenat, d’Osona – ens deien que concretament de Taradell - , de Castellar, i saludaven cordialment a la Chantal i al Patrick, un matrimoni francès que està estiuejant al nostre país, i quina activitat és justament l’ensenyament del Country; en puc donar fe desprès de contemplar les seves magistrals evolucions per la pista.

Ens comentàvem els d’Osona, que Manresa, Igualada i el Pont de Vilomara, ja organitzen ballades de forma regular, anticipant-se a la proposta de portar el Country per les places majors de Catalunya que feiem setmanes enrera. Tenen un bonic projecte per la Ciutat dels Sants, aconseguir organitzar ballades de forma habitual a la Plaça de la Catedral recentment arranjada.

S’esvaïa el risc de pluja, i amb el Castell de Sant Lluïs il•luminat de fons, contemplàvem els harmònics moviments dels balladors que en les peces menys conegudes, es reduïen com a màxim a 100.

20,30, 21,30, 22,30, 23,30...... la marató s’allargaria fins més enllà de les 00,30 del diumenge 21 de setembre; tècnicament havia durat des del final de l’estiu a l’inici de la tardor !!!!

Abans de marxar calia recollir les cadires, penjar els estels al cel, i tornar a posar la lluna al seu lloc.

Felicitats al Grup de Country de Viladecavalls i al consistori de la població.

Esperem retrobar-nos el dissabte 27 a les 18,00 de la tarda a Moià, al costat de l’església !!

© Antonio Mora Vergés