SB boig per tu

Barcelona ha escollir fer-se conèixer com “ la millor botiga del món “, Sant Boi de Llobregat alhora que reivindica la seva relació amb la salut mental, vol reclamar-se també com custodia d’un important – i desconegut – patrimoni històric i cultural. Trobava únicament una imatge del Josep Salvany i Blanch.

Tinc però molta confiança en: http://elmarge.blogspot.com/ ; http://camandarra.blogspot.com/ i seguint el seu exemple, amb més i més pàgines que retornin el legítim orgull a les terres que rega el Llobregat en el seu tram final.

Algunes dades d’interès que us ajudaran en aquesta recerca :

Sant Boi havia de ser una població important a l'època romana, com ho demostra l'arqueologia antiga (hi ha restes romanes abundants, entre les quals es destaca una luxosa vil•la, amb unes termes privades, conservades en una gran part) i ho confirma el fet que al segle XI hi hagi documentats a la vila tres nuclis de poblament (el castell, el barri de Sant Pere i la Pobla Arlovina), fenomen urbà remarcable i no gens corrent. Tot i això, en la documentació medieval no hi ha cap enllaç que ens permeti de conèixer el nom antic, i, per tant, tampoc no podem afirmar que es tracti de l'antiga ciutat romana de Subur,com ha estat dit a vegades. El fet que el nom antic s'hagi perdut prova que el lloc degué ser abandonat per la població antiga, esdeveniment que caldria situar a l'època que el Llobregat fou frontera entre els francs (que conqueriren Barcelona el 801) i els sarraïns, que és possible que aleshores ocupessin el castell de Sant Boi (o fortifiquessin l'indret), des d'on devien hostilitzar la ciutat de Barcelona i el seu comerç, semblantment al que féu el senyor del castell, Joan de Torrelles, a mitjan segle XV, contra el comerç marítim barceloní. El que és argument incontestable és que el topònim antic es desconeix i que els primers documents medievals denominen l'indret amb el mot àrab Al Qalat , que significa 'castell'.

Sobre l'origen històric de Sant Boi, ha estat repetidament citada la versió, que el P. Andreu de Palma extreu del diari "El Matí", segons la qual la població de Sant Boi pertanyia, en començar la conquesta carolíngia, al castell d'Eramprunyà, que després del 966 passà a la baronia de Cervelló i que posteriorment fou donada a l'església de Santa Creu de Barcelona, de la qual dependria fins al segle XV. Aquesta versió, però, no s'ajusta gaire a la realitat. En la documentació conservada, la població de Sant Boi no consta que hagi pertangut mai al terme d'Eramprunyà, ni tampoc al de Cervelló. La confusió en aquest darrer cas (el 992 els límits meridionals del castell de Cervelló eren el terme d'Eramprunyà, el del Llor i per la Torre d'Eles fins al Llobregat) prové del fet que l'església de Sant Baldiri, donada a la seu de Barcelona pel testament del comte Miró del 966, juntament amb les esglésies del castell de Cervelló, aparegui citada en el document testamentari després d'aquestes; però el que fou donat era l'església, que fins aleshores era del comte, no la població, que no fou mai del domini de la seu de Barcelona. El que posseïa la seu era l'alou o quadra del Llor.

Sant Boi no formà mai part de cap de les grans baronies veïnes d'Eramprunyà o de Cervelló, ni integrà mai tampoc cap gran domini jurisdiccional propi, puix que, ja d'antic, hi havia diverses jurisdiccions. A la vila hi havia la del castell, o l'Alou (el castell de Sant Boi és documentat al segle X com Alcalà i, en alguns escassos documents, s'anomena Castelló), la de la Pobla Arlovina (que al segle XV depenia de la jurisdicció de l'abadessa de Valldonzella) i la del Reial. A més, hi havia les quadres foranes del Fonollar, del Llor, de la Torre Salbana (denominada torre d'Eles al segle X, la quadra que centrava s'anomenà primer de Sacort i després Salbana, per haver pertangut als Salbà; bé que depenia de la parròquia de Sant Baldiri, actualment és dins el municipi de Santa Coloma de Cervelló, on es descriu) i de Benviure (que s'anomenà posteriorment del Bori). Aquestes dominicatures i jurisdiccions perduraren fins a l'edat moderna. En origen, però, hi hagué encara altres dominicatures que amb el temps restarien englobades en les jurisdiccions esmentades, com la de Sant Cugat, la que fou del monestir de Sant Pere de les Puelles, la de Guillem de Montornès, etc.

La causa que el castell de Sant Boi no fos mai, durant l'època dels comtes, un castell que desenvolupés un paper fonamental de la defensa dels camins que menaven a la Marca (com el de Castellví de Rosanes, el d'Eramprunyà o el de Collbató), sinó que es tractés d'un castell de rereguarda, amb el fet que el territori de Barcelona arribés fins a Sant Boi (que era un lloc forà dins aquest territori), devien ser els impediments principals per a la formació d'un gran domini senyorial i jurisdiccional. La importància estratègica del castell i de la vila de Sant Boi prové de la seva proximitat a Barcelona; el camí de Sant Boi fou antigament d'una gran importància per al proveïment de la ciutat (com ja ha estat exposat anteriorment), de manera que eren els consellers barcelonins els qui en tenien cura. Però, per causa d'aquesta proximitat, el castell de Sant Boi ha estat també important a efectes bèl•lics i de propaganda política. Així, el 1411, quan s'hi allotjà Jaume d'Urgell, el dissortat pretendent a la corona catalano-aragonesa, la seva presència tan propera a Barcelona fou considerada per una diputació del parlament català com una coacció. En la guerra dels Segadors, la presa del castell de Sant Boi (que havia constituït una base d'hostilitats i destorb per a l'assetjador de Barcelona) per les tropes castellanes motivà que algunes poblacions del voltant tornessin a l'obediència del rei Habsburg.

A la fi del segle X el castell i el lloc de Sant Boi (Alcalà, com és documentat) era de domini del comte, que hi devia tenir uns castlans o vicaris. El 1238 era senyor del castell de Sant Boi Guillem de Llacera, però el domini superior encara pertanyia al comte rei. Aquest any, Jaume I autoritzà que per la diada de Sant Baldiri (20 de maig) se celebressin fires a la vila. El 1299 Jaume II renuncià el domini reial de la vila en Guillem de Llacera. Posteriorment, per línia familiar el castell pervingué als Marc, als Rosanes (Galceran de Rosanes fou qui allotjà Jaume el Dissortat) i als Torrelles. Ramon de Torrelles, militar, conseller i cambrer del rei Martí, marit d'Elionor de Rosanes, obtingué del Dissortat la senyoria de Caldes de Montbui i acudí al setge de Balaguer com a ambaixador del rei de Nàpols; en la senyoria del castell de Sant Boi el succeí el seu fill, Martí Benet de Torrelles. Vers la meitat del segle XV la senyoria del castell de Sant Boi la detenia Joan de Torrelles, noble i corsari en paraules de l'historiador Carles Martí. Torrelles armà en cors una galera i es dedicà a pertorbar el comerç marítim de Barcelona, provocant greus incidents fins al punt que els consellers de la ciutat armaren una galera contra l'ardit cavaller de Sant Boi. Això no obstant, el 1457 aquest defensà la ciutat de Barcelona de l'atac d'unes naus genoveses, que hagueren de fugir. En la guerra contra Joan II el senyor de la baronia d'Eramprunyà, Jaume Marc, assetjà el castell de Sant Boi, el senyor del qual, Joan de Torrelles, era partidari de la causa de la Generalitat. Els Torrelles alienaren el 1523 el castell i l'alou de Sant Boi a Antoni de Cardona i Enríquez, a partir del qual els senyors de Sant Boi prenen el nom de barons; d'aquest passà als seus fills i a llurs descendents, els marquesos de Santa Cruz. En la guerra dels Segadors el castell de Sant Boi fou confiscat i concedida la capitania a Francesc de Borrell. Poc després s'hi instal•là el lloctinent general de l'exèrcit. A mitjan segle XIX es feren reformes importants al castell, que li llevaren el caràcter de fortificació. En l'actualitat al lloc que ocupava el castell, prop de l'església, s'aixeca un hotel.

Benviure

La quadra de Benviure era centrada en l'antiga torre de Benviure (que alguna vegada és anomenada de Joan I perquè aquest rei hi havia anat a caçar), que és emplaçada als contraforts de llevant de la muntanya de Sant Ramon de les Golbes. El terme de Benviure dins la parròquia de Sant Baldiri és documentat el 1023 (dins Benviure s'esmenta aleshores una Villa Nouaque devia ser un petit agrupament de cases format de poc), però la torre no ho és fins el 1048. Un document del 1065 esmenta també la capella de Sant Miquel de Benviure. Prop de la torre, de planta circular i d'aparell romànic, al vessant de tramuntana de la riera de Benviure, anomenada avui dels Canons, hi ha diversos eremitoris excavats artificialment en l'argila compacta, que havien de ser habitats per una comunitat eremítica que probablement s'hi devia haver establert durant el segle IX i que hi havia pogut sobreviure fins a la primeria del segle XI. Dins la quadra de Benviure hi ha el gran casal del Bori, que va ser adquirit per una entitat bancària, que ha traslladat els antics arxius de la quadra que s'hi conservaven a la seva seu de Madrid.

Llor

Actualment el casal s'ha transformat en un restaurant.

En una vall paral•lela a la de Benviure, però a tramuntana, hi ha el mas de Santa Bàrbara del Llor, que conserva diverses restes de fortificació, com la torre del Llor, que centrava l'antiga quadra del Llor, que pertanyia a la seu de Barcelona per donació que féu del seu alou del Llor, amb la torre que hi havia, el bisbe Vives de Barcelona pel seu testament de vers el 990. La torre que fou del bisbe s'ha conservat parcialment, bé que escapçada i amb additaments recents; és de planta rectangular i construïda amb opus spicatum. Prop seu hi ha restes d'un camí antic, tallat en la llicorella, i, malgrat que s'hi ha fet un fort rebaix de terreny, encara es conserva un eremitori rupestre, semblant als de Benviure. La capella de Santa Bàrbara, sense culte des del 1936 i documentada el 1718, és una construcció tardana, adossada al mas.

La torre del Fonollar

La torre del Fonollar, documentada el 1159, és situada als contraforts darrers de la muntanya de Sant Ramon de les Golbes; era una quadra d'Eramprunyà. Es coneix també amb el nom de torre de la Vila. És emplaçada enmig d'una bifurcació de la riera del Fonollar, que es clou tot seguit, aiguabarreig que devia ajudar a la defensa de la torre; aquesta centrava la quadra del Fonollar, que pertangué als Fonollar fins al segle XIV. Vers el 1325 pertanyia a Bertran de Seva; per línia familiar passà als Castellet i als Clariana i el 1581 el senyor de la quadra, que era Joan de Soler, vengué la torre i la quadra del Fonollar als jurats de la universitat de Sant Boi, venda impugnada per la família Soler un cop mort aquell i que, guanyadora del plet, en recuperà la possessió; pervingué després als Fiveller i als Amigant, que el 1857 s'anomenaven comtes del Fonollar. Entre d'altres construccions posteriors, hi ha uns murs antics que podrien correspondre als segles X i XI. L'antiga capella de Sant Sebastià devia ser destruïda a la fi del segle XVI, perquè aleshores el benefici que hi havia passà a la parròquia.

Sant Ramon

Santuari del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), al cim de la muntanya de Sant Ramon (309 m alt), termenal dels municipis de Sant Boi de Llobregat (abans de la quadra de Benviure), Sant Climent de Llobregat i Viladecans, antigament dit la Fita. L'edifici fou construït el 1887. Hom ha iniciat la instal•lació, en aquesta muntanya, d'un parc forestal d'una extensió de 35 ha.

Esperem - amb ànsia - rebre imatges i dades, per ampliar aquesta informació dels amics del coneixercatalunya.blogspot.com , al e.mail mora.guimera@gmail.com

Gràcies a l’avançada.

SANT MARTI DE CORBERA. BAIX LLOBREGAT

Els Reis cavalquen pels carrers mullats de Catalunya, mentre faig recerca sobre aquesta Capella dedicada a Sant Martí dins del terme de Corbera de Llobregat.

Trobo una breu crònica , on s’explica que amagades enmig del bosc, sota la serra de l'Aragall, hi ha les restes de l'antiga capella de Sant Martí de Corbera.

Era un senzill edifici d'una sola nau capçada amb un absis rectangular, una mica més estret que la nau. Es conserven només alguns trams dels murs i de l'arrencada de la volta, fets amb carreus molt regulars i de bon tamany.

Segons la historiadora Montserrat Pagès, és de mitjan segle XII, tot i que no existeix documentació anterior al segle XV.

Està a la Urbanització Bon Repòs. Prop del carrer de la Planeta

No he trobat cap imatge del Josep Salvany i Blanch.

Manllevo una fotografia del Cisco Alarcón; sense perjudici de recavar –una vegada més, via e.mail – l’ajuda de l’arxiu Gavin.

El Josep Sansalvador – en funcions de Rei Mag - em fa arribar una imatge de 1.964.

Des d’ara amics lectors, si com nosaltres necessiteu la imatge d’alguna de les moltes esglésies de Catalunya, teniu la possibilitat de demanar-les des d’aquest enllaç :

http://arxiugavin.wordpress.com/consultes-i-donacions/

Aprofito – una vegada més – l’avinentesa per agrair particularment la tasca del Josep Sansalvador.

Si algun altre amic del coneixercatalunya.blogspot.com , té o sap alguna dada i/o imatge d’aquesta capella, sou pregats des d’ara a fer-me-les arribar al meu e.mail mora.guimera@gmail.com

Gràcies a l’avançada.

SANT HILARI D’ABRERA. BAIX LLOBREGAT

Quan a la descripció del l’accés trobem :

A llevant del cap de municipi, vora el Llobregat i no gaire lluny de l'estació del carrilet, hi ha la capella preromànica de Sant Hilari, en terrenys del Mas de Sant Hilari.

La capella s'aixeca sobre les restes d'una antiga vil•la romana, les quals, juntament amb fragments de terrissa, afloren superficialment. La capella, d'una nau capçada per un absis rectangular, conserva unes impostes esculpides a l'indret de l'arc triomfal i a l'interior de l'absis, alguna de les quals podria ser reaprofitada d'una construcció anterior. Guanya força la tesi que la Vil•la romana s’anomenés Villa Alba, és a dir, Vil•la Blanca situada com l`actual ermita al marge dret del Llobregat. Com és possible, però, que el topònim Vilalba se situï avui al cantó esquerre del riu?. Ens sembla molt versemblant la l’explicació que hi donen des del grup d’opinió i recerca d’Abrera – BREA-

“Les vil•les romanes eren extenses propietats constituïdes per una sumptuosa residència i un ampli territori dedicat a l’explotació agrícola i ramadera. És possible que en el cas de la Vila Blanca aquest territori o fundus s’estengués més enllà del riu i que, en conseqüència, la denominació Villa Alba es referís a un territori a cavall d’un i altre marges del Llobregat. El fet que a època alt medieval sobre les estructures edificades de la vil•la s’hi bastís una capella dedicada a Sant Hilari degué comportar la substitució, al costat dret del riu, de la denominació Villa Alba per la del Sant al que es consagrà la capella, mentre que al territori del marge esquerre el topònim antic s’hauria mantingut vigent fins als nostres dies.”

Seguint el fil de la història , la vil•la romana de Sant Hilari, que es trobava situada a la plana de la dreta del riu i, per tant, en territori obert als atacs dels sarrains, segurament també va ser abandonada pels descendents dels antics pagesos iberoromans.

Cap al segle IX, si no abans, uns nous colons, ara ja de parla catalana, van aixecar la petita església preromànica sobre els fonaments romans, fet que ens indica la constitució d'un cert nucli de població de manera que potser podríem situar aquí el primer emplaçament del poble, i, alhora, això ens explicaria el suposat significat de la paraula "ABRERA" en llengua àrab: "la riberenca", o "vora el riu" (pensem que l'àrab devia ser aleshores i en aquesta zona una llengua tan usual com el decadent llatí o el naixent català).

© Antonio Mora Vergés

EL TAMBORET

Ho defineix el diccionari de la següent forma : Seient per a una sola persona, sense respatller i sense braços.

Sortia aquest mot en una conversa en la que una bona amiga em manifestava el seu condol per la pèrdua recent , 28.12.2009 , del meu sogre Manel Lorente González.

Ella, la Mariona, i tots els que fem anys, anem – involuntàriament – comptabilitzant absències, i hem sentit a manera de consol, frases que pretenen conformar-nos de la mancança d’aquelles presències, amb la necessitat evident de continuar ocupant-nos dels que encara tenim al nostre costat.

L’existència en aquest món es pot comparar amb una carrera d’obstacles; físics uns – malalties, lesions, intervencions quirúrgiques ... , i psíquics la resta – desenganys , morts,... - ; de cap en sortim indemnes, tots ens deixem una petja de sofriment i dolor, que viurà amb nosaltres fins al final de la nostra vida.

La Mariona m’explica que ella té aquesta imatge, bonica i simple del tamboret, que explica perfectament el sentiment vers els absents; cadascú ocupa el seu que inexorablement romandrà buit per sempre , quan ens deixa responent a la crida del Pare. Està clar que NOMÉS veiem el tamboret buit, aquells que sentim una pèrdua.

Per descomptat ens cal abocar-nos amb aquells que fan encara camí amb nosaltres, i donar-los tot l’amor i l’ajut que tenim dins del cor.

Ningú però emplenarà, ni ara , ni mai, els tamborets buits que veiem sempre , i que en aquestes diades nadalenques, fan que sovint se’ns omplin els ulls de llàgrimes.

Gràcies Mariona per aquesta imatge al•legòrica, que ens serveix per explicar-nos de forma didàctica , el sentiment d’absència que sentim tots a la mort d’una persona estimada.

SANT PERE DE VOLTRERA. BAIX LLOBREGAT

Queia la tarda del 2 de gener de 2.010, quan el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, desesperàvem de localitzar el runam del que havia estat Sant Pere de Voltrera; trobàvem un àngel, el Xavi Gràcia, que ens acompanyarà fins a la tanca que delimita el perímetre del castell i l’església.

Les restes d’aquest petit edifici romànic del segle XI son visibles al defora del recinte enrunat del Castell del mateix nom , que s’alça aïllat dalt d’un turó , al mig de la urbanització anomenada Can Vilalba, dins del terme d’Abrera. Accessos des de Ullastrell i des de Martorell per la carretera que mena fins Olesa de Montserrat.

Anterior en el temps a l’actual parroquial de Sant Pere d’Abrera -situada a l’altre costat del riu - , atenia sens dubte les necessitats religioses dels habitants del Castell, i de les masies disperses.

Quan a l’acurada descripció tècnica de l’edifici em remeto a l’excel•lent treball de la Montserrat Pagès i Paretas, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliva

Trobem citada la Capella de sant Pere de Voltrera a les visites pastorals que feienels bisbes per la seva diòcesi; a l’any 1.310 consta un benefici a favor de Guillem Costa; el 1554 Miquel Despalau, Senyor de Voltrera, instituí una causa pia que incloïa un benefici sota l’advocació de santa Anna i Sant Pere " in altari Capellae Sti. Petri Constructae in castro de Vultraria alias Vilalba "

Els Senyors de Voltrera – com una gran part de la mal dita noblesa – feren costat a les tropes filipistes en la guerra de Successió, i residien al Castell per raons de seguretat – eren, son i seran odiats pels segles dels segles per la bona gent catalana - . La crueltat extrema dels ocupants els feu pensar que podien estalviar-se les incomoditats del Castell, i construïren de bell nou la casa de Vilalba, l’any 1.745 consta la realització de les obres de la portada d’aigües del Castell a la casa, i el 1.767 Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú , des de Lima estant va trametre els plànols i els cabals necessaris per convertir l’antiga casa de Vilalba, situada al pla, sota el Castell de Voltrera i al camí de Montserrat, en residència senyorial; l’any 1.779 Gaietà d’Amat, marques de Castellbell i senyor de Voltrera, demana al bisbe que permeti suprimir la missa al Castell; malgrat la negativa del prelat, el castell passarà a ser una masoveria, i Can Vilalba esdevindrà residència dels senyors. L’any 1.846 està ressenyada la petició d’un pagès d’Abrera que demana el trasllat a la parròquia d’Ullastrell. Això ens confirma l’abandó definitiu de Sant Pere de Voltrera.

No hi ha cap resta de la casa de Vilalba, els diners que l’indiano va enviar del Perú – adquirits possiblement de forma deshonesta – van comprar materials i feina l’any 1.767, però ni aleshores, ni ara, han aconseguit l’estimació, i els respecte dels veïns. Demanem des d’aquí a l’Ajuntament d’Abrera permís per reproduir imatges d’aquell edifici avui destruït i oblidat.

Quan topònim Voltrera o Voltorera , trobem qui defensa la procedència del l llatí "vulturaria", amb el significat “indret de voltors”, més enllà de la narració de les facècies dels antics senyors de Voltrera que els farien mereixedors d’aquesta nominació; mantenint el seu origen llatí, pensem que deriva de "vulturnus", , vent càlid i molest de l’est que bufa a l’estiu, fora doncs – una vegada més, com en el cas de Corbera – la descripció d’un element essencial de la natura – en aquest cas el vent – i no la presència de determinats animals.

En tot cas amic lector, a un lloc [ Corbera ] i altre [Voltrera, en el terme d’Abrera], s’hi pot accedir fàcil i ràpidament.

Us recomano la visita a la major brevetat atès el precari estat del lloc.

© Antonio Mora Vergés

AQUEST ANY, ENVIANS LES TEVES HISTÒRIES !

De fa molts i molts anys en aquest país nostre – Catalunya - hi ha persones que dediquen el seu temps de lleure a recollir vestigis de la nostra història, uns en forma d’imatges, altres recuperant cançons, històries, llegendes,... tots plegats però ,animats únicament d’aquell esperit que recull el poeta com essència mateixa de l’ànima catalana, continuar fidels per sempre més al servei d’aquest poble !

Us podria donar milers i milers d’exemples, però a banda d’esdevenir una lectura feixuga, potser no aconseguiria la finalitat pretesa, que no es altra que la vostra col•laboració puntual. Citaré doncs únicament dos pàgines web ; la primera d’una encisadora Vila de la Terra Ferma, www.guimera.info , veureu en ella l’esforç per conservar la memòria històrica d’aquella contrada, i clarament també, el desig de retornar a la Catalunya interior la vida quotidiana, pobles amb quitxalla, amb feina i serveis, amb projectes i esperances, certament un programa difícil d’assolir , en un país cefalòpode ; en qualsevol cas només els reptes difícils poden motivar als esperits lliures, oi ?.

La segona www.moianes.net esdevé en si mateixa la crida al reconeixement d’una realitat geogràfica, la Comarca del Moianes existia, existeix i existirà, quan ningú recordi ja les petites misèries d’aquest inici del segle XXI, i justament en aquesta pàgina web les imatges, de la ma del Feliu Añaños i Masllovet, enamorat fins a la medul•la d’aquest paisatge, s’han constituït en crida, i son sens dubte un meravellós reclam per incitar a descobrir la serena bellesa d’aquest altiplà.

Per uns i per altres, per aquests que trobes aquí esmentats i per a molts que dissortadament no conec – encara - , et demano amic lector aquest petit esforç, envia’ls una imatge ! , d’aquella sortida a peu, en bicicleta, en grup, en família, en la que també tu, et vas sentir colpit per la bellesa d’un indret, d’una masia, d’una ermita, una església , un castell, un monestir, un prat , una arbreda, una font, un paisatge. Tu també , en tant que membre d’aquesta comunitat particular i diferenciada que constitueix el poble català, pots posar, has de posar ! el teu granet de sorra, en aquesta tasca d’evitar – fins on sigui possible – la pèrdua irreversible de la memòria col•lectiva.

Més enllà de l’agraïment que des d’ara volen deixar palès, no esperis altres recompenses i/o compensacions, avui les nostres formes de reconeixement públic a la “qualitat humana “ , no tenen ja cap valor , quantes Creus de Sant Jordi estan en mans indignes ?

De segur que tenies ja un programa de bones accions per aquest Nadal i any Nou, doncs únicament n’has d’afegir una de més, sumar-te a la tasca discreta, silenciosa i tenaç, de moltes persones que s’estimen Catalunya, i únicament et cal repassar – de segur que serà una estona deliciosa - les fotografies de les sortides que has fet al llarg dels anys, i quan trobis aquella/es imatge/s que també a tu, et van emocionar, et preguem – amb el cor a la mà - que et prenguis la molèstia d’enviar-nos-les, juntament amb les teves impressions i/o notes de viatge.

Des d’ara, moltes gràcies, i per descomptat, Bon any 2.010 !!!

(c) Antonio Mora Vergés

SANT GENIS DE ROCAFORT. MARTORELL. LLOBREGAT JUSSÀ

Tenia alguna dada quan a la seva ubicació : quilòmetre 1 de l’antiga carretera de Martorell a Gelida.

El lloc – en estat d’absoluta ruïna - està catalogat com “ Bé cultural d'interès nacional” ; ja em canso de maleir als qui tenen el deure de mantenir el nostre patrimoni històric i cultural.

Una vegada més les imatges preses entre els anys 1913 i 1918 pel Josep Salvany i Blanch, fill d’aquesta població, deixaran clar que més enllà dels discursos d’uns i altres, la política - dissortadament - en aquest país nostre, sempre ha comptat amb persones de molt baix nivell.

M’havien explicat que a Rocafort es conserven, a més d'una torre circular i trossos de muralla, les restes de l'església romànica de Sant Genís, de la fi del segle XII o primeria del XIII. És de planta rectangular, obrada amb carreus de pedra local rogenca, molt ben escairada. Es conserva un arc toral ogival que fa pensar en una volta de canó apuntada, de tipologia tardo romànica. La porta principal té dues arquivoltes, emmarcades per una senzilla imposta, i guardapols exterior ornat amb semiesferes. El timpà, llis, és centrat per un gravat amb una flor de sis pètals. Els dos museus de Martorell conserven capitells, sarcòfags i diversos elements esculpits procedents de Sant Genís construïda amb bell aparell escairat; la volta és esfondrada. Al lloc hi ha vestigis més antics de l'església anterior.

Rocafort fou un Priorat benedictí fundat per Guillem II Bonfill, senyor de Castellví, a l’indret del antic castell de Rocafort, fundat pels senyors de Castellvell l'any 1042. La comunitat, amb el prior Ponç, hi consta des del 1146. Al segle XIII va ser annexat al priorat de Sant Miquel de Cruïlles. Entrà en decadència a partir del segle XIV i va resultar molt afectat pel terratrèmol de 1448, que destruí la volta de l'església i la casa dels monjos. Va ser secularitzat el 1534.

La parròquia del monestir era l'església de Santa Margarida, sota Rocafort, prop del cementiri actual de Martorell, on fou traslladat el culte de Sant Genís des de mitjan segle XV.

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

El Venerable Antonio Gaudí  Cornet,  colpejat, sancionat,.., per enraonar en la seva llengua pròpia, el català,  deia  "amb els castellans no ens hi entendrem mai".  El temps li dóna la raó, oi?. 

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge  xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana

 Que sant Genis  i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels    martorellencs ,  berguedans ,   fontcobertins , urgellencs ,  montclarencs ,  figuerencs ,  pontarrins ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. , viatgers de Rodalies de Catalunya ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, els policies assassins de Marroc , dels EUA ,  d'Iran , ... ,   continuen en llibertat

Les eleccions  d’Extremadura venien a confirmar  el traspàs DEFINITIU I ENS TEMEM QUE IRREVERSIBLE  de la “ milana bonita “

Badalona ens recordava - dolorosament -  que els pobres són aquells que no serien el que són si nosaltres fóssim el que hauríem de ser.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern