CRÒNICA DE DOLOR.

Tothom que no té la dissort de viure’n envoltat us dirà meravelles de la boira; els que la pateixen cada any , molt altrament expliquen històries esfereïdores , i eviten tant com poden fer desplaçaments – particularment amb vehicles de motor – durant els períodes en que es produeixen els episodis més intensos de boira.
Refèiem amb el Tomàs Irigaray i López, - en un dia clar i sota un sol de justícia - un viatge que anys enrera, i dins d’un dels hiverns en que les boires foren més intenses i duradores, havia acabat segons les cròniques de la Nova Tàrrega de la pitjor de les maneres possibles.

Començàvem a la Capital de la Segarra, Cervera, on recolliríem imatges del Priorat de Sant Pere el Gros ,i l’església gòtica de Santa Magdalena; ens arribaríem fins a Granyanella per retratar la seva església parroquial, i en la tornada abans d’arribar a l‘encreuament que ens menarà fins a Granyena, el Tomàs immortalitza una esplèndida visió del Castell i l’església de la Curullada; des de la distància també s’endurà una bella imatge de Granyena i el seu Castell; continuarem amb els cinc sentits posats en la conducció del vehicle, en direcció al Mas de Bondia, la pista asfaltada ens situa sobtadament en el punt més elevat, on veiem davant nostre, sense cap protecció ni guarda rail, la vila closa d’origen medieval que reivindiquen alhora des de la Segarra – com a límit darrer – i l’Urgell justament com inici del seu domini comarcal.

Sembla que fou justament en aquest punt del camí, on s’estimba congost avall amb resultats mortals el vehicle, en que viatjàvem dos homes, i quina màxima afecció – com en el nostre cas – era documentar gràficament les restes històriques d’aquests pobles oblidats. L’accident es produí al voltant de les 13,00 hores, i no fou fins quasi les 17,00 que possiblement per les llums antiboira les restes del vehicle foren vistes per un veí del Mas de Bondia que tornava de Verdú on havia anat per qüestions de feina. Vist l’estat del vehicle i els ocupants desfeia amb molta preocupació sota la boira intensa el camí fins a Verdú, d’on vindrien finalment els serveis de socors al voltant de les 19,00 hores.

Nosaltres amb un cert tremolor a les cames, recolliríem imatges de la vall ubèrrima, abans d’arribar-nos fins al llit del Cercavins, per ascendir fins al lloc de Mas de Bondia ; alguna dada d’interès històric sobre aquest particuralisim indret : fou una quadra o districte del castell de Montornès que ja existia l’any 1181, quan el rei Alfons I el Cast en féu donació a la comanda templera de Granyena.

Diuen les cròniques que el Mas de Bondia és sens dubte, un dels millors exemples de vila closa d’origen medieval conservats a la Segarra, amb la seva disposició allargassada formada per dues fileres de cases separades per un únic carrer i la seva única porta d’accés per la part de llevant. Probablement, el nucli va ser fundat cap al segle XII i les estructures visibles avui en dia semblen correspondre al segle XVI.

També d’aquí el Tomàs s’endurà algunes imatges magistrals.

Fem el camí fins a Guimerà per pistes forestals, i possiblement pel meu estat anímic patim un ensurt , amb sortida de la pista sense més conseqüències, sens dubte gràcies a la Mare de Déu de la Bovera, patrona d’aquestes terres, i quin Santuari serà en aquesta ocasió la destinació final del nostre viatge.
© Antonio Mora

ENYORANÇA DEL ROMÀNIC I EL SEU MÓN.

Davant d’una realitat del tot escadussera quan a preveres i diaques, obligats a gestionar no una sinó varies parròquies alhora, costa d’imaginar-se la organització eclesiàstica en el període de la baixa edat mitjana ,en el que el romànic ens deixarà per arreu abundoses mostres, que al ensems confirmen l’existència d’un nombrós presbiteri diocesà. Cada capella, ermita, església, disposen aleshores d’un sacerdot responsable.

Fem una mica d’història : Les primeres comunitats judeo-cristianes s’organitzen segons el model propi d’Israel, els preveres o ancians tenien el govern polític i religiós de les comunitats [sanedrí] , amb l’ajut dels diaques [ homes i/o dones] en les tasques apostòliques, en la triple funció litúrgica, magisterial i benèfica, com fou instaurat en la primitiva comunitat de Jerusalem.
A partir del segle II s’anirà imposant la forma monàrquica – el bisbe – com un més eficaç sistema de donar servei a les comunitat extraurbanes – parròquies - .
El bisbe ordenarà col•laboradors, anomenats també preveres, que conformaran el presbiteri diocesà, totalment subordinat a l’episcopat. Les condicions exigides als preveres son : coneixements de la Bíblia i de teologia, aptituds socials i humanes , obediència al bisbe. El sistema de formació en Seminaris no s’adoptarà fins al Concili de Trento, que l’aprova l’any 1.563 mitjançant el decret Pro Seminariis.
El Diaconat desapareix a partir de l’alta edat mitjana de l’Església Llatina com ministeri autònom i restà com un esglaó vers el sacerdoci. Fins Pau VI, no serà restablert com un grau propi i estable de la jerarquia , i encara a potestat de les conferències episcopals.

Quan al nomenament de preveres a l’edat mitjana, està clar que podem parlar més d’una designació que d’una ordenació per part del bisbe, que valorava la idoneïtat dels candidats per exercir la funció sacerdotal. Certament comprovar els coneixements de la Biblia i de teologia, així com les aptituds humanes i socials, quedaven únicament a criteri del bisbe mateix.

Les habituals tasques d’aquests sacerdots que vivien com els seus feligresos en disseminats agrícoles, anava més enllà de l’atenció espiritual, i atenien sovint a la formació intel•lectual de la mainada. El sacerdot juntament amb les autoritats civils i les professions lliberals – metges, apotecaris, secretaris lletrats,.... constituiran durant segles i segles, les “forces vives” del nostre món rural.

El segle XVIII marcarà l’inici del fi d’aquest model d’organització social; 1798-1807 essent Secretari de finances Miquel Gaietà Soler es du a terme la primera desamortització; 1836-1851 Mendizábal durà a terme un nou intent que reeixirà, i acabarà deixant en mans privades la major part del patrimoni històric i cultural del país.

El resultat a nivell pràctic es tradueix en la pèrdua irreversible de no poques d’aquestes capelles, ermites i/o esglésies : Sant Martí de Puig Ermengol , Sant Pere de Vilanova, Sant Miquel d’Oló, Santa Magdalena de Vilarestau, Santa Magdalena de Talamanca, Santa Maria Savall, Sant Sebastià del Sull a Saldes, ..............................

El concepte “progrés” sona quasi com una heretgia, quan observem la realitat quotidiana del nostre entorn més proper, i tenim coneixement de la fam, la misèria, l’explotació, la por i la mort, de tants i tants milions de persones !!!

No sembla tant dolent el món que va coexistir amb el romànic, oi ?

© Antonio Mora Vergés

QUI FA EL PAPER DE BON SAMARITÀ ?

Trobareu la història a Lluc 10,33. Jesús explica un fet que succeeix cada dia arreu del món : uns bandolers aturen un caminant, l’apallissen, el despullen i se’n van deixant-lo molt malferit.

Per aquell camí en el relat evangèlic passarà un sacerdot, que en veure el ferit canviarà ràpidament de costat i caminarà encara amb pas més viu; idèntic procediment segueix un levita, canvia de costat i accelera la marxa; sortosament un samarità que anava de viatge va arribar prop de l’home assaltat, el veié i mogut per la compassió s’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; desprès el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar.

L’endemà va treure dos denaris – el denari era una moneda romana de plata d’uns 3,8 grams, equivalent al jornal d’un treballador del camp de l’època – i els va donar a l’hostaler dient-li :

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar et pagaré les despeses que facis de més.

La pregunta – per a tothom- és : Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers ?

I l’exhortació del tot lògica : Vés, i tu fes igual !

Aprofitem el relat per qüestionar-nos si tractem adequadament als qui com nosaltres, fan via per aquest món.

També al ensems per plantejar si més no com hipòtesi algun canvi en el relat :

El caminant apallissat – una i altra vegada – serà en aquesta ocasió Catalunya.

Quan als qui faran el paper de delinqüent – Omissió del deure de socors, és el tipus bàsic que recull el Codi Penal Espanyol -, tot i les seves – presumptes – dignitats : sacerdot, levita; us ho deixo decidir a cadascun de vosaltres.

L’únic paper que no trobo qui el pugui desenvolupar és justament el de bon samarità.

Amic lector, un cop feta la lectura del relat evangèlic, i – fins on us sigui possible – mantenint justament aquest esperit, sou pregats d’ajudar-me en aquesta feixuga tasca de trobar –si existeix- qui pugui fer vers Catalunya el paper de bon samarità !

© Antonio Mora Vergés

COQUES DE PERAFITA. IN DUBIO PEL LECTOR.

Fèiem el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergès, una travessa per pistes forestals des de Perafita fins a Sant Martí d’Albars. Trobareu la crònica a internet en les pàgines : http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i www.relatsencatala.com

Feia esment, obiter dicta, de les famoses coques de Perafita, quina paternitat adjudicava al forn Franquesa, que les ha fet presents en tots els mercats i fires de Catalunya.

Un amable lector, en relació a aquesta afirmació meva, em deixa un comentari al blog coneixercatalunya.blogspot.com, en el que diu :

Primer de tot felicitats pel bloc!
I en segon cas, voldria rectificar un trist error. Les llegendàries coques de Perafita, no són originàries del forn Franquesa, sinó d'un altre forn anomenat Cal Cabalé, situat dins el casc antic del poble i actualment encara en funcionament. Tot hi les seves petites dimensions i la poca publicitat que aquest en fa, aquest establiment, centenari, fou l'autèntic impulsor de la Coca de Perafita, similar a la "còpia" que n'ha fet el forn franquesa i que aquest ha donat a conèixer arreu de Catalunya. És un error, però desgraciadament, tothom qui parla d'aquesta coca la relaciona amb Cal Franquesa.

Salutacions!

Tenim més feina a fer pel Lluçanès, i assumeixo des d’ara el compromís de comprovar in situ la realitat d’aquest explicació que em fa arribar el lector.

Com sempre, us mantindrem informats de les nostres perquisicions.

© Antonio Mora Vergés

ELS SAVIS D’ORIENT.

Només en l’evangeli de Mateu 2,1 s’esmenta la presència “desprès que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del Rei Herodes “, dels qui son citat com “ uns savis d’Orient”.

Recull també l’evangelista ; Mateu. 2. 7, la malfiança i el recel d’aquestes persones vers la màxima autoritat dels jueus, quan son cridats en secret per demanar-los el moment exacte en que se’ls havia aparegut l’estrella, i reben de boca del mateix Herodes l’encàrrec següent :

Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant, i quan l’haureu trobat, feu-m‘ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Desprès de l’Adoració i del lliurament de les seves ofertes; Mateu 2,12, foren advertits en somnis que no anessin pas a veure a Herodes, i se’n tornaren al seu país per un altre camí.

També Josep, en aquesta ocasió per boca d’un àngel del Senyor, rep un missatge clar :

Lleva’t , pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda- fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per a matar-lo. Mateu 2,13

Els actuals Reis Mags acostumem a fer la gara-gara als Herodes de torn, i es molt corrent veure’ls escortats per agents de l’autoritat, i fins departir amigablement en festes i saraus, amb les anomenades “forces vives” del món polític i militar.

El mercantilisme, més que la tradició, han acabat confonent la imatge d’aquells savis d’Orient, que seguint l’estrella anaren fins a Betlem per adorar al Messies – només a Ell - , i assabentats que les circumstàncies del seu naixement eren indesitjades pels poders polítics, se’n tornen discretament al seu país d’origen.

La posterior matança de tots els nens de dos anys en avall, a Betlem i les seves rodalies, duta a terme per ordre d’Herodes; Mateu 2,16, desapareix d’aquest festival consumista , que s’instal·la en els aparadors de les nostres botigues des de darreries de novembre fins passada la diada de Reis.

Cada any perdem en aquestes festes nadalenques, una especial ocasió per reflexionar en família sobre un fet que en l’evangeli Jesús reitera en més ocasions ; no es pot servir a Déu i a les riqueses !

Hi ha un personatges concrets, el savis d’Orient, que ens conviden any rera any, a sumar-nos a l’adoració del Messies. No tenen val a dir-ho gaire èxit en la seva crida.

Tenim també, uns estereotips : El Reis d’Orient, que sumats al Noël de la Coca Cola , conviden tothom al consum i la disbauxa.

Ara com ara, el triomf dels estereotips és inqüestionable, oi ?

Els millors desitjos per Nadal, Any Nou ,.......

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARGARIDA DE VILALTELLA,I EL SANTUARI DELS MUNTS

La capella està situada a tocar de la carretera que va de Perafita a Sant Bartomeu del Grau i Vic. Històricament formava part del terme dels Senyors de Lluçà i estava vinculada al mas les Heures. El primer document on s’esmenta és de l’any 1223 i hi és citada com a capella de la parròquia de Perafita.

Originalment era una construcció romànica del segle XI o principis del XII, d’una sola nau, de planta gairebé rectangular i amb un absis semicircular a la banda de llevant. Devia tenir la coberta amb volta de canó. A l’absis hom pot veure una finestra d’una sola esqueixada.

A la primera meitat del segle XVIII, l’ermita ja estava molt descuidada i la volta totalment deteriorada. Els murs actuals són encara els primitius romànics fins a dos metres d’altura. La resta fou construïda posteriorment. La volta que s’esfondrà el segle XX ja no era l’original romànica.

L’accés a la capella es fa per una porta oberta, a la façana de ponent, l’any 1825. Fa uns quants anys estava totalment abandonada, sense teulada i plena de runa. Tot el poble de Perafita contribuí a la seva restauració i, des de l’any 1988, apareix un nou temple ben restaurat, amb elements romànics que destaquen perfectament. Cada any s’hi fa l’aplec el diumenge més proper a la festa de la Santa, que es el 20 de juliol.
Recollim imatges de l’indret, embolcallat pels colors tardorals, i on s’aprecia clarament, l’estima i el respecte que li tenen els veïns de Perafita, i àdhuc del Lluçanès.

Acabàvem aquest mati , d’apassionants descobertes de la ma experta de la Irene Tironi, a qui des d’ara incloem – amb tot els honors – al cens de sherpas de Catalunya; al terme de Sant Agustí, on a més de 1.000 metres d’altitud i amb unes vistes sense parió, hi ha el Santuari de la Mare de Déu dels Munts, que aixopluga la patrona del Lluçanès (una talla romànica en un ambient barroc). L’ Àngel Montoya, ànima i cuiner del restaurant 93.852.77.42 ens farà gaudir amb les seves especialitats. Al dinar s’incorporarà el Santi, el marit de la Irene, de professió pagès, i responsable justament en aquesta qualitat de l’encís “natural” , d’aquesta comarca, que ja ens tens el cor robat.

Ens expliquen que als peus dels Munts hi ha la masia coneguda com l’Hostal del Vilar, al voltant de la qual se celebra cada 28 de setembre la fira més important de la comarca.

© Antonio Mora Vergés

SANT VICENÇ DE GURB AL LÍMIT DE LES TERRES ALTES.

Veia el símbol d’ermita en el mapa turístic del Lluçanès. Per quan una edició venal d’un mapa amb cara i ulls d’aquesta Catalunya interior ?

Ens trobàvem ja a la part més elevada d’aquest municipi d’Osona, que limita amb la comarca natural del Lluçanès.

Vaig seguir les indicacions “Sant Vicenç”, i deixava la carretera pel seu costat esquerra, en un primer moment vàrem superar una masia d’aquest nom, en la que però no ens va semblar veure cap ermita, arribavem fins al final del camí.

En la tornada ens aturàvem a Sant Vicenç – sembla que especialitzat en vaques de la raça frisona – per preguntar-los sobre la existència d’aquesta ermita. Al llarg del anys, ens pensàvem haver-ho vist tot, des de ermites integrades als edificis actuals, fins a destinacions – com en cas de Sant Pere de Marfà, o de les gallines – que res tenien a veure amb la inicial intenció que va fer construir aquestes ermites, capelles i/o oratoris -. Em cridava l’atenció un lloc on recollien la manega de regar, que semblava talment les restes d’un petit campanar.

Ens atendria molt amablement un senyor d’edat, que ens explicaria com en la Guerra de 1936-1939, algú va fer caure el petit campanar i va malmetre tot el mobiliari i els estris que es trobaven al servei de la capella.

Passada l’acció genocida, altres urgències demanaven l’atenció i l’esforç dels braços útils del mas, i ara en aquesta hora present, dins d’un clima de clara hostilitat a la religió, als seus practicants i als locals que els donen aixopluc, no semblava assenyat cercar recursos per refer una capella.

No tenia aleshores – ni tinc ara – cap element objectiu que permetés modificar el criteri de l’avi del Mas Sant Vicenç . Honestament penso fins i tot que les seves paraules recollien – sense rancúnia – un model relacional molt habitual entre les administracions i els administrats, que fins i tot s’agreuja quan a la condició d’administrat s’afegeix la de català.

Sant Vicenç de Gurb, continuarà com la nostra raça i cultura, el seu declivi progressiu fins a l’absoluta desaparició.

© Antonio Mora Vergés