SANT BENET DE CASAMITJANA. BORREDÀ.

Després de preguntar-ho en dues ocasions, malgrat portàvem el plànol, la M. Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur , vam arribar per una pista de terra i pedres, moltes pedres, fins a Sant Benet de Casamitjana, conegut també amb el nom de Sant Benet de Vila Plana, que forma part de l’antic comtat de Berga i possiblement fou sufragània de Santa Maria de Borredà.

Dins els límits de l’antic bisbat d’Urgell, els seus orígens són molt desconeguts.

Les notícies documentals no són fins el segle XV, l'any 1417 i el 1446-52 on se l'esmenta en diferents deixes testamentàries. Malgrat tot és considera una construcció romànica dels segles XII- XIII.

Cal pensar que l’església devia pertànyer a les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll i passà al bisbat de Vic juntament amb la parroquial de Borredà l’any 1835.

La capella és a prop de la gran casa de Casamitjana. És una església molt reformada al llarg de la seva història.

La descripció tècnica ens diu : petita església romànica d'una sola nau més o menys rectangular i de mida no gaire grossa rematada amb l'absis orientat a llevant. La nau és coberta amb un arc de mig punt i l'absis semicircular amb volta de quart d'esfera, actualment refeta.

Tot i que l'estructura bàsica de l'edifici no presenta cap variació, hom pot observar diverses reformes en els murs, la més important de les quals és el seu sobre aixecament, tant a la nau com a l'absis.

Són també moderns la porta d'entrada, l'ull de bou de l'entrada i el campanar, tot al cantó de ponent. El portal original era al mur de migjorn, avui resta tapiat, una senzilla porta coberta amb un arc de mig punt adovellat.

L'aparell de l'església, fet de blocs de pedra regulars, resta mig tapat a sota l'argamassa. Els angles de l’edifici foren lligats amb unes pedres grosses a fi que la lligada de les parets fos més segura.

Davant del mur de ponent hi ha una paret de poca alçada, la ual antigament formava un clos que podia limitar el recinte del cementiri.

Tal com diu Catalunya Romànica, des de fa vint-i-vuit anys, l’edifici es troba abandonat, tot esperant la seva ruïna, com les coses d’abans però, resisteix el pas del temps,i continua aguantat fins...

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

CASTELL I ESGLÉSIA DE LA MAREDEDÉU DE LA PIETAT D’ORCAU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ. CATALUNYA

Des del poble d'Orcau surt un camí en direcció nord que porta fins a dalt del cim d'un turó amb vegetació arbustiva, on s’alcen tossudament les restes del Castell d’Orcau i de l’esglesiola de la Marededéu de la Pietat, curiosament malgrat la devastació extrema del indret, es conserven parts del vial d’accés amb restes d'empedrat.

El Miquel Bailac Bonales publicava una fotografia d’aquest castell de planta gairebé quadrada amb una bestorre a cada angle, de les quals se'n conserven tres, distingint-se en elles diverses espitlleres. Paraments fets amb carreus ben treballats i lligats amb morter de calç. Tancant tot el conjunt, es poden veure pels costats nord i est restes d'una muralla amb vàries bestorres; per les vessants restants, la morfologia del terreny, molt escarpada, permetia l'absència d'altres fortificacions. Presenta un nivell d'enderroc important per tot el cim i vessant més propers.

El castell és conformat per un doble recinte emmurallat: de l'exterior resten els fonaments, amb murs i torres circulars, mentre que l'interior, més ben conservat, era de planta quadrada i torres cilíndriques als angles. Els paraments que en resten revelen una construcció feta amb pedra petita i amb obertures d'espitllera

De l'antiga església romànica del castell, dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, resten només l'absis únic i el mur de tramuntana, que retrata l’any 1920 Josep Salvany Blanch .

A partir de les restes conservades i de les fotografies anteriors a l'ensulsiada, molt especialment a la que feia l’any 1950 el Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona 1930), i que ens envien des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya, sabem que el temple era d'una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera.

L'ingrés era al mur sud. L’exterior de l'absis presenta decoració a base de dobles arcuacions cegues separades per lesenes A la conca de l'absis hi havia unes pintures murals, avui conservades fragmentàriament al Museu d'Art de Catalunya, que representen figures d'apòstols sobre un fons de bandes de colors amb evocacions d'una línea de terra a la part inferior. També hi havia motius vegetals i geomètrics a la finestra de l'absis.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CAPELLA DEL SANTISSIM DE SANT ROMÀ DE LLORET ‘ COSTA BRAVA’. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Fèiem temps abans d’anar a dinar a ‘Can bolet’ el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés; trobàvem l’església tancada i em limitava a retratar l’exterior, del que crida especialment l’atenció l’excel•lent feina de l'arquitecte de família lloretenca Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946). titulat l’any 1893.

La construcció de la capella nova del Santíssim Sagrament fou possible gràcies al donatiu de l’indiano" Narcís Gelats i Durall (1845-1929), banquer i negociant que s'estigué a La Habana, que volia així honorar el record de la seva esposa
Sobre la base gòtica, Bonaventura Conill i Montobbio va aplicar el nou corrent decoratiu modernista, i va aconseguir un conjunt espectacular amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes.

Es canviaren els revestiments, la façana i la sagristia. Les obres de restauració, bàsicament decoració interior i la capella del Santíssim Sagrament, foren inaugurades el 1914. Durant les reformes de 1909-1916 l'atri de l'entrada, actualment desaparegut, també fou transformat. Era un cos avançat amb un petit atri sobresortint rematat per cúpules d'estil bizantí. Les façanes laterals externes del temple foren revestides amb altars adossats a la paret i altres elements ornamentals, a base de mosaics, trencadís i peces de ceràmica, maó i pedra. Bonaventura Conill potencià el treball artesanal de picapedrers, vitrallers, ceramistes i mosaïcistes.

D'entre les decoracions anteriors del 1936, cal destacar també les imatges i obres d’Enric Clarasó i Daudí, (Sant Feliu del Racó - Castellar del Vallès 1857 - Barcelona 1941) (Sant Sebastià, Sant Isidre , Verge de la Mercè, i Verge del Roser), Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1864 - 27 de febrer de 1934) (Puríssima Concepció, Sant Antoni, Sant Josep i Grup del Santíssim Sagrament), i Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) (Retaule de la Mare de Déu del Carme).

Aquesta capella i les seves immediacions al voltant de l'església parroquial de Sant Romà, formen un conjunt modernista important que va ser destruït en bona part l'any 1936 (sobretot les façanes, l'entrada i les decoracions interiors) i restaurat posteriorment.

Lloret és ‘ territori Bonaventura Conill i Montobbio’ i caldria que això s’aprofités per potenciar un altre ‘turisme’.

Sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

EL PI D’EN JOSEP MESTRE PLANAS. SANT PERE DE RIBES. EL GARRAF. CATALUNYA

Ens aturàvem davant la casa de número 28 del carrer del Pi a Sant Pere de Ribes a la comarca del Garraf, el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, el magnífic exemplar de pi blanc que neix al pati de la casa aixecada segon ens explicarien al ensems que l’església de Sant Pau i Sant Pere , pel Joanet ‘paleta’ , dona nom al carrer.

Retratava una majòlica en la que apareix el pi – sense crossa – i en la que del Josep Mestre Planas, actual propietari de la casa, explica amb dolces paraules la seva estimació al singular arbre del seu pati, al pobles on va nàixer, i al país on viu.

Teníem el goig de coincidir amb l’autor amb el que departíem una llarga estona, i que ens explicaria que ja l’any 1898 a l’escriptura del que aleshores només era un pati, consta expressament la presència del pi.

Ens convidava a veure el racó on s’arrela el pi, al costat d’un pou d’aigua , en el que s’adverteix clarament la seva presència.

De la ferida que provocava la ‘deformació’ de l’arbre ens explicava el Josep que s’havia produït en ocasió d’una nevada segon li referia son pare, i del seu personal record en els anys de la seva infantessa, l’espai entre la paret i el pi permetia que ell hi pogués passar.

Acostumo a ser crític amb la ‘qualitat’ de la feina dels documentalistes de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA, que com en aquesta cas – també ho fan els meus amics de ‘pobles de Catalunya’ – obvien tota referència a la casa, i es limiten a retratar el pi en la llunyania en un comentari general al carrer.

Demanava a l’Arxiu de Sant Pere de Ribes, la data de naixement i traspàs, i el cognom matern del Joanet ‘ Paleta’ , sembla que conegut com Joan Vidal, i qualificat en algun lloc com a ‘constructor’ , i nom com a mestre d’obres.

Fem una crida en primer lloc als ribetans, que estenem però, a totes les bones persones de Catalunya, i d’arreu del món, perquè ens ajudin en aquesta tasca de recuperar la nostra memòria històrica a l’email coneixercataunya@gmail.com

SANT JOSEP DE BADALONA

L'eixample de Badalona cap al mar afavorí la creació d'una nova demarcació parroquial l’any 1868 quan es superaven amb escreix les 10.000 ànimes , ‘la parròquia’ s’instal•lava de forma provisional al convent de la Fraternitat de les monges Clarisses.

La primera pedra d’aquest edifici fou col•locada el 17 d'octubre de 1920, i les obres projectades i dirigides per Joan Amigó i Barriga (Badalona, 1875-1958) foren lentes, sobretot la fonamentació. Els primers elements realitzats foren la capella del Sagrament i el campanar.

Durant els dies foscos que seguien a l’aixecament sediciós dels feixistes contra el Govern de II República , el temple va ser saquejat i incendiat, i destruït tot el seu interior i part de la coberta de la cripta. Les campanes van ser robades; no es va poder salvar cap altar ni cap imatge.

Durant el període bèl•lic - mal dit ‘ de la guerra civil’ per part de la IGLESIA CATOLICA REFORMADA DE ESPAÑA, que beneïa la mort d’un milió de persones, i passejava sota pal•li com un semidéu al sàtrapa, i que avui encara continua buscant la confrontació – l’edifici fou destinat a fàbrica de materials de guerra.

Després de la guerra es reprengué l'obra, que fou consagrada el 13 d'octubre de 1945.

La descripció Técnica ens diu que es tracta d'un extens conjunt d'església i capella independents, amb casa rectoral.

L'església neogòtica té tres naus força amples (la central de 10 metres ) i capelles, deambulatori i cripta.

L'estructura és de maó i ferro, camuflats a l'interior però visibles a l'exterior. Les formes goticistes simplificades de la façana són accidentals: el projecte hi preveia una major complexitat decorativa. La capella lateral, paral•lela a l'església i a la qual s'accedeix des del campanar - rectangular, de 30 metres i coronat per una agulla de ferro- té una nau coberta de bigues entre arcs diafragma trilobats.

Retratava la Capella del Santíssim o del Sagrament, situada a la base del campanar de torre de planta rectangular acabat amb merlets, del qual emergeix el campanaret.

CAPELLA DEL SANT CRIST DEL CEMENTIRI DE LLORET ‘COSTA BRAVA’. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

Llegia que el cementiri modernista de Lloret de Mar fou projectat pel mestre d’obres Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946), que el començar a construir l’any 1896, i fou inaugurat el 1901.

Impressiona la singular distribució en la que a partir d’un passeig central que va des de l’entrada fins a la capella del Sant Crist, hom admira a banda i banda, els hipogeus i panteons de més categoria, que es construïen sota la direcció dels millors arquitectes, escultors i/o artistes de l’època .

No trobava enlloc la confirmació de l’autoria de la Capella del Sant Crist del Cementiri de Lloret, per part del mestre d’obres Joaquim Artau i Fàbregas (1876-1946), que té però, tot els números per ser-ho.

Trobava una imatge del Fons: GUINART - BALL•LLATINAS – XIBERTA del Lloret de començaments del segle XX

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , i també – almenys així ho espero- a l’email ajuntament@lloret.cat a l’atenció de l’Alcalde, Romà Codina Maseras.

RUÏNES DE L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FRUCTUÓS D'ARAMUNT. CONCA DE DALT. PALLARS JUSSÀ.CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes publicava unes magnifiques fotografies d’aquesta església, d'una sola nau amb absis semicircular, volta de canó amb arcs faixons i coberta a dues vessants, que evidencia la passada importància, d’aquest racó de món.

L'absis està cobert amb sis nervis faixons que clouen en una clau circular. Al mur de ponent hi ha el portal format per un arc de mig punt amb dovelles amples amb impostes i extradós ressaltats. La façana té una espadanya de dos ulls, que fou tapiada per construir-ne una altra al damunt, escapçada.

La volta interior està parcialment derruïda, perdent-se els guixos, d'època barroca, que cobreixen l'absis.

De l'estil romànic resten uns capitells amb dibuixos geomètrics.