ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. PUJALT. SORT. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església de Sant Pere de Pujalt, de l’antic terme d’Enviny, engolit dins del de Sort per una de les darreres decisions dels GOBIERNOS de la dictadura franquista.

La descripció ens diu; edifici de planta rectangular amb capçalera a llevant que presenta a migjorn un cos adossat al centre del qual s'aixeca la torre-campanar. És precisament a la base del campanar, on s'obre la porta d'arc angular i muntants inclinats. Per damunt del nivell de la coberta de la nau, el campanar té forma de piràmide truncada, adquirint, de nou, al darrer tram la forma cúbica. A aquets darrer pis, s'obre a cada pany de paret un arc angular. Remata la torre-campanar una petita coberta piramidal de llicorella. L'aparell més emprat és la pedra pissarrosa local en blocs paral•lelepipèdics molt allargats. A l'interior la nau està coberta amb una original volta d'aresta doble. La il•luminació s'aconsegueix mitjançant unes finestres romboïdals.

L’estil està qualificat com ‘darreres tendències’ i s’aixecava en una data inconcreta del segle XX, al seu costat hi ha l’escola, de la que no hi ha tampoc cap dada de qui en va ser l’autor.

Imagino que els llibres d’actes de l’Ajuntament d’Enviny estan – en el millors dels casos – en un contenidor, dins les instal•lacions d’algun històric.

Ens agradarà tenir noticia de quan s’aixecava l’edifici de l’església i de qui en va ser l’autor a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Idèntic prec fèiem – i reiterem ara - en ocasió de documentar l’escola

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/ em feia arribar en email en el que em deia que l 'església de Sant Pere de Pujalt és de l'arquitecte Isidre Puig Boada (Barcelona, 1891 - 1987) del 1959, té algun tret gaudinià a l'interior

PONT PENJANT DE MUNTANYANA. OSCA

Tornàvem del Pont de Suert per la carretera N-230 que discorre en la major part en terres de la província d’Osca.

M’aturava a la població del Pont de Muntanyana, per retratar una passarel•la penjant d'un cinquanta metres de longitud, que va ser construïda com es pot veure en una placa, per la 63 divisió 2ª companyia d’Enginyers de Tenerife, el 4 d'abril de 1938, durant l'avanç de les tropes dels sediciosos feixistes, encapçalats pel general Franco, cap Catalunya.

Durant la retirada de l'Exèrcit Popular Republicà cap a l'oest al mes de març de 1938, tots els ponts van ser destruïts per obstaculitzar l'avanç nacional.

El Pont de Muntanyana té una part del terme en terres catalanes.

ESCOLA D’OLP. SORT. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període de la II República Española s’obrien a Catalunya més de 16.000 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

No comptava amb la reticència – quan no amb la resistència activa – per part d’alguns Ajuntaments i fins Arxius històrics – públics i privats - , i tampoc amb les despeses econòmiques que representa haver de fer personalment aquesta tasca.

Havia retratar l’escola de Pujalt, la novel•la 'les veus del Pamano’ (2004) de Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d'abril de 1947) arrenca als anys quaranta, en aquest poble del Pallars Sobirà, que fins a l’any 1976 formà part del terme d'Enviny, cal recordar el fet que Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, conegut del 1938 al 1982 com a Ferrol del Caudillo, 4 de desembre del 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975), ja no formava part d’eixe món, i en la tornada, camí novament de Sort, retratava l’escola d’Olp.

No hi ha dades de l’escola de Pujalt, ni de la de Olp, ni possiblement tampoc de la d’Enviny, de totes elles sen podrien trobar referències als llibres d’actes de l’Ajuntament d’Enviny, que dormen en el millor dels casos en algun arxiu, a l’actual cap de terme , Sort, aquestes ‘petiteses’ no els fan perdre el son.

No trobava cap dada de les escoles velles de Sort.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

SANT ANDREU DE BALTARGA. BELLVER. LA CERDANYA JUSSANA. . LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem, hores d’ara ens resta únicament la Val d’Aran, fent la ‘volta comarcal a Catalunya’, el Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés

M’aturava per retratar l’església de Sant Andreu de Baltarga, de la que ens diu la descripció, té una porta estreta de mig punt, orientada al migjorn i sense cap ornamentació, excepte una renglera de dentats. La nau és petita, d'aspecte pobre, amb volta de canó i amb dues capelles laterals. Destaquen els dos arcs faixons. L'absis, originàriament en hemicicle, actualment és recte, però es pot contemplar el semicercle de l'absis per l'exterior. Enfront de la porta hi havia el baptisteri que contenia una pica heptagonal (segle XIII) de pedra calcària d'un metre d'alçada. Actualment es troba entrant a l'esquerra. Tanmateix entrant a l'esquerra, s'obra la porta que dóna pas al campanar, el qual és quadrat, de dos pisos i piramidal. La sagristia, afegida posteriorment, es troba a l'esquerra de l'altar. L'absis està força restaurat i, juntament amb mitja església, toca l'era de la casa de pagès del costat. S'observa humitat a l'altar i en general a tota l'església, tot i estar en bon estat.

Dins el primer tram de la nau, a l'absis i en els arcs preabsidials, estaven decorats amb pintures murals, a l'església, en l'arc toral es conserven alguns vestigis. Al Museu Diocesà d'Urgell, es poden veure una Verge en majestat, les figures de Caín i Abel i un Agnus Dei envoltat d'àngels. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona, es conserva una taula del frontal de l'altar romànic.

El topònim evoca – al nostre judici - el treball feixuc [traiga del jou] que devia comportar l’exercici de l’agricultura en aquests paranys en èpoques remotes.

Que sant Andreu i tot l'estol celestial elevin a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional. 

ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. EL PONT DE SUERT. LA RIBAGORÇA CATALANA. LLEIDA. CATALUNYA

Seguíem, hores d’ara ens resta únicament la Val d’Aran, dissortadament no completarà  la ‘volta comarcal a Catalunya’, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 +  Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) 

Havíem superat la terrible prova que representa la N-260 a partir de la Seu d’Urgell, i podem dir sense por d’equivocar-nos que és mentida, l’afirmació del Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel•la, Galícia, 1955) de que ‘s’estima a Catalunya’ , més aviat constatem als nostres ronyons, que ’s’esquilma a Catalunya’

Retratava el singular edifici que l’enginyer Eduardo Torroja Miret (Madrid, 27 d'agost de 1899 - 15 de juny de 1961), primer marquès de Torroja, i l’arquitecte Josep RODRÍGUEZ MIJARES, ( 19/8/1910-10/12/1990 ), pel que fa a l’edifici , la pintora Marisa Roesset y Velasco, (Madrid, 1904-1976) pel que fa a les pintures interiors i la talla de la Verge de l'Alta Major , i el relleu de la portada i la resta d'escultures, de Jacinto Higueras Cátedra. ( 7 de gener de 1914 , Santisteban del Puerto, provincia de Jaén +25-12-2009 ), foren els autors de la singular església de l’Assumpció de la Mare de Déu del Pont de Suert ( topònim redundant, el Pont del Pont ).

La descripció ens diu que la planta, l'edifici es resol en una sola nau, rematada amb un absis definida, en la seva planta i secció, per l'espiral logarítmica, com a possible símbol de la resurrecció.

La nau es cobreix amb una volta apuntada de cinc trams, cada un resolt amb làmines que s'adapten a un arc apuntat. A l'espai entre els lòbuls triangulars s'allotgen llosetes de vidre que deixen entrar la llum de l'exterior. De la base de cada lòbul arrenca un nínxol que fa la funció de capella lateral.

La volumetria de la nau es complementa amb dos petits volums: el Baptisteri i la Capella del Santíssim Sacrament. El baptisteri està cobert per una triple cúpula, oberta en el centre. La Capella del Santíssim Sagrament té forma de pinya o d'aglà, resolta amb una única cúpula salpicada de petites llosetes de vidre amb forma d'estrella, per deixar entrar la llum natural.

El conjunt del temple es complementa amb un campanar exempt de 16 metres d'alçada, creat amb tres braços a 130 graus cada un, en secció creixent en alçada i rematat per una coberta cònica.

Pràcticament només es van invertir dos materials en la construcció d'aquesta obra: maons per a les voltes i carreus de granit per al revestiment.

Es feia per encàrrec de l’ Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorçana, i va ser consagrada el 7 de setembre de 1955.

Que la Marededéu  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA SALUT. TARRAGONA.

Llegia que Ramon Salas i Ricomà (Tarragona, 1848-1926), va se l’autor del projecte tècnic d’aquesta ermita que s’aixecava l’any 1909.

La descripció en diu que té una sola nau de planta rectangular, coberta amb teulada a doble vessant. A la façana principal observem un eix ascendent des de la porta d’accés, la rosassa i campanar d'espadanya. A cada banda dels alçats laterals hi ha una finestra amb arc de mig punt. A la part de darrera hi havia una finestra també amb arc de mig punt, però de majors proporcions, avui en dia tapiada. El sistema constructiu és de pedra vista amb pedres de majors proporcions a la zona dels angles i a la cornisa que envolta tota l’edificació.

Imatge obtinguda amb força dificultat tècnica i física a traves de la reixa de protecció i el vidre.

No hi ha cap senyalització per accedir fins aquesta esglesiola, de la que em feia arribar una imatge del Lucien Roisin Besnard (Luciano Roisin ) (París, 1884 - Barcelona, 1943), al que es coneixia en alguns llocs del Reino de España, com ‘ el fotógrafo catalan’ , el Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME, http://vptmod.blogspot.com.es/

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/22487/rec/1896

https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/07/lloances-la-mare-de-deu-de-la-salut-de.html

La Creu del Sant Crist de la Salut era obra de Joan Llimona i Bruguera (Barcelona, 23 de juny de 1860 - 23 de febrer de 1926), i fou destruïda en el dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco conta el govern LEGÍTIM de la II República. L’actitud del Venerable Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que es negava a signar la infame CARTA COLECTIVA DE LOS OBISPOS ESPAÑOLES A LOS OBISPOS DE TODO EL MUNDO
http://carpetashistoria.fahce.unlp.edu.ar/carpeta-2/fuentes/fascismo-y-nazismo/copy_of_fuente-7
el portava a morir a l’exili, les seves restes no tornarien a terra catalana fins l’any 1978 , moment en que també s’erigiria una nova imatge del Crist de la Salut.

Us deixo un enllaç amb més dades :

https://books.google.es/books?id=DKN4U7HKOxoC&pg=PA258&lpg=PA258&dq=ermita+de+la+salut+.+tarragona&source=bl&ots=hAVhzmogzP&sig=MXF9_uhIh643qi2IfVRxZfoDQI4&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwjo1Lmo9JfWAhWNL1AKHfVzAAg4FBDoAQg-MAQ#v=onepage&q=ermita%20de%20la%20salut%20.%20tarragona&f=false

Em dolia constatar l’abandó del indret.

El 30.5.2024 s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció, NO  als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia,.. NO,NO,NO,...

Que la Marededéu i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels tarragonins  ,  aranesos  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA.

Em portava fins a Santa Perpètua de Mogoda, en aquesta ocasió, la meva recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista.

Visitava l’arxiu municipal de Santa Perpètua de Mogoda, per completar un post sobre l’escola pública anterior a la dictadura franquista, i com acostuma a succeir trobava al llibre “El que sabem del Segle XX. història de Santa Perpètua de Mogoda. 1900-1979. volum 1”, dades d’una escola pública que eren ensulsiada l’any 1974, i d’una escola de vida breu 1903-1914, fundada per la Congregació de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell.

Feta la feina, retratava – una vegada més – l’església parroquial de Santa Perpètua, situada al bell mig del nucli antic, a la plaça de l'església.

La seva imatge primitiva i la seva bellesa romànica queda amagada darrera dels edificis adossats que l'envolten. Només la façana principal, oposada a l'absis, on es situa l'accés actual, queda oberta a l'exterior i el volum del campanar continua essent un punt de referència que sobresurt entre les edificacions annexes.

Es tracta d'una construcció d'estil romànic de transició, assentada sobre una altra d'origen visigòtic. Originàriament d'una única nau d'orientació est-oest (de 15 x 15 metres interiors) que posteriorment va ser ampliada amb dues naus laterals (35 x 15 i 45 x 15metres ) que es comuniquen amb la nau principal per uns arcs de 10 metres d'amplada.

El campanar és posterior a la construcció de la nau. La porta d'accés també ha sofert un canvi, ja que inicialment es trobava en un dels laterals. La coberta original estava situada més amunt que l'actual, sobre la línia de finestres que ventilaven la seva cambra d'aire. En els anys 50, es va fer de nou, rebaixant la seva altura i deixant les finestres com a merlet esglaonat de coronament de la façana. Les parets de càrrega són de 1,5 metres de gruix de pedra i voltes de suport de la coberta. La coberta original hauria de ser de pedra de full, però actualment és de teula àrab, a dues aigües sobre la nau central i a una aigua sobre les naus laterals. La façana nord, est i sud tenen edificacions adossades. A la façana oest s'ha construït en els últims temps un porxo de bigues de fusta i coberta de teula àrab, per protegir l'accés. La geometria de les façanes era originàriament simètrica, la façana on se situa actualment l'accés, queda desfigurada per la construcció de l'annex de la rectoria situada a l'esquerra i pel porxo que abrasa la part dreta fins la cantonada. La façana sud, té unes finestres rodones de voltants dels anys 50, i té adossat el cos de l'edifici dels jutjats i del museu arqueològic. Les parets són de pedra amb restes de l'antic arrebossat amb que estaven tractades les façanes. Destaca com a elements arquitectònics del conjunt el campanar octogonal situat sobre l'absis.

L'estructura de suport i la coberta estan en bon estat. El tractament de les façanes està en mal estat, queden restes dels arrebossats que tapen les pedres de les façanes. Hi ha un sòcol d'uns 2 metres d'alt, aplacat amb pedra tallada geomètricament als anys 50 del segle XX.

L'estructura funcional original ha sofert moltes transformacions mantenint-se actualment la que es va aconseguir després de la reforma dels anys 50 (segle XX); les tres naus estan comunicades pels arcs de 10 metres d'amplada amb l'accés per la porta de la façana oest. Resumint l'església parroquial de Santa Perpètua consta de tres naus i capçalera de tres absis (amagats per construccions posteriors) amb cimbori. Les cobertes són de volta apuntada a la nau central i de volta de canó a la nord mentre que la de migdia, té una volta moderna. La façana, amb un porxo d'accés producte d'una reforma, té la porta d'accés d'arc de mig punt, un ull de bou centrat i un campanar d'espadanya superior, amb dues obertures d'arc de mig punt. El campanar vuitavat té obertures d'arc ogival.

El frontal de l'altar d'estel gòtic primerenc (del qual en l'edifici hi ha una reproducció fotogràfica) es troba al museu diocesà de Barcelona des de principi de segle.

L’any 1911 el Josep Salvany Blanch, va visitar aquesta població i en va fer un recull d’imatges :
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/santa%20perp%C3%A8tua%20de%20mogoda/field/all/mode/all/conn/and/order/title/page/1

literalment és la crònica d’allò que el ‘temps s’endugué’.