LES ESGLÉSIES DE PUIGCERCÓS. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Vives i Domingo, “ l’home del Pallars’, publica una fotografia de la ‘nova’ església parroquial de Sant Martí de Puigcercós, situada en el costat sud-oest de la Plaça Major del nucli urbà.

Patrimoni Gencat ens diu ; Església d'una nau, de doble alçada i reforçada per contraforts laterals, amb annexos laterals on es troba el campanar de cadireta, formant part de la façana principal. En aquesta es situa la porta d'accés, adovellada, de mig punt, amb portes de ferro, i òcul per a il·luminar el cor.

Els murs són de carreus de pedra reblats i la coberta a dues vessants de teula àrab.

A la llinda de la porta figura la data 1894, moment en que s’aixecava la ‘nova’ església de Sant Martí , coincidint amb la reconstrucció del poble de Puigcercós en el seu nou emplaçament.

El poble vell de Puigcercós va sofrir una esllavissada causant greus desperfectes en totes les construccions del nucli.

Aquest fet propicià la creació d'un nou nucli de Puigcercós a la segona meitat del segle XIX.

L'antiga església de Sant Martí de Puigcercós es troba situada sobre un turó, al límit de la falla del terreny que es va esfondrar al segle XIX.

El Raul Pastó Ceballos és l’autor d‘aquesta magnífica fotografia.

Tan sols queden algunes restes del temple, el qual es troba adossat a la torre de guaita del castell. Es poden diferenciar parts del mur lateral i de l'absis, que permeten deduir que era un edifici d'una sola nau, cobert per una volta de canó reforçada amb arcs torals. La capçalera sembla de forma semicircular, i s'identifica una motllura bisellada. L'aparell mostra una composició de carreus regulars, concordant amb els patrons constructius del segle XII, tot i que amb diverses modificacions posteriors.

L’any 1920, el Josep Salvany Blanch, retratava aquell runam esfereïdor.
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/6160/rec/17

CASTELLNOU DE LA PLANA. MOIÀ. MOIANÈS

Ens arribàvem fins al terme de Moià perquè el Pere Albert Carreño pugues retratar el mal dit Castellnou de la Plana, documentat des del segle XII, aquesta edificació fou construïda al segle XIV pels Planella, com a substitució de l'antic castell (el castell de Clarà) ,d'aquí el nom de "Castell Nou".

El conjunt fou erigit en castell per decret del rei Pere el Cerimoniós el 6 de juny de 1381 i derogat pel rei Martí l'Humà l'any 1408.
La propietat passà als Planella i després als Barrera.

Més tard tornaria a canviar de mans fins a arribar a Enric Juncadella i García, XI marquès de Puerto Nuevo, títol nobiliari espanyol creat pel rei Felip V el 8 de març de 1746 a favor de Josep Francesc d'Alòs i de Rius (Barcelona 1689 – Madrid, 18 setembre 1757 ) jurista i magistrat català partidari de Felip V durant la Guerra de Successió. A l’Arxiu familiar es conserven documents referents a la casa.
Moià, com tantes altres poblacions, s'emmurallà durant el segle XIV; el 1382, arran de la compra de Moià i el Castell de Clarà feta per Pere de Planella, l'antic castell de la vila va restar, d'aleshores ençà, abandonat i, sense dubte per contraposició, sorgí el nom de Castell Nou, aplicat a la "domus", o casal de Molins.

La vegetació embolcalla aquest gran edifici de planta irregular articulat segons tres cossos: el primer format per l'antic molí; el segon pel mas pròpiament dit en el qual destaquen les presons en el nivell inferior i les finestres situades a la façana de migdia de tipologia semblant a les del segle XVI, amb caps enfrontats esculpits a la pedra (exemplars que recorden molt els de la Serradora de Castellterçol ).

El tercer cos és dedicat a dependències i annexes de la casa actual. Els tres cossos citats formen un corraló orientat a ponent i tancat per una construcció de pedra que constitueix una mena de fortificació.

http://www.moia.cat/web/historia-i-patrimoni/

L’horari d’hivern que ens imposa el REINO DE ESPAÑA, i que escurça notablement les hores de llum natural a la tarda, feia que quedessin per una nova visita, les poues de la Franquesa, la Coma i la seva ermita de Sant Jaume, la poua de la Fàbrega,......, patim des de 1714 una successió de mals governs, oi?.

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SELMELLA ADVOCADA A SANT LLORENÇ. EL PONT D’ARMENTERA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos s’arribava fins al despoblat de Selmella, inclòs actualment al terme de del Pont d’Armentera, a la comarca del Camp Sobirà de Tarragona, en la llengua castellana, mancada de mots específics per qüestions topogràfiques en diuen ALTO CAMPO.

Retratava entre el runam la que havia estat església parroquial de Selmella , advocada a de Sant Llorenç , que depenia històricament de la parròquia de Santa Maria del Querol.

Al desembre 2008, l'Arquebisbat de Tarragona va decretar la dessacralització de l'església i en cedir la propietat a l'ajuntament del Pont d’Armentera , «atès el mal estat de l’església [...] sense cap utilitat cultual des de fa unes dècades».

El juny 2009 l'ajuntament va decidir la rehabilitació, amb l'ajuda de l'Institut Català del Sol i la Fundació Bosch Aymerich.

L'obra d'urgència està acabada, la restauració completa està en preparació.

El traspàs dels fundadors, José Mª Bosch Aymerich i la seva esposa Mª Rosa Escarpenter Fargas, imaginem que han condicionat a continuïtat de l’obra. http://www.grupoboschaymerich.com/es/fundacion

Defensem que el topònim SELMELLA, té una clara relació amb el de SELMA, podria traduir-se com ‘ la petita Selma’ . https://ca.wikipedia.org/wiki/Selma_(Aiguam%C3%BArcia)

Patrimoni Gencat en relació a l’església parroquial de Selmella, advocada a Sant Llorenç, ens diu ; El seu estat actual és ruïnós, en part per l'abandó del nucli i en part per l’espoli a què s'ha vist sotmesa. Tanmateix, conserva encara la porta d'accés, d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, i la volta, parcialment ensorrada. També s'hi poden observar elements que, malgrat les transformacions experimentades al llarg del temps, mostren característiques romàniques de transició al gòtic i plenament gòtiques (arcs apuntats). La coberta exterior és de teula, a una vessant.

El Jordi Contijoch Boada, havia tingut ocasió de retratar la nau de l'església.

Com deia un bon amic, prometre no fa pobre, fa pòtol.

http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/54810-invertiran-mes-de-240000-euros-en-la-rehabilitacio-de-lesglesia-romanica-de-selmella.html

Si triga gaire més a instaurar-se la República Catalana, en l’àmbit del Patrimoni Històric i Monumental, les pèrdues esdevindran irrecuperables.

En la visita que fèiem amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès 6 de maig de 2019 ), No havíem aconseguit accedir fins a Selmella.

http://relatsencatala.cat/relat/primer-intent-darribar-fins-a-selmella-per-retratar-lesglesia-de-sant-llorenc-el-pont-darmentera-el-camp-sobira-de-tarragona/1057717

Tinc , avui 1 de Novembre, la plena certesa de que el desig de veure l’església parroquial de Selmella , advocada a de Sant Llorenç , per part del Josep Olivé Escarré s’ha acomplert.

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE GRANERA. EL MOIANÈS

Anàvem el Pere Albert Carreño - al que fitxàvem com a fotògraf – el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins a Granera on volíem visitar l’Església parroquial advocada a Sant Marti de Tours.

Patrimoni Gencat ens diu que és una església d'una sola nau amb coberta de dues aigües. Planta rectangular. El nucli original del segle XIII és pràcticament imperceptible a causa de les reformes posteriors.

La façana original , encarada a ponent, té l'entrada tapiada.

El parament és de grans carreus de pedra. Corona el conjunt una gran espadanya-campanar amb coberta de quatre vents.
L'entrada actual es fa pel mur sud. A la llinda d'aquest accés es pot llegir: "dia 24 de març de 1774. Alabat sia el Sagrat Cor de Jesús".

Té afegides al costat sud la rectoria (segle XVIII) i altres dependències (cases consistorials i vivendes).

Em cridava l’atenció un rellotge de sol.

Conserva la nau romànica , ampliada amb altars laterals i l'absis, tapiat internament però visible des de dins de l'ajuntament.

Fotografies del interior de Jordi Contijoch Boada

L'absis té un fris d'arcuacions llombardes, bé que tardanes i ben tallades, es veu sobrepujat. Cal entrar a l'ajuntament i és visible des de les golfes.

Ens caldria trobar una explicació al fet que l’església parroquial estigui en indret força apartat del castell el redós del qual s’aixecava un petit nucli urbà.

També, també, l’origen de l’expressió ”de Granera, el dimoni n’era” , que alguns fan recular fins als de Planella, senyors d’aquest, del Castell de Clarà , de Castellnou de la Plana (del terme de Moià) i Castellcir, emparentats amb els de Planella de Talamanca i Calders.

El Castell de Granera a darreries del segle XVI fou venut als Despalau, fins que el 1642 Maria de Despalau el va vendre a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona.

Esdevingué seu de baronia per concessió de Felip IV de Castella el 17 de juliol del 1643.

Posteriorment castell i títol passà altre cop als Planella, després als Amat i més tard als Castellbell, sempre per aliances matrimonials.

Actualment, aquest títol nobiliari està en mans del Marquès de Castellbell, John Alfonso Stephen de Vilallonga y Scott-Ellis , com la resta de baronies esmentades.

UN INDRET MÀGIC. LA MANYOSA. GRANERA. EL MOIANÈS.

Anàvem fins a la Manyosa, al terme de Granera, a la comarca del Moianès, el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, havíem concertat un visita, volíem retratar l’espai de la que havia estat capella, advocada a Sant Humbert .

S'hi accedeix preferentment pel camí que arrenca de la carretera BV-1245 en el punt quilomètric 6,150, a ponent del Pont del Marcet.

Modernament s'ha obert un altre camí que des de la Manyosa mena directament a Granera, passant pel repetidor de telecomunicacions del Castellar.

L’havíem visitat l’estiu de l’any 2007, escrivia aleshores; veiem que s’estan fent obres a la petita ermita ; prenem imatges de les galeries que s’obren al pis alt, i encara de lluny, tot i evitant – fins on sigui possible – l’antena de transmissions fem una darrera fotografía de la casa.

Tenim tota la impressió de trobar-nos davant d’una més de les masies que lluny de dedicar-se a l’agricultura, han esdevingut residència, segona o successives, de persones amb força recursos econòmics. Millor en qualsevol cas, que deixar caure aquests vestigis meravellosos del nostre passat comú.

Ens delectàvem amb les magnifiques instal·lacions de que avui disposa la finca : https://www.lamanyosa.com/

Quan retratava l’espai que havia estat la capella advocada a Sant Humbert, no identificava la decoració mural al fresc de l’absis de la Capella de la Manyosa a Granera, duta a terme l’any 1982, per Carles Arola i Vera ( Barcelona, 1961) .

L’actual propietari es decidia per retornar a la pedra el seu valor ornamental.

Poseu a la vostra agenda visitar i/o fer una estada a la Manyosa, al terme de Granera, a la comarca del Moianès.

MAS MERCADER I CAPELLA DE SANTA TERESA. CREIXELL, EL TARRAGONÈS

Els amics de Catalunya Abandonada, publiquen una sèrie de magnifiques fotografies del mas Mercader que s'aixeca a l'oest del terme de Creixell . i la capella advocada a Santa Teresa situada dins el terme de la Pobla de Montornès.

Patrimoni Gencat explica que la masia ha sofert diferents ampliacions, les restes més antigues que es conserven són d'època medieval. A la zona nord predomina l'estil renaixement, molt influït pel gust popular. Una biga de la planta baixa és un antic cargol d'una gran premsa d'oli, actualment desapareguda. La zona sud és molt moderna, d'estil romàntic del segle XIX. Dins la masia es conserven pintures ornamentals al fresc.

De la capella de Santa Teresa, explica que el seu interès és escàs, encara que destaca el paviment ceràmic del presbiteri d'estil valencià de cap a 1700.

A la part exterior hi ha una pedra amb inscripció de 1727. Això també succeeix a la masia on en una porta es pot llegir la data de 1722.

La destrucció i/o pèrdua del patrimoni històric i/o artístic, és un tàctica més per anorrear la nostra cultura.

ESGLÉSIA DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA . SANT FRUITÓS DE BAGES

Retratava al Juan Navazo Montero als peus de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, al terme de Sant Fruitós, a la comarca del Bagés

Patrimoni Gentcat ens diu que es trobava dins l'antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Sant Iscle. Aquest lloc i l'església apareixen documentats el 950 quan el magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l'eximia de la jurisdicció civil i episcopal), canvià un alou situat al Camp de Bages, al costat de l'església de Sant Iscle, per un altre situat a l'Angle.

Segons la documentació existent, se sap que en 1035 l'església estava envoltada per una sagrera i, que en 1066 figura com a parròquia i la sagrera com a vila.

Inicialment depenia de la canònica de Santa Maria de Manresa.

L'edifici ha estat reformat diverses vegades, però no se l'ha modificat substancialment.

El campanar fou reformat el 1916 sobre un pis romànic.

Actualment, no té funcions parroquials, però sí que està oberta al culte.

Església amb una nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera, orientat cap a l'est amb finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat.

El campanar, que ha estat força reformat, és de planta quadrada i s'aixeca al cantó sud-est, adossat a l'absis. Malgrat totes les restauracions, encara conserva unes arcuacions llombardes a la apart del mig, i a la base queden restes també de la capçalera quadrangular de l'antiga església preromànica.

La porta, del 1912 es troba situada al cantó nord; presenta una estructura d'arc de mig punt i està emmarcada per dovelles força grosses.

Les parets interiors estan arrebossades i l'absis que fa les funcions de sagristia, està tapiat.

La trobava tancada, esperem que amb la mesura que proposava el sínode dels bisbes sobre l’Amazònia , les esglésies allà i aquí, s’obrin , oi?: