dimecres, 4 de juliol del 2007

Sant Pere de Marfà, avui de les gallines.


Teníem pendent el recorregut de la riera de Marfà, des del seu encreuament amb la carretera de Moià, fins a l’antic poble i enclavament de Marfà, que tot i pertànyer a Castellcir, està físicament separat d’aquesta població pel terme de Castellterçol; aquesta raresa, si cal , fa encara més encisador el recorregut.

Son una mica més de 7 quilometres, que vàrem fer seguint el recorregut de la mateixa riera, ara seca en la major part, amb només alguns gorgs com refugi de vida, a l’espera d’unes pluges ,que potser no faran córrer mai més l’aigua ,amb la impetuositat que denotaven les altes parets , que delimiten la riera [ a Marfà, potser son més de cinquanta metres d’alçària els que hi ha entre el llit de la riera, i l’ermita de Sant Pere ].

Aquí i allà, restes de cases que conformaven fins a la meitat del segle XIX, un municipi agrícola, que s’estenia des de Santa Coloma Sasserra, on encara és conserva el majestuós temple dedicat a la santa, i on està el roure anomenat del Giol, arbre més que mil•lenari, inclòs dins del catàleg d’arbres monumentals de Catalunya, i quina sola contemplació justifica sobradament un viatge fins a Castellcir.

Al llarg del recorregut constatàvem l’aportació d’algunes aigües sense depurar que procedien del terme de Moià, i que des del Moianès contaminaran terres i aquifers, fins a Monistrol de Calders; per acabar aportant els seus cabals al Llobregat. És dolorós contemplar l’abandó sistemàtic de les terres situades desprès de la serralada litoral, màxim quan com en aquest cas, estem a menys de 50 quilòmetres en línia recta del mar; de ben segur que és possible imaginar éssers més ruïns, malvats i destralers que els nostres polítics professionals, però a la vista de les evidents mancances de tota mena que hi ha fora de la connunbarció barcelonina, em confesso incapaç d’imaginar-ho.

Quasi tres hores desprès de començar el camí arribàvem a Marfà, amb aquest nom, hi ha en primer lloc una masia, dins del perímetre de la qual, delimitat per una tanca , es troba l’antiga església de Sant Pere de Marfà, que avui fa funcions de galliner de la masia ; sembla que tant a les gallines, com al mateix sant els prova el canvi d’us; potser fins i tot, la denominació gallines de Sant Pere de Marfà, acabarà convertint-se en un segell de qualitat. Qui ho sap !

Fèiem la tornada sota una pluja fina, per unes magnifiques pistes forestals, per les que dissortadament comencen a sovintejar els tots terrenys, els quads, les motos, i tot mena d’estris sorollosos, contaminants i generadors de polseguera ; un cop més el progrés ens ensenya la seva cara lletja, i ens deixa entreveure que malgrat el nostre desencís davant l’abandó de la Catalunya interior, el que avui contemplem és encara un miratge que recordaren meravellats, quan dintre de poc temps veiem quan ràpidament és pot degradar un paisatge i anihilar un país !

De ben segur que Sant Pere, acompanyant per les seves fidels gallines i pollastres, des de l’alçaria de Marfà vetllarà, perquè si més no, almenys fins a la vostra visita , és conservin encara els paratges encisadors d’aquesta riera, dita també Golarda.

Amén !

© Antonio Mora Vergés Fotografia d’en Feliu Añaños Masllovet

2 comentaris:

Jordi Salvador Casanovas Tusell ha dit...

Si es que veritat que seria una molt bona idea poder declarar aquestes gallines com a santes,
I anar en busca del segell de qualitat pertinent ! Jejeje

Es un paradís!

Desitjo que perduri per la eternitat i ningú ho pugui destruir!

Amén!

Jordi Salvador Casanovas Tusell ha dit...

Si que seria autentic aconseguir crear la marca de qualitat de les gallines de marfà!