ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA. LA POBLA DE LILLET. EL BERGUEDÀ.

Retratava el 19.04.2018 al Josep Olivé Escarré davant la façana de l'església parroquial de la Pobla de Lillet, advocada a Santa Maria , construïda a mitjans del segle XVIII sobre les restes del castell dels Mataplana, que s'havia cremat.

La nova parroquial fou projectada per Josep Morató i Soler al primer terç del segle XVIII i la portada fou realitzada per el seu germà, Jacint Morató i Soler, entre 1724 i 1737. les obres foren acabades a finals del segle XVIII.

Patrimoni Gencat ens diu que l’Església parroquial construïda el segle XVIII (fou acabada l'any 1784) dins d'una estètica barroca per Jacint Moretó i Soler segons projecte del seu germà Josep. Consta d'una sola nau amb quatre capelles laterals per banda. El campanar, de dimensions considerables, és de planta quadrada i coronat per un cos vuitavat modern. A la façana principal (migdia) destaca la porta d'entrada, emmarcada per tota una estructura monumental d'estil barroc: dues pilastres adossades emmarquen la porta i el seu immediat coronament, format per una motllura de traçat còncavo-convex que acull l'escut de la vila; dels elements que les culminen sorgeix una altra motllura que defineix l'espai ocupat per la fornícula, acollidora en altre temps d'una marededéu, ara perduda. Al cim de l'estructura del portal s'obre un òcul circular.

Antigament, l'arrebossat simulava un aparell format per maons regulars, però després es va picar l'arrebossat deixant la pedra vista i, a principis dels segle XXI, es va tornar a arrebossar i pintar, però sense simular carreus. Altre modificació són les finestres obertes a la banda de l'evangeli -abans de dues fulles i rectangulars- que ara són quadrades i formades per quatre grans blocs de pedra.

L'any 1981 es recuperà de l'interior l'escassa decoració neoclàssica que restava, es pintaren les parets, s'arrebossaren els murs i es treballà en el paviment.

Fotografia del interior de Joan Contijoch Boada.

Menció especial per a la Majestat de la Pobla de Lillet que originàriament es trobava al Monestir de Santa Maria de Lillet, i que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, va haver de ser traslladada a la Cova de Sant Ignasi de Manresa, on la Generalitat la va recollir per tal de preservar-la, així com va fer amb d'altres imatges del patrimoni català.

Més endavant, , va tornar a la Pobla, on va presidir l'altar major de l'Església Parroquial.
https://www.naciodigital.cat/noticia/84705/majestat/romanica/pobla/lillet/torna/restaurada/casa

HOMENATGE ALS PINTORS. OBRA DE MANEL TRAITÉ FIGUERAS. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

Manel Traité i Figueras ( Olot (Girona), 28 de desembre de 1908 + 1996, Olot (Girona), va ser l’autor de l’escultura realista d’un pintor amb la paleta i el pinzell a la mà, situada davant a la Plaça de l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot, coneguda com Plaça del Rector Ferrer.

Inaugurada l’any 1990, pretén fer un homenatge als pintors que han vingut a fer les seves obres a la Garrotxa i és una donació de Fontfreda Pintures coincidint amb el seu seixantè aniversari.

https://docplayer.es/92861497-Els-trayter-de-la-garrotxa.html

Manuel Traité Figueras, nascut el 1908 i mort el 1996. Manuel Traité, fou un dels grans pintors de l’escola olotina i actualment té erigida una estàtua a la seva memòria, just al davant de l’entrada principal de l’església de Sant Esteve d’Olot

Coincidia amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, en el que sortosament tenen una minsa representació els brètols i els vàndals, que malmetien el pinzell de l’escultura.

No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.

Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.

EL CASINO D’ALPENS. EL LLUCANÈS. OSONA [ ENCARA]

Havíem esmorzat al Casino d’Alpens, on retratava entre altres indrets la sala de teatre.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/alpens.html

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç on hi ha força informació d’aquest edifici :
https://www.dalpens.com/2019/05/casino-alpens.html

Gràcies al propietari senyor Miquel Canals Carles ( Alpens, 1879 - 1950) (, aquesta població gaudirà d'un teatre.

Els plànols eren de l'arquitecte senyor Eusebi Bona i Puig (Begur, Baix Empordà, 1890 - Barcelona, 12 d'octubre de 1972), i l‘edifici s’aixecava amb la cooperació del mestre d'obres senyor Canudas, l'artista en guixos senyor Beoh, el pintor senyor Pons, la fusteria a càrrec del mestre senyor Serra, els aparells de la il·luminació a càrrec dels senyors Biosca i Botey, la lampisteria per la casa Flos i la instal·lació elèctrica per la casa LLuís Rensana, de Vich.

El teló de boca i decorat ha sortit dels tallers d'escenografia dels senyors Lluís i Roig; tots ells han posat en llurs treballs, cura."
Ens agradarà tenir noticia dels noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs de TOTS els artesans que intervenien a l’obra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2003/0218_037.pdf

També ens agradaria tenir noticia de l’autor de l’edifici de les antigues escoles

http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/08/alpens-osona-edificis-escolars.html

ESGLÉSIA DE SANT QUINTÍ. SANT ESTEVE D'EN BAS. LA VALL D'EN BAS. LA GARROTXA.GIRONA

Retratava al Pere Albert Carreño i al Juan Navazo Montero, davant l’esglesiola de Sant Quintí, situada al bell mig de la plana de la vall d'en Bas, prop del veïnat de Can Trona, en el camí que mana als Hostalets d'en Bas.

Patrimoni Gencat ens diu que l’edifici de l’església és d'una nau rectangular i absis carrat, cobert amb volta de canó, orientat a llevant.

La part original romànica de l'absis presenta dues obertures de doble esqueixada i un parament fet amb carreus perfectament tallats.

La nau va ser allargada pel costat de ponent i molt alterada en la reforma del segle XVIII i és coberta amb voltes de llunetes.

Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada

Fotografia del interior de Juan Navazo Montero

L'any 1980 es va fer l'última restauració que va permetre la recuperació de la part antiga romànica, fins aleshores destinada a sagristia.

Cal destacar el petit campanar d'espadanya d'un sol ull que s'alça sobre la portalada d'arc de mig punt coberta per una desafortunada teuladeta moderna.

La primera notícia és datada l'any 998 en una butlla expedida pel Papa Gregori V on es nomena com a depenent del monestir de Sant Genís de Besalú. Vora l'any 1000, Bernat Tallaferro, comte de Besalú, feia donació al monestir de Santa Maria de Besalú de l'alou i l'església de Sant quintí, que fou església parroquial i consta que tenia cementiri i fonts baptismals.

Durant els segles XVI, XVII i XVIII consta documentalment que la feligresia era formada tan sols pel Mercadal.

El 1766 el bisbe Tomàs de Lorenzana-Butrón i Irauregui (Lleó, 2 d'abril de 1727 – Girona, 12 de febrer de 1796), va suprimir la parròquia, Sant Quinti va passar a ser sufragània de Sant Esteve d’en Bas; l’aplec de Sant Quintí es celebra el quart diumenge de setembre, coincidint amb la Festa Major d’aquesta població.

 https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/10/goigs-sant-quinti-sant-esteve-den-bas.html

El dilluns 3.02.2020 veiem força gent amb màniga curta, i per descomptat ens sobraven anoracs i jerseis, els arbres aquí i allà en ensenyaven les seves flors. Està clar que els mal dits ‘sapiens’ hem destarotat l’equilibri de la natura, tant clar, almenys per a mi, com que no sabem que fer per arranjar-ho, si encara és pot fer. Amb tota justícia és pot dir que tots plegats en , armat la de sant Quintí, oi?.

Esperem que Sant Quintí, faci veure a tants i tants eixelebrats que la humanitat camina cap a l’abisme.

Que sant Quintí  elevi  a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les víctimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!  

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

Ens dol assabentar-vos que la justícia no ha iniciat – encara -  investigacions formals àmplies contra els polítics autonòmics responsables i/o membres de governs autònoms  per responsabilitat per omissió, negligència o corrupció en relació amb els incendis forestals de l’estiu de 2025.

  inFeliços els perseguidors  dels justos, de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL VINYET. SITGES . EL GARRAF

Retratava el 9.03.2018 al Josep Olivé Escarré davant el santuari del Vinyet que es troba documentat des de l'època medieval.

L'edifici actual és del segle XVIII, i s'hi conserven alguns vestigis d'etapes anteriors, com la inscripció de l'any 1552 a la porta lateral d'accés.

L'iniciï de les obres va fer-se l'any 1727 i el 2 d'agost del 1733 es va beneir el temple.

L'any 1886 es va fer una remodelació de la façana. Van afegir-s'hi les quatre columnes de la portada amb la cornisa.

El campanar es va reformar al 1872.

L'any 1886 es va construir la plaça que hi ha al costa de l'església. Aquest projecte de reforma urbanística va ser dirigit pel mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa i es va inaugurar el 5-8- 1887.

A l'esquerra de l'església hi ha el "porxo dels pobres" de construcció moderna que conté plafons de ceràmica amb poemes de diversos autors: Oració a la Verge del Vinyet, de Trinitat Catasús Catasús (Sitges, 4 de juny del 1887 – 29 de maig del 1940), Estrella de la mar de Rita Benaprès Mestre ( Sitges, 1877 + 1968 ) , La Verge del Vinyet de J. A. Ricard i Forment, A la Mare de Déu del Vinyet de David Jou Mirabent (Sitges, 1953 ) i Preludi al cambril de Salvador Soler Forment (Sitges, 20 de maig del 1894 – 15 d'octubre del 1982).

Es pot, doncs, llegir algun o tots aquests textos a la part de fora. El següent és un poema de Salvador Soler:

El Vinyet sota la pluja

Santa Mare de Déu, ves qui diria
que us festegem el dia cinc d'agost,
quan el Vinyet és una floralia
i bull el sol fins que és gairebé post,
perquè venim aquí plens de mullena
per uns camins que semblen rierals
i hem d'encertar l'íntima novena
amb llamps i trons que sonen com timbals,
mes res no pot al cor portar feresa
estant el vostre soli tan a prop:
vós que he volgut que no sigués malmesa
ni una vinya del pla, i han fet arrop
tots els raïms: sumolls i ulls de llebre,
carinyena, xarel·lo, macabeu...
vós que ens mireu sens moure la palpebra,
de fit a fit, i amorosiu la veu
per endolcir la quietud interna;
Verge dels ceps, dels ordis i dels blats:
ompliu a dolls l'anímica cisterna
i en pluges lleus torneu les tempestats.

L'edifici es troba actualment integrat en la zona urbanitzada del Vinyet. És una construcció de 3 naus, les laterals de menor altura i un absis semicircular molt sobresortint. La coberta és a dues vessants, de teula àrab. El campanar, aixecat a la dreta, és de base quadrada i té coberta de pavelló de rajola. La façana de composició simètrica, té porta d'accés centrada d'arc de mig punt, emmarcada per 4 columnes d'inspiració dòrica i entaulament amb fris decorat amb pintures de motius vegetals.

Hi ha esferes de coronament i una garlanda de raïms i una inscripció commemorativa. A la part central hi ha una obertura circular. Al coronament de la façana hi ha un timpà triangular i un petit arc triomfal amb la imatge de la Mare de Déu. El mur és arrebossat, imitant carreus.

L'interior de 4 trams i amb decoració pictòrica, presenta absis rectangular, voltes de creuria i cor als peus.

Fotos del interior Jordi Contijoch Boada

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/06/goigs-la-mare-de-deu-del-vinyet-sitges.html

CAN PONSIC. PATRIMONI HISTÒRIC MALMÉS DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS.

Anàvem fins a Sant Quirze del Vallès el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, volíem retratar la masia de Can Ponsic, abans de la seva desaparició.

Can Ponsic. Era una extensa finca situada a l'oest de Sant Quirze. Havia estat durant moltes generacions, propietat de la família Ponsich, els quals tenien la casa pairal a Sarrià. La troben anomenada per primera vegada al fogatge de 1637.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/2680/rec/34

A causa de la configuració del terreny, en els anys de pluja es formaven tolls d'aigua que feien bonics paratges en una terra que normalment es força seca. Durant l'incendi forestal de l'any 1994, es va cremar tot el bosc que gaire bé ocupava la totalitat de la finca.

Quan l'últim dels Ponsic, José María de de Ponsich y de Sarriera (1892 – 1982) va morir sense descendència directa, va deixar la finca als frares caputxins de Sarrià, els quals van construir la residència geriàtrica.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1978/08/19/pagina-28/32942880/pdf.html?search=jose%20maria%20ponsich

Don José María de de Ponsich y de Sarriera , Abogado; Caballero de –la Orden de Malta; de la Orden TercIaria de San Francisco y fundador (de la «Unión (de Amigos de los Enfermos —, entregó su alma al Señor el dia 13 de marzo de 1982 «El Patronato Ponsich pro Enfermos y Ancianos, y sus miembros don Francisco de Riba, don Antonio de Moragas y don Javier Arañó, ruegan su asistencia a la misa que se celebrara, para su eterno descanso, en la parroquia de San Vicente de Sarriá, a las 20 horas 15, y su posterior entierro en el cementerio de San Gervasio.

https://www.patronatoponsich.org/historiaes

En alguna ocasió em parlaven de de la ‘comtessa de Ponsic’ , com en altres ocasions el títol al que es feia referencia ‘comtessa’ no tenia relació amb la finca; María del Pilar Ponsich y Sarriera, VII marquesa de Moyá de la Torre ( 1868 + 1952) , era neta de Joaquín de Sarriera y Larrard (1834-1909), VIII conde de Solterra.

En els anys 1999-2000 els frares caputxins van signar un conveni amb l'Ajuntament, de manera que avui, els terrenys son propietat municipal i amb ús previst d'equipaments esportius.

Actualment, les fotografies son del dissabte 1 de febrer de 20202, el seu estat es molt precari.

En relació amb l’inventari fet l’any 1999 complementari al PGOU de 2000, n’han quedat excloses les masies que s’han integrat a l’espai urbà, i que són les que segueixen:

1. Can Barra.
2. Can Feliu.
3. Can Duran (El Mas).
4. Can Ponsich.
5. Can Llobet.
6. Can Pallàs.

http://poum.santquirzevalles.cat/wp-content/uploads/2019/03/i_POUM_SQdV_INI_Masies_Sign.pdf

http://www.favsq.org/historia/masies.html

http://territori.scot.cat/cat/notices/pla_urbanIstic_de_l_aiguamoll_de_can_ponsic_sant_quirze_del_vallEs_2006_1050.php

http://invarque.cultura.gencat.cat/FitxaGeneral?index=374&consulta=MSUxK2NhbiBjb3J0YWRhJTIrLTEl&codi=13142

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/04/in-memoriam-de-can-ponsich-sant.html

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/2680/rec/3

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/5407/rec/5

En matèria de destrucció del patrimoni històric , dissortadament el REINO DE ESPAÑA excel·leix en la seva pràctica.

Que ho fa que això NOMÉS succeeix en activitats negatives?.

El franquisme feia una excel·lent tasca destructiva, quines conseqüències  bàsicament pel pas del temps i la mala política del 'laissez-faire, laissez-passer'  dels “ demòcrates successors de la dictadura , costaran molt de revertir.

El Fons Estudi de la Masia Catalana,  a conseqüència de l’alçament armat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, no podia, no ja concloure, sinó senzillament consolidar els fonaments de la seva ambiciosa proposta, i ens deixava una tasca MOLT incomplerta. 

 https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

El món està en estat de  xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

PANTEÓ DE LA FAMILIA ARQUER-MORATO AL CEMENTIRI DE CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL.

En la visita que fèiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, al fossar municipal de Cardedeu retratava el panteó de la família Arquer-Morató de l'any 1927, obra atribuïda a l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), per encàrrec de Francesca Arquer, Vda. Diviu, veïna de Barcelona i estiuejant a la població vallesana.

És una construcció amb volum, feta en granit i amb un porxo amb un arc de mig punt suportat sobre dos columnes clàssiques i coronat amb una creu. L'obra fixà l'estil dels que es construïren posteriorment.

https://www.cabrejunqueras.cat/cementiri-de-cardedeu/

És del tot recomanable la lectura de l’excel•lent treball de l’arquitecte Lluis Cuspinera i Font , i de la restauradora Carme Clusellas i Pagès : http://www.raco.cat/index.php/Lauro/article/viewFile/48264/51284

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937) ens deixava la seva percepció de com ha de ser un cementiri; sentimentalment artístic, artísticament trist, constructivament seriós, sòbriament monumental, pictòricament romàntic. Decorativament místic. Simbòlicament religiós