PONT NOU D’ORNIU. COLONIA ROSAL. OLVAN. BERGUEDÀ JUSSÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant l'actual pont d'Orniu, que juntament amb el pont de la carretera C-16, constitueixen els únics passos que creuen el Llobregat en aquest indret de cal Rosal.



Del pont s’explica en el Mapa de Patrimoni del municipi d’Olvan :

Construït al sector meridional de cal Rosal es una senzilla construcció d'una única arcada apuntada i molt rebaixada i amb la característica forma d'esquena d'ase. Tot ell és obrat amb pedra sorrenca, tallada i escairada, unida amb morter de calç i amb alguna reparació moderna per tal d’adequar-lo al transit rodat d'automòbils.

La construcció d'aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell, que va produir-se durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d'aquest pas tant important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d'un pont nou, poc després de la fi d'aquella guerra, probablement a mitjans segle XVIII.

Consultem al ensems el Mapa de Patrimoni d Avià, i en relació al mateix diu :

A la zona sud de la colònia Rosal trobem una sèrie d'elements relacionats amb l’anomena’t pont d'Oroniu. El més remarcable són les restes de l'antic pont medieval construït en pedra, probablement romànic, molt malmès i del que resta un arc de mig punt i l'arrencada d'un altre, situat a la riba del riu corresponent al municipi d'Olvan. És construït de pedra amb carreus grans i ben escairats a la base i pedra barrejada de diferents mides a la part superior. Al costat hi ha uns forats rodons a la roca, que poden correspondre a un pont de fusta anterior. Una mica més amunt, fou construït un altre pont possiblement d'època gòtica (tot i què és dubtós) realitzat amb un sol arc d'esquena d'ase de pedra i que és el que s'utilitza actualment per travessar el riu en aquest indret.
Es difícil establir la cronologia d'aquests dos ponts i quin és el més antic.

http://olvancat.wordpress.com/cal-rosal/pont-dorniu-vell/
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/174884/251021
http://www.bergactual.com/2011/12/18/pont-d%E2%80%99orniu-colonia-rosal-olvan-bergueda-jussa

Manifestem el nostre més absolut desacord amb les manifestacions formulades – entenem que de forma gens rigorosa - en el Mapa de Patrimoni d’Avià.

Està fora de qualsevol dubte la major antiguitat del pont que fou enderrocat per les tropes borbòniques, amb l’única intenció de ‘ dessolar la terra’, de causar a Catalunya i als catalans el major perjudici possible.

SANT JULIÀ DELS GARRICS. LA VANSA I FORNOLS. SORRIBES. L’URGELL SOBIRA.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens fan arribar una nova crònica de la seva estada per les terres de la Vansa i Fórnols; Sant Julià dit ara dels Garrics, que algunes fonts identifiquen amb el lloc dit antigament Pera o Sant Julià de Pera.

L’actual topònim faria referència a l’abundància en algun moment de l’arbust de la família de les cupulíferes, espècie Quercus coccífera, conegut com garric. que és una mena d'alzina petita, de fulles punxoses i aglans semblants als del roure però molt aspre. En la memòria es conserven dites com aquesta : «Diu el garric: Si m'arrenques, t'hi faràs ric; però com m'hauràs arrencat, tot el pa t'hi hauràs menjat». Etim.: d'una arrel garr- ‘alzina’, a la qual s'atribueix origen gàl•lic o ibèric.

Per arribar fins aquesta l’església cal agafar un pista que surt de la carretera de Sorribes de La Vansa a la Seu d’Urgell, poc abans d’arribar a Sisquer.

L’advocació de Sant Julià, a la vall de La Vansa és esmentada en uns documents de permuta del 1031 i 1056, de venda del 1805, i de donació del 1089, “in valle Lavancia, in apendincio de sancto Iuliano” , sense especificar però el terme o parròquia on era adscrit. Al final del segle XI en una donació del 1097 ja consta la denominació “in valle Lavancie, in locum que vocant Sancti Iuliani de Pera”. L’any 1122 Santa Maria de la Seu recupera l’alou de pera que Umbert de Pera i el seu germà retenien injustament.

En el llibre de la diòcesi d’Urgell de 1391 consta el capellà de Sant Julià dins el deganat d’Urgellet.

L’església apareix en la relacions de visites dels segle XVI al XX com sufragània de Sant Martí de La Vansa. Fins l’any 1575 tingué categoria parroquial, i donava servei religiós a una àmplia zona de poblament dispers.

És el monument romànic més interessant del municipi, avui però sense culte . Les seves pertinences religioses i artístiques foren traslladades a Sant Martí de Sorribes. S’està treballant en un ambiciosos projecte que permetria ‘visualitzar’ el ric patrimoni de les Esglésies del terme.
http://www.raco.cat/index.php/annalsCER/article/viewFile/225134/306491

El temple és d’una sola nau , capçada a llevat per un absis semicircular obert a la nau per un simple plec que forma l’arc presbiteral. La coberta és força complexa formada per tres trams de volta de tipologia diversa, que evidencien l’existència de diferents reformes que ampliarien la primitiva església romànica.

La façana meridional i l’absis presenten una decoració a base d’arcuacions llombardes. Aquest motiu correspon amb les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI moment en que s’hauria edificat l’obra primitiva de Sant Julià.

La porta és d’arc de mig punt adovellat; s’obre a la façana de ponent i és ornamentada amb una senzilla motllura que forma un guardapols. També hi ha un ull de bou segurament incorporat en alguna reforma. Damunt se situa un campanar d’espadanya de dos ulls.

Al costat sud hi ha dues finestres, tapiades, de doble esqueixada i un altra de la mateix forma però amb l’esplandit exterior d’exagerades dimensions situada al fons de l’absis.

Abans de travessar el gual sobre el riu Bona mereix una parada el vell i senzill pont, d’un sol ull, amb arc de mig punt assentat sobre dues penyes que flanquegen el riu i semblen retallades per l’assentament del pont.

La seva senzillesa fa difícil establir una datació precisa però segurament es tracta d’una obra medieval. La ruta a peu entre Sorribes i Sant Julià travessa aquest pont.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

SANT MARTÍ DE RINER. EL SOLSONÈS. CATALUNYA

Aturava el vehicle una corba abans d’arribar a Sant Martí de Riner; aquest despropòsit que arrosseguem des del primer feixisme, d’avançar-nos en dues hores al sol, em permetria quasi a les 12 del migdia fer una fotografia del conjunt d’edificis.

Teníem, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, la sort de trobar l’església oberta, i persones feinejant per preparar la celebració de la festivitat de Sant Sebastià , el segon diumenge de març , en que es reuneixen en aquest indret un bon nombre de veïns i fidels , i desprès de la missa, hi ha el tradicional repartiment de pa beneït als assistents.

Les cròniques expliquen que fou construïda damunt de la primitiva església de Riner, de la que se’n tenen notícies documentals des del segle XII, quan l’any 1192, Ponç de Cervera la cedí a l’església de Cardona.

És un edifici de de planta rectangular i coberta a dues vessants, de nau única, i l’interior està arrebossat, i llueixen damunt de l’altar unes boniques pintures al fresc.

A la façana principal hi ha la porta que és rectangular amb llinda de pedra, damunt té la data 1793, però posada al inrevés. Algunes llindes, sarcòfags i osseres d’època medieval es troben actualment al Museu Diocesà de Solsona . Al costat dret , damunt l’antic fossar, hi ha el campanar, una torre de base quadrada i coronament octogonal. El parament és de carreus col•locat en filades. Adossat a l’església, hi ha la rectoria, una petita masia del segle XVIII.

Costa en aquests dies imaginar-nos la necessitat d’ampliar l’església de Riner, parroquial aleshores, i actualment - si més no de facto - sufragània la de Freixenet. El brutal despoblament de la Catalunya interior, no s’explica únicament per la – mala - voluntat del feixisme, i el procés d’industrialització – bàsicament tèxtil – que es va viure a Catalunya entre les darreries del segle XIX i les del segle XX.

Foren senyors del terme del castell de Riner els primers membres del llinatge dels Cervera, senyors també de Castellfollit de Riubregós, que ben aviat esdevingueren vescomtes de Bas; a la meitat del segle XI, efectivament, eren els principals senyors de Riner, de Su a Hortoneda, Dalmau i la seva muller Elisava, pares d’Hug de Cervera (o Hug Dalmau), que el 1103 donà al monestir de Solsona l’església de Sant Martí de Riner. Fill seu fou Ponç Hug, i un fill d’aquest, Ponç (II) de Cervera, pledejà amb el veguer que tenia a Riner el 1142 i cedí, el 1145, la masia de la Rovira de Freixinet als templers.

Els dominis dels Cervera al Solsonès foren anomenats en un moment donat comtat de Riner, al segle XIII però els Cervera és desprengueren de Riner, a favor de l’Església de Solsona, continuant els Riner com a Castlans d’aquest castell. Abans d’acabar la centúria el castell de Riner era senyorejat pels Cardona, primer el vescomte, més tard el comte, i finalment el duc d’aquesta nissaga , tingueren l’alta i la baixa jurisdicció de Riner fins l’extinció dels senyorius.

Ah!, deixem testimoni del nostre agraïment per les fineses que la Maria i la resta de persones que feinejaven, varen tenir amb nosaltres.

SANT PERE D’ANGUERA. SARRAL. CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA.

Rebia una crònica, acompanyada d’unes excel•lents imatges fotogràfiques de l’Enric Sànchez-Cid , de la seva visita a les runes de Sant Pere d’Anguera, avui en terme de Sarral, cap d’un municipi que inclou el nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d'Anguera.

Segons l'etimologia, el nom de la població prové d'Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l'actual de Sarral.

L’accés es des de la carretera a Cabra del Camp, a uns dos quilòmetres ,i en plena corba, surt un corriol que mena a les runes de l’església de Sant Pere d’Anguera, que és l’únic que resta d’aquell antic lloc.

Segueix Francesca Español: que en el seu llibre, “L’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i... “ CECB. 1991; esmenta que un tal Bofill Oliva va rebre l’any 1076 dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, el Puig d’Anguera per la seva colonització.

No apareix cap altra documentació escrita fins l’any 1165, quan Pere de Puigverd fa donació dels delmes d ‘Anguera i altres llocs a l’arquebisbe de Tarragona, se’n van cedir també a Poblet, i això va originar una picabaralla entre el monestir i l’arquebisbat.

L’edifici fou bastit probablement a partir de l’any 1154, doncs en la butlla del papa Anastasi IV, que va dirigir a l’arquebisbe de Tarragona en aquest any, encara no hi figura. Per primera vegada queda documentada l’església de Sant Pere en el testament fet a l’any 1172 per un cavaller anomenat Pere d’Anguera. En la butlla pontifica de l’any 1194 ja hi apareix.

En el segle XIV, l’església va dependre del monestir de Santes Creus, si bé abans i sense concretar dates sembla ser que depenia del monestir de Vallbona de les Monges.

El Temple era un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular a llevant. Deuria estar coberta per una volta de canó amb arcs torals, arrancant d’una imposta que recorre tota la nau. En el mur de tramuntana encara es veu una pilastra on es recolzaria l’arc toral. No és pot identificar on es trobaria la portalada. De les restes que avui dia encara queden, s’hi observen tres finestres de doble esqueixada. La de l’absis hi ha un arc monolític. La del mur de tramuntana és dovellada. Es considera que l’edifici pertany a la meitat del segle XII.

Prop de Sant Pere d’Anguera , hi ha les restes del pont que permetia superar el llit del riu Anguera. És un pont medieval d’un sol ull d’un arc de mig punt. Tant la sola com els pilars estan molt deteriorats, si bé darrerament s’hi ha fet restauracions amb ciment. L’arc, en si, es manté molt correctament. I no queda res de barana.

SANT MARTÍ DE CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens arribàvem en aquesta ocasió fins a Capolat, municipi del Berguedà sobirà, amb una superfície de 34 quilometres quadrats i una població de dret de 79 habitants.



Volíem recollir imatges de l’església parroquial de Sant Martí de Capolat, l’edifici actual, refet als segles XVII i/o XVIII, presenta un lamentable estat d’abandó, ens costa – a mitjans de desembre – envoltant els petit fossar d’obrir-nos pas entre un mar de vegetació fins a la portalada.



Sembla que al segle XII Sant Martí tenia ja la categoria de parròquia; d’aquell primitiu edifici únicament en resten les pedres originaries que foren reutilitzades en ocasió de refer el temple.

El campanar és l’únic element exterior d’interès.

Ens expliquen que a Sant Martí es conserva la imatge de la Mare de Déu dels Tossals, una talla romànica de fusta , possiblement del segle XIII, en la que la Verge situada sobre una arqueta esclafa un dragó amb el peu esquerre.



M’aturaré per retratar des del fossar de Sant Martí, el Santuari marià (Santa Maria dels Tossals) situat al recer d'un petit turó, a la serra dels Tossals, a 1525 metres d’altitud, visible des d’aquest punt.

Tant l’església de Santa Maria, com l’ hostatgeria que formen un sol edifici, refet també l’any 1757, estant en una situació de ruïna imminent, amb el perill que això suposa per als que ho visiten. Ens expliquen que per aquesta raó la imatge es guarda a Sant Martí de Capolat.

S’explica també –sense cap font documental que ho acrediti- que el lamentable estat en que es troba el Santuari de la Mare de Dels Tossals, és conseqüència d’un abandó premeditat que pretenia centrar el culte únicament en l’església de Sant Martí.

Com sempre, sou pregats de fer-nos arribar els vostres aclariments i/o comentaris a l’e.mail coneixercatalunya @gmail.com

ESGLESIA DEL ROSER I SANT LLORENÇ DE BRINDIS, PALÀ DE TORRUELLA. NAVAS. BAGES. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a la ‘Colònia de les Flors’, a Palà de Torroella, en aquest cas concret el nom del lloc està relacionat amb el del fundador; Joan de Palà i Valls, i no en la toponímia, Palà = pendent.

https://sites.google.com/site/palatorroella/

Amb data 7 de setembre de 1876 és concedit a Joan de Palà i Valls, advocat i propietari del Mas Palà, l'ampliació d'un aprofitament d'aigües del Riu Cardener (construcció de la resclosa) per una fàbrica de filatures i teixits de cotó, juntament amb altres edificacions. Així queda fundada la Colònia tèxtil coneguda per Palà de Torroella.

El dia 26 d'octubre de 1918, i per petició de l'empresari, a la Colònia Palà se li concedeix el títol de Proveedor de la Real Casa.

Al 1942, i coincidint amb les Bodes de Plata de Joan Palà i Patrocini Beltrán s'inaugura l'església, que s’havia tornat a aixecar desprès de 1939; La Mare de Déu del roser i Sant Llorenç de Brindis seran els excelsos patrons de la Colònia. Es fixa que cada any, el diumenge de juliol més proper al dia 7 (festivitat del Sant) es celebri una missa en el seu honor; aquesta devoció local devoció va començar segons les cròniques l’any 1603 , Llorenç de Brindis, Ministre General de l'Ordre dels Caputxins, va venir, procedent del Rosselló, a visitar els diferents convents de Catalunya; viatjava sempre a peu i s’aturava poc per reposar; durant el trajecte entre Solsona i Manresa va fer parada al Mas Palà. La tradició diu que Llorenç resava el Diví Ofici, quan un fill de Joan Palà va caure d'una finestra força alta de la casa, a sobre d'uns rocs; en el moment de caure el Sant , va exclamar en veu alta: -No et faràs cap mal! - I així fou com, sorprenentment, el noi va sortir il·lès de la caiguda.

L'accés a l'església es fa per un lateral i a través del campanar. De l’interior al que no podem accedir reproduïm :

La planta de l'església té forma de creu i en el creuer que travessa l'església s'hi troben dos altars laterals. La banda de l'Evangeli està dedicada al combregador. Així, al centre s'hi troba el Sant Crist amb la Dolorosa, emparat per la dreta per Sant Llorenç de Brindis i per l'esquerra per Santa Llúcia. La banda de l’Epístola està dedicada al Cor de Jesús, protegit per la seva dreta per Sant Antoni de Pàdua i a la seva esquerra per Sant Ramon Nonat.

L'església consta d'un altar amb una taula de marbre i al centre de la paret hi ha un nínxol central amb la imatge de Nostra Senyora del Roser. A la part de l'Evangeli s'hi troba Sant Josep i a la part de l'Epístola s'hi troba Sant Joan Baptista.

Enfront de l'altar i al fons s'hi troben els confessionaris i, just al damunt, el cor.

Mentre recollia imatges des de diferents llocs de la Colònia, em venia al cap una cançó que possiblement molts dels lectors també heu sentit. Que s’ha fet d’aquelles flors?. Us deixo un enllaç per escoltar-la [ avantatges d’escriure en mitjans digitals ].

http://www.youtube.com/watch?v=cRYuE5q-E0I

Em dol pensar que també aquí, les flors no tornaran mai.

DE SANT PERE MÀRTIR DE VALLFEROSA A SANTA MARIA SASSERRA. CRÒNIQUES DE L’OBLIT.

Quan al topònim Vallferosa.
http://www.llobregos.net/toponims.htm

Es pot suposar una sufixació del tipus adjectiu frauosa fraosa, directament catalana a partir de frau, o bé un corresponent ètim llatí FRAGOSAM, esdevingut ja fraosa en un primer estadi evolutiu.

El pas final de –fraosa fins a l’actual –ferosa podria tenir tres possibles camins: una adaptació fonètica mitjançant *faraosa, una anaptixi (*faraosa), o bé una contaminació amb fera o derivats seus, família semànticament propera a la de frau en allò que tenen de feréstec.

Donant-li sentit al topònim, el substantiu vall es adjectivat, cal esmentar un llatí FRAGOSUS “escabrós” com a neutre plural de FRAGUM > frau, i aquesta és una explicació de la versemblança amb les esquerpes i ombradiues – feréstegues- valls del sector.

(Valle Frausa, Vallisfraouse, Vallfraosa, Valli Frauose, Valfrosa, Vallfraosa, Vallefraudosa, Vaylferosa, Valleferosa, Valferosa)

Les cròniques expliquen de la que fou església parroquial de Sant Pere Màrtir de Vallferosa que fou cedida el 1109 a Santa Maria de Solsona per Guerau Ponç i Ramon Rotllan, amb la seva muller Adalgarús, amb els delmes i serveis que havien de fer els homes.

L'església i les seves terres continuaren en mans dels bisbes d'Urgell (després de Solsona).

Els jesuïtes de Betlem de Barcelona feren alçar, el 1698, l'església que actualment es troba en runes.

Hom pensa , atenen les mides i proporcions de l’església de Sant Pere Màrtir de Vallferosa, i quantificant l’assistència als oficis religiosos en aquell període al voltant del 50% de la població, que fins a les primeres dècades del segle XX en l’indret vivien no menys de 300 persones.

En els dies tràgics del genocidi contra Catalunya de 1936-19, fou destruïda.

L’any 1940 fou adoptada com a temple parroquial l'església de Santa Maria (o de sa Serra), dita també Santa Maria de Vallferosa ; és una construcció força impersonal, la qualifiquen ‘d'estil popular’, datada als segle XVII - XVIII - està situada al costat de l'antiga carretera de Torà a Solsona.

Goigs en alabança de Nostra Senyora de Santa Maria de Sasserra : situada en lo terme de Vallfarosa

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/5013/rec/9

https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/02/goigs-la-mare-de-deu-de-sasserra.html

Quan a la descripció trobem :

Església d'una sola nau, de planta rectangular i coberta amb volta de canó amb llunetes i capçalera plana, adossada a l'antiga rectoria i a la casa dels masovers. Presenta paraments visibles, tant en la façana d'ingrés com a l'exterior de la capçalera, a base de carreus ben escairats i disposats en fileres regulars. Davant el portal d'ingrés, s'hi basteix un porxo adherit al mur de ponent, que presenta una coberta a dues aigües amb teula àrab que reposa sobre dues columnes octogonals de pedra.

Per damunt del porxo trobem un òcul, que dóna llum a l'interior i, damunt seu, un campanar d'espadanya amb un arc de mig punt i una campana de mitjans del segle XX, que ha substituït a un altre campanar d'espadanya que es troba al NE de l'edifici, també d'un sol ull i coberta amb una estructura a dues aigües. El portal és rectangular i es troba emmarcat per una motllura ampla i llisa que es recolza damunt d'un petit basament. Dues escales salven el desnivell entre el sòl i el paviment del porxo, que queda tancat en tot el seu perímetre per un muret de 120 cm.

Convertida avui en església parroquial en substitució de l'antiga església de Sant Pere Màrtir, quines runes s’aixequen encara al que fou nucli de Vallferosa, atén religiosament als veïns de les poques cases habitades de Vallferosa i de la propera barriada de Puig-redon.

Ah!, l’assistència mitjana als oficis religiosos, ha davallat des d’un 50% al segle XX, fins un percentatge que en el millor dels casos està pròxim al 10%; la decisió de la jerarquia catòlica , de tancar esglésies , i celebrar el culte únicament quan hi ha un nombre de fidels igual i/o superior a dotze, accelera exponencialment l’abandó de la pràctica religiosa.

Algú ho havia de dir.

Que la Marededéu, Sant Pere màrtir     i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels toranessos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.