ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILAMACOLUM. , ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Montse Coromina Soler retratava l’església de Vilamacolum, advocada a  la Marededéu , mal dita Santa Maria, la descripció tècnica ens diu que és és un temple romànic d'una sola nau, amb absis semicircular.

L'Església  de Vilamacolum fou bastida en dues etapes ben diferenciades (una al segle XI i l'altra als segles XII i XIII), i posteriorment fortificada. La part més primitiva de l'església correspon a la capçalera i a un curt tram de la nau a l'extrem de llevant; els murs de la resta de la nau pertanyen a un moment més avançat del romànic. Al frontis o la façana de ponent hi ha la portalada, la forma rectangular de la qual és producte d'una reforma dels segles XVII i XVIII. Sobre la façana es dreça un campanar d'espadanya, format per tres pilastres quadrangulars de carreuada. El mur frontal és fet de carreus grossos ben escairats i té un sòcol poc destacat amb el mateix tipus de material. La volta de creueria de la nau, d'estil gòtic tardà, pertany a una reforma dels segles XV o XVI.

L'any 1973 els arqueòlegs Miquel Oliva i Mercè Ferré localitzaren un enterrament amb lloses, d'època alt-medieval, situat al costat del mur de l'església, que quedà sense publicar. Aquesta sepultura podria pertànyer al cementiri alt-medieval. Posteriorment, entre el 1978 i 1979 s'hi realitzaren unes importants obres de restauració a càrrec del Servei Tècnic de la Diputació de Girona dirigides per l'arquitecte Joan Mª de Ribot, en les quals s'eliminaren totes les estructures de fortificació que l'emmascaraven i que li havien valgut la classificació de BCIN.

L'any 1999 va ser objecte d'una intervenció arqueològica, en motiu de les obres d'enllumenat del temple, que no va permetre documentar cap tipus de vestigi. El seu estat de conservació és regular, degut a que l'esmentada restauració de l'edifici va malmetre considerablement l'aspecte original del temple i va eliminar les estructures de fortificació.

Etimològicament és dubtós si el topònim Vilamacolum ve de villa Mucuruna (nom personal germànic) o de villa Mucronia (nom llatí), segons Aebischer Topon. 16. Ens inclinem a admetre com a més probable la primera procedència. Les formes documentades a l'alta edat mitjana, citades per Aebischer són: Villa Mucroni (a. 974), Villa Mocrono (a. 982), Villa mocoronu (a. 1017).

La façana em feia recordar l’església de Sant Miquel de Terradelles, i al Jaume Codina i Obradors q.e.p.d

Felip V establia com un dret el de parlar en llengua castellana en els territoris amb llengua pròpia, País Basc, Catalunya i Galicia.

I, com un delicte el fer-ho en llengua basca, catalana o gallega en els seus territoris “ naturals”

Ara, el delicte ha esdevingut “ pecat venial “, que pot qualificar-se fins i tot com resistència a l’autoritat.

Els catalans – des de sempre – entenem que el tractament correcte de la Verge Maria és Marededeú, la forma SANTA MARIA, s’imposava a sang i fetge – com acostumen a fer-ho quasi sempre els ocupants - , és clarament masclista, i menystenidora del paper de la Marededéu.

Fa tants anys que tenim l’enemic a casa que bona part de la societat pateix el síndrome de 1714, antecessor de la síndrome d’Estocolm, que comporta assumir com a pròpies les tesis dels ocupants.

No ens cansarem de recordar que  el Concili d’Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge Maria, «Mare de Déu» (Theotokos).   Es va  decretar l'excomunió per a tots els qui no s'atenguessin al acordat  en el mateix concili.

L’església catalana, i les esglésies Orientals,  es refereixen a Maria com “ Marededéu”.

L'església que passejava sota pal·li al sàtrapa Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol,​ 4 de diciembre de 1892-Madrid, 20 de noviembre de 1975),  pel que fa a la denominació " correcta"  de la mare de Jesús,  es mantenia en allò tant tronat - i alhora tant propi d'aquest REINO - de  ‘sostenella y no enmendalla’.

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional. 

Escolta Senyor  els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica. 

Amén !!!  

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ADÉU-SIAU DES DEL PALLARS JUSSÀ

Avui os dedico l’aventura de una de tantes etapes de la meva vida, a la que també hi he posat punt i a part. Com m’ha succeït fins ara, aficionat a visitar els petits pobles de muntanya, amb les seves romàniques ermites, marededéus i ponts medievals, fa tres setmanes que vaig anar a la recerca d’un abandonat poble del Pallars Jussà: la Bastida de Bellera.

Havia deixat la furgo VW al Càmping de Senterada, on havia instal•lat el camp base. Amb la moto, em vaig desplaçar pel camí de no massa bon passar, però amb precaució, anava apropant-me al poble, a l’ermita i al pont:

Es tracta d’una contrada abandonada de tota població humana i només l’habiten els voltors, que hi niden, essent tractats com animals en extinció i, periòdicament, els agents forestals els hi proporcionen menjar a base d’animals morts...

De retorn de la visita a la Bastida de Bellera i en una corba del camí, plena de grava, rellisco i quedo sota la moto, que si bé no és massa gran i pesada, vaig tenir molta dificultat en sortir-ne. El pitjor del cas va ser que em va caure la moto sobre el genoll dret, operat dues vegades de pròtesi (l’última, em col•locaren una pròtesi total). No podia fer massa força.

Durant les maniobres per desprendre’m de la moto, apareixeran els voltors volant sobre meu estirat a terra i acollonit. Ja us podeu imaginar la poca gràcia que em feia l’espectacle de pel•lícula del Far West, que tantes vegades hem vist, i sense l’esperança de veure algun excursionista o pagès, que despistat, passés en aquells moments per donar-me una mà.

Recuperat, em vaig adonar que no m’havia trencat cap os, ni ferida, que la pròtesis no s’havia sortit de lloc, així com la moto tornava a funcionar correctament. Encara vaig tenir ànims de fer una foto dels voltors que em miraven desil•lusionats... Si no estàs mort, no ataquen (això, diuen).

És clar, després d’aquesta feliç experiència i recordant que ja tinc 86 anys i escreix, decidí abandonar el meu hobby de les ermites romàniques, etc. etc. i només circular en moto per carreteres asfaltades de l’entorn de casa... (No era el primer ensurt que he tingut en llocs on la vida humana ha deixat de ser-hi present).

Com sigui que encara em queden ànims per escriure històries, dibuixar, anar en bicicleta, trobar-me amb els pocs amics que em queden...(molts s’han avançat per fer-me camí) i sortir a passejar amb Teresa, mentre la salut ens acompanya... he pres aquesta decisió.

A més, no em queda lluny, el jardí de la Plaça del poble on s’asseuen el companys de quinta, per explicar les batalletes d’una passada guerra, que mai hagués tingut que succeir i, una mica més enllà, la Mar, des d’on parteixen els somnis, fets núvols engabiats, que s’endinsen fins la ratlla...

Enric Sànchez-Cid

ERMITA DE SANTA MAGDALENA. ULLDEMOLINS. PRIORAT. TARRAGONA. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch se'ns anticipava al Josep Olivé Escarré i a l'Antonio Mora Vergés, amb la visita que l'any 1921 feia al Montsant, topònim que deriva etimològicament del llatí monte sanctu ‘muntanya santa’.

Tinc una particular debilitat per la Magdalena, i començaré per la seva ermita de la qual ens diu la fitxa tècnica; edifici d'una única nau amb tres capelles a cada costat, emmarcades per pilastres d'ordre toscà, i presbiteri separat per un arc triomfal. La nau està coberta amb volta de canó, amb llunetes, que arrenca d'un fris corregut. Sobre les capelles laterals corre una galeria d'arcs de mig punt. Sota el presbiteri hi ha una cripta que s'obre a una galeria excavada a la roca al final de la qual trobem una estança. La façana presenta una gran porta amb volta de mig punt flanquejada per dos parells de pilastres toscanes que suporten un entaulament i un frontó triangular trencat per una fornícula al mig. El conjunt es rematat amb teulada a doble vessant i un campanar d'espadanya d'una sola obertura.

Santa Magdalena va ser fundada per Fra Llorenç Julià i projectada per Jaume Amigó, el mateix mestre d'obres que havia fet l'església parroquial advocada a Sant Jaume Apòstol , d'Ulldemolins, que va prendre com a model, encara que molt més reduïda. L'edifici es bastí cap al 1579 i pel mateix temps es construí una casa a l'ermità. Aquest mateix any també es va intentar instal·lar un convent, on s'hi volien establir dos monjos basilians, però el poble no ho va autoritzar, al·legant la pobresa del lloc. Entre 1587 i 1599, la capella fou abandonada per ordre de l'arquebisbe, fruit de les disputes entre el municipi i la cartoixa d' Escaladei per l'ermita i les terres que l'envolten. En aquest temps va quedar molt malmesa. Reoberta al culte, l'ermita s'enriquí amb retaules durant el segle XVIII que van ser destruïts al 1936, durant la Guerra Civil. Conserva part de les pintures murals de la cripta obra de Josep Juncosa, del 1662. Per les seves grans dimensions l'ermita ha estat anomenada, de vegades, la catedral del Montsant. Ha estat restaurada els darrers anys.

Les fotografies del Josep Salvany Blanch ens permeten copsar els ' beneficis' que la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española, amb el recolzament de la Jerarquia Catòlica, excepció feta de l'Arquebisbe de Tarragona, comportaven al Patrimoni Col·lectiu.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANT JORDI DE MULLER. LA SENTIU DE SIÓ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia que l’església dedicada a Sant Jordi – que retratava des de lluny - fou manada construir per Ana Jover i Peix, filla del banquer José Jover i Sans († 1888) , vídua d’Ignasi Girona i Vilanova (Barcelona, 1857 - 1923) amb qui s’havia casat en segones núpcies, i de quin matrimoni no van tenir descendència.

No s’esmenta el mestre d’obres i/o arquitecte a qui es va fer l’encàrrec, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No podíem accedir fins l’església dedicada a Sant Jordi, perquè està dins d’una propietat privada; reprodueixo de la descripció tècnica . Parets de pedra. Els suports són pilastres adossades que es prolonguen a la volta. Els arcs, inclòs el triomfal, són de mig punt. La coberta de la nau central és de volta de canó i la de la capella major absidal. Té una sola nau i quatre trams. El cor és als peus. La portada està situada als peus. La porta és allindada i damunt ella hi ha un arc de mig punt i un timpà amb relleus de Sant Jordi, als costats té una columna amb capitell decorat i a sobre un segon arc amb decoració geomètrica. Més amunt hi ha un ull de bou, i als dos costats arcs cecs. Corona la façana una senzilla espadanya amb una petita campana. La teulada és de doble vessant. Remata l'església una cornisa amb decoració. La part exterior de la capella major està decorada amb arcs cecs

Com tota la família l’Ignasi Girona i Vilanova tenia afició a col•locar els seus lemes personals en els seus immobles. A la finca de Sant Jordi de Muller hi ha una mena d'escut de ceràmica amb Sant Jordi matant el drac, patró de Catalunya, amb el seu lema personal: Cogit et age («Pensa i fes»).

Li demanava ajuda al Jaume que va néixer a la Sentiu de Sió, i també al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), que em feia arribar una fotografia del interior datada l’any 2004

SANT MIQUEL DE VILAGERIU. TONA. OSONA. CATALUNYA

El Xavier Ayza Mataro, retratava aquesta esglesiola prop del mas Vilageriu, dins al terme de Tona, a la comarca d’Osona, d’aquesta Nació a la que els aborígens anomenem – encara- Catalunya.

La descripció tècnica ens diu que és una construcció de planta rectangular rematada la seva edificació amb un campanaret d'espadanya, té elements romànics característics, la capçalera i la nau es van construir als volts de l'any 1080 i fou reformada o modificada al segle XII, obrint-se noves finestres a migdia i tramuntana. L'absis, també de gran puresa de línies romàniques, està decorat per arcuacions llombardes. En segles posteriors es feren successives modificacions a càrrec dels cavallers de les famílies Oló, Castell i Santa Eugènia.

En la restauració del 1980 s’hi va trobar el mil•liari de la via romana que es conserva al Museu Episcopal de Vic

EL CASTELL FORMÓS DE VILAMAJOR. CABANABONA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

S’assentava enmig del que foren abeuradors el Josep Olivé Escarré, i el retratava amb el fons del fossat del Castell de Vilamajor – abans Vilamajor d’Agramunt- en el que nedaven tranquil•lament aliens al tema de l’autorització de la consulta, ànecs i oques, en bona companyonia.

Ho faria també davant l’esvelta torre, única resta d’aquell castell formós, quines pedres sospitem seguien els passos del seu homònim d’Arbeca.

Em deia un dels meus lectors més ‘antics’ que enyorava l’estil de cròniques com ‘ El Secret de Marfa’, l‘Hostal de Llop’ o ‘ el Roure del Giol’ tots ells de l’any 2007. Recordeu el tarannà optimista d’aquella època ?. Aquesta atmosfera de misèria econòmica i moral, d’estultícia i corrupció de les elits politiques, ha pogut més que l’enginyi, i m’ha reduït quasi a la translació telegràfica; em faltava encara el Jordi Pujol i Soley per acabar-ho d’adobar, oi ?.

Com tothom enyoro aquells ‘anys d’innocència’.

ESGLÉSIA DE SANTA MAGDALENA DE VILAJOAN. GARRIGÀS. EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA. CATALUNYA

La Merce Mañach retratava l’església parroquial de Santa Magdalena de Vilajoan es troba situada a l'entrada del veïnat d’aquest nom, al terme de Garrigàs, a l’emportà sobirà.

La descripció ens explica que es tracta d’un edifici amb dues naus, tot i que fins els segle XI només en tenia una, i al segle XII es va afegir l'altra nau. La nau nord, la més antiga, té absis semicircular ultrapassat i la cobreix una volta de canó amb tres arcs torals.

L'absis és de planta de ferradura i la coberta és de quart d'esfera. Al centre del mur hi ha una finestra de doble biaix. Els dos murs laterals de la nau tenien tres arcs dels que es conserven els de la banda nord. Els del mur de migdia van ser destruïts per afegir-hi l'altra nau i obrir-hi formers més grans. La nau romànica que s'afegí a la banda de migdia es comunica, com hem dit, mitjançant dos arcs formeres.

La portalada s'obre en el mur lateral sud d'aquesta nau. És de dos arcs en gradació, llinda i timpà. En el timpà, en baix relleu, hi ha una creu inscrita en un cercle. En el mur de migdia es conserva la cornisa ex corbada. Aquesta nau es cobrí amb volta de canó.

Damunt la banda de ponent d'aquesta nau s'eleva el campanar, de dues arcades.