El municipi d'Aguilar de Segarra, de 43,02 km², limita al N amb Sant Mateu de Bages i Fonollosa, a l'E amb Rajadell, al SE amb Castellfollit del Boix, al S amb Rubió i Prats de Rei, que a més l'abraça per l'W, per on també limita amb el municipi de Sallavinera, aquests tres últims termes de la comarca de l'Anoia.
Els pendents de les serralades del terme tenen densos boscos de pins, algun roure i matollars. És un territori secaner i trencat, situat bàsicament entre l'extrem de les grans serres de Castelltallat i de Clarena i amb serres secundàries com la serra de la Vall, de Còdol-rodon, de la Plana o del Vendrell. És travessat d'W a E per la riera de Boixadors, o de Rajadell, a la qual desguassen pel N el Torrent Bo i, pel S, les rieres de Maçana, de Grevalosa i de Ca l'Oller, que recullen torrents secundaris, com els de Seguers o de l'Obaga de l'Estrada.
Segons la divisió comarcal del 1936 el municipi s'integrà a la comarca del Bages. El determinatiu de Boixadors, totalment desconegut per la història i l'expressió popular, li fou imposat arran de la divisió comarcal per tal de justificar en certa manera la seva inclusió en el Bages, però és una invenció totalment desafortunada, ja que el municipi d'Aguilar de Segarra mai no va dependre del castell de Boixadors ni dels seus senyors. Tampoc no justifica el nom el fet que les seves aigües vagin a parar a la riera de Boixadors, que passa pel centre del terme, perquè aquesta, afluent del Cardener, rep ja dins el terme d'Aguilar de Segarra, sota l'indret de Castellar, el nom de riera de Rajadell.
El nom d'Aguilar que denomina el terme és el que tenien, almenys des del 983, el castell i la primitiva parròquia de Sant Andreu. Ambdós es trobaven junts al pendent de la serra que mira la vall on s'aixeca la parròquia moderna.
El terme és travessat per la C-25 , i pel ferrocarril de Saragossa a Barcelona. El poble es comunica amb Fonollosa i Calaf mitjançant una línia d'autobusos de la companyia Transports Castellà.
Divisem una grua d’obres dalt del Castell de Castellar, i decidim deixar la visita per un altre dia, continuem per la pista asfaltada, fins a Santa Maria del Grauet o de Maçana; és sufragània tradicional de Sant Martí de Maçana, del terme de Rubió.
L'edifici, en part romànic, fou aixecat al segle XII, bé que molt modificat el 1544, quan es va refer part de la nau.
En la darrera restauració, del 1979, es van suprimir les restes de l'absis. Avui dia, mancada de feligresia, és una capella a cura de l'amo del mas de Can Tinet, propietari de la vall, que l'ha restaurada.
A la tornada ens arribarem fins a ha la capella de Sant Valentí, Prop de Can Tinet, és un bonic edifici gòtic, de reminiscències encara romàniques, fet al segle XIII o a la primeria del XIV.
Roman molt ben cuidada i fou restaurada el 1979 pel seu propietari.
Ambdós edificis comparteixen en les seves parets exteriors, unes singulars i artístiques anelles grosses de ferro; en algun moment la jurisdicció senyorial es representava amb una argolla fixada a l’entrada d’algunes viles i/o ciutats , o a la places públiques.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada