dimecres, 6 de gener de 2010

SB boig per tu

Barcelona ha escollir fer-se conèixer com “ la millor botiga del món “, Sant Boi de Llobregat alhora que reivindica la seva relació amb la salut mental, vol reclamar-se també com custodia d’un important – i desconegut – patrimoni històric i cultural. Trobava únicament una imatge del Josep Salvany i Blanch.




Tinc però molta confiança en: http://elmarge.blogspot.com/ ; http://camandarra.blogspot.com/ i seguint el seu exemple, amb més i més pàgines que retornin el legítim orgull a les terres que rega el Llobregat en el seu tram final.

Algunes dades d’interès que us ajudaran en aquesta recerca :

Sant Boi havia de ser una població important a l'època romana, com ho demostra l'arqueologia antiga (hi ha restes romanes abundants, entre les quals es destaca una luxosa vil•la, amb unes termes privades, conservades en una gran part) i ho confirma el fet que al segle XI hi hagi documentats a la vila tres nuclis de poblament (el castell, el barri de Sant Pere i la Pobla Arlovina), fenomen urbà remarcable i no gens corrent. Tot i això, en la documentació medieval no hi ha cap enllaç que ens permeti de conèixer el nom antic, i, per tant, tampoc no podem afirmar que es tracti de l'antiga ciutat romana de Subur,com ha estat dit a vegades. El fet que el nom antic s'hagi perdut prova que el lloc degué ser abandonat per la població antiga, esdeveniment que caldria situar a l'època que el Llobregat fou frontera entre els francs (que conqueriren Barcelona el 801) i els sarraïns, que és possible que aleshores ocupessin el castell de Sant Boi (o fortifiquessin l'indret), des d'on devien hostilitzar la ciutat de Barcelona i el seu comerç, semblantment al que féu el senyor del castell, Joan de Torrelles, a mitjan segle XV, contra el comerç marítim barceloní. El que és argument incontestable és que el topònim antic es desconeix i que els primers documents medievals denominen l'indret amb el mot àrab Al Qalat , que significa 'castell'.

Sobre l'origen històric de Sant Boi, ha estat repetidament citada la versió, que el P. Andreu de Palma extreu del diari "El Matí", segons la qual la població de Sant Boi pertanyia, en començar la conquesta carolíngia, al castell d'Eramprunyà, que després del 966 passà a la baronia de Cervelló i que posteriorment fou donada a l'església de Santa Creu de Barcelona, de la qual dependria fins al segle XV. Aquesta versió, però, no s'ajusta gaire a la realitat. En la documentació conservada, la població de Sant Boi no consta que hagi pertangut mai al terme d'Eramprunyà, ni tampoc al de Cervelló. La confusió en aquest darrer cas (el 992 els límits meridionals del castell de Cervelló eren el terme d'Eramprunyà, el del Llor i per la Torre d'Eles fins al Llobregat) prové del fet que l'església de Sant Baldiri, donada a la seu de Barcelona pel testament del comte Miró del 966, juntament amb les esglésies del castell de Cervelló, aparegui citada en el document testamentari després d'aquestes; però el que fou donat era l'església, que fins aleshores era del comte, no la població, que no fou mai del domini de la seu de Barcelona. El que posseïa la seu era l'alou o quadra del Llor.

Sant Boi no formà mai part de cap de les grans baronies veïnes d'Eramprunyà o de Cervelló, ni integrà mai tampoc cap gran domini jurisdiccional propi, puix que, ja d'antic, hi havia diverses jurisdiccions. A la vila hi havia la del castell, o l'Alou (el castell de Sant Boi és documentat al segle X com Alcalà i, en alguns escassos documents, s'anomena Castelló), la de la Pobla Arlovina (que al segle XV depenia de la jurisdicció de l'abadessa de Valldonzella) i la del Reial. A més, hi havia les quadres foranes del Fonollar, del Llor, de la Torre Salbana (denominada torre d'Eles al segle X, la quadra que centrava s'anomenà primer de Sacort i després Salbana, per haver pertangut als Salbà; bé que depenia de la parròquia de Sant Baldiri, actualment és dins el municipi de Santa Coloma de Cervelló, on es descriu) i de Benviure (que s'anomenà posteriorment del Bori). Aquestes dominicatures i jurisdiccions perduraren fins a l'edat moderna. En origen, però, hi hagué encara altres dominicatures que amb el temps restarien englobades en les jurisdiccions esmentades, com la de Sant Cugat, la que fou del monestir de Sant Pere de les Puelles, la de Guillem de Montornès, etc.

La causa que el castell de Sant Boi no fos mai, durant l'època dels comtes, un castell que desenvolupés un paper fonamental de la defensa dels camins que menaven a la Marca (com el de Castellví de Rosanes, el d'Eramprunyà o el de Collbató), sinó que es tractés d'un castell de rereguarda, amb el fet que el territori de Barcelona arribés fins a Sant Boi (que era un lloc forà dins aquest territori), devien ser els impediments principals per a la formació d'un gran domini senyorial i jurisdiccional. La importància estratègica del castell i de la vila de Sant Boi prové de la seva proximitat a Barcelona; el camí de Sant Boi fou antigament d'una gran importància per al proveïment de la ciutat (com ja ha estat exposat anteriorment), de manera que eren els consellers barcelonins els qui en tenien cura. Però, per causa d'aquesta proximitat, el castell de Sant Boi ha estat també important a efectes bèl•lics i de propaganda política. Així, el 1411, quan s'hi allotjà Jaume d'Urgell, el dissortat pretendent a la corona catalano-aragonesa, la seva presència tan propera a Barcelona fou considerada per una diputació del parlament català com una coacció. En la guerra dels Segadors, la presa del castell de Sant Boi (que havia constituït una base d'hostilitats i destorb per a l'assetjador de Barcelona) per les tropes castellanes motivà que algunes poblacions del voltant tornessin a l'obediència del rei Habsburg.

A la fi del segle X el castell i el lloc de Sant Boi (Alcalà, com és documentat) era de domini del comte, que hi devia tenir uns castlans o vicaris. El 1238 era senyor del castell de Sant Boi Guillem de Llacera, però el domini superior encara pertanyia al comte rei. Aquest any, Jaume I autoritzà que per la diada de Sant Baldiri (20 de maig) se celebressin fires a la vila. El 1299 Jaume II renuncià el domini reial de la vila en Guillem de Llacera. Posteriorment, per línia familiar el castell pervingué als Marc, als Rosanes (Galceran de Rosanes fou qui allotjà Jaume el Dissortat) i als Torrelles. Ramon de Torrelles, militar, conseller i cambrer del rei Martí, marit d'Elionor de Rosanes, obtingué del Dissortat la senyoria de Caldes de Montbui i acudí al setge de Balaguer com a ambaixador del rei de Nàpols; en la senyoria del castell de Sant Boi el succeí el seu fill, Martí Benet de Torrelles. Vers la meitat del segle XV la senyoria del castell de Sant Boi la detenia Joan de Torrelles, noble i corsari en paraules de l'historiador Carles Martí. Torrelles armà en cors una galera i es dedicà a pertorbar el comerç marítim de Barcelona, provocant greus incidents fins al punt que els consellers de la ciutat armaren una galera contra l'ardit cavaller de Sant Boi. Això no obstant, el 1457 aquest defensà la ciutat de Barcelona de l'atac d'unes naus genoveses, que hagueren de fugir. En la guerra contra Joan II el senyor de la baronia d'Eramprunyà, Jaume Marc, assetjà el castell de Sant Boi, el senyor del qual, Joan de Torrelles, era partidari de la causa de la Generalitat. Els Torrelles alienaren el 1523 el castell i l'alou de Sant Boi a Antoni de Cardona i Enríquez, a partir del qual els senyors de Sant Boi prenen el nom de barons; d'aquest passà als seus fills i a llurs descendents, els marquesos de Santa Cruz. En la guerra dels Segadors el castell de Sant Boi fou confiscat i concedida la capitania a Francesc de Borrell. Poc després s'hi instal•là el lloctinent general de l'exèrcit. A mitjan segle XIX es feren reformes importants al castell, que li llevaren el caràcter de fortificació. En l'actualitat al lloc que ocupava el castell, prop de l'església, s'aixeca un hotel.

Benviure

La quadra de Benviure era centrada en l'antiga torre de Benviure (que alguna vegada és anomenada de Joan I perquè aquest rei hi havia anat a caçar), que és emplaçada als contraforts de llevant de la muntanya de Sant Ramon de les Golbes. El terme de Benviure dins la parròquia de Sant Baldiri és documentat el 1023 (dins Benviure s'esmenta aleshores una Villa Nouaque devia ser un petit agrupament de cases format de poc), però la torre no ho és fins el 1048. Un document del 1065 esmenta també la capella de Sant Miquel de Benviure. Prop de la torre, de planta circular i d'aparell romànic, al vessant de tramuntana de la riera de Benviure, anomenada avui dels Canons, hi ha diversos eremitoris excavats artificialment en l'argila compacta, que havien de ser habitats per una comunitat eremítica que probablement s'hi devia haver establert durant el segle IX i que hi havia pogut sobreviure fins a la primeria del segle XI. Dins la quadra de Benviure hi ha el gran casal del Bori, que va ser adquirit per una entitat bancària, que ha traslladat els antics arxius de la quadra que s'hi conservaven a la seva seu de Madrid.

Llor

Actualment el casal s'ha transformat en un restaurant.

En una vall paral•lela a la de Benviure, però a tramuntana, hi ha el mas de Santa Bàrbara del Llor, que conserva diverses restes de fortificació, com la torre del Llor, que centrava l'antiga quadra del Llor, que pertanyia a la seu de Barcelona per donació que féu del seu alou del Llor, amb la torre que hi havia, el bisbe Vives de Barcelona pel seu testament de vers el 990. La torre que fou del bisbe s'ha conservat parcialment, bé que escapçada i amb additaments recents; és de planta rectangular i construïda amb opus spicatum. Prop seu hi ha restes d'un camí antic, tallat en la llicorella, i, malgrat que s'hi ha fet un fort rebaix de terreny, encara es conserva un eremitori rupestre, semblant als de Benviure. La capella de Santa Bàrbara, sense culte des del 1936 i documentada el 1718, és una construcció tardana, adossada al mas.

La torre del Fonollar

La torre del Fonollar, documentada el 1159, és situada als contraforts darrers de la muntanya de Sant Ramon de les Golbes; era una quadra d'Eramprunyà. Es coneix també amb el nom de torre de la Vila. És emplaçada enmig d'una bifurcació de la riera del Fonollar, que es clou tot seguit, aiguabarreig que devia ajudar a la defensa de la torre; aquesta centrava la quadra del Fonollar, que pertangué als Fonollar fins al segle XIV. Vers el 1325 pertanyia a Bertran de Seva; per línia familiar passà als Castellet i als Clariana i el 1581 el senyor de la quadra, que era Joan de Soler, vengué la torre i la quadra del Fonollar als jurats de la universitat de Sant Boi, venda impugnada per la família Soler un cop mort aquell i que, guanyadora del plet, en recuperà la possessió; pervingué després als Fiveller i als Amigant, que el 1857 s'anomenaven comtes del Fonollar. Entre d'altres construccions posteriors, hi ha uns murs antics que podrien correspondre als segles X i XI. L'antiga capella de Sant Sebastià devia ser destruïda a la fi del segle XVI, perquè aleshores el benefici que hi havia passà a la parròquia.


Sant Ramon

Santuari del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), al cim de la muntanya de Sant Ramon (309 m alt), termenal dels municipis de Sant Boi de Llobregat (abans de la quadra de Benviure), Sant Climent de Llobregat i Viladecans, antigament dit la Fita. L'edifici fou construït el 1887. Hom ha iniciat la instal•lació, en aquesta muntanya, d'un parc forestal d'una extensió de 35 ha.

Esperem - amb ànsia - rebre imatges i dades, per ampliar aquesta informació dels amics del coneixercatalunya.blogspot.com , al e.mail mora.guimera@gmail.com

Gràcies a l’avançada.

Cap comentari: