La Maria Puigcote, i les seves filles la Dolors i la Roser romanien agenollades resant el rosari de cada de vespre. La Maria, amb els rosaris als dits, resava molt de pressa en veu alta, i les altres li responien alhora en un murmuri confús. Cinc parenostres, cinc avemaries, els actes després les llargues lletanies. Amb al cap jup cobert per les mantellines negres anaven demanant als sants i santes que preguessin per elles, els seus homes, fills, pares i coneguts. Les flames de la llar de foc donaven moviment als forcs de cebes i alls penjats d’uns claus forjats i un xic més enllà una incomptable rastellera de tomàquets d’un color entre groc i vermell es convertia a la vista en una flama que sorgia de la paret. A l’escó la Josefina de vuit anys, en Jaume de cinc i en Mateu de tres seien al costat de l’àvia Angelina que els explicava coses del temps d’abans; de quan es feia la guerra amb pedrenyals i la gent encara eren més pobres que ells. Del pal bernat de la porta van venir els lladrucs de benvinguda d’en Rusc i en Clavell que anunciaven l’arribada dels homes; es va sentir com una clau voltava al pany. La Maria va regirar el rosaris, va fer un gest de resignació amb la cara, va llençar una melopea ràpida de les lletanies que quedaven. Per respecte a les oracions, l’home de la Maria, en Miquel Puigcote i el xicot de la Dolors, en Joan Lobera, van entrar en silenci, com si la tètrica imatge de les dones i el seu papurreig no hi fossin. En els rostres se’ls marcava l’angúnia i la preocupació: a l’assemblea parroquial de Castellar de la Muntanya les coses no havien anat massa bé, en Jep del Vaquer s’havia tornat a queixar que trobava ovelles degollades, en Bernat Badosa havia insistit que en el camí del Vilar hi apareixia una por que havia espantat molt la seva noia Miquela de dotze anys, la qual anant camí de casa va sentir unes passes que la seguien va mirar enrere i no va veure ningú però es va espantar molt en veure que la sorra i les pedres del terra es removien com si algú invisible caminés damunt d’elles. Quan el seu noi , en Guillem de vint anys la va acompanyar amb un garrot se’ls va aparèixer un gall gegant. L’au els va desafiar obrint-se d’ales i saltant davant seu. En Guillem es va espantar de tal manera que va fugir sense el pal. La Miquela va agafar tanta por que no la podien treure de la casa. Per més desgràcia una epidèmia anava matant les gallines i els ànecs. S’havia provat de donar-los líquids d’en Joliu el marxant de la zona però va ser inútil. La mort dels xais i l’epidèmia es van relacionar amb la por de manera que a l’assemblea s’havia decidit de fer guàrdies al camí del Vilar i a les prades de la Badosa. Per això quan la Maria va posar els plats de sopa fumejants sobre la taula en Miquel i en Joan mostraven un rostre preocupat.
-Què volies que fes amb un garrot ? –va comentar en Miquel, mentre dirigia la vista a l’escopeta penjada a la paret.- Quan algú etzibi un tret ben donat a la por, tindrem una sorpresa.
-Mentre no passi com al Garau de Begudà –en Joan va alçar el cap del plat per parlar -, que quan l’hereu va abatre l’ocell que cada any a l’hora de dinar per la Festa Major es ficava sobre la testa del bou més gros i el bou queia sense vida, la seva mare va caure morta sobre la taula.
Van acabar de menjar amb comentaris de les nits de vetlla que els arribarien. Les dones que resaven van anar a la pastera a posar la massa que havien de coure a la matinada; mentre que l’àvia Angelina va portar la mainada al llit.
La Miquela es va apropar als porticons de la finestra, va acostar-hi l’orella, va sentir com el vent bufava entre les fustes uns sorolls entre veus de persones i brams d’animal . Espantada es va ficar al llit, on es va amagar sota els llençols. La iaia va descobrir la por de la noia i va obrir els porticons. L’oreig fresc va entrar dins l’habitació i una lluna molt gran va creuar a poc a poc la finestra davant la mirada dels tres petits, als quals els va costar d’agafar el son.
El nou dia va començar amb un sol esplendorós que penetrava dins el fullaram dels arbres de manera que els convertia en maragdes gegantines que deixaven caure gotes de rosada que brillaven com diamants. Per anar als camps, en Miquel i en Joan van passar pel Soler, on al llindar de la porta hi havia en Pep que se sostenia amb l’esquena a la paret i una cama al terra, a la qual refregava l’altra.
-Bon dia, Pep –van mirar-se’l ambdós.
-Hem passat una mala nit –mentre se’ls apropava.- Se’ns obrien les portes sense que ningú les empenyés, els plats queien de les lleixes de la cuina –va ficar-se la mà dreta al clatell.- S’haurà de fer alguna cosa.
-Aquesta nit farem la primera guàrdia per veure si veiem la por–va dir en Joan .-Els comuns de la baronia ens ho han encarregat.
-Que tingueu sort –va contestar en Pep.- Si necessiteu alguna cosa ja ho direu.
Els dos homes van seguir el seu camí, pensant en la llarga migdiada que farien per resistir una nit de vetlla .
Encara era clar quan van anar a fer la guàrdia als camps que sobre parets seques retallaven farbalans a la falda de la serra de Malforat . Regnava un silenci profund; només si es parava molta atenció es podia escoltar el xiu-xiu dels ocells. Just en pondre’s el sol per la part del Joncàs com una gran bola taronja, una merla va començar un flauteig, que va contestar un tord i poc a poc del bosc en va sortir un concert que es va acabar de sobte quan el sol es va apagar del tot. Llavors el crit d’un mussol va anunciar que havia arribat el moment de les bèsties de la nit.
A les tres, la lluna brillava enllumenant-ho tot. Als cim llunyans del Canigó encara lluïa la neu; el Mont Petit, el Mont Major i el turó del Toix semblaven a l’abast de la mà. Una mica més lluny el Bestracà i el Talló acompanyaven les grans muntanyes grises del Comanegra, el Bassegoda i la Mare de Déu del Mont. Es distingien les prades, les grans masies, les ermites, els castells dels termes d’Oix i Toralles. Unes taques fosques clapejaven els prats. Eren les vaques que passaven la nit jaient. Un oreig fresc acaronava els rostres d’en Miquel i en Joan. Els crits del mussol que es va llençar sobre alguna víctima que xisclava desesperada va trencar el silenci d’aquella plàcida nit.
-Vols dir que sortirà res aquesta nit tant clara –va murmurar en Miquel.
-No et lamentis que no tenim cap més remei que esperar –va contestar en Joan.
Quan la lluna va davallar la posta, es van allargar les ombres de tot el paisatge, fins que va quedar immers en una terrible foscor. Una llum oscil•lant venia pel camí de Colldecarrera, de manera que donava una mitja llum al fullaram dels arbres que un oreig que s’anava tornant gèlid movia com si fossin braços. Els dos homes van carregar les armes, mentre cridaven un conjur:
-Jo et conjuro si ets el dimoni gros, que t’espantis d’aquí i dels voltants ! Jo et conjuro a la una per la cara de la lluna ! Jo et conjuro a les dues pel resplendor del sol ! Jo et conjuro a les tres per les taules de Moisès !
La llum s’anava fent més grossa fins que, enmig d’un fred paorós i un vent que petava les branques, van veure passar per davant seu un cavaller fosforescent cobert amb una capa negra i un barret de feltre, amb ploma d’estruç vermella, sobre la llarga i espessa cabellera que queia sobre un rostre descarnat. El cavall, negre i poderós, mirava amb uns ulls vermells de foc, treia fum pels narius, allargava el coll, llençant el cap endavant, fent espetegar les dents, mossegant l’aire i renillant desesperadament. Els cascs retronaven en el camí, del qual n’aixecaven una polseguera fosca. L’espectre portava un sabre a la cintura i una pistola de pedrenyal a la sella. El seguien a peu mitja dotzena de fantasmes coberts amb barrets d’ala ampla i tapats amb capes grises. Tot darrera dues dones amb gipó de lli escotat que deixava veure la meitat d’uns pits d’una pal•lidesa abassegadora. Les bagasses es donaven cops de complicitat i s’abraçaven mentre proferien grans riallades. El cavaller va dirigir el seu esguard buit i negre com l’abisme de l’infern envers el cel. Una veu gutural va eixordar l’espai:
-Tendre lluna de maig,
l’esguard del teu raig
guiava en el camí
que anava a la fi.
Per què no ens feies
allunyar de Toralles ?
A la plaça major,
vaig cridar l’amor.
Un tret em contestà,
un altre arribà.
Entre crits de guerra
vaig caure a terra
De la porta de l’amor
En sortia dolor
De la porta de la traïció
En sortia fruïció
De la porta de la cort
Me’n venia la mort
Demano perdó a Déu
per a mi i per als meus!
Renego del diable
i del seu mal estable!
Vam morir catalans!
La mort dels cristians !Un quiquiric llunyà que amb prou feines es distingia anunciava que la negror precedia l’albada. En Joan i en Miquel van quedar petrificats amb els cabells de punxa. La línia malva que va sortir sobre la muntanya de la mare de Déu del Mont va esvair el seguici, encara que semblava que les riallades de les bagasses continuaven dins l’ oreig que anava descobrint la calitja. En el cel blau del matí la lluna de maig encara lluïa la seva plenitud. Semblava llençar al món el seu testimoni nocturn amb una ganyota desafiadora.
Quan els dos homes van tornar a casa tenien els cabells blancs, havien perdut la dentadura, caminaven corbats i tremolaven. La Maria i les seves noies van destacar els gossos i amb ells van córrer a donar la notícia.
En una dia gris, de pluja de pastor, una filera de gent va pujar la serra de Vivers a cavall, a peu o en mula. Eren els jurats i regidors de Castellfollit, Begudà i Sant Joan les Fonts. Del camí de la Vall del Bac van sorgir la gent dels comuns d’Oix, Montagut i Toralles. Sis cavallers van passar per davant de can Bundància per agafar el camí de la Vall del Bac. Tot i la foscor les dones de la casa pels arreus dels animals van reconèixer el comte de Montagut, el senyor de Barutell i els notaris de Montagut i Castellfollit. Una mica més tard sis mules portaven els rectors i vicaris d’Oix, Santa Barbara, i Montagut.
Mossèn Sebastià, el rector de Castellar els va acollir a tots a la taula que donava al costat de la paret del cementiri. Entre tremolors i sudoracions intenses, en Joan i en Miquel van explicar el que havien vist. Mossèn Gelí de Castellfollit va identificar els espectres com el bandit Mateu Pedrafosca amb tota la conillada. Gelí va recordar una llegenda que avia escoltat de l’àvia a la vora del foc. El rector de les parròquies de Santa Maria de Castellar i Sant Martí de Toralles, mossèn Sebastià va buscar en el llibre dels morts de Toralles, on constava la mort a la plaça de nou persones a mans dels soldats del rei.
Mossèn Sebastià va indicar que segons un escrit de l’arxiu de la família Barutell, el recorregut que havien seguit els bandits en una mateixa nit de començaments de maig passava pel mateix camí i que el més probable fóra que els seus cossos romanguessin sebollits sense els sagraments. Sebastià va explicar que seguint els costums de l’època els soldats primer van degollar els ferits per després esquarterar tots els morts amb un burro estacat a cada extremitat. Aquesta barbaritat es van fer enmig de riallades, burles i vexacions als caiguts. Els membres dels bandits es van descompondre dins gàbies penjades en els llocs de més pas perquè servís d’exemple i després enterrats a qualsevol lloc.
Per això segons, un vell llibre d’ oblidada ciència, la seva maledicció encara campava per les zones properes a la sepultura i del camí cap a l’emboscada i s’accentuava quan s’acostava la diada dels fets, sobretot en dies de lluna plena, fins arribar a la materialització dels espectres.
Els presents a la reunió van signar trobar les restes dels bandits per donar-los sepultura cristiana i dir Misses per conjurar els esperits. Un grup de voluntaris va buscar inútilment pels voltants del cementiri de Toralles, indicis d’on havien estat sepultats. Per fi un dia en Clarió de can Guic, el més vell del poble, que amb prou feines es sostenia, els va indicar un promontori, on van remoure la terra antiga i van trobar les restes vexades dels bandits. El vell Clarió va explicar que, en la seva joventut, havia sentit dir que els homes d’en Mateu Pedrafosca assaltaven carruatges i correus del rei, feien moneda falsa i en ocasions guerrejaven a sou a favor dels nobles de la zona. Entraven a les masies, robaven el baix clergat i potser van arribar a vendre l’ànima al diable a canvi del secret de la fabricació d’or. També els va ensenyar una cova, on solien celebrar grans festes amb molt de menjar i sexe. El vell explicà una llegenda, segons la qual l’amant que Mateu Pedrafosca tenia a Toralles es va enamorar del capità dels soldats que el buscaven i va dir-li el dia i l’hora que arribaria al poble per veure-la. Els soldats es van emboscar per les cases i van disparar des de portes, finestres i del teulat. Des de la porta de la cort de can Guiu, el capità va disparar el tret que va acabar amb la vida d’en Mateu Pedrafosca.
Un manyoc de gent sorgia en aquell camí antic envoltada pels vapors violes de la posta de sol. Tocaven a mort totes les campanes i s’escoltaven gemecs. Era una llarga processó de nens que anaven davant, dones que portaven llums d’oli i homes amb el cap descobert. Davant del carro dels morts un grup de capellans sostenia una creu de plata, darrera de la creu venien el marques d’Aguilar i el senyor de Barutell, acompanyats dels seus majordoms, dels batlles i dels jurats. Van entrar al cementiri, on un home de rostre de terra va descarregar les despulles i les va sebollir en un nínxol. Els capellans van dir una Missa que els presents van escoltar amb el cap jup i els genolls en el terra. A mesura que la Missa anava avançant la boira s’anava esvaint, el cel apareixia blau i el sol del crepuscle tenyia de vermells i taronges els núvols esfilagarsats de sobre el pic de les Bruixes i el Bassegoda.
En els dies propers, la gent va deixar de parlar de coses estranyes i ningú més va veure el seguici. En Miquel i en Joan van recuperar l’aspecte poc a poc, però ambdós van tenir la curta vida dels que han tingut contacte amb l’altre món.
© Xavier Valeri
