SANTA MARIA DE LA NATIVITAT DE PAÜLS

No podem oblidar que era un costum molt extès dedicar a una advocació de Santa Maria els edificis destinats a mesquites en el moment de reconvertir-los en esglésies. En aquest cas, ens caldria retreure la datació del paviment, així com la construcció de la façana, a la primera meitat del segle XII, atès que sembla improbable que hi pogués haver culte islàmic dins del castell després de la conquesta de 1148.

Els 120 centímetres de gruix dels murs ens indiquen que des del principi es tractà d'una obra sòlida. Podem suposar que era un dels elements importants del recinte defensiu del castell de Paüls i tenim indicis que disposava de diversos pisos, amb una o més abertures rectangulars situades a bona alçada. En un moment que situem a la segona meitat del segle XII o a les primeries del XIII, s'obrí un forat en aquest mur per fer-hi dues finestres en espitllera, típicament romàniques, tapiant una finestra anterior.

En un moment indeterminat entre els segles XII i XV s'anivellà el sòl amb terra, molt escassa en material arqueològic, i s'hi construí un paviment fet amb lloses irregulars de pissarra, més o menys escairades. Sobre aquest paviment es féu una construcció, probablement de fusta, de base aproximadament quadrada reforçada amb morter de calç: una trona, un petit altar, una pica baptismal,...

Aquesta estructura fou destruïda posteriorment per encastar al terra una viga força gruixuda, que probablement es relacioni amb el sistema de sosteniment de la cintra destinada a construir els arcs torals ojivals. Si bé aquests arcs han estat descrits com a gòtics inicials, creiem que la seva construcció havia de ser contemporània de la porta de la façana principal.

En aquest mateix moment, el mur devia ser foradat per bastir-hi la porta ojival, que llueix la data de 1496 gravada a la llinda. A manca de cap altre document ni indici cronològic fiable, sembla probable que tant la coberta interior com la porta corresponguin a les darreries del segle XV, cosa que no contradiu el registre arqueològic de la cata 1. L'aprofitament dels murs anteriors hauria implicat tapiar les finestres romàniques i deixar grans cossos massissos al damunt de la volta, tal i com s'observa en les seccions.

De tota manera, la data inscrita no és pas segura, ja que no concorda amb la datació estilística, que és la que ha portat a l’afirmació de gòtic primerenc. Les cobertes en volta de canó apuntada reforçada amb arcs torals es consideren pròpies del segle XIII. Les trobem a la nau principal de l'església major de Poblet, a la nau lateral del primer terç del segle XIII de Santa Maria d'Agramunt, a l'església de Sant Joan el Vell de Perpinyà (mitjan s. XIII), a Sant Martí de Lleida (primer terç del s. XIII), a la Parroquial de Vinaixa (1301-1318) i a sant Joan de l'Hospital de València (2n terç del s.XIII-inicis s.XIV).

D'altra banda, les portes amb guardapols són considerades de tradició romànica, si bé són molt més abundants al País Valencià que al Principat. En terres valencianes n'hi ha al pati del castell de Peníscola (s. XIII-XIV), parroquial de Peníscola, parroquial de Catí (s. XIII), ermita de Sant Pau d'Albocàsser (s. XV), església del Salvador de Sagunti a l'església de Sant Joan de l'Hospital de València (1238-1261). Al Principat se'n coneixen al Palau de la Paeria de Lleida (a partir del s. XIII), a l'església de Sant Cugat del Racó de Navàs (s. XI) i a la de Sant Martí de Surroca a Ogassa (1104). Però totes aquestes portes són de mig punt, excepte la del castell de Peníscola, que no és tan apuntada com la de Paüls. Això fa particularment singular i única aquesta porta i pot considerar-se, fins i tot, la possibilitat que reaprofiti elements d'una porta anterior amb arc de mig punt.

Sense descartar totalment una datació del segle XIII, les particularitats de la porta i de la volta i la senzillesa de les solucions constructives, semblen indicar una datació posterior, en tot cas anterior o igual a la data del llindar. Els models aplicats a l'església tan sols els trobem junts a sant Joan de l'Hospital de València -tret de l'ús de l'arc apuntat a la porta- cosa que ens confirma la hipòtesi que totes dues obres es van programar conjuntament i en una data probablement posterior a la dels altres edificis similars.

A les darreries de segle XVII sembla que s'eixampla l’església amb dues noves tramades, afegides als seus peus, arrasant l'antic mur de tanca i retallant lleugerament els paraments laterals. Es construeixen dos nous arcs, tot imitant fidelment els anteriors, i s'aprofiten els materials de l'enderroc i bona part de les lloses del paviment per aixecar la nova obra, que inclou un finestral rectangular i una porta amb arc de mig punt i datació inscrita (1691).
L'eixamplament sembla tenir relació amb el creixement demogràfic del poble. Així, passem dels 33 o 34 focs constants de l'edat mitjana i moderna, als 227 habitants del 1718. Abans de l'ampliació l'església feia 12,35 metres de llarg i tenia una superfície de 83,98 metres quadrats, que equivalien a 2,5 metres quadrats per foc. A les darreries del XVII, l'església havia crescut en 37,4 metres quadrats, de manera que, amb l'increment de població, en tocava mig per habitant. Encara que no hem descomptat l'espai destinat a la circulació i l'oficiant, sembla que es manté una certa proporció entre ambdós creixements.

Com que l'església era l'única sala pública de capacitat suficient per hostatjar el poble, és lògic que el moment de l'eixamplament coincideixi exactament amb el primer creixement demogràfic important.

És molt possible que l'espadanya fos arrasada i sobreelevada en aquest mateix moment, si no s'havia fet abans, en el moment de construir la volta.

Després d'aquest eixamplament, l'església degué ser embellida amb un o més altars, si bé el diccionari Madoz diu que n'hi havia un de sol. Probablement, patí pocs danys quan s'hi fortificaren els carlins al segle XIX, moment en el que degueren produir-se els impactes de bala que s'observen a la façana principal i que fou cremat part de l'arxiu. Probablement llavors s'hi afegí el contrafort , defensant l'accés al castell.

Amb els fets del 1936, l'església perdé tota la seva ornamentació, els objectes utilitzats per al culte i la documentació que no havia estat destruïda durant la carlinada. Acabada la guerra, els murs i el sostre van ser enguixats de nou per ocultar-hi les traces del foc, es va restaurar amb ciment el terra del sector on hi havia hagut l'altar del Roser i es va pintar l'interior de blanc i groc. Probablement, també es reconstruí parcialment el cor de fusta.

El 1988 l'església perdé la funció parroquial i fou restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. La primera fase d'aquesta restauració va comprendre, entre d'altres actuacions, aquest estudi arqueològic.

(c) Pere Izquierdo i Tugas

Salselles, un indret a recuperar.

Santa Maria de Salselles és avui dia un espai amb clares mostres d’abandó.
Es tracta d’una església que se situa dins el municipi de Borredà i és propietat del Bisbat de Vic.

Va arribar a comptar amb una població estable de 257 habitants. Des de sempre ha estat lligada a la pagesia i ha set un referent important per moltes persones del Lluçanès i el Berguedà.

Un cop l’any veïns de Sant Martí d’Albars hi organitzen una caminada de germanor amb missa i dinar, que arriba a congregar més de 200 persones.

Els seus orígens es remunten a l’any 930, amb una primera construcció romànica dedicada a Sant Pere. Al segle XII s’amplia l’església i apareix ja una segona advocació a Santa Maria. Es conserven fotografies d’una Verge romànica que es va cremar durant la Guerra Civil.

Al segle XVI una important pujada demogràfica i l’augment del culte a la Verge propicien la construcció d’una nova església més gran en una ubicació propera. Al 1720 s’estampen els primers Goigs coneguts de Salselles, però se sap que almenys n’hi havia uns d’anteriors, que no s’han trobat.

L’any 1742 es fan ja unes primeres reformes a la nova església i prova de la seva popularitat és que entre els segles XVI i XVII es tenen documentades moltes processons des de pobles del Lluçanès i les rodalies. Sovint se l’anomena Santuari de la Mare de Déu de Salselles, i és molt venerada per varis motius que es recullen en els quatre goigs conservats, que us convidem a conèixer. Fa uns anys se’n va fer una edició divulgativa que encara es pot trobar a l’església de Lluçà.

La seva expansió continua durant el segle XVIII, quan l’economia dels pagesos millora. S’amplien masies i es fan donatius a l’església. Al 1857 la parròquia arriba al màxim històric de 257 habitants, però a partir d’aquest moment la demografia comença una davallada constant.

Per explicar aquesta davallada, cal considerar les guerres carlines, l’alta mortalitat infantil, l’obertura de les grans fàbriques tèxtils i la tendència en aquella època a l’agrupació en nuclis urbans. Malgrat tot, el poble mostra una clara voluntat de fer aportacions econòmiques a Salselles i de treballar per ella, si cal en dies festius, com recull un document de l’any 1885.

Al 1898 es compten 169 habitants i se sap que hi ha problemes econòmics per mantenir la parròquia. Per això el març del mateix any Salselles s’agrega al municipi de Borredà, al qual encara pertany. Així i tot aquell mateix desembre el rector Isidro Pons encarrega un pressupost per “(...) posar al campanar tres tirants de ferro perquè està partit i arrebossar-lo tot de nou. Recol•locar al seu lloc les pedres de tres arcs dels finestrals que han baixat prop de tres pams, arrebossar i reformar una paret de l’església (...)”.

L’any 1936, durant la guerra Civil, s'incendia l’església i es destrueix el retaule de la Mare de Déu, que era barroc. L’antiga imatge romànica, que per precaució es guardava a la Pica també es crema, després que l’amo de la casa fos amenaçat de mort si no l'entregava. Se’n va fer una de nova de guix, que es guarda al claustre de Santa Maria de Lluçà.

A la postguerra la població minva, però la devoció a l’indret és creixent. Entre el 1939 i el 1943 consten vàries obres per la recuperació de l’església. En els següents anys es dediquen tres goigs a la Verge, i al 1945 s’hi instal•la encara una campana nova.

Però aquesta serà fins a dia d’avui l’última aportació a favor de Salselles. El 1948 en marxa l’últim rector resident, i de mica en mica van quedant deshabitades les cases de pagès de les rodalies. Es conserva encara una petita escola, però cada vegada se celebren menys misses, i durant una bona temporada l’església queda a càrrec del rector de Sant Martí d’Albars. Des d’aquest poble encara s’organitza, un cop l’any, una diada de germanor a Salselles.

De mica en mica Salselles i la seva època daurada van caient en l’oblit, i mostra d’això és la carta que s’envia l’any 1967, dirigida al Bisbe de Vic. L’envia el rector de Sallent, que ha estat alertat “(...) per part d’un home del poble que el temple parroquial de Salselles estava obert i completament abandonat, amb les imatges de la Mare de Déu, el Sagrat Cor, Sant Isidre, la Creu parroquial, la campaneta, les canadelles... tot brut i amb evidents actes de gamberrisme.(...)”
Arran d’aquesta carta el Bisbe de Vic es posa en contacte amb el rector de Sant Martí per saber-ne les causes i buscar-hi solució. No hem trobat la seva resposta.

Al 1970 queden només 39 habitants, i tres anys més tard la campana es trasllada al monestir de Lluçà. Salselles queda sense veu, sense ús i sense protecció. L’any 1979 se’n treuen les teules, que s’utilitzaran per cobrir l’església parroquial de Borredà. D’aquesta manera es deixa tota l’església a la intempèrie, i pocs anys després s’ensorra la volta de la nau central. Això omple de runa l’interior de l’edifici i deslliga tota la seva estructura.

Des de llavors l’església no ha fet més que desfer-se en mans de les inclemències i els egoismes dels seus visitants. Una visita a Salselles actualment és la constatació de la deixadesa en què tenim alguns dels referents de la nostra cultura i de la necessitat d’una actuació conscient.

https://repositori.uji.es/server/api/core/bitstreams/43ab8ac5-0c74-4f92-a435-7285a02d8f3f/content

Albert Codina Prat.
info@salvemsalselles.org
www.salvemsalselles.org

Sant Sadurní de Sovelles. Terme de les Llosses.Girona

Anàvem acabant la feina per aquest quasi infinit terme de les Llosses, anant i venint, pujant i baixant, i fent sempre camí. El topònim segons alguns estudiosos deriva de la paraula àrab al-jauzat “ camins” .

Quan a la resta de topònims : Santa Maria de Matamala, Sant Martí de Vinyoles de Portavella, Sant Vicenç de Maçanós, Sant Sadurní de Sovelles , Sant Esteve de Vallespirans, Sant Esteve de Comià, Santa Margarida de Vinyoles,... espero comptar amb la col•laboració d’alguns lectors/es.

M’endinsava per una pista de ciment, que en un recorregut senzill i meravellós alhora, en portarà fins un paratge pla, en el que llueix de forma especial l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Sovelles , que es troba a 970 m d'altitud, al SE del terme, als vessants N del Massagalls, ja prop del Ter.

És documentada des del 925 (Sovezillas),quan el bisbe Jordi la donà, amb Sant Martí de Vinyoles, al monestir de Ripoll.

Fou reedificada en 1714-17. En la seva demarcació hi havia importants masos, com la Sala, el Grau, el Camp, l'Aliguer, l'Om, el Prat, la Plana, les Muntades, la Vinyassa i altres, que en la seva gran majoria són tancats. Prop de l'església hi ha un nucli de quatre o cinc cases, amb l'Hostal, que s'alça davant del cementiri.

Una vella tradició local diu que abans l'església era dedicada a sant Martí i situada prop de la Vinyassa, a una hora de l'actual; és possible que es tractés de dues esglésies diferents, la segona de les quals desapareguda.

L’església tancada, presenta un bon estat de manteniment; de la casa propera ens contesten únicament dos gran gossos, que tindrem de companys mentre cerquem els millors indrets per fer fotografies, atesa l’hora i la intensa calor.

El turisme “ cultural” associant sovint a l’anomena`t turisme rural, necessita un mínim de hardware “ de material” :

Informació sobre els llocs a visitar.
Dades històriques i tècniques.
Accés a l’interior dels edificis.
I, si fos possible l’explicació d’un guia local.

Tot plegat, una mínima inversió que permetria consolidar els llocs de treball, en la restauració i la Hosteleria.

A qui correspongui.

© Antonio Mora Vergés

C-26 LA VIA ROMÀNICA. SANT VICENÇ DE MAÇANÓS.

Seguim al municipi de les Llosses, recollim alhora imatges del romànic, i topònims molt peculiars :

Santa Maria de les Llosses, Santa Maria de Matamala, Sant Martí de Vinyoles de Portavella, Sant Vicenç de Maçanós, Sant Sadurní de Sovelles , Sant Esteve de Vallespirans, Sant Esteve de Comià, Santa Margarida de Vinyoles,...

Havíem dinat al restaurant la Plaça de Matamala, i ens esperaven a Castellar del Vallès a les 17,00 – la meva dentista m’havia trucat al mòbil, per avançar-me l’hora de visita, de les 19,00 a les 17,00, i amic lector amb les coses de menjar no s’hi juga, oi ? - . La senyal que indicava Sant Vicenç de Maçanós, indicava 0,1 quilometres; de fet el campanar és visible des de la carretera, i això – almenys per a mi- és una temptació insuperable.

Recollia imatges d ela façana des de l’interior del petit cementiri, i aprofitava els finestrons de ventilació per recollir imatges de l’interior amb la Olympus FE-100 [ insuperable en aquesta tasca, fins per la Canon 1000D].

Algunes dades d’interès :

L'antiga parròquia de Sant Vicenç de Maçanós, a l'extrem de ponent del terme, des de fa segles és sufragània de la de Matamala, a causa del seu escàs poblament (3 famílies el 1686).

L'església és un petit edifici rectangular amb campanaret de torre a la part meridional de la façana, bastit al segle XVIII.

Hom creu que la primitiva església, coneguda des del 982, es trobava en un dels puigs propers al mas Maçanós.

Depenia del monestir de Ripoll, i abans de ser sufragània de Matamala ho fou de Sant Esteve de Comià (1607).

El seu terme ja havia format una quadra civil sotmesa a Ripoll abans que el monestir adquirís la jurisdicció de tot el terme de la Guàrdia.

Fetes les fotografies, donaria definitivament per acabada la sortida, i faria la resta del camí fins al Vallès Occidental, sense aturar-me. Val a dir que amb tot el dolor del cor, però així ho vaig fer.

© Antonio Mora Vergés

SANT MARTI DE VINYOLES. TERME DE LES LLOSSES. GIRONA

Acostumo a cercar informació a les enciclopèdies, i quan les trobo a les monografies locals. En un i altre cas, entenc que es refereixen a una realitat llunyana en el temps, i per aquesta raó no em sobta – ans al contrari – trobar situacions com la de l'antiga parròquia de Sant Martí de Vinyoles de Portavella (aquest segon apel·latiu prové de la propera antiga casa senyorial de Portavella, al costat de la qual hi ha una vella torre quadrada de defensa) es troba a 1 020 m d'altitud, al SE del santuari de Santa Margarida, i s'hi accedeix des de les Llosses per una pista, dolenta únicament en el darrers dos quilometres d’un total de 5,5.

Diuen les fonts :

El 925 el bisbe de Vic, Jordi, féu donació d'aquesta parròquia al monestir de Ripoll.

Al segle XII es construí una església nova que, molt modificada, ha pervingut fins avui (es troba, però, molt abandonada); conserva el portal adovellat, dos arcs en degradació i la nau i la volta romànics. L'afegitó de dues capelles laterals el 1703, l'erecció poc després d'un campanar sobre l'antic absis i una sagristia i noves capelles revelen la vitalitat d'aquesta parròquia, encara que no va passar mai de les 15 famílies, incloent-hi les tres de la sufragània de la Tremolosa.

Des de molt lluny hom pot veure el campanar, però quan estàvem arribant a la finca, trobem un cartell que indicava Cal Campaner, i una tanca metàl·lica ens barra l’accés, crec certament que “conserva el portal adovellat, dos arcs en degradació i la nau i la volta romànics”, però no hem pogut comprovar-ho personalment.

És força habitual – no necessariament lògic, però - que les antigues esglésies acabin en mans privades. El dret de propietat en aquest país nostre, és un dels pocs drets absoluts, això fa possible la destinació a usos estrictament privats d’antics edificis públics, i fins i tot la seva utilització en molts casos, com elements auxiliars d’una explotació agrícola i/o ramadera. Recordo “ el galliner celestial “ de Sant Pere de Marfà http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/sant-pere-de-marf-avui-de-les-gallines.html
Les petites parròquies tenien sempre al costat – fins al dia d’avui – el cementiri; no he pogut tampoc comprovar aquest extrem.

Recollia imatges des d’una certa distància. Fotografiaré també la propera casa encimbellada de la que no he trobat cap indicació.

Agrairé qualsevol informació relativa a aquesta antiga parròquia de Sant Marti de Vinyoles.

© Antonio Mora Vergés

MAREDEDÉU DE MATAMALA, MAL DITA SANTA MARIA. LES LLOSES. EL RIPOLLÈS . GIRONA

Dinàvem al Restaurant la Plaça, telèfon 972.70.19.79, al petit nucli format al redós de  l'Església de Matamala, advocada a la Marededéu, mal dita Santa Maria per influència de la llengua castellana. En català, la denominació correcta és MAREDEDÉU. 

La parròquia de la Marededéu de Matamala , mal dita  -en llengua catalana -   Santa Maria es troba en un pujol a 986 metres  d'altitud, a la capçalera de la riera de Llimós (afluent de la de Merlès), prop de la carretera a Berga, presidint la vall de Matamala, que s'estén pel sector NW del terme.

L'església és esmentada el 888, en la primera consagració del monestir de Ripoll, quan fou donada al monestir amb l'església de Sant Pere (probablement de Serrallonga) i tota la vall de Matamala.

L'edifici primitiu fou reedificat en època romànica, i ampliat i retocat totalment a partir del segle XVII, que s'allargà la nau amb un presbiteri que substituí l'antic absis; posteriorment es construïren dues capelles laterals (una de les quals datada el 1735), unes golfes i dos arcs als murs de la nau per allotjar-hi altars, com també un nou campanar (segle XVIII), una capella del Santíssim a l'esquerra del presbiteri i una sagristia a la dreta.

La parròquia té una certa vida com a centre d'aplecs i reunions.

Aquesta parròquia celebra festa el diumenge pròxim al 8 de setembre.

M'explicaven que a la rectoria s'impartien les primeres lletres a nois i noies,  és bo recordar que en llengua catalana, escolà és el nom que reben els que van a l'escola, i des d'antic els que ajudaven al prevere en les celebracions religioses.

Des del mirador que dona accés a la porta del cementiri i l’església, mentre recullo imatges de l’indret, penso que el títol [ que cedim gustosament a l’ajuntament de les Llosses] i que encapçalava l’article de Sant Esteve de Vallespirans ; A LES LLOSSES HI HA MIL COSES, reflecteix únicament una realitat dissortadament poc coneguda – encara -.

La vostra visita al termes de les Llosses que no passi d’aquest estiu !

https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=-VbLh-ks0x8

Que la Marededéu de Matamala,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

A LES LLOSSES HI HA MIL COSES. Sant Esteve de Vallespirans

Hi ha feina llarga, el municipi de les Llosses és el més extens de la comarca del Ripollès, la seva demarcació la trobem : entre el Ter, límit oriental, el Berguedà, límit occidental, i Osona, límit meridional.
El terme està dividit entre :

El sector de les Llosses

El sector de Viladonja

El sector de Palmerola

Nosaltres, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, començàvem el dimecres 5 d’agost de 2.009 per l’anomena’t sector de les Llosses.

Les parròquies i entitats esmentades al sector de les Llosses, com també el mateix poble de les Llosses, tenen en comú el fet d'haver pertangut a l'antic castell de la Guàrdia de Ripoll, centre històric del terme, les restes del qual es troben al mas el Castell, en un petit puig de la serra de Santa Margarida, al S de la vall, sota el santuari de Santa Margarida de Vinyoles.


Les primeres notícies del castell són del 1017, quan era sota el domini del comte de Besalú Bernat I Tallaferro. Des del 1061 en foren senyors els Guàrdiao Saguàrdia,família dins la qual es destacà el cavaller i trobador Ponç de la Guàrdia (vers 1140- 1190), que residí a la cort d'Alfons I i deixà nou composicions poètiques de caràcter amorós, d'una gran riquesa mètrica (té un especial interès un comiat a Catalunya fet segurament amb motiu de la seva participació en l'expedició reial a Conca).


Un altre membre destacat fou Berenguer de Saguàrdia, canonge d'Elna i Barcelona i bisbe de Vic (1306-28), parent pròxim de la reina Elisenda de Montcada.


El 1270 Ponç de Saguàrdia i de Saportella es casà amb Timbor de Canet, senyora de Canet, i el 1321 llur fill Guillem rebé del rei Sanç I de Mallorca el títol de vescomte de Canet.

Al mateix segle XIII el castell de la Guàrdia passà als Pinós, els quals el 1363 el vengueren a l'abat de Ripoll Ramon de Savarrés.


A partir d'aquest moment formà el centre de la baronia ripollesa de la Guàrdia, que comprenia les parròquies d'Alpens i de Sant Pere de Serrallonga, Santa Maria de les Llosses, Santa Maria de Matamala, Sant Martí de Vinyoles de Portavella, Sant Vicenç de Maçanós, Sant Sadurní de Sovelles i Sant Esteve de Vallespirans , o sigui vuit de les quinze parròquies de la baronia de Ripoll (des del segle X el monestir ja tenia nombrosos béns alodials al terme).

Depenia del castell de la Guàrdia la fortalesa dita la Roca de Baborers, que assegurava la defensa de la vall de les Llosses, situada a la penya del Roquer, singular penyal en forma de ventall que s'alça entre els masos del Roquer i de Baborers, a frec de la riera de les Llosses; en resten només les pedres de la base d'una torre i dels murs i, en el collet per on s'accedeix, hi ha les restes de la capella de Sant Salvador de Baborers.

Pujàvem fins la parròquia de Sant Esteve de Vallespirans, està mig emboscada dalt d'una petita serra, a 886 m d'altitud, al sector muntanyós del NE del terme, a la partió d'aigües entre la riera de les Llosses i la riera de Vilardell o de Carnalets.

L'església, inicialment romànica, fou molt modificada al segle XVIII; l'absis es reemplaçà per un presbiteri rectangular, i es féu una nova porta (que duu la data del 1759) i un campanar de torre baix i massís; el mur de ponent, reforçat amb contraforts, deixa veure l'obra romànica del segle XII.

És una petita parròquia rural que arribà a tenir un màxim de 19 famílies a mitjan segle XIX i que en té 3 a l'actualitat. Entre els seus masos es destaquen els de Vallespirans, Maidéu i Sabaters, prop del qual brolla una deu d'aigua sulfurosa. La masia de Vilardell, ja als vessants de la serra del Catllar, en una petita vall drenada per la riera de Vilardell o de Carnalets (afluent per l'esquerra de la riera de les Llosses), formà una quadra civil, fusionada el 1840 amb el terme de les Llosses.

El dia de la Santa Creu els antics feligresos de Vallespirans pujaven als Munts d'Arquers, on hi havia un antic pedró, i des d'allí es beneïa el terme i es donava als assistents un pa de lliura de caritat.

Ens calia entrar dins el petit cementiri annex, per recollir imatges d’aquesta església.

© Antonio Mora Vergés