LA CASA DEL MARQUÈS DE LA MANGUERA AL MASNOU

El ‘títol’ , que no forma part – encara – de la llista de la noblesa catalana, se li atorgava de forma popular al Jaume Sensat i Sanjuan , conegut al Masnou, com “marquès de la manguera” , casat amb la Rosa Pagès i Orta, les cròniques expliquen que aquest masnoví havia fet fortuna a la borsa bonaerense.

El matrimoni residents a Barcelona, van ser els promotors de reformar la façana de la casa després d'un viatge que van fer a Egipte, projecte que van encarregar al mestre d'obres Pere Andreu, ens agradarà tenir noticies del segon cognom, d’aquest ‘perit’ a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La descripció tècnica ens diu ; Casa al Passeig Prat de la Riba que fa cantonada amb el carrer Doctor Agell, de planta rectangular alineada al pla del carrer i que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta plana practicable a mode de terrat.

La façana s'inspira en el repertori neoàrab per composar una façana de gran plasticitat, combinant l'estucat salmó i blanc i diversos tipus d'arcs lobulats i de ferradura. Cal destacar la tribuna amb cúpula de la cantonada. A l'interior es conserva una bona part de la decoració i el mobiliari.

http://elmasnouterrademar.cat/es/casa-de-cultura.php

La casa va ser cedida al municipi l'any 1975 i restaurada el 1988 per convertir-la en Casa de Cultura. La darrera restauració es va fer sota la direcció de l'arquitecte Claudi Arañó i Bertran.

Pensem que la peripècia vital del ‘Marquès de la Manguera’ el fa mereixedor d’un apunt biogràfic, que ens agradarà rebre i divulgar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL DOLOR D’UNA ABSÈNCIA

Lloava en un breu article al ‘petit espectador’ que des de la casa de la Montserrat Ribes Daviu , contemplava passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys, per aquesta Vila de Castellar del Vallès.

Llegia estupefacte que la matinada del dissabte 7 de setembre de 2013, havia estat víctima d’una acció vandàlica, de la que n’havia resultat la seva trencadissa.

Al ‘petit espectador’ se’l coneixia com ‘el Bernat’, i eren moltes les persones que ens complaíem en contemplar-lo en ocasió de transitar per la Plaça Major.

El trobarem a faltar, a ELL, i a l’esperit de civilització i convivència que caracteritzava la Vila de Castellar del Vallès.

SANT PERE I/O SANT ESTEVE DE VILAMARICS. MONISTROL DE MONTSERRAT

Rebia al meu ‘mur’ una fotografia del Marcel•lí Puigdellivol Prat d’una esglesiola al terme de Monistrol de Montserrat, que apareix en alguns documents sota l’advocació de Sant Esteve, i en altres de Sant Pere al lloc de Vilamarics, topònim que en la tesis del filòleg suís, Paul Aebischer (Hauteriye, 1897 -, 1977), evoluciona des de villa Haimirichs (nom personal germànic).

Pel que fa a l’accés trobava : Carretera de Castellvell a Marganell, quilòmetre 3'1 Km pista.

La descripció tècnica ens explica que es tracta d’un edifici romànic d'una sola nau coronada per un absis semicircular a llevant, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada coronada per un arc monolític de mig punt. La nau ha perdut totalment la coberta original però l'absis encara la conserva essent de quart d'esfera. La porta original era al mur de migdia, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. En el mur de ponent hi ha el campanar d'espadanya senzill.

L'edifici va ser refet l'any 1834, i durant aquestes obres els paraments interiors van ser enguixats i s'obrí una altra porta, de la qual només resta l'obertura. Possiblement també sigui d'aquesta època el contrafort que apuntala un dels murs laterals de la nau. Els murs exteriors pràcticament no estan decorats, només hi ha una cornisa al voltant de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és fet de blocs de pedra disposats en filades paral•leles.

L'any 1924 fou unida com a sufragània a l'església de Sant Cristòfol de Castellbell.

L'edifici fou abandonat l'any 1936 i avui resta en estat molt lamentable.

Xavier Sitjes Molins (Sallent, 1921), defensa que l’església conserva alguns elements pre-romànics, concretament un tros de paret del costat sud i un fragment de l'arc triomfal, que era de ferradura.

SANTA EULÀLIA DE BEGUES

Em costava un xic trobar l’ermita dedicada a Santa Eulàlia de Beguès, situada dalt d’un turonet i envoltada de carrers i edificis. Llegia que una de les més importants reformes a l'edifici es dugué a terme l'any 1832 – amb els diners d’Amèrica - , adoptant l'ermita l'aspecte amb el què ha arribat als nostres dies.

La descripció tècnica ens diu , ermita de nau única, de planta rectangular, amb teulada de teula àrab a doble vessant. A l'exterior destaca la façana principal, amb la porta allindada, de pedra, amb els muntants de carreus. Per sobre de la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa. Corona la façana, per sobre el cim de la cornisa, el campanar, d'espadanya d'un sol ull, de maó vist, rematat per una creu de ferro. A l'ull de l'espadanya d'aquest campanar hi ha una sola campana.

La façana nord de l'edifici presenta tres contraforts, mentre que a la façana oposada, al sector de l'absis, s'hi adossa un annex de planta quadrada, amb teulada a un sol vessant. La superfície de les quatre façanes presenta un arrebossat de color blanc.

No podíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , accedir a l'interior de l'edifici, que segons llegia és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de roca. El sector del presbiteri es troba lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s'hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple .

A la paret de l'epístola es troba la porta d'accés a la sagristia. Sobre el tram de l'entrada i adossat al mur de la façana principal es troba el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable.

Possiblement Santa Eulàlia era lloc de pregaria al segle XIX, i possiblement – de grat o per força – continuaria mantenint aquesta condició en el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l almenys els ‘primers anys triomfals’ del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ); l’abandó generalitzat de la pràctica religiosa a partir de la dècada del 70 del segle, s’evidencia en la manca de cura de l’entorn i fins de l’edifici mateix de l’ermita.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE PORQUERES, ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA . PLA DE L’ESTANY. GIRONA

Ens aturàvem el Josep Olivé i Escarré (  Sant Llorenç Savall, 2 e maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig e 2019 )  i l’Antonio Mora Vergés, davant l’ església parroquial   de Porqueres, advocada a l'Assumpció de la Marededéu, mal dita SANTA MARIA per l'església herètica nazional catòlica, que no reconeix allò que s'acordava al concili d'Efes de l'Any 431,  que Maria havia de ser considerada «Mare de Déu» (Theotokos) .  L'església està  situada vora l'estany de Banyoles, a l'altra costat d'aquesta població, enfront de l'antic castell de Porqueres.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/06/goigs-de-nostra-senyora-de-lassumpcio.html

L'edifici actual, del segle XII, és d'una nau de grans dimensions de planta rectangular i coberta a dues vessants.

La façana és coronada per un campanar, sobre la portalada, i de construcció posterior, del segle XVIII, adossat a l'espadanya original. Les parets portants són de carreus ben tallats amb una cornisa de pedra sobre mènsules, que remata les façanes. Interiorment s'estructura en una sola nau, coberta amb volta de mig punt. Els murs són rematats per una cornisa.

En un costat té el cementiri, i al costat de la carretera un comunidor.

La coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular, més baix. La tipologia de l'absis a l'interior és ben singular: sota una imposta decorada amb palmetes, una sèrie d'arcuacions damunt pilars formen tres absidioles, a més de dues capelles laterals en el tram rectangular del ingrés, que s'obre dins del gruix del mur.

L'absis és separat de la nau per un arc triomfal, que havia estat de ferradura, que descansa sobre columnes. Els capitells d'aquestes són decorats amb fullatge de tradició moresca, mentre que les impostes ho són amb figuracions de Déu creador i del pecat original, a la dreta, i de Jesús i la Mare de Déu a l'esquerra. Són d'un gran interès iconogràfic i escultòric, i mostren clares influències dels obradors de Ripoll.

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial

Que la Marededéu  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  porquerencs , urgellencs ,   noguerencs ,  prioratins ,  aranesos,  bascos, gallecs, catalans,  palestins, sudanesos, iemenites ,  sud americans,..,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els pedòfils,  els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,  continuen en llibertat

Eradica Senyor d'aquest món el " virus de Castilla " 

Senyor, font de tota justícia i veritat,

deslliura’ns de la pesta de la corrupció

que corroeix les consciències i enfosqueix la societat.

Que no quedin sense càstig

els jutges i magistrats que perverteixen la llei,

els fiscals que miren cap a una altra banda,

els policies que obliden el seu deure,

els narcotraficants que enverinen els carrers,

els polítics que traeixen la confiança del poble,

i qualsevol funcionari que incompleixi les seves obligacions

posant l’interès propi per damunt del bé comú.

Senyor, que cap malvat quedi sense càstig

Amén !

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ESGLÉSIA NOVA DE SANT CRISTÒFOL / MENNA DE LA BEQÀ

Llegia que als anys 30 es bastí una nova església al centre del nucli urbà, per evitar el trajecte – proporcionalment més llarg a mesura que disminuïa la pràctica religiosa - que calia fer fins aleshores per anar del poble a l'antiga església de la Beqà.

La descripció tècnica ens diu ; església de planta rectangular, de tres naus, orientada al nord-est. La capçalera és quadrada, i està lleugerament rebaixada respecte a l'alçada de la resta de l'edifici. El parament de la façana és fet amb blocs irregulars de pedra. L'edifici presenta un campanar de torre, de planta quadrada, adossat a la dreta de la façana principal, de planta baixa i tres pisos. Exteriorment té una finestra a cada planta, estretes i amb arc de mig punt, a l'estil de les espitlleres del romànic, essent més altes i amples les del pis superior, on es troben les campanes.

Segons l’informe, ja abans del 1936 es prohibí qualsevol acte de culte en públic (pàg. 39); els pares de la Sagrada Família de Sant Josep Manyanet hagueren d’abandonar el poble (pàg. 39). També afirma que la destrucció del temple no fou imputable a cap feligrès del poble (pàg. 45); els feligresos es posaren a favor del rector (pàg. 46). Desaparegueren dues imatges romàniques; la de Sant Genís i la de la Mare de Déu de les Neus (pàg. 73), una creu processional (pàg. 85), una casulla vermella de seda i or, una capa pluvial i dos frontals brodats en seda i or (pàg. 80). Es conservà l’arxiu parroquial.

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

La proximitat al ‘cercle boig’ es faria notar dissortadament, tant com la ‘capacitat rapinyaré – ja que les imatges romàniques – aquí, i arreu – no van ‘desaparèixer’ per a tothom.

Del mestre d’obres i/o arquitecte ni un mot, malgrat ser aquesta una conseqüència de la nostra condició ‘colonial’ , ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email cpneixercatalunya@gmail.com

De la qüestió Cristòfol / Menna us deixo un enllaç : http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf

DÉU VIU A LLABERIA. TIVISSA. RIBERA D'EBRE. TARRAGONA

No trobareu cap dada històrica d’aquesta població que forma part del terme de Tivissa, a la comarca de Ribera d’Ebre.

El REINO DE ESPAÑA té com a virtut molt especial la de reeixir en els seus errors, i persisteix en la concentració de municipis, com a solució a l’escassetat dels recursos públics, que l’estultícia i la corrupció endèmica de les elits polítiques ha comportat tradicionalment.

Això – lo de concentrar municipis – no arregla lògicament els estralls dels sobres de Barcenas, i/o les comissions diverses que les empreses paguen, ara a uns, ara als altres, per poder treballar. Comporta – i aquest és també un efecte volgut des del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL – una dissolució de la identitat pròpia dels col•lectius absorbits , qui se’n recorda ja dels llaberiencs ?,

01-03-1971, Camil José Guiu, 1937-1991 retratava aquesta esglesiola de Sant Joan Degollat, que aixoplugaria els austriacistes ferits de Pere Joan Barceló i Anguera (Capçanes, 1682 - Breisach el Vell, 3-4 de setembre del 1743), heroi català més conegut com a Carrasclet; i seria testimoni de l’estavellament de l’avió que duia entre d’altres a l’heroi del nazisme, Alexander von Scheele, curiosament com el Carrasclet amb el grau de Coronel fins a la seva mort.

De l’heroi català en podeu trobar alguna dada fins a Internet, de l’altre els seus correligionaris – inclosa la 34a Cancellera d'Alemanya , Angela Dorothea Merkel (cognom de naixement: Kasner, Hamburg, 1954), no tenen gaire interès en que se’n parli. No trobava cap fotografia de l’ Alexander von Scheele, malgrat que el III Reich va fer de la imatge una forma de dominació.

Les imatges de l’interior de l’església de Sant Joan Degollat, un dels monuments més importants en l’àmbit del romànic tarda en aquesta zona , reforçaven – si calia - l’afirmació del títol:

Déu viu a LLaberia.

Li demanava fotografies de l'escola al   Serra Saún Joan, la seva  mare, va ser la mestra de l'escola, abans de l'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, , explica que l'aula amb el seu retrat encara es conserva com a museu,.

Que Sant Joan Degollat    i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels   Armenis, kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.