dijous, 7 de novembre del 2019

ERMITA DE SANT SALVADOR DE LA SERRA, DITA TAMBÉ SANT SALVADOR D’ESTORM. SANT ESTEVE DE LA SARGA. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’ermita de Sant Salvador de la Serra, o Sant Salvador d’Estorm – al nucli hi ha l’Església parroquial advocada també a Sant Salvador -, Patrimoni Gentcat la descriu com un edifici aïllat d'una sola nau cobert amb volta de canó i absis semicircular, on hi ha una finestra de doble esqueixada paredada amb arquet de pedra.


L'interior ha estat emblanquinat i l'aparell murari només és visible a l'exterior.


La porta s'obre a la façana sud i està sense adovellar i mig enguixada. La coberta és a dues aigües amb pissarra. Sobre la porta hi ha una finestra de doble esqueixada amb una llinda de pedra que forma un petit arquet.

Fotografia. Josep Àngel Corbella i Garcia. 1983

El mur és de carreuons irregulars, disposats en fileres irregulars i uniformes.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, l’ermita fou cremada, explica la tradició que la imatge va ser amagada i es va retornar desprès de la victòria dels revoltats.

Un cop l'any es celebra l'aplec de Sant Salvador (8 d'agost).

No conèixer el Pallars jussà, i les comarques de la Terra Ferma , almenys per als catalans és pecat.

dimecres, 6 de novembre del 2019

CASTELL I COL·LEGIATA DE SANT PERE. ÀGER. LA NOGUERA. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del castell i la col·legiata d'Àger que es troben situats en una elevació en un extrem de la vila. Explicava suara que fa molts anys que publiquen al http://coneixercatalunya.blogspot.com/ i alhora que agraïm al Sr. Google que no ens cobri per mantenir el nostre bloc – a dia d’avui, com a pensionistes ho tindríem “pelut” – advertim que no té la mateixa cura amb l’índex dels articles publicats, com les pàgines de pagament; estic segur d’haver retratat aquest edifici i fins d’haver-ne publicat un post, tant, tant, tant, que si m’erro, caigui l’edifici del Tribunal Suprem , i la Moncloa, i la Zarzuela, i el Gongreso de los Diputados i el Senado ,.... , algú em retraurà que no poso com a penyora coses valuoses com el pa amb tomàquet i pernil, o els calçots, o ... , recordeu sempre que deien els avis ‘amb les coses de menjar no s’hi juga’, oi?.


Patrimoni gencat
ens diu que la construcció s'inicià el segle XI, sobre les restes d'una muralla precedent que envolta tot el recinte, de probable origen musulmà però un sector de pedres amb encoixinat es considera d'època romana.

Les restes que s'han conservat del castell són escasses, al nord de l'església de Sant Pere entre aquesta i la muralla. En queda una part de la planta baixa d'un gran edifici rectangular, distribuït en dues naus paral·leles situades a un nivell inferior al de l'església. A sobre d'aquestes naus, probablement hi hauria la sala major del castell-palau, tal i com trobem en d'altres exemples de l'època, com el castell de Llordà.


Del conjunt canonical s'han conservat importants ruïnes, parcialment restaurades. A sobre de la cripta s'aixequen les restes de l'església, de planta basilical de tres naus, cobertes amb voltes de canó i la capçalera, la part més ben conservada, amb absis semicirculars, el central amb arcuacions entre lesenes, mentre que els laterals queden ocults dins el mur. Les voltes eren reforçades per arcs torals, dels quals es conserven vestigis en la nau central. Sobre dels absis laterals s'aixecaven dues torres, de les quals només a perviscut la torre sud.

Davant de l'església, al costat est del monument, hi ha les restes del claustre gòtic, obrat amb pedra blanca, de gran contrast amb la pedra de l'església, i una portada renaixentista que comunica amb la sala capitular, coberta amb una volta estrellada.


Moltes de les peces que antigament ornaven el conjunt estan repartides en diferents museus. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserven restes dels capitells i un fragment de les pintures romàniques del segle XII. Al Museu Diocesà de Lleida es conserva el famós joc d'escacs d'Àger, peces de cristall de roca islàmiques.

Façana de carreus irregulars de pedra del país que pertany a les antigues construccions del turó de la vila, del temps de la col·legiata i el castell. Portal dovellat de carreus irregulars, amb fornícula a sobre, de pedra dovellada i escultòrica. Restes d'un arc rebaixat incrustades a la façana.

La Cripta de Santa Maria la Vella , originàriament era una construcció subterrània de tres naus que, com a mena de cripta, s'acaben en semicercle: d'aquesta part no resta més que la nau de volta de canó que la precedia.

L'absis central té tres finestres amb un arc de mig punt interior i espitlleres a l'exterior.

A la vista panoràmica de la col·legiata s'aprecia un canvi de nivell als murs, en el tipus d'aparell de filades de carreus de pedra. Les obertures són espitlleres i han desaparegut els forats corresponents a la bastida per a la construcció dels murs

No conèixer la comarca de la Noguera, almenys per als catalans és pecat.

dimarts, 5 de novembre del 2019

ESGLÉSIA DE SANT PERE. FÍGOLS DE LA CONCA. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar una fotografia de l'església parroquial de Fígols, advocada a Sant Pere, que es troba situada al centre de la població.


El temple presenta una planta rectangular, una sola nau coberta per una volta de canó arrebossada i que és coetània de la decoració interior del temple. Presenta un absis semicircular en la seva part oriental, obert a través d'un arc presbiteral.

Interiorment, conseqüència de diverses modificacions, es troba tota arrebossada i emblanquinada, presenta un entaulament motllurat a partir del qual comença la volta.

Fotografia del interior, Jordi Contijoch Boada,

La façana sud s'alça com el frontis principal, presentant la porta d'accés, en arc de mig punt adovellat amb l'intradós arrebossat. En aquesta mateixa façana s'obren tres finestres, dues esqueixades i amb el perfil de mig punt, tot i que semblen modificades; la tercera de factura posterior.

Fotografia . Jordi Contijoch Boada,
L'aparell és irregular i presenta una diferenciació de carreus, la qual cosa indica que l'església patí modificacions.

Presenta, també, un campanar en la seva part més occidental, de factura posterior i amb la torre vuitavada.

La coberta és de teula àrab.

L'edificació es troba adossada en el seu costat occidental a un edifici agrícola.

Podria ser aquesta l’Església que el Pere Miret Serra, identifica com el conjunt de despoblat i necròpolis de Montserbós?.


https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2014/07/conjunt-medieval-de-montserbos-figols.html?fbclid=IwAR0cRnf5y0z-Jdx0xvSsQlujK5aFBRUw2H0McT7vTdheWpK7vymaB90XNWw

No conèixer el Pallars jussà, i les comarques de la Terra Ferma , almenys per als catalans és pecat.

dilluns, 4 de novembre del 2019

LES ESGLÉSIES DE PUIGCERCÓS. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Vives i Domingo, “ l’home del Pallars’, publica una fotografia de la ‘nova’ església parroquial de Sant Martí de Puigcercós, situada en el costat sud-oest de la Plaça Major del nucli urbà.


Patrimoni Gencat ens diu ; Església d'una nau, de doble alçada i reforçada per contraforts laterals, amb annexos laterals on es troba el campanar de cadireta, formant part de la façana principal. En aquesta es situa la porta d'accés, adovellada, de mig punt, amb portes de ferro, i òcul per a il·luminar el cor.

Els murs són de carreus de pedra reblats i la coberta a dues vessants de teula àrab.

A la llinda de la porta figura la data 1894, moment en que s’aixecava la ‘nova’ església de Sant Martí , coincidint amb la reconstrucció del poble de Puigcercós en el seu nou emplaçament.

El poble vell de Puigcercós va sofrir una esllavissada causant greus desperfectes en totes les construccions del nucli.

Aquest fet propicià la creació d'un nou nucli de Puigcercós a la segona meitat del segle XIX.

L'antiga església de Sant Martí de Puigcercós es troba situada sobre un turó, al límit de la falla del terreny que es va esfondrar al segle XIX.

El Raul Pastó Ceballos és l’autor d‘aquesta magnífica fotografia.

Tan sols queden algunes restes del temple, el qual es troba adossat a la torre de guaita del castell. Es poden diferenciar parts del mur lateral i de l'absis, que permeten deduir que era un edifici d'una sola nau, cobert per una volta de canó reforçada amb arcs torals. La capçalera sembla de forma semicircular, i s'identifica una motllura bisellada. L'aparell mostra una composició de carreus regulars, concordant amb els patrons constructius del segle XII, tot i que amb diverses modificacions posteriors.


L’any 1920, el Josep Salvany Blanch, retratava aquell runam esfereïdor.
http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/6160/rec/17

diumenge, 3 de novembre del 2019

CASTELLNOU DE LA PLANA. MOIÀ. MOIANÈS

Ens arribàvem fins al terme de Moià perquè el Pere Albert Carreño pugues retratar el mal dit Castellnou de la Plana, documentat des del segle XII, aquesta edificació fou construïda al segle XIV pels Planella, com a substitució de l'antic castell (el castell de Clarà) ,d'aquí el nom de "Castell Nou".

El conjunt fou erigit en castell per decret del rei Pere el Cerimoniós el 6 de juny de 1381 i derogat pel rei Martí l'Humà l'any 1408.
La propietat passà als Planella i després als Barrera.

Més tard tornaria a canviar de mans fins a arribar a Enric Juncadella i García, XI marquès de Puerto Nuevo, títol nobiliari espanyol creat pel rei Felip V el 8 de març de 1746 a favor de Josep Francesc d'Alòs i de Rius (Barcelona 1689 – Madrid, 18 setembre 1757 ) jurista i magistrat català partidari de Felip V durant la Guerra de Successió. A l’Arxiu familiar es conserven documents referents a la casa.
Moià, com tantes altres poblacions, s'emmurallà durant el segle XIV; el 1382, arran de la compra de Moià i el Castell de Clarà feta per Pere de Planella, l'antic castell de la vila va restar, d'aleshores ençà, abandonat i, sense dubte per contraposició, sorgí el nom de Castell Nou, aplicat a la "domus", o casal de Molins.

La vegetació embolcalla aquest gran edifici de planta irregular articulat segons tres cossos: el primer format per l'antic molí; el segon pel mas pròpiament dit en el qual destaquen les presons en el nivell inferior i les finestres situades a la façana de migdia de tipologia semblant a les del segle XVI, amb caps enfrontats esculpits a la pedra (exemplars que recorden molt els de la Serradora de Castellterçol ).


El tercer cos és dedicat a dependències i annexes de la casa actual. Els tres cossos citats formen un corraló orientat a ponent i tancat per una construcció de pedra que constitueix una mena de fortificació.

http://www.moia.cat/web/historia-i-patrimoni/

L’horari d’hivern que ens imposa el REINO DE ESPAÑA, i que escurça notablement les hores de llum natural a la tarda, feia que quedessin per una nova visita, les poues de la Franquesa, la Coma i la seva ermita de Sant Jaume, la poua de la Fàbrega,......, patim des de 1714 una successió de mals governs, oi?.

dissabte, 2 de novembre del 2019

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SELMELLA ADVOCADA A SANT LLORENÇ. EL PONT D’ARMENTERA. EL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos s’arribava fins al despoblat de Selmella, inclòs actualment al terme de del Pont d’Armentera, a la comarca del Camp Sobirà de Tarragona, en la llengua castellana, mancada de mots específics per qüestions topogràfiques en diuen ALTO CAMPO.



Retratava entre el runam la que havia estat església parroquial de Selmella , advocada a de Sant Llorenç , que depenia històricament de la parròquia de Santa Maria del Querol.

Al desembre 2008, l'Arquebisbat de Tarragona va decretar la dessacralització de l'església i en cedir la propietat a l'ajuntament del Pont d’Armentera , «atès el mal estat de l’església [...] sense cap utilitat cultual des de fa unes dècades».

El juny 2009 l'ajuntament va decidir la rehabilitació, amb l'ajuda de l'Institut Català del Sol i la Fundació Bosch Aymerich.

L'obra d'urgència està acabada, la restauració completa està en preparació.

El traspàs dels fundadors, José Mª Bosch Aymerich i la seva esposa Mª Rosa Escarpenter Fargas, imaginem que han condicionat a continuïtat de l’obra. http://www.grupoboschaymerich.com/es/fundacion

Defensem que el topònim SELMELLA, té una clara relació amb el de SELMA, podria traduir-se com ‘ la petita Selma’ . https://ca.wikipedia.org/wiki/Selma_(Aiguam%C3%BArcia)

Patrimoni Gencat
en relació a l’església parroquial de Selmella, advocada a Sant Llorenç, ens diu ; El seu estat actual és ruïnós, en part per l'abandó del nucli i en part per l’espoli a què s'ha vist sotmesa. Tanmateix, conserva encara la porta d'accés, d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, i la volta, parcialment ensorrada. També s'hi poden observar elements que, malgrat les transformacions experimentades al llarg del temps, mostren característiques romàniques de transició al gòtic i plenament gòtiques (arcs apuntats). La coberta exterior és de teula, a una vessant.

El Jordi Contijoch Boada, havia tingut ocasió de retratar la nau de l'església.

Com deia un bon amic, prometre no fa pobre, fa pòtol.

http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/54810-invertiran-mes-de-240000-euros-en-la-rehabilitacio-de-lesglesia-romanica-de-selmella.html

Si triga gaire més a instaurar-se la República Catalana, en l’àmbit del Patrimoni Històric i Monumental, les pèrdues esdevindran irrecuperables.

En la visita que fèiem amb el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès 6 de maig de 2019 ), No havíem aconseguit accedir fins a Selmella.

http://relatsencatala.cat/relat/primer-intent-darribar-fins-a-selmella-per-retratar-lesglesia-de-sant-llorenc-el-pont-darmentera-el-camp-sobira-de-tarragona/1057717

Tinc , avui 1 de Novembre, la plena certesa de que el desig de veure l’església parroquial de Selmella , advocada a de Sant Llorenç , per part del Josep Olivé Escarré s’ha acomplert.

divendres, 1 de novembre del 2019

ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ DE GRANERA. EL MOIANÈS

Anàvem el Pere Albert Carreño - al que fitxàvem com a fotògraf – el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, fins a Granera on volíem visitar l’Església parroquial advocada a Sant Marti de Tours.

Patrimoni Gencat ens diu que és una església d'una sola nau amb coberta de dues aigües. Planta rectangular. El nucli original del segle XIII és pràcticament imperceptible a causa de les reformes posteriors.


La façana original , encarada a ponent, té l'entrada tapiada.

El parament és de grans carreus de pedra. Corona el conjunt una gran espadanya-campanar amb coberta de quatre vents.
L'entrada actual es fa pel mur sud. A la llinda d'aquest accés es pot llegir: "dia 24 de març de 1774. Alabat sia el Sagrat Cor de Jesús".


Té afegides al costat sud la rectoria (segle XVIII) i altres dependències (cases consistorials i vivendes).

Em cridava l’atenció un rellotge de sol.

Conserva la nau romànica , ampliada amb altars laterals i l'absis, tapiat internament però visible des de dins de l'ajuntament.


Fotografies del interior de Jordi Contijoch Boada

L'absis té un fris d'arcuacions llombardes, bé que tardanes i ben tallades, es veu sobrepujat. Cal entrar a l'ajuntament i és visible des de les golfes.

Ens caldria trobar una explicació al fet que l’església parroquial estigui en indret força apartat del castell el redós del qual s’aixecava un petit nucli urbà.


També, també, l’origen de l’expressió ”de Granera, el dimoni n’era” , que alguns fan recular fins als de Planella, senyors d’aquest, del Castell de Clarà , de Castellnou de la Plana (del terme de Moià) i Castellcir, emparentats amb els de Planella de Talamanca i Calders.

El Castell de Granera a darreries del segle XVI fou venut als Despalau, fins que el 1642 Maria de Despalau el va vendre a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona.

Esdevingué seu de baronia per concessió de Felip IV de Castella el 17 de juliol del 1643.

Posteriorment castell i títol passà altre cop als Planella, després als Amat i més tard als Castellbell, sempre per aliances matrimonials.

Actualment, aquest títol nobiliari està en mans del Marquès de Castellbell, John Alfonso Stephen de Vilallonga y Scott-Ellis , com la resta de baronies esmentades.