Havíem sortir de Sabadell a les 8,15 hores, en aquesta ocasió anàvem només el Feliu Añaños i Masllovet i jo; l’estiu imposa la seva llei, i els uns a la platja, els altres amb la família, és fa difícil conciliar alhora l’obligació i la devoció.
Deixàvem el cotxe prop del torrent de la Cua de la Guilla, un quilòmetre més enllà de l’entrada a l’antiga fàbrica del Marcet, reconvertida avui, en residències privades. Començàvem a fer el camí, que sempre en pendent ens portaria fins a la Manyosa, aquesta casa juntament potser amb la de Traens que veurien més tard, son les úniques que no poden ser vistes des del Castell de Granera. En ambdós casos, pensem que això dona força a la seva pertinença a un altre senyor feudal, i/o a un terme diferent.
El camí sempre entre mig de boscos és fresc, i malgrat el fet d’haver de pujar de forma continuada, no se’ns fa pesat. La casa de lluny s’endevina majestuosa i hom pensa, que l’esforç haurà valgut la pena. Ens trobem les portes barrades, i un tancament perimetral que recorda molt a Guantánamo; som però gent de recursos, i continuem el camí més amunt de la casa, fins trobar un baixador que ens permetrà contemplar-la des de la seva millor cara, la de migjorn. Veiem que s’estan fent obres a la petita ermita ; prenem imatges de les galeries que s’obren al pis alt, i encara de lluny, tot i evitant – fins on sigui possible – l’antena de transmissions fem una darrera fotografia de la casa. Tenim tota la impressió de trobar-nos davant d’una més de les masies que lluny de dedicar-se a l’agricultura, han esdevingut residència, segona o successives, de persones amb força recursos econòmics. Millor en qualsevol cas, que deixar caure aquests vestigis meravellosos del nostre passat comú.
Ens arribem fins a Traens just al límit oposat del terme de Granera, en el camí el Feliu recollirà imatges de l’alzina cremada de Biguetes, per encàrrec dels actuals propietaris, que la varen adquirir de la casa de Bigues, d’on fou segregada, i que possiblement com a conseqüència de la major facilitat d’accés que permet el camí asfaltat, pateixen de forma quasi continua, assalts i robatoris . Prop de la casa trobem les restes d’un cotxe cremat que sembla no ha estat retirat per l’Ajuntament per manca de recursos. Costa de creure que en algun moment, aquest fou un lloc especialment adequat per a meditar tot contemplant el Montcau i la Serralada Montserratina.
Traens està situada en una fondalada, al terme de Sant Llorenç les anomenem com Sot, fora doncs el Sot de Traens; l’accés des de la carretera, amb un sol de justícia, sense cap arbre prop del camí, i sota les línies elèctriques que pensem de molt alta tensió, atès l’intens soroll que generen, se’ns fa particularment pesat; la casa en la seva major part de pedra, presenta signes clars de trobar-se en un procés de deteriorament; sembla que no és ja residència habitual, i que únicament exerceix funcions de suport a l’activitat agrícola, bàsicament blat i algun tros d’horta. Esmorzem a l’ombra, asseguts en el pedrís d’una de les entrades. Observem en alguna de les llindes tant de la porta com de les finestres, algunes marques gravades a la roca, que ens parlen d’èpoques millors per aquesta casa.
La Manyosa, Biguetes, Traens ,.... anem completant el puzzle de Granera; ens quedaran potser per sempre, les restes de lloc com : l’Hostal del Llop, La Vinya, el Carnerol, l’Otzetò, sembla que dit també l’Otzet Jussà.... i algunes altres, que estan potser només en la memòria dels de més edat. Els plànols de la Diputació Provincial, ens parlen únicament del present.
Amics lectors sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca, de recollir alhora que dades del present, aquelles històries del passat que donen sentit a la nostra existència com a País.
© Antonio Mora Vergés
Deixàvem el cotxe prop del torrent de la Cua de la Guilla, un quilòmetre més enllà de l’entrada a l’antiga fàbrica del Marcet, reconvertida avui, en residències privades. Començàvem a fer el camí, que sempre en pendent ens portaria fins a la Manyosa, aquesta casa juntament potser amb la de Traens que veurien més tard, son les úniques que no poden ser vistes des del Castell de Granera. En ambdós casos, pensem que això dona força a la seva pertinença a un altre senyor feudal, i/o a un terme diferent.
El camí sempre entre mig de boscos és fresc, i malgrat el fet d’haver de pujar de forma continuada, no se’ns fa pesat. La casa de lluny s’endevina majestuosa i hom pensa, que l’esforç haurà valgut la pena. Ens trobem les portes barrades, i un tancament perimetral que recorda molt a Guantánamo; som però gent de recursos, i continuem el camí més amunt de la casa, fins trobar un baixador que ens permetrà contemplar-la des de la seva millor cara, la de migjorn. Veiem que s’estan fent obres a la petita ermita ; prenem imatges de les galeries que s’obren al pis alt, i encara de lluny, tot i evitant – fins on sigui possible – l’antena de transmissions fem una darrera fotografia de la casa. Tenim tota la impressió de trobar-nos davant d’una més de les masies que lluny de dedicar-se a l’agricultura, han esdevingut residència, segona o successives, de persones amb força recursos econòmics. Millor en qualsevol cas, que deixar caure aquests vestigis meravellosos del nostre passat comú.
Ens arribem fins a Traens just al límit oposat del terme de Granera, en el camí el Feliu recollirà imatges de l’alzina cremada de Biguetes, per encàrrec dels actuals propietaris, que la varen adquirir de la casa de Bigues, d’on fou segregada, i que possiblement com a conseqüència de la major facilitat d’accés que permet el camí asfaltat, pateixen de forma quasi continua, assalts i robatoris . Prop de la casa trobem les restes d’un cotxe cremat que sembla no ha estat retirat per l’Ajuntament per manca de recursos. Costa de creure que en algun moment, aquest fou un lloc especialment adequat per a meditar tot contemplant el Montcau i la Serralada Montserratina.
Traens està situada en una fondalada, al terme de Sant Llorenç les anomenem com Sot, fora doncs el Sot de Traens; l’accés des de la carretera, amb un sol de justícia, sense cap arbre prop del camí, i sota les línies elèctriques que pensem de molt alta tensió, atès l’intens soroll que generen, se’ns fa particularment pesat; la casa en la seva major part de pedra, presenta signes clars de trobar-se en un procés de deteriorament; sembla que no és ja residència habitual, i que únicament exerceix funcions de suport a l’activitat agrícola, bàsicament blat i algun tros d’horta. Esmorzem a l’ombra, asseguts en el pedrís d’una de les entrades. Observem en alguna de les llindes tant de la porta com de les finestres, algunes marques gravades a la roca, que ens parlen d’èpoques millors per aquesta casa.
La Manyosa, Biguetes, Traens ,.... anem completant el puzzle de Granera; ens quedaran potser per sempre, les restes de lloc com : l’Hostal del Llop, La Vinya, el Carnerol, l’Otzetò, sembla que dit també l’Otzet Jussà.... i algunes altres, que estan potser només en la memòria dels de més edat. Els plànols de la Diputació Provincial, ens parlen únicament del present.
Amics lectors sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca, de recollir alhora que dades del present, aquelles històries del passat que donen sentit a la nostra existència com a País.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada