El Josep Toffoli Carbonell, publicava una fotografia dels anys 20, de Can Torredà ( Can Matas de Dalt, o Can Barata o Can Nonell) de Tiana, a la comarca del Maresme.
A la meva pregunta sobre l’advocació de la capella, enm responia ; en un principi a l'arcàngel Sant Miquel, després a la Mare de Deu del Roser i finalment a la Puríssima.
Demanava al Centre de Documentació de la Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), si tenien imatges d’aquella capella, i rebia dues fotografies :
Exterior reproducció any 1918
Interior 22-IX-1984
I la confirmació de les successives advocacions de la capella de Casa Nonell o Can Torredà, de Tianaa la comarca del Maresme.
Primer nom , Capella de l’Arcàngel Sant Miquel
Segon nom. Capella de la Marededéu del Roser
tercer nom , Capella de la Puríssima.
Al Catàleg de patrimoni de Tiana a la pàgina 117 de 281 de ;
http://ptop.gencat.net/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=68558&fromPage=load
No se’n diu gaire cosa d’interès més enllà de datar el barri de ferro forjat l’any 1877. Com és mal costum, cap dada del promotor i/o de l’autor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d'una masia amb planta basilical, amb un cos central més elevat cobert per una teulada de dos vessants i dos cossos laterals d'un sol vessant. L'alçat està conformat per una planta baixa, un pis i unes golfes.
Destaca la porta adovellada d'arc de mig punt, original, malgrat la resta d'obertures hagin estat modificades, així com els annexos laterals -un per banda-, especialment el de la dreta. Aquesta darrera, és una petita capella en desús a la qual s'accedeix mitjançant una porta rectangular amb els brancals i la llinda de pedra; a la part superior hi ha un petit òcul a la part superior i un coronament amb els angles tallats amb forma còncava, i del qual falta la seva part central, possiblement formada per un campanar simple.
Documentar, mantenir , divulgar ,..., el patrimoni històric i/o artístic és per als catalans un imperatiu ètic
divendres, 5 de maig del 2017
dijous, 4 de maig del 2017
IN MEMORIAM. EMILIA CARLES TOLRÀ. MARQUESA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR
Repassava l’obra magnifica del Manuel Navas Ortiz ‘Marquesat de Sant Esteve de Castellar’ que es publicava al numero 48 de La Plaça Vella, publicació de l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès.
De la Vanguardia del divendres 26 de febrer de 1915 :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33336690/pdf.html?search=marquesa%20de%20castellar
Reprodueixo ;
Nació la distinguida señora Emilia Carles Tolrà en Cabrils ( Maresme ) , eI 28 de abril del año 1848. Los grandes ideales que iluminaron siempre el corazón de la noble dama, fueron la gloria de Dios, la protección del desvalido y la cultura del pueblo. Ello hizo que su respetable nombre se pronunciara con devoción en multitud de hogares.
Estava vivint amb els seus oncles Josep Tolrà Avellà i Antonia Prims Castells, a Castellar, quan es va produir el 12 d’abril de 1878 l’òbit de l’ Antonia Prims Castells.
El dia 16 de marc de 1882, obtingudes totes les dispenses, s’unien en matrimoni Josep Tolrà Avellà .
El 21 de juliol de 1882 lliurava l’ànima al Senyor Josep Tolrà Avellà, i amb només 34 anys, Emilia Carles Tolrà adquiria la condició de vídua que mantindrà fins a seva mort.
De su celo religioso dan testimonio gran número de importantes obras.
En San Esteban de Castellar levantó un templo, admiración de cuantos lo visitan, cuya consagración tuvo efecto el 25 de junio de 1892.
En 24 de abril de 1906 hizo construir, en la iglesia parroquial de Cabrils, la magnífica capilla del Santísimo Sacramento. Antes, el 5 de abril de 1902, había fundado en el Seminario numerosas becas.
Puso principal empeño en dulcificar la vida del obrero, teniendo siempre la vista fija en el pueblo, ansiosa del bienestar de los hijos del trabajo. Convencida de lo necesario que era instruir á las clases populares, edificó grandiosas escuelas para adultos y para niños.
A su labor fecunda se deben las siguientes instituciones: Patronato de las Escuelas Tolrá , de San Esteban de Castellar, en 23 de enero de 1895
Patronato de las Escuelas Pías de San Esteban de Castellar, en 9 de septiembre de 1896.
Caja de retiros y pensiones para, los operarios de sus fábricas, en 4 de febrero de 1898
Patronato de las Escuelas Tolrá, de Cabrils, en 30 de mayo de 1905.
Fue regalo de tan piadosa dama el Coche utilizado por el cardenal Salvador Casañas i Pagès (Barcelona, 5 de septiembre de 1834 - Barcelona, 27 de octubre de 1908) al efectuar su entrada en Barcelona.
Innumerables son las obras católico-sociales á las que prestó la. Familia Carles Tolrá su generosa protección. Sin embargo, la ilustre dama entendía que la caridad vive en Ia modestia; por esto su acción permanecía oculta, no obstante su importancia.
A petición del pueblo de San Esteban de Castellar, y en tributo á sus virtudes, le fue otorgado por Real decreto de 22 de julio de 1890 el titulo de marquesa de San Esteban de Castellar.
Doña Emilia Caries Tolrá ha fallecido con la muerte del justo, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica.
A las muchas manifestaciones de pésame que con tan triste motivo habrá recibido la distinguida familia Caries Tolrá, unimos la nuestra muy sincera deseando que el alma de la virtuosa dama goce el premio eterno á que se hizo acreedora.
El Ayuntamiento de San Esteban de Castellar ha encargado á los talleres de don Alfredo Santamaría, de ésta, una artística corona mortuoria en bronce y de gran tamaño, destinada á la memoria de la señora viuda de Tolrá,
Dicha corona lleva esta inscripción: «Sant Esteve de Castellar, á sa il•lustríssima marquesa>>
La Vanguardia no era un mitja periodístic particularment ‘amic’ dels Tolrà, més aviat tot el contrari.
La Veu de Catalunya, amb la ploma magistral de Manel Folch i Torras, reflectia el reconeixement públic a l’Emilia Carles Tolrà , marquesa de Sant Esteve de Castellar.
Cabrils ja fa molts anys dedicava un carrer a la seva memòria, a Castellar del Vallès, sembla que novament es torna a plantejar la possibilitat de posar el seu nom en algun carrer i/o avinguda.
De la Vanguardia del divendres 26 de febrer de 1915 :
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33336690/pdf.html?search=marquesa%20de%20castellar
Reprodueixo ;
Nació la distinguida señora Emilia Carles Tolrà en Cabrils ( Maresme ) , eI 28 de abril del año 1848. Los grandes ideales que iluminaron siempre el corazón de la noble dama, fueron la gloria de Dios, la protección del desvalido y la cultura del pueblo. Ello hizo que su respetable nombre se pronunciara con devoción en multitud de hogares.
Estava vivint amb els seus oncles Josep Tolrà Avellà i Antonia Prims Castells, a Castellar, quan es va produir el 12 d’abril de 1878 l’òbit de l’ Antonia Prims Castells.
El dia 16 de marc de 1882, obtingudes totes les dispenses, s’unien en matrimoni Josep Tolrà Avellà .
El 21 de juliol de 1882 lliurava l’ànima al Senyor Josep Tolrà Avellà, i amb només 34 anys, Emilia Carles Tolrà adquiria la condició de vídua que mantindrà fins a seva mort.
De su celo religioso dan testimonio gran número de importantes obras.
En San Esteban de Castellar levantó un templo, admiración de cuantos lo visitan, cuya consagración tuvo efecto el 25 de junio de 1892.
En 24 de abril de 1906 hizo construir, en la iglesia parroquial de Cabrils, la magnífica capilla del Santísimo Sacramento. Antes, el 5 de abril de 1902, había fundado en el Seminario numerosas becas.
Puso principal empeño en dulcificar la vida del obrero, teniendo siempre la vista fija en el pueblo, ansiosa del bienestar de los hijos del trabajo. Convencida de lo necesario que era instruir á las clases populares, edificó grandiosas escuelas para adultos y para niños.
A su labor fecunda se deben las siguientes instituciones: Patronato de las Escuelas Tolrá , de San Esteban de Castellar, en 23 de enero de 1895
Patronato de las Escuelas Pías de San Esteban de Castellar, en 9 de septiembre de 1896.
Caja de retiros y pensiones para, los operarios de sus fábricas, en 4 de febrero de 1898
Patronato de las Escuelas Tolrá, de Cabrils, en 30 de mayo de 1905.
Fue regalo de tan piadosa dama el Coche utilizado por el cardenal Salvador Casañas i Pagès (Barcelona, 5 de septiembre de 1834 - Barcelona, 27 de octubre de 1908) al efectuar su entrada en Barcelona.
Innumerables son las obras católico-sociales á las que prestó la. Familia Carles Tolrá su generosa protección. Sin embargo, la ilustre dama entendía que la caridad vive en Ia modestia; por esto su acción permanecía oculta, no obstante su importancia.
A petición del pueblo de San Esteban de Castellar, y en tributo á sus virtudes, le fue otorgado por Real decreto de 22 de julio de 1890 el titulo de marquesa de San Esteban de Castellar.
Doña Emilia Caries Tolrá ha fallecido con la muerte del justo, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica.
A las muchas manifestaciones de pésame que con tan triste motivo habrá recibido la distinguida familia Caries Tolrá, unimos la nuestra muy sincera deseando que el alma de la virtuosa dama goce el premio eterno á que se hizo acreedora.
El Ayuntamiento de San Esteban de Castellar ha encargado á los talleres de don Alfredo Santamaría, de ésta, una artística corona mortuoria en bronce y de gran tamaño, destinada á la memoria de la señora viuda de Tolrá,
Dicha corona lleva esta inscripción: «Sant Esteve de Castellar, á sa il•lustríssima marquesa>>
La Vanguardia no era un mitja periodístic particularment ‘amic’ dels Tolrà, més aviat tot el contrari.
La Veu de Catalunya, amb la ploma magistral de Manel Folch i Torras, reflectia el reconeixement públic a l’Emilia Carles Tolrà , marquesa de Sant Esteve de Castellar.
Cabrils ja fa molts anys dedicava un carrer a la seva memòria, a Castellar del Vallès, sembla que novament es torna a plantejar la possibilitat de posar el seu nom en algun carrer i/o avinguda.
CA DON JOAN. VINEBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA
Retratava la façana del gran casal constituït per dos volums adossats, que al mateix temps es troben adossats a la casa dels Ossó, amb la que defineixen la plaça de la Constitució.
Patrimoni Gencat ens explica que el volum principal consta de planta baixa i dos pisos i té la coberta de teula àrab a dues vessants amb el carener paral•lel a la façana. El frontis es composa simètricament segons tres eixos, definits per obertures d'arc pla de pedra treballada. Al centre hi ha el portal d'arc escarser motllurat, sobre el qual hi ha finestrals amb sortida a un balcó de baranes forjades. El balcó de la cantonada es perllonga fins a un finestral de la façana lateral, amb l'angle de la barana rematat amb un gall forjat. Sobre el finestral central hi ha un escut heràldic de pedra.
El segon volum, de menor alçada a causa del desnivell del carrer, presenta la mateixa tipologia d'obertures que el volum principal, tot i que disposades de forma aleatòria. La façana de sol ixent presenta una galeria al pis superior de petits pòrtics d'arc de mig punt. A l'altra banda de la casa, orientada a ponent, hi ha finestrals d'arc escarser amb balcons forjats amb òculs superiors. Aquesta part queda tancada per un baluard formant un petit pati enmig. La mateixa façana segueix fins al carrer, on hi ha un portal d'arc de mig punt adovellat, amb una finestra d'ampit motllurat al damunt. Aquest volum queda rematat per un cimbori de planta octogonal que esdevé la fita visual de més alçada de la població, juntament amb el campanar de l'església parroquial. L'acabat exterior de l'edifici és de carreus de pedra escairats a la part inferior del frontis i arrebossat amb morter de calç a la resta, excepte les cantonades, on també hi ha carreus.
La casa té un pati senyorial, amb dues columnes i tres arcades de mig punt amb reixes de ferro forjat. Al costat de la columna de l'esquerra, que està enganxada al mur, es veu una rajola amb la inscripció: "En la inundación del Ebro de 8 de octubre de 1787 el río llegó aquí". Altres elements, com un pou d'una sola peça octogonal, un sarcòfag romà i alguns medallons amb rostres emmarcats per llorer, ens indiquen un clar estil renaixentista.
Llegia que la Casa Don Joan pertanyia al comte de la Torre de l’Espanyol Rafael de Montagut i Rabanals, pel seu enllaç amb Concepción de Martí i Garcés, d’aquesta unió naixeria Adolfo de Montagut y de Martí.
Els comtes de la Torre de l’Espanyol han estat :
José de Montagut y de Salvador. I comte
Rafael de Montagut i Felez. II comte
Antoni de Montagut Nougues III comte
Rafael de Montagut i Ravanals. IV comte
don Adolfo de Montagut y de Martí. V comte
Carmen de Montagut i Figuerol. VI comtessa
Que donava al poble de la Torre de l’Espanyol l’ermita de Sant Antoni de Pàdua.
S’explica que Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez (comunitat de Madrid), 13 de juny de 1931) va anar a Vinebre i va voler comprar el gall de ferro forjat pel Museu del Cau Ferrat de Sitges, i el propietari en aquella època, Adolfo de Montagut y de Martí. V comte de la Torre de l’Espanyol, li va respondre: "Lo gall no sortirà d'aquí mentre hi visqui un Martí".
A la casa llueix encara l’escut dels Martí.
http://www.riberaebre.org/2012/04/23/vinebre-cedeix-la-documentacio-de-ca-don-joan-a-larxiu-comarcal-de-la-ribera-debre/
http://www.turismevinebre.cat/que-visitar/ca-don-joan/
llegia que Carmen de Montagut i Figuerol. VI comtessa, donava al poble de la Torre de l’Espanyol l’ermita de Sant Antoni de Pàdua.
En la meva visita, constatava que la dita casa del comte de la Torre de l’Espanyol, presenta un aspecte descurat.
El patrimoni històric i/o artístic, és un dels millors actius per atreure al turisme, tant almenys com el patrimoni natural, l’exquisida cordialitat dels catalans, i la nostra gastronomia de reconeguda fama mundial.
Els politics ‘professionals’ no tenen cap argument per explicar l’oblit injustificable en que es troba, més de quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa - la gran excusa que ho justificava tot – el patrimoni històric i/o artístic. Entenem que aquesta incúria constitueix un crim contra Catalunya.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmaial.com
Patrimoni Gencat ens explica que el volum principal consta de planta baixa i dos pisos i té la coberta de teula àrab a dues vessants amb el carener paral•lel a la façana. El frontis es composa simètricament segons tres eixos, definits per obertures d'arc pla de pedra treballada. Al centre hi ha el portal d'arc escarser motllurat, sobre el qual hi ha finestrals amb sortida a un balcó de baranes forjades. El balcó de la cantonada es perllonga fins a un finestral de la façana lateral, amb l'angle de la barana rematat amb un gall forjat. Sobre el finestral central hi ha un escut heràldic de pedra.
El segon volum, de menor alçada a causa del desnivell del carrer, presenta la mateixa tipologia d'obertures que el volum principal, tot i que disposades de forma aleatòria. La façana de sol ixent presenta una galeria al pis superior de petits pòrtics d'arc de mig punt. A l'altra banda de la casa, orientada a ponent, hi ha finestrals d'arc escarser amb balcons forjats amb òculs superiors. Aquesta part queda tancada per un baluard formant un petit pati enmig. La mateixa façana segueix fins al carrer, on hi ha un portal d'arc de mig punt adovellat, amb una finestra d'ampit motllurat al damunt. Aquest volum queda rematat per un cimbori de planta octogonal que esdevé la fita visual de més alçada de la població, juntament amb el campanar de l'església parroquial. L'acabat exterior de l'edifici és de carreus de pedra escairats a la part inferior del frontis i arrebossat amb morter de calç a la resta, excepte les cantonades, on també hi ha carreus.
La casa té un pati senyorial, amb dues columnes i tres arcades de mig punt amb reixes de ferro forjat. Al costat de la columna de l'esquerra, que està enganxada al mur, es veu una rajola amb la inscripció: "En la inundación del Ebro de 8 de octubre de 1787 el río llegó aquí". Altres elements, com un pou d'una sola peça octogonal, un sarcòfag romà i alguns medallons amb rostres emmarcats per llorer, ens indiquen un clar estil renaixentista.
Llegia que la Casa Don Joan pertanyia al comte de la Torre de l’Espanyol Rafael de Montagut i Rabanals, pel seu enllaç amb Concepción de Martí i Garcés, d’aquesta unió naixeria Adolfo de Montagut y de Martí.
Els comtes de la Torre de l’Espanyol han estat :
José de Montagut y de Salvador. I comte
Rafael de Montagut i Felez. II comte
Antoni de Montagut Nougues III comte
Rafael de Montagut i Ravanals. IV comte
don Adolfo de Montagut y de Martí. V comte
Carmen de Montagut i Figuerol. VI comtessa
Que donava al poble de la Torre de l’Espanyol l’ermita de Sant Antoni de Pàdua.
S’explica que Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez (comunitat de Madrid), 13 de juny de 1931) va anar a Vinebre i va voler comprar el gall de ferro forjat pel Museu del Cau Ferrat de Sitges, i el propietari en aquella època, Adolfo de Montagut y de Martí. V comte de la Torre de l’Espanyol, li va respondre: "Lo gall no sortirà d'aquí mentre hi visqui un Martí".
A la casa llueix encara l’escut dels Martí.
http://www.riberaebre.org/2012/04/23/vinebre-cedeix-la-documentacio-de-ca-don-joan-a-larxiu-comarcal-de-la-ribera-debre/
http://www.turismevinebre.cat/que-visitar/ca-don-joan/
llegia que Carmen de Montagut i Figuerol. VI comtessa, donava al poble de la Torre de l’Espanyol l’ermita de Sant Antoni de Pàdua.
En la meva visita, constatava que la dita casa del comte de la Torre de l’Espanyol, presenta un aspecte descurat.
El patrimoni històric i/o artístic, és un dels millors actius per atreure al turisme, tant almenys com el patrimoni natural, l’exquisida cordialitat dels catalans, i la nostra gastronomia de reconeguda fama mundial.
Els politics ‘professionals’ no tenen cap argument per explicar l’oblit injustificable en que es troba, més de quaranta anys desprès de la mort del sàtrapa - la gran excusa que ho justificava tot – el patrimoni històric i/o artístic. Entenem que aquesta incúria constitueix un crim contra Catalunya.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmaial.com
dimecres, 3 de maig del 2017
EL CASTELL DE MONTCLAR A L’ANTIC TERME DE LA DONZELL D’URGELL. AGRAMUNT. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA
Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana del Castell de Montclar, que formava part fins a l’any 1970 del terme de la Donzell d’Urgell, integrat ‘manu militari’ en aquella data al municipi d’Agramunt.
Llegia que el castell es va edificar sobre les restes d'una torre romana; l’edifici actual però, és bàsicament el resultat de les reformes dutes a terme al segle XVII, en ocasió de l’enllaç matrimonial de Francesc Despujol Pons i Maria Lluisa d'Alemany i Descatllar.
Quan a la descripció trobava; L'edifici, fet de pedra ben escairada, presenta diversos elements defensius, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. El portal és format per grans dovelles. A la dovella central hi ha l'escut o blasó senyorial, i la data de 1635.Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com a qui va pertànyer . Descartem als Ponts, Ribelles, Despujol, i trobàvem un Guimerà que potser coincideix; Catalán. Cortado: 1º, de plata, un león de azur, coronado de oro; 2º, de oro, tres fajas ondeadas de sable. [J. Mª de Alós i Dou*].
l'any 1970 l'edifici ha estat restaurat amb cura.
L'interior del castell és visitable i està estructurat en àmplies estances, entre les quals destaca: el celler, que encara conserva les fustes per al vi; les armadures de l'entrada; la gran escalinata central; la biblioteca i la sala de música. També és interessant la terrassa, que alberga un pou, des d'on es pot gaudir de vistes espectaculars. Altres elements a destacar són les originals ròtules de pedra per a vigilar als presos, situades a la paret de la presó i a les façanes exteriors; el gran menjador, escenari de sopars medievals; la presó i les masmorres; o l'accés directe a una llotja de l'església de Sant Jaume de Montclar per a assistir als oficis des del castell.
Tan sols cinc famílies han estat propietàries del castell de Montclar des del 1200: els Cabrera, els Ribelles, els Ponts, els Despujol i des del 1986, els Miguel, llinatge que prové del Baix Empordà (castells de Palau-sator, Palau Sacosta i Púbol)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Vescomtat_de_Cabrera
https://ca.wikipedia.org/wiki/Baronia_de_Ribelles
https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Palmerola
M’explicaven que el castell havia acollit les escoles públiques.
La ‘concentració de municipis’ s’ha demostrat una eina excel•lent per desfer la memòria històrica.
Llegia que el castell es va edificar sobre les restes d'una torre romana; l’edifici actual però, és bàsicament el resultat de les reformes dutes a terme al segle XVII, en ocasió de l’enllaç matrimonial de Francesc Despujol Pons i Maria Lluisa d'Alemany i Descatllar.
Quan a la descripció trobava; L'edifici, fet de pedra ben escairada, presenta diversos elements defensius, com el talús, les torrelles dels angles, o bé el matacà central. El portal és format per grans dovelles. A la dovella central hi ha l'escut o blasó senyorial, i la data de 1635.Ens agradarà saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com a qui va pertànyer . Descartem als Ponts, Ribelles, Despujol, i trobàvem un Guimerà que potser coincideix; Catalán. Cortado: 1º, de plata, un león de azur, coronado de oro; 2º, de oro, tres fajas ondeadas de sable. [J. Mª de Alós i Dou*].
l'any 1970 l'edifici ha estat restaurat amb cura.
L'interior del castell és visitable i està estructurat en àmplies estances, entre les quals destaca: el celler, que encara conserva les fustes per al vi; les armadures de l'entrada; la gran escalinata central; la biblioteca i la sala de música. També és interessant la terrassa, que alberga un pou, des d'on es pot gaudir de vistes espectaculars. Altres elements a destacar són les originals ròtules de pedra per a vigilar als presos, situades a la paret de la presó i a les façanes exteriors; el gran menjador, escenari de sopars medievals; la presó i les masmorres; o l'accés directe a una llotja de l'església de Sant Jaume de Montclar per a assistir als oficis des del castell.
Tan sols cinc famílies han estat propietàries del castell de Montclar des del 1200: els Cabrera, els Ribelles, els Ponts, els Despujol i des del 1986, els Miguel, llinatge que prové del Baix Empordà (castells de Palau-sator, Palau Sacosta i Púbol)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Vescomtat_de_Cabrera
https://ca.wikipedia.org/wiki/Baronia_de_Ribelles
https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Palmerola
M’explicaven que el castell havia acollit les escoles públiques.
La ‘concentració de municipis’ s’ha demostrat una eina excel•lent per desfer la memòria històrica.
dimarts, 2 de maig del 2017
ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE FREIXE. MIERES. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA
La Carme Toledo Cañadas, que forma amb el Tomàs Irigaray Lopez, una de les ‘parelles romàniques ‘ més llegendàries publica fotografies de Santa Maria de Freixe o del Freixe, al terme de Mieres, a la comarca de la Garrotxa ; esglesiola preromànica del segle XI, antiga parròquia dedicada a la Mare de Déu. Es troba al vèrtex sud de la serralada de Finestres, fronterera amb Sant Aniol de Finestres.
Després d’uns anys d’abandó, a l’any 2003, va ser restaurada gràcies a l’ interès i a l’ajuda econòmica de la Diputació de Girona, de l’Ajuntament de Mieres i del Bisbat de Girona.
Patrimoni Gencat ens explica que Santa Maria del Freixe era una església parroquial rural; com a curiositat tenia la porta d'ingrés al temple – avui tapiada - sota la finestra de l'absis semicircular. Al costat nord hi ha adossada la sagristia i el campanar de torra de secció rectangular amb teular a dues aigües aixecats com a cos separat del temple, per bé que s'hi troba adossat per mitjà d'altres addiccions. Va conservar un interessant encenser romànic que es guarda actualment al Museu Diocesà de Girona.
El nom del lloc ve esmentat en el pretèrit com "Fraxino", però les referències documentals de l'església fins ara conegudes no són anteriors al segle XIV.
L'any 1362 se l'anomena "Sancte Marie de Fraxino" i "Sancta Maria de Freixe" quan, l'any 1392, el rei Joan I de Catalunya-Aragó va vendre la jurisdicció de la parròquia a Hug de Santa Pau.
El topònim deriva del freixe (Fraxinus ornus L.) , arbre del gènere Fraxinus, de la família oleàcia que pot viure fins a 150 anys. Es originària d'Euràsia, del nord d'Àfrica i el nord d'Amèrica. Els boscos que formen s'anomenen freixendes o freixedes.
És un arbre de mida mitjan, d'uns 10-12 metres d'altura, de fulla caduca, les quals són verdes fosques per l'anvers i pàl•lides pel revers i, tenen el marge dentat. Les flors són petites i no tenen ni calze no corol•la. Floreixen al mes de març i al mes d'abril, surten abans que les fulles. Els seus fruits són del tipus sàmara i tenen una forma allargada i alada, el fruit d'aquesta planta conté llavor.
Sou pregats d’afegir-vos a la tasca de ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya fent-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans aquesta divulgació és un imperatiu ètic.
Després d’uns anys d’abandó, a l’any 2003, va ser restaurada gràcies a l’ interès i a l’ajuda econòmica de la Diputació de Girona, de l’Ajuntament de Mieres i del Bisbat de Girona.
Patrimoni Gencat ens explica que Santa Maria del Freixe era una església parroquial rural; com a curiositat tenia la porta d'ingrés al temple – avui tapiada - sota la finestra de l'absis semicircular. Al costat nord hi ha adossada la sagristia i el campanar de torra de secció rectangular amb teular a dues aigües aixecats com a cos separat del temple, per bé que s'hi troba adossat per mitjà d'altres addiccions. Va conservar un interessant encenser romànic que es guarda actualment al Museu Diocesà de Girona.
El nom del lloc ve esmentat en el pretèrit com "Fraxino", però les referències documentals de l'església fins ara conegudes no són anteriors al segle XIV.
L'any 1362 se l'anomena "Sancte Marie de Fraxino" i "Sancta Maria de Freixe" quan, l'any 1392, el rei Joan I de Catalunya-Aragó va vendre la jurisdicció de la parròquia a Hug de Santa Pau.
El topònim deriva del freixe (Fraxinus ornus L.) , arbre del gènere Fraxinus, de la família oleàcia que pot viure fins a 150 anys. Es originària d'Euràsia, del nord d'Àfrica i el nord d'Amèrica. Els boscos que formen s'anomenen freixendes o freixedes.
És un arbre de mida mitjan, d'uns 10-12 metres d'altura, de fulla caduca, les quals són verdes fosques per l'anvers i pàl•lides pel revers i, tenen el marge dentat. Les flors són petites i no tenen ni calze no corol•la. Floreixen al mes de març i al mes d'abril, surten abans que les fulles. Els seus fruits són del tipus sàmara i tenen una forma allargada i alada, el fruit d'aquesta planta conté llavor.
Sou pregats d’afegir-vos a la tasca de ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic de Catalunya fent-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , per als catalans aquesta divulgació és un imperatiu ètic.
IN MEMORIAM DE L’EDIFICI QUE ACOLLIA L’ESCOLA PÚBLICA DE VINEBRE. RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA
Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); la Generalitat de Catalunya en el curt període de la II República Española, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, van desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns d’aquells edificis tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.
Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.
Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .
L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.
No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco
Continuava la meva peregrinació per Catalunya a la recerca de persones que em contestessin la pregunta, on era l’escola abans de la Guerra?.
No trobava ningú que m’ho sabes dir en algunes poblacions de la comarca de la Ribera d’Ebre com Móra la Nova i/o Ascó, i si sortosament en altres indrets com la Torre de l’Espanyol, o Garcia.
A Vinebre a l’edifici que aixopluga avui l’Ajuntament llegia que Joaquim V.M ( no entenc la raó que ‘obliga’ a evitar reproduir el nom d’aquest patrici ), tornava de l’Argentina, i es feia construir – per descomptat, tampoc cap dada de l’autor – aquest casal, que acolliria el Casino i les Escoles Públiques.
Que va succeir amb Joaquim V.M ?.
Va morir sense hereus?.
Espero dades tant del promotor, com de l’autor de l’edifici que aixopluga avui la Casa de la Vila de Vinebre, i que havia acollit també l’escola pública.
Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles . em fa insistir en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.
Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.
En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.
Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts
Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts
Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts
És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.
Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.
Passeu de l’admiració a la col•laboració. Recordeu que l’infern està empedrat de ‘bones intencions.’.
Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions Catalanes, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.
Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .
L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.
No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco
Continuava la meva peregrinació per Catalunya a la recerca de persones que em contestessin la pregunta, on era l’escola abans de la Guerra?.
No trobava ningú que m’ho sabes dir en algunes poblacions de la comarca de la Ribera d’Ebre com Móra la Nova i/o Ascó, i si sortosament en altres indrets com la Torre de l’Espanyol, o Garcia.
A Vinebre a l’edifici que aixopluga avui l’Ajuntament llegia que Joaquim V.M ( no entenc la raó que ‘obliga’ a evitar reproduir el nom d’aquest patrici ), tornava de l’Argentina, i es feia construir – per descomptat, tampoc cap dada de l’autor – aquest casal, que acolliria el Casino i les Escoles Públiques.
Que va succeir amb Joaquim V.M ?.
Va morir sense hereus?.
Espero dades tant del promotor, com de l’autor de l’edifici que aixopluga avui la Casa de la Vila de Vinebre, i que havia acollit també l’escola pública.
Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
L’experiència – tenim recollides més 1100 escoles . em fa insistir en una obvietat, la memòria històrica es recuperarà NOMÉS si els ciutadans així hi volen.
Assolir un bon nivell d’informació del patrimoni històric és el que diferencià una ‘ Nació Civilitzada’ de la resta, Catalunya està dissortadament lluny encara de tenir aquesta consideració.
En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.
Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts
Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts
Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts
És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.
Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.
Passeu de l’admiració a la col•laboració. Recordeu que l’infern està empedrat de ‘bones intencions.’.
dilluns, 1 de maig del 2017
IN MEMORIAM DEL MAS POUPLANA I LA CAPELLA DE SANTA MARIA . CASTELL - PLAJA D’ARO. L’EMPORDANET.
El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges d’aquest conjunt format per un recinte emmurallat: la masia formada per dos cossos, una torre de planta quadrada i una petita capella de la que en demanaré l’advocació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín).
Al fons ‘ Estudi de la MASIA CATALANA’ del Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, apareix com Can Ponplana o Mas Torre de les Alsines
Patrimoni Gencat ens explica que la masia disposa d'un portal adovellat i un finestral gòtic renaixentista.
La torre es pot datar pels segles XVI-XVII.
Així mateix s'observa una garita de fortificació a la banda de migdia.
Capella de reduïdes dimensions i nau única. S’observa una porta d’arc de mig punt i un petit campanar.
Té accés des de l’exterior, això ens fa pensar que es tractava d’una capella semipública.
Trobava a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=L&page=56&pos=553
capella en desús.
Estat de conservació: deficient
A manera de pregaria a l’Altíssim em deixa el Joan Dalmau Juscafresa un comentari; mas Pouplana al terme de Castell-Platja d'Aro. Totalment abandonat des de fa temps espero que se li pugui donar un ús a aquest magnífic mas tan proper al poble i no deixar-lo abandonar del tot.
Afegeixo, amen !
Al carrer de la Caritat, 62-64 de Palafrugell hi trobem l’antiga casa Pou o Pouplana, de la que ens expliquen a la pàgina 46 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf
Casal entre mitgeres, de dues plantes i golfes estructurat en quatre crugies. La seva façana de considerable llargada, presenta obertures amb marc de pedra polida, amb llindes. Al primer pis hi ha una filera de quatre balconades que es corresponen amb altres petites finestres a les golfes; el ràfec de teulada és sobresortit en alternança de teules i rajoles. En una porta -potser pervivència d’un edifici anterior – hi ha l’any 1614 i la creu del priorat de Santa Anna. Són notables els esgrafiats, sota una capa de calç, força malmesos, però amb sectors importants, entre les balconades, encara recuperables: hi ha l’escut amb un pou, temes florals, escenes galants amb personatges i animals fabulosos (un drac). La seva restauració significaria la recuperació d’una peça molt notable del patrimoni local i comarcal. A l’interior, molt ben conservat, destaquen els baixos amb voltes de llunetes i les alcoves al pis, amb motlluratges de guix, en un dels quals hi ha el dit emblema. La part posterior la casa s’ obre a un ampli pati jardí que ha conservat bona part de la vegetació i la distribució del segle XIX. El casal posseeix interessants peces de mobiliari dels segles XVIII i XIX i un arxiu de l’actual llinatge.
L’emblema dels Pou o Pouplana –llinatge dels segles XVII i XVIII al qual hi pertanyien alguns notaris- figura en diferents llocs de la casa.
La casa es coneix ara com Can Frigolet.
Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) el Josep Sansalvador Castellet, en relació a l’advocació de la capella em deia ; Santa Maria de Pouplana a Oliveres.
Al fons ‘ Estudi de la MASIA CATALANA’ del Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, apareix com Can Ponplana o Mas Torre de les Alsines
Patrimoni Gencat ens explica que la masia disposa d'un portal adovellat i un finestral gòtic renaixentista.
La torre es pot datar pels segles XVI-XVII.
Així mateix s'observa una garita de fortificació a la banda de migdia.
Capella de reduïdes dimensions i nau única. S’observa una porta d’arc de mig punt i un petit campanar.
Té accés des de l’exterior, això ens fa pensar que es tractava d’una capella semipública.
Trobava a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=L&page=56&pos=553
capella en desús.
Estat de conservació: deficient
A manera de pregaria a l’Altíssim em deixa el Joan Dalmau Juscafresa un comentari; mas Pouplana al terme de Castell-Platja d'Aro. Totalment abandonat des de fa temps espero que se li pugui donar un ús a aquest magnífic mas tan proper al poble i no deixar-lo abandonar del tot.
Afegeixo, amen !
Al carrer de la Caritat, 62-64 de Palafrugell hi trobem l’antiga casa Pou o Pouplana, de la que ens expliquen a la pàgina 46 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf
Casal entre mitgeres, de dues plantes i golfes estructurat en quatre crugies. La seva façana de considerable llargada, presenta obertures amb marc de pedra polida, amb llindes. Al primer pis hi ha una filera de quatre balconades que es corresponen amb altres petites finestres a les golfes; el ràfec de teulada és sobresortit en alternança de teules i rajoles. En una porta -potser pervivència d’un edifici anterior – hi ha l’any 1614 i la creu del priorat de Santa Anna. Són notables els esgrafiats, sota una capa de calç, força malmesos, però amb sectors importants, entre les balconades, encara recuperables: hi ha l’escut amb un pou, temes florals, escenes galants amb personatges i animals fabulosos (un drac). La seva restauració significaria la recuperació d’una peça molt notable del patrimoni local i comarcal. A l’interior, molt ben conservat, destaquen els baixos amb voltes de llunetes i les alcoves al pis, amb motlluratges de guix, en un dels quals hi ha el dit emblema. La part posterior la casa s’ obre a un ampli pati jardí que ha conservat bona part de la vegetació i la distribució del segle XIX. El casal posseeix interessants peces de mobiliari dels segles XVIII i XIX i un arxiu de l’actual llinatge.
L’emblema dels Pou o Pouplana –llinatge dels segles XVII i XVIII al qual hi pertanyien alguns notaris- figura en diferents llocs de la casa.
La casa es coneix ara com Can Frigolet.
Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) el Josep Sansalvador Castellet, en relació a l’advocació de la capella em deia ; Santa Maria de Pouplana a Oliveres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









