SANTA MARIA DE GRAUET I SANT VALENTI .AGUILAR DE SEGARRA .BAGES

Superàvem Rajadell, i a les envistes del Castell de Castellar [curiós sobretot per nosaltres, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, que residim a Castellar del Vallès ] entravem dins del terme d’Aguilar de Segarra. Allò de Aguilar de Boixadors, com s’explica més avall, sortosament no va reeixir.

El municipi d'Aguilar de Segarra, de 43,02 km², limita al N amb Sant Mateu de Bages i Fonollosa, a l'E amb Rajadell, al SE amb Castellfollit del Boix, al S amb Rubió i Prats de Rei, que a més l'abraça per l'W, per on també limita amb el municipi de Sallavinera, aquests tres últims termes de la comarca de l'Anoia.

Els pendents de les serralades del terme tenen densos boscos de pins, algun roure i matollars. És un territori secaner i trencat, situat bàsicament entre l'extrem de les grans serres de Castelltallat i de Clarena i amb serres secundàries com la serra de la Vall, de Còdol-rodon, de la Plana o del Vendrell. És travessat d'W a E per la riera de Boixadors, o de Rajadell, a la qual desguassen pel N el Torrent Bo i, pel S, les rieres de Maçana, de Grevalosa i de Ca l'Oller, que recullen torrents secundaris, com els de Seguers o de l'Obaga de l'Estrada.

Segons la divisió comarcal del 1936 el municipi s'integrà a la comarca del Bages. El determinatiu de Boixadors, totalment desconegut per la història i l'expressió popular, li fou imposat arran de la divisió comarcal per tal de justificar en certa manera la seva inclusió en el Bages, però és una invenció totalment desafortunada, ja que el municipi d'Aguilar de Segarra mai no va dependre del castell de Boixadors ni dels seus senyors. Tampoc no justifica el nom el fet que les seves aigües vagin a parar a la riera de Boixadors, que passa pel centre del terme, perquè aquesta, afluent del Cardener, rep ja dins el terme d'Aguilar de Segarra, sota l'indret de Castellar, el nom de riera de Rajadell.

El nom d'Aguilar que denomina el terme és el que tenien, almenys des del 983, el castell i la primitiva parròquia de Sant Andreu. Ambdós es trobaven junts al pendent de la serra que mira la vall on s'aixeca la parròquia moderna.

El terme és travessat per la C-25 , i pel ferrocarril de Saragossa a Barcelona. El poble es comunica amb Fonollosa i Calaf mitjançant una línia d'autobusos de la companyia Transports Castellà.

Divisem una grua d’obres dalt del Castell de Castellar, i decidim deixar la visita per un altre dia, continuem per la pista asfaltada, fins a Santa Maria del Grauet o de Maçana; és sufragània tradicional de Sant Martí de Maçana, del terme de Rubió.

L'edifici, en part romànic, fou aixecat al segle XII, bé que molt modificat el 1544, quan es va refer part de la nau.

En la darrera restauració, del 1979, es van suprimir les restes de l'absis. Avui dia, mancada de feligresia, és una capella a cura de l'amo del mas de Can Tinet, propietari de la vall, que l'ha restaurada.

A la tornada ens arribarem fins a ha la capella de Sant Valentí, Prop de Can Tinet, és un bonic edifici gòtic, de reminiscències encara romàniques, fet al segle XIII o a la primeria del XIV.

Roman molt ben cuidada i fou restaurada el 1979 pel seu propietari.

Ambdós edificis comparteixen en les seves parets exteriors, unes singulars i artístiques anelles grosses de ferro; en algun moment la jurisdicció senyorial es representava amb una argolla fixada a l’entrada d’algunes viles i/o ciutats , o a la places públiques.

© Antonio Mora Vergés

LA MASIA NOGUERA A LA VALLFORMOSA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i L’Antonio Mora Vergés per la C-25 , la nostra destinació d’avui era l’antiga casa de Can Gallifa, dita avui Masia Noguera , situada a la Rajadell a la Vallformosa, el topònim apareix per primera vegada en una butlla del papa Benet VII, de l'any 978, i va tenir una revifalla perquè la TV3 [ la nostra ] en va fer una de les seves “Històries de Catalunya”.

Can Gallifa, era la clàssica masia catalana construïda l’any 1582,al segle XIX l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March la transforma en un conjunt arquitectònic modernista molt interessant, amb jardins i edificis d’inspiració neogòtica i neoclàssica; reformada per l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa (1863-1914) en un esplèndid palau modernista entre els anys 1901 i 1920, és avui un dels edificis modernistes més notables del Bages L'arquitecte Marcel•lí Coquillat , és l’autor de la capella privada dedicada a la Verge dels Àngels, acabada l’any 1.922.

Avui la Masia o Manso Noguera és un luxós hotel de 4 estrelles, amb les màximes comoditats i el servei més exclusiu. Disposa de 12 habitacions dobles –dues són suites- decorades amb exquisits mobles antics i equipades amb la tecnologia més moderna i innovadora: aire condicionat, banyera d’hidromassatge, minibar, caixa forta, equip de música i televisió Bang & Olufsen, telèfon directe, accés a internet i sala, terrassa o vistes al jardí. La finca disposa d’un heliport.

Ve de gust passejar – en donem fe la Maria Jesús i jo - pels més de 80.000 m2 de jardí privat que envolten l’Hotel Manso Noguera i acostar-se a la fantàstica piscina exterior,

a la capella privada dedicada a la Verge dels Àngels o a l’excepcional casa de les nines, entre d’altres. Privilegis als quals s’uneix el plaer de degustar el millor de la gastronomia catalana a l’exclusiu restaurant Carles Pressegué, xef de reconegut prestigi i d’estil propi, que prepara amb molta cura cada temporada una carta d’exquisides propostes amb els millors productes.


En un entorn exclusiu i relaxat. Al cor de Catalunya. El lloc és ideal per aïllar-se uns dies del soroll, per gaudir d’una celebració familiar, per celebrar un casament o per realitzar reunions d’empresa o convencions de treball.

Dades de contacte:

Masia Noguera
Carretera de Manresa a Rajadell
Eix Transversal C-25, sortida 126
08256 Monistrolet de Rajadell (Barcelona)
Telèfon/Fax: 93 872 59 09
E-mail: restaurant@carlespressegue.com
www.carlespressegue.com

En aquesta tasca de Divulgar el Bages, la Masia Noguera, ha estat una agradable experiència, que us recomanem.

© Antonio Mora Vergés.

Nucli antic de Rajadell. Bages.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, al nucli antic de Rajadell. Recolliria imatges del Castell, el carrer porxat i la façana de l’església.


Damunt d’un turó s’aixeca un edifici massís i d’alçada considerable, el castell de Rajadell. La primera documentació escrita que en trobem data de l’any 1063, tot i que podem dir que correspon al gòtic (un dels murs i elements decoratius, que podrien ser dels segles XIII o XIV) i al segle XVII. És difícil, però, establir quines parts corresponen a cada moment perquè ha estat reconstruït diverses vegades. Juntament amb l’església, fou l’origen del poble de Rajadell.

A partir del segle XIII la història del castell anà lligada al llinatge de la família Rajadell, senyors del terme que participaren en guerres com la de Provença, Navarra, Almeria, Sardenya i Mallorca. Però fou durant la guerra de la Generalitat contra Joan II (l’any 1471) quan el castell i l’església tingueren molts desperfectes.

Durant la guerra civil, el castell va ser requisat i utilitzat pel comitè revolucionari, i es van perdre pràcticament la totalitat dels objectes de valor que hi havia.

És format per tres cossos i s’hi conserven encara estances de les diferents etapes habitades, una petita cambra subterrània, la masmorra (que posteriorment es féu servir com a celler), a més de la sala d’armes, les alcoves, l’estable, la cuina, les habitacions, el menjador, les espitlleres de forma quadrada, la casa del masover, etc.

És un dels més grans i ben conservats de la comarca i actualment no és visitable.

Tot i conservar vestigis d'una època anterior, l'actual església de Rajadell data dels segles XIV i XVII (moment en què la reconstruïren, ja que el 1471 les tropes de Joan II la van derruir juntament amb el castell).

Entravem a la plaçà de l’església pel carrer porxat.

L'exterior de l'església presenta una barreja d'estils: elements gòtics (parets frontals de la façana, nau central i parets laterals), un portal modern i, sobretot, un timpà amb un relleu de la crucifixió.

No podem accedir a l'interior, pero si explicar-vos-en alguna cosa : és d'una nau amb volta apuntada i quatre capelles laterals (del Roser, del Sant Crist, de Sant Isidre i del Santíssim). L'altar major tenia un retaule que constava de cinc cossos de fusta tallada i policromada de l'època barroca, obra del tallista Joan Grau. Durant la guerra civil fou cremat i actualment només se'n conserven algunes parts, que pertanyen a col•leccions privades.

A l'interior de l'església, a la capella del Santíssim, trobem quatre diorames permanents amb escenes de la Passió de Jesús, obra de l'escultor manresà Ramon Oms; i també hi trobem, des de començament del segle XXI, dos vitralls laterals obra de Carme Manubens.

Del conjunt, en destaca el campanar, fet per Joan Traginer, mestre de cases francès, del 1678 al 1682.

El consell de sempre. Temps per visitar aquest bonic indret.

© Antonio Mora Vergés

Sant Amanç de Viladés. Rajadell

La caseria de Sant Amanç, dita també de Sant Amanç de Viladés, és situada aigües amunt a la dreta de la riera de Rajadell i a ponent del cap de municipi. És remarcable l'església sufragània de Sant Amanç, de la qual resta l'absis del temple romànic, del segle XII.

L'església es troba documentada el 1027. El 1685 surt com a sufragània de la de Sant Iscle de Rajadell. Al segle XVII fou construït un nou temple i l'edifici quedà sense culte..Adossada a una de més moderna, de la qual serveix, en un tros, de sagristia. Conserva un absis romànic del segle XII, amb finestra monolítica, dues grans obertures, una amb la funció de porta i l'altra de finestra. La porta, tapiada, era a migdia. Tot i que aquesta construcció es manté encara dreta, és utilitzada com a magatzem

Més enllà del sentit etimològic : amant, amorós. I que sens dubte ve de la llengua llatina, no sabem gaires coses de Sant Amanç quina devoció s’estengué per tota Catalunya.

M’explicaven a Viladés que havien posat un cartell a la sortida de la C.25 que deia “ Església Romànica de Sant Amanç “, això comportava un cert tràfec de persones, que sortien sempre decebudes en constatar que no hi havia – ni aleshores, ni ara – cap infraestructura de recolzament; no ja un local sinó tant sols, un plafó amb dades històriques,.... finalment a precs del masover el cartell de l’autopista es va eliminar, Certament era més fàcil , i més senzill que dotar a lloc d’un “hardware “ mínim.

Comprovava que l’absis encara aguanta,i també que gràcies als esforços del masover, l’antiga parròquia encara manté un culte regular. Reconèixer i afegir aquí l’abnegació callada de tants i tants preveres anònims, que malgrat les evidents limitacions i mancances- de tot ordre - mantenen “viu” el nostre patrimoni històric i cultural.

El cementiri annex és una mostra palpable de la forta vinculació entre els catalans i la seva terra.
Sou pregats de fer-me arribar [ si les trobeu ] dades biogràfiques d’aquest [amant, amorós. ] servent de Déu.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE MONISTROLET A RAJADELL

El topònim Monistrol vindria de monesteriolo, diminutiu de monestir, i en aquesta línia, Monistrolet ens parlaria més que d’un monestir d’una cel•la que com en el cas de Sant Genís de Tapioles, avui dins del terme de Vallgorguina, Vallès Oriental, donarà lloc a una parròquia . De vida efímera a Tapioles, contràriament a Santa Maria de Monistrol, que a sobreviscut – de moment – a la despoblació salvatge de la Catalunya interior.

Santa Maria de Monistrol de Rajadell i la sufragània de Sant Salvador de Vallformosa eren parròquies que durant molt de temps foren filials de la Seu de Manresa.

Avui el lloc pertany al municipi de Rajadell situat a la part oriental de la comarca del Bages, al centre de Catalunya. Té terme municipal de 45 km2 i acull 435 habitants repartits en sis nuclis de població: Sant Salvador de Vallformosa, Monistrolet de Rajadell, l'Estació, les Casetes, els Molins i el Nucli Antic; a més de nombroses masies disseminades.

A tan sols una hora de la ciutat de Barcelona, el terme municipal de Rajadell gaudeix de bones comunicacions, gràcies a l’estació de ferrocarril i a l'Eix Transversal (C-25).

El topònim de Rajadell és derivat del llatí Rivo Agello, segons uns, o de l’àrab ragat i el sufix romànic ell, segons altres, i es refereix sempre a un corrent d’aigua i a uns petits camps. El període de transició entre l’època romana i els segles X i XI (moment en què es troben les primeres notícies documentals) és mal conegut.

durant els segles XI i XII el territori del terme fos patrimoni dels vescomtes de Cardona.
Des de l’any 1248 es coneix bé la seva genealogia i alguns fets històrics rellevants d’individus anomenats “Rajadell”, la majoria participacions en expedicions militars. A partir del segle XIII es disposa de més documentació i ja es pot resseguir la història del castell, lligada al llinatge dels Rajadell, senyors del terme.

A començament del segle XVI el llinatge dels Rajadell s’extingí. L’any 1515 Bernat Joan de Cruïlles comprà el senyoriu de Rajadell.

El nou llinatge dels Cruïlles va canviar de nom a causa d’un matrimoni quan, el 1576, es produeix l’enllaç entre Guiomar de Cruïlles, senyora de Rajadell, i Bernat d’Eimeric, senyor de Monistrol de Rajadell, Vallformosa i Vallhonesta. D’aquesta manera, s’unifiquen sota la jurisdicció d’una mateixa família els territoris que posteriorment donaran lloc al municipi de Rajadell. A final del segle XVII Anna d’Eimeric i de Cruïlles es casà amb Domenico Pignatelli, noble italià. Des d’aleshores fins al segle XIX aquesta família va tenir el domini del castell de Rajadell. La política que iniciaren els senyors del terme (els Pignatelli) cap a final del segle XVIII d'afavorir l'establiment de famílies a la zona propera al castell tenia com a motiu principal l'estímul del conreu de la vinya. El senyor cedia un tros de terra per edificar casa i com a contrapartida demanava un cens gairebé simbòlic. Tot i això, l’impuls urbanitzador no va tenir lloc fins a la segona meitat del segle XIX. El 1880 s'aixecaren 22 cases i a final de segle l'estructura del Nucli Antic quedà pràcticament fixada. A la segona meitat del segle es registra l'aparició de dos nuclis més: les Casetes i el nucli dels Molins, on sorgiren els molins de farina i d’oli i les fàbriques d'aiguardent.

Entre els anys 1859 i 1861 arribà a Rajadell el ferrocarril que unia Manresa i Lleida, que comportà un cert dinamisme econòmic i, a començament del segle XX, l'aparició d'una nova barriada al voltant de l’estació. El 1860 el municipi de Rajadell registra la xifra més alta d'habitants de tota la seva història: 967. A partir del 1895 l'última representant dels Pignatelli ven les terres, el castell i els drets que tenia sobre Rajadell, Monistrolet i Vallformosa als actuals propietaris.

La segona meitat del XIX i els primers anys del XX foren de gran dinamisme per a Rajadell. L'any 1923 arribava l'electricitat al poble de la mà de Francesc Selga, i a partir d’aquí l'activitat industrial, com la fàbrica de teixits, la de galetes, la de gasoses, la de gèneres de punt i la de pastes de sopa, principalment situades als nuclis dels Molins i de l’Estació.

L'any 1937 es construeix l'actual carretera d'accés que puja al Nucli Antic. Algunes indústries tanquen i, al voltants dels anys setanta, la població disminueix fins a 375 habitants. El poble comença a patir un despoblament que s’anirà fent crònic.

© Antonio Mora Vergés

Monestir Sant Jeroni de la Murtra

Tornàvem de la platja per la B-20, la temperatura ambient estava pel damunt dels 35 graus segons el termòmetre del vehicle, racionalment passades llargament les 16,00 hores, no era el millor moment per arribar-se fins al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Gràcies al bon Déu, no acostumo a fer les coses “racionalment”, i sortia pel trencall que indica Montcada i Reixac, deseguida trobava un rètol Monestir Sant Jeroni de la Murtra a l’esquerra de la via, que amb força viaranys em portava fins a la Vall de Betlem.

Recollia imatges des d’una certa distància , el lloc de magnifiques proporcions únicament és possible abastar-lo amb una separació notable. La vegetació incontrolada prop dels camins ho feia un xic més difícil, i les inevitables línies elèctriques - com sempre, oi ? – m’obligaven a fer equilibris. Sóc partidari de retratar la realitat, i si algú s’ha de posar vermell, que s’hi posi!!!!

La imatge en blanc i negre de l'any 1.915 ées del fons Salvany.

Informació històrica de l’indret :

arran del trasllat del monestir de Sant Jeroni de Mont Olivet que s'havia fundat el 1413 a Sant Pere de Ribes, al Garraf. Les males condicions d'aquest primer lloc pel mercader barceloní Bertran Nicolau.

El monestir de Sant Jeroni de la Vall de Batlem, va ser fundat el 1416 pel mercader barceloní Bertran Nicolau a la serralada de Marina (Badalona), sobre un mas medieval que era propietat del “mestre racional de la casa del Rei” i que també havia estat construït sobre l’antiga vil•la romana de Poià. . Les males condicions del monestir de Sant Jeroni de Mont Olivet que s'havia fundat el 1413 a Sant Pere de Ribes, al Garraf forçaren el trasllat de la Comunitat el 1416.

El nou monestir jerònim prengué el títol canònic de la Mare de Déu de Betlem, però la pervivència popular del nom del mas sobre el qual s’edificà, dit de “ça murtra” per l’existència d’aquest arbusts – rars en les nostres conreus-, va fer que gradualment prevalgués el nom popular. Avui encara es pot admirar una antiga murtra prop de l’original brollador del claustre.
Des del 1439 tenia sota els seus dominis la vila i castell de Sant Martí de Tous (Anoia), on algunes fonts situen un petit monestir filial d'aquest.

Joan II de Catalunya-Aragó hi feu dedicar el refetor, bastit en un gòtic molt elegant. Els Reis Catòlics, que sojornaren al monestir en diverses ocasions, subvencionaven una ala del claustre, en cinc claus de volta de la qual, figura el seu escut sense la magrana de Granada que encara no havia estat reconquerida.

Quan el rei Ferran el Catòlic el 7 de desembre de 1492 va sofrir una ferida causada pel regicida Joan de Canyamars a les escales del Palau Reial Major de Barcelona, va passar uns dies recuperant-se al monestir juntament amb la seva esposa Isabel de Castella.

Consta documentalment que la Setmana Santa del 1493 els monarques eren el monestir de la Murtra i hom consta que reberen Colom que tornava del seu primer viatge a les Índies.

El 1519 l’Emperador Carles I també va visitar el monestir i en el trienni 1530-33 lliurà cent escuts amb els quals es va sufragar la construcció del cor de l’Església. L’emperador va confirmar al monestir tots els privilegis i mercès atorgats pels seus antecessors i hom afirma que des d’allí, el 1535, va projectar-hi la conquesta de Tunis. A finals del segle XVI, com en moltes masies del litoral, fou construïda la robusta torre de defensa per a protegir el monestir de possibles atacs dels pirates.

El prior Pere Benejam va ser conseller dels reis i dels ducs de Cardona.

Els monjos jeronims es distingiren per la seva protecció a les arts. Diversos monjos conrearen assíduament la pintura i la música -el monestir tingué escolania-. En el decurs del segle XVII s’hi instal•là l’erudit Jaume Ramon Vila que va llegar al cenobi la seva valuosa biblioteca; i després el bisbe de París, Pere de Marca, que hi escriví part de la seva famosa obra “La Marca Hispànica”.
El segle XVIII els monjos de la Murtra prestaven suport a les parròquies veïnes i en especial a Santa María de Badalona. En ella hi celebraren misses i oficis funerals, i facilitaren mitjans per la construcció del nou temple.

Els jeronims foren també molt hospitalaris i caritatius. Cada dia assistien als captaires que trucaven a les portes de la Murtra.

El 1835, arran de la crema de convents, el monestir fou incendiat i saquejat. En un oli de mitjans del segle XIX, que es conserva el museu de Badalona es pot veure la planta alta del sector on hi havia diverses dependències agrícoles parcialment enrunada..

Poc abans els monjos havien pogut marxar. En virtut de la llei de Mendizábal les propietats de Sant Jeroni de la Murtra també foren desamortitzades amb la qual cosa el monestir passà successivament a diverses mans privades.

A mitjans del segle XIX, va adquirir l’ edifici l’ industrial Claudi Arañó Matallana, el qual va reconstruir-lo. Es va bastir una galeria porxada a la façana que hi dóna un aire colonial. Esdevingué així una casa d’estiueig on visqueren després les seves filles Elisa i Carolina Arañó i Arañó. Durant la Guerra Civil s’hi va amagar el rector de Canyet Joan Baranera i Mir. A la mor de les germanes Arañó, va passar els seus nebots, els germans Agell i Arañó, que realitzaren algunes obres de manteniment.

A les darreries del segle XIX al cos principal de l’ edifici s’ hi establí la “Colònia d’estiueig de Sant Jeroni” que hi romangué fins al 1936.

L’edifici pertany a diverses persones físiques i jurídiques : La propietària Sra. Marta M. García Cadadellà, vídua d’Agell, la qual la va vendre la seva part a la Fundació Edimurtra S.A. que n’ha cedit l’ús a la Fundació Catalunya - Amèrica per a la ubicació de les Sales Ramon Pané.

La propietaria Sra. Francesca Güell i López , va endegar el que s’ha anomena avui Àmbit de repòs religiós i cultural ; és un lloc de solitud i silenci. Ella pensava que el món actual, on la vida és agitada i sorollosa, necessita de llocs on les persones trobin un repòs per l'ànima.

Aquest Repòs és obert a qualsevol persona, sense distinció de lloc d'origen, creences o manera de pensar: és un espai interreligiós i intercultural. La solitud i el silenci són font de creació, per això, el monestir és especialment apropiat per a artistes i intel•lectuals.

Hi ha vuit cel•les acondicionades per a oferir la comoditat necessària als hostes. Poden fer-se estades des d'unes hores fins uns dies. El tipus de recés que es proposa és en solitud i silenci, per tant, no és la intenció de rebre grups.

L'únic que es necessita en aquest recinte, és voler viure la experiència de la solitud i el silenci, lliurement i respectuosa.

Tal com ho feien els antics jerònims, l'Àmbit de repòs Francesca Güell pretén oferir un clima d'hospitalitat i pau. Actualment, té cura del monestir un prevere catòlic i un grup de laics.

L'Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell és recolzat en les seves finalitats per l'Associació d'Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Que més es pot dir ?. Doncs que per poc que pugeu feu una visita al Monestir de Sant Jeroni i a les seves ermites.

© Antonio Mora Vergés

ELS SANTS JOANS DE ROSSELL

Tinc família a Rossell, el terme fa límit amb la Sénia, i més enllà de les picabaralles valència/català, sempre ens hem entès sense necessitat d’intèrprets. Està clar que en aquesta qüestió de la llengua, el problema és únicament polític.

En ocasió d’una visita aquest estiu del 2.009, m’arribaria fins l’església dels Sants Joans. Només des del coneixement d’un passat de pràctica religiosa general – i en ocasions obligatòria – s’entenen les mides excepcionals de la major part dels temples de molts pobles i viles.

L'església parroquial presenta una façana barroca amb certes influències classicistes. Això ens fa creure que és del segle XVIII, moment en el qual es produeix un creixement important del poble.

Algunes dades de la història d’aquest poble :

Rossell ha estat ocupat pels humans des d’èpoques remotes. Així ho demostren les restes neolítiques de la cova de les Bruixes i altres de posteriors descobertes en abrics i coves situats, preferentment, a l’est i al sud-est del terme (cova de Blai, cova Barberana, etc).

Més important va ser l’ocupació de la cultura ibèrica. Se n’han trobat importants vestigis en petits enclavaments des d’on es controlaven les vies de penetració cap a l’interior (el Polseguer, el coll del Moro, el Carrasclet i el mas de Vito). En els mateixos llocs s’han trobat restes de la romanització, de les quals destacarem l’interessant bust de marbre d’un hermes juvenil (s. I aC).

D’aquesta època i posteriors són els lligallos i camins del terme. I també bona part de les tècniques, formes de subsistència, i creences, base d’un estil de vida que ha durat fins a la plena industrialització del s. XX: l’agricultura bàsica, la ramaderia, les barraques de pedra seca, la llengua, la religió, els costums culinaris (el pastisset, per exemple, és d’origen musulmà), etc.

El 1237, Hug de Follalquer, mestre dels Hospitalers, atorga la carta de poblament; però l’ocupació del poble s’havia produït cap al 1208, per ordre de Pere II. Això ens convertiria en la primera pedra del País Valencià.

Per qüestions de jurisdicció, es produí un litigi per la possessió de Rossell entre el convent de Benifassà i els Hospitalers. El 1286, Rossell passa a la batllia de Cervera tal com recull la dita: Per mal libell, perdé l’abat Rossell.

El 1317, la batllia de Cervera és atorgada a l’orde de Montesa, senyora de Rossell fins al segle XIX. Fou sempre el poble més xicotet de la batllia. La guerra dels Segadors el va afectar de ple: el mariscal francès Schomberg, que controlava Tortosa, va realitzar una incursió a Rossell i l’incendià completament (1648).

Capítol a part mereixen els bandolers. A l’edat moderna és famosa la “quadrilla” de Salom. Al segle XIX, les de Tarranc i de Currutaco. També hi feren l’agost realistes, malcontents, carlistes i maquis. Cabrera elaborà des d’aquí molts “partes” de guerra, i pels voltants hi tingueren lloc importants topades. A l’església, (s. XVIII), encara s’hi poden veure diverses espitlleres, cicatrius dels patiments de la nostra gent i persisteix el record de la Miquela, heroïna local que, en certa ocasió, liderà els rossellans que es defensaven dels carlistes.

Després Rossell pateix la Guerra Civil i la gelada del 1956. En aquesta època el poble va agafant el seu perfil actual: la Vila i el Pla de la Font (Palafont) s’ajunten definitivament.

Cap als 60 i quan molts dels veïns havien emigrat, Rossell entrarà de ple en la industrialització de la mà d’indústries locals menudes i de la força industrial creixent de la Sénia. Això ha deturat la davallada demogràfica que pateix l’interior del nord valencià.

La crisis econòmica ha portat al tancament d’algunes fàbriques de mobles, base de l’activitat industrial de la contrada.

© Antonio Mora Vergés