Country, en fem un ball de plaça ?

Ens trobàvem el diumenge 27 de juliol a la plaça de l’ajuntament de Sentmenat. La convocatòria deia que començaria la ballada a les 19,00 hores.

Saludàvem gent de Castellar del Vallès, alguns de Sabadell i quasi tota la “força” country de la Vila.

Em feien a mans el 44 títols que – inicialment – pensen ballar el 6 de setembre en ocasió de la Festa Major, son els següents :

LLISTAT DE BALLS

01- ELECTRIC SLIDE
02- FLYNN'8
03- JACK'S COWBOY
04- UMBELIEVABLE
05- HOLD ON
06- I MIGHT
07- COASTIN'
08- BUFFALO ROAD
09- LINDI SHUFFLE
10- IRIS STEW
11- ON THE ROCKS
12- STROLL ALONG CHACHA
13- JAMAICAN RUN
14- EASY COME EASY GO
15- TUSH PUSH
16- KING OF THE ROAD
17- WALK J.
18- NORD SIDE CHACHA
19- SKIP
20-BEHIND THE CLOUDS
21- LA CUCARACHA
22- GOOD BLESSED TEXAS
23- CHATTAHOCHIE
24- COWBOY CHARLESTON
25- MY MARIA
26- COWGIRL TWIST
27- TAKE A BREATHER
28- DOWN ON THE CORNER
29- SLAPPIN' LEATHER
30- EAGLE TEXAS
31- PRECIOUS TIME
32- PITTER PATTER
33- RHUMBA & ROSES
34- PIZZIRICO
35- 1000 YEARS
36- ZATCHU
37- VERTICAL EXPRESSION
38- I'M GIVEN UP
39- FOOT BOOGIE
40- LINE DANCE CRAZY
41- HEARTS & FLOWERS
42- PEPU'S GARDEN
43- CELTIC KITTEN
44- CANNIBAL STOMP

En comenten però que s’atendran totes les peticions que facin els balladors, en aquella ocasió en l’espai de l’aparcament del costat de l’església parroquial de Sant Menna.

Sorgia la proposta que us plantejava en el títol ; fem una roda de ballades a les places Majors de Catalunya ?. Sortien algunes propostes interessants :
Vic, Balaguer, Santa Coloma de Queralt [ a la comarca de la Conca de Barberà ], Montserrat, la Plaça de Catalunya a Barcelona, Calaf [ a la Segarra ], Vallbona de les Monges [ al Urgell]; vosaltres amics lectors en podeu anar afegint fins a completar tota Catalunya.

Això suposa certament un esforç d’organització, però avui el Country, te ja una implantació per arreu que comença a demanar a crits una certa estructura. Qui ho fara ara? On és farà?. Quan és farà ?. Jo com vosaltres tinc moltes preguntes, alguna proposta però cap solució.

El repte l’obríem justament el diumenge 27 de juliol a la plaça de l’ajuntament de Sentmenat.

Que la força amics “grangers” us acompanyi !!!!

© Antonio Mora Vergés

Calders, caminant pel Camí Ral.

El Joan Escoda i Prats, ens feia de sherpa pels límits, entre Calders i Artés; anàvem : el Jordi Griera i Cors, el Tomás Irigary López i l’Antonio Mora Vergés; el pla era visitar la masia de *TORRE-CABOTA* , la seva *ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE FÀTIMA* i fins teníem l’esperança de trobar la *FONT DE LA TERMA* *TORRE-CABOTA*, segons ens expliquen és avui una casa de turisme rural; no trobem a ningú quan arribem, i recollim algunes imatges de la masia; el Jordi Griera i Cors, amb una excel·lent vista fins en llocs foscos, ens comenta que no hi ha cap imatge dins l’ermita – ho corroboro amb la meva tècnica de la fotografia amb flash , en la que efectivament s’adverteix l’absència d’imatges damunt l’altar - ; altrament l’advocació de la Mare de Déu de Fàtima, sorgeix l’any 1.917, quan segons la tradició s’apareix als infants Lucia Dos Santos, i als seus cosins Francisco i Jacinta, prop d’un lloc anomenat Cova d’Iria, i advertim en el frontal del portal una data que ens confirma que l’ermita fou construïda a darreries del segle XVII. Amic lector ; sabries dir-nos quina era l’advocació originaria d’aquesta petita capella rural ?.l’ermita estava dedicada a la mare de deu de Loreto

http://www.torrecabota.cat/ermita/

Fotografia del Jaume Gregiri

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

Ens dediquem a la recerca de l’anomenada *FONT DE LA TERMA* , que segons el nostre sherpa, no és una surgència, sinó una corrent d’aigua que circula per l’interior de la terra, i que per algun lloc d’aquesta contrada esdevé visible. Desistim justament quan les nostres reserves d’aigua, comencem a donar senyals d’esgotament. Ens espera a la casa anomenada d’El Forn de Calc, el Joan Vendrell, que ens explicarà de forma amatent l’ambiciós projecte que tenen endegat : http://www.cacis.cat/

Hi ha en relació a l’indret algunes dades que us convindrà conèixer : Es un conjunt de 3 forns de calç amb dependències annexes. La part original són els 2 forns paral·lels. Tenen un diàmetre de 3 m i una alçada de 5 m. Foradats al subsòl i amb revestiment interior de pedra. Cada forn consta d'una boca inferior que servia per treure les cendres i per entrada d'aire i al damunt una obertura més gran per on es carregava la llenya i s'hi posaven feixos de llenya. Aquestes donen a una avantcambra coberta per sengles voltes. Al damunt hi ha una estructura moderna amb vigues i totxo. A la part de ponent s'hi construí un forn més modern, amb la boca coberta amb volta de maó. A la vora hi ha un pou d'aigua. Estat conservació: regular Segle: XIX-XX Emplaçament: 100 m aproximadament abans d'arribar a la casa del Forn. Longitud: 1º 56' 43'' Latitud: 41º 46' 49'' UTM: Alçada: 370 m Accés: fàcil Protecció: física. Tanca de protecció

 Aquest indret ja té una tradició de forns des del segle X (cal tenir presents els forns de calç del camí de les Tàpies).

 Els forns aquí inventariats van ser construïts pels propietaris de la casa a mitjan segle XIX.

 Els van explotar els mateixos propietaris fins els anys 1.950 Després de la victòria dels sediciosos feixistes en l'alçament militar contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República -  en la mal dita guerra civil -   l'explotació s'intensificà, fins a desapareix amb la generalització de l’ús del ciment i el formigó armat en les tasques de construcció. 

 La pedra calcària necessària s'extreia de la pedrera que hi ha enfront de la casa. 

 Ens recomana el Joan Vendrell resseguir el llit de la riera fins arribar al Salt de les Tàpies. Joan, avui teníem altres tasques a fer, però atendrem la teva recomanació en algun moment del futur, quan les condicions climatològiques ho facin més aconsellable. 

 Quan als projectes tècnics, i artístics, desitgem de tot cor que tinguin el necessari recolzament, tant per part de les administracions, com dels col·lectiu d’artistes i del públic en general. Ens agradarà passejar per aquesta finca quan siguin realitats les primeres manifestacions del land-art. 

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica.

Amén !!! 

AL QUE PREGA SENSE DEFALLIR, DÉU LI FA GRÀCIA 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

L’Escoda proposa, i Deu .....

Rebia un e.mail en que amb el seu habitual rigor, el Camarleng de Mura, Senyor de les Terres Altes, i Conqueridor Distingit de la Cova Regal em feia saber el seu pla pel dissabte darrer d’aquest juliol de l’any del Senyor de dos mil vuit :

Sortida d'Artés per dirigir-nos a la masia *CAN VILA*, seguirem el camí per si és possible visitar les excavacions de *MATACANS*. Segons m'han informat no sempre estan visibles, ja que si en aquest moment, no hi fan prospeccions, ho tornen a tapar.
Seguirem fent camí fins a *LA TORRE DEL TURÓ DEL PLA DE CAN VILA* que és un
jaciment d'estil medieval.

Ens trobàvem l’Antonio Mora Vergés i el Tomás Irigaray i López amb el Joan Escoda i Prats a Talamanca a les 8,30, i continuàvem amb el seu vehicle fins a Torroella de Baix, on recolliríem puntualment a les 9,00 al Jordi Griera i Cors. Iniciàvem la ruta creuant el Pont de Cabrianes, de quin inexplicable estat d’incúria i abandó en voldria saber la causa; ben aviat a l’esquerra en el sentit de la marxa, veiem un cartell *CAN VILA*, la casa, amb trets clars d’haver-se reformat per raons de seguretat, contempla des de dalt d’un turó l’amplia vall que limita amb la riera Gavarresa; sembla que actualment dona servei com restaurant i/o lloc per a celebracions.

Localitzàvem amb l’ajuda del G.P.S del Joan, un camp de blat, que des d’una posició meridional i ponentina, identifiquem com el Jaciment de Matacans; no hi ha llevat de les magnifiques vistes, res de ressenyable; hi ha dades en relació al lloc que situen el seu moment fundacional vers els segles III o II aC. L’establiment seria del tipus vil•la i sembla que no hauria de ser pas massa petita. En la meva recerca particular faig una gran troballa; l’església del Pont de Cabrianes podem incorporar-la a l’eremitori de Montserrat, quina silueta inconfusible ens amaga la boirina anunciadora d’un dia d’intensa xardor.

Continuàvem fins localitzar – també amb l’ajuda del G.P.S. - *LA TORRE DEL TURÓ DEL PLA DE CAN VILA* ; el lloc orfe de tota cura, amaga el que sembla, no tant un punt d’observació i/o defensa, com podria deduir-se pel nom, com d‘oració i pregaria; possiblement - també - pels habitants de la molt propera *MATACANS*. Aquesta hipòtesi ens faria anticipar notablement la presència humana en aquest indret.

Esmorzarem sota un sol de justícia, contemplant els cèrcols de pedra, que podrien haver sostingut en el seu punt més alt, una Taula semblant a la que podeu veure a Vallgorgina al Vallès Oriental.

En la tornada ens aturarem per retratar La Vila, tenint com a fons Artés.

Per les vinyes que ens envolten els tractors feinegen; ensulfaten en previsió del terrible mildiu de la vinya, quines manifestacions possiblement heu vist en alguna ocasió : les fulles malaltes presenten unes taques groguenques que consumeixen la fulla fins que cau. En els grans de raïm joves apareix una pelussa de color vermell grisenc, que és converteix en vermell terrós a mesura que avança la malaltia.

Avui tocava interpretar més que veure.

Amb tot, si en teniu ocasió no deixeu de visitar Artés, i d’assaborir els seus vins i caves de fama alhora que llegendària, totalment merescuda.

© Antonio Mora Vergés

La resiliència [ Un mot poc conegut ]

L'escola de l'adversitat
Hi ha persones que, tot i néixer i viure en situacions adverses, es desenvolupen psicològicament sanes, i fins i tot en surten reforçades. És el que es coneix com resiliència
La psicologia i l'enginyeria de materials, encara que puga semblar estrany, tenen una cosa en comú: el terme resiliència. Aquesta paraula fa referència al fenomen pel qual els cossos retornen a la forma inicial després d'haver sigut sotmesos a una pressió que els deforma. El concepte s'ha aplicat a la psicologia per descobrir per què xiquets i xiquetes que viuen en la misèria, o persones que experimenten situacions límits, són capaços no només de superar les dificultats, sinó fins i tot de sortir-ne enfortides. Aconsegueixen resistir, sobreviure i accedir a una vida productiva per a ells i per a la seua societat.
La resiliència és una capacitat que es manifesta:
Enfront de la destrucció, mostrant una gran facultat de protegir la pròpia integritat sota pressió.
Enfront de l'adversitat, establint una actitud vital positiva tot i les circumstàncies difícils.
Trets que potencien la resiliència de les persones.
La vida diària està subjecta a esdeveniments durs: la mort d'un ésser estimat, una malaltia complicada, experiències laborals difícils, problemes seriosos de relació de parella, la soledat, l'aïllament social, la competitivitat per ocupar un lloc, l'atur, els problemes econòmics... Davant aquestes situacions les persones reaccionen de manera diferent segons el seu grau de vulnerabilitat, o dit d'una manera més actual: segons el seu grau de resiliència.
Hi ha trets que potencien aquesta habilitat.
La introspecció: Faculta la persona a entrar dins d'ella mateixa, a observar-se, a reflexionar i fer-se preguntes. Ajuda a preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta honesta.
La independència: Ajuda a establir límits entre un mateix i els ambients adversos. Potencia l'establiment d'una distància emocional i física davant determinades situacions, sense arribar a aïllar-se.
La iniciativa: Capacita per a afrontar els problemes i exercir control sobre ells.
L'humor: Condueix a trobar el costat còmic en les situacions adverses.
La creativitat: Porta a crear ordre i bellesa a partir del caos i el desordre. En la infància s'expressa en la creació i els jocs que són les vies per a disfressar la soledat, la por, la ràbia i la desesperança.
La moralitat: Invita a desitjar una vida personal satisfactòria, àmplia i amb riquesa interior. Inclou la consciència moral, el compromís amb valors i la separació entre el que és bo i el que és pitjor.
L'habilitat per a establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones. Capacita a lliurar-se als altres i a acceptar-los en la pròpia vida.
Factors que afavoreixen la resiliència
Afecció parental. Els estudis efectuats destaquen que una relació càlida, nutritiva i de suport, per bé que no té per què ser omnipresent, amb almenys un dels pares, protegeix o mitiga els efectes nocius de viure en un medi advers. És a dir, fa falta una relació emocional estable amb almenys un dels pares, o bé amb alguna altra persona significativa.
Desenvolupament d'interessos i vincles afectius externs. Les persones significatives fora de la família afavoreixen la manifestació de comportaments resilients quan, per exemple, en la mateixa família es viuen circumstàncies adverses. Es tracta que hi haja algun tipus de suport social des de fora del grup familiar.
Clima educacional sincer i capaç d'establir límits clars en la conducta.
Models socials que motiven poder enfrontar-se de manera constructiva a les adversitats.
Viure experiències d'autoeficàcia, autoconfiança i comptar amb una autoimatge positiva.
Tenir possibilitat de respondre de manera activa a situacions o factors estressants.
Assignar significats subjectius i positius a l'estrès, descrivint les crisis com l'oportunitat d'oferir resposta a les circumstàncies adverses.
A qualsevol edat es pot canviar
Les habilitats i els factors que potencia la resiliència es mostren d'una manera desigual en els diversos tipus de personalitats, però es pot treballar per a aconseguir potenciar els trets que condueixen a gaudir d'aquesta capacitat de superar-se. La dificultat principal a què ens enfrontem quan busquem aquesta millora és la convicció que no es pot canviar. Ens escudem en afirmacions com "és que jo sóc així", "cada u és com és", "als meus anys jo ja no puc canviar". Aquest és el gran error. Més o menys, a qualsevol edat es pot canviar si un s'ho proposa.
Mai no és tard per fer el corresponent canvi de les actituds pròpies, entrenant-se en tècniques de modificació del pensament, aprenent a interpretar els esdeveniments d'una altra manera, recuperant la capacitat de reflexionar sobre si mateix, treballant-se la valoració de la pròpia personalitat, adquirint habilitats socials com l'assertivitat, aprenent a parlar positivament... Per aconseguir tot això es pot comptar amb professionals de la psicologia, als quals cal acudir no sols quan es pateixen crisis emocionals o psicopatologies, sinó quan algú vol entrenar-se per viure adequadament cada esdeveniment vital.
La resiliència, la capacitat per resistir i no enfonsar-se, per sortir airosament dels problemes, si és possible amb més força encara, també s'aprèn.
L'aprenentatge és possible
La resiliència, la podem afavorir en nosaltres mateixos i, en especial, en l'educació de les persones sobre les quals tenim influència, sobretot si són xiquets o xiquetes. És cert que hi ha condicions personals que tenen molt a veure amb els factors hereditaris, però no hi ha cap dubte que la personalitat s'educa. Els fills no s'improvisen. És un error dir "aquest xiquet ha sortit al seu pare en el geni" o "aquesta xiqueta té el caràcter de la seua àvia", a qui no va conèixer. Els xiquets i xiquetes que viuen en condicions de marginalitat i gaudeixen de les característiques que els fan rics en resiliència no l'han heretada genèticament. La vida, les circumstàncies, l'entorn els hi ha educat.
Per això, és important afirmar que és possible educar-se i educar en la resiliència. És possible canviar actituds en si mateix i en altres persones.

I, el Govern que feia ?

Rellegia de la pàgina http://www.relatsencatala.com/ un article “Les rates anuncien el naufragi” Un relat de Antonio Mora Vergés (02-11-2006)

I, em preguntava una vegada més; ¿ que feia el govern d’aleshores ?. ¿ Com no se’n van adonar tots els cap-grossos de la que se’ns venia al damunt ?

Em limito – com la major part dels ciutadans - , a sortejar de la millor manera possible, la ineptitud, la corrupció, la prepotència, i totes les virtuts que us estalvio, tant dels nostres polítics “professionals” , com d’alguns dels cossos d’élite amb sous i retribucions multimilionàries, que segons sembla estaven badant. ¿ O potser seguien instruccions de mirar cap un altres costat ?

No calen gaires modificacions en el text de l’article que deia :

Aquesta “Les rates anuncien el naufragi” es una expressió típica, atribuïda al món mariner del que manifesto tenir un total desconeixement; i la porto aquí per il·lustrar no l’ensorrament d’un vaixell, sinó per entendre com la venda de Colonial per part de la Caixa de Pensions, de Landscope pel Banc Sabadell –Atlàntic , i la sortida del sector immobiliari d’altres firmes d’importància i pes en el sector financer , descompten ja l’ensorrament del boom de la construcció, el final dels enriquiments sobtats i l’especulació desbordada.

Està clar, que pesa també en aquesta decisió de desprendre’s de les empreses immobiliàries, per part de bancs i caixes, el desig de desvincular-se del pòsit de corrupció i vilesa, que s’ha anat vinculant progressivament al sector. La Caixa de Pensions i el Banc Sabadell- Atlàntic, aquest segon en menor mesura per la seva pròpia dimensió, necessiten mantenir una imatge “neta” per continuar essent líders en el món financer, i des de l’afer Marbella, qualsevol relació amb el món de la construcció està sota la sospita de frau, especulació i enriquiment accelerat. Val a dir també, que hores d’ara, aquestes i d’altres empreses, ja han obtingut guanys astronòmics, i altrament el creixent nombre de mil euristes, treballadors que reben com a màxim mil euros de salari mensual, arriba ja quasi al 70% del total de la força de treball. En paraules senzilles, per més que s’esforcin en esprémer, ja quasi no queda suc a la taronja.

En general les grans fortunes en el nostre país, no han estat quasi mai vinculades al treball, i/o al desenvolupament industrial, des dels indianos que tornaven enriquits de les amèriques en pocs anys, desprès de traficar amb esclaus, d’espoliar als indígenes, de robar l’esforç de pobles i nacions senceres, fins als “inversors” d’avui, que compren uns terrenys agrícoles i/o naturals, que “miraculosament” son requalificats com sòl residencial , per Ajuntaments , Diputacions, o Governs, sempre, sempre, òbviament per necessitats de la Pàtria. En aquest país nostre, els pocavergonyes, els lladres, i la delinqüència de coll blanc, sempre s’acaben tapant amb alguna bandera.

La qüestió però , és esbrinar que succeirà en els propers mesos i anys, ja sabem que els més llestos han salvat els mobles, que passarà amb la resta ? . Venen temps durs i violents, els excessos d’alguns els haurem de pagar entre tots, i certament el descontentament social, com a França, com Alemanya, com a Anglaterra, com a ... es manifestarà de forma cada cop més violenta, i possiblement com sempre, pagaran els justos pels pecadors.

Seguint l’exemple de les “rates sabies” , comenceu a saltar del vaixell del consum desmesurat, ajusteu el pressupost a les vostres obligacions econòmiques, cancel·leu tots els deutes que us permetin els vostres estalvis, feu-vos el ferm propòsit de viure amb menys del que guanyeu , i comenceu a practicar la moderació que caldrà considerar per un llarg període de temps una regla de vida.

Ah !, i no desespereu, ja sabeu que no hi ha mal que cent anys duri, ni per descomptat cos humà que ho aguanti.

Doncs això, paciència i moderació.

Amb tot, em costa d’engolir que únicament jo advertís que ens apropàvem perillosament al precipici.

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria del Castell

Un impuls em feia girar a la dreta en la sortida de Sant Miquel Sesperxes, enlloc de fer-ho a l’esquerra, i desprès d’un breu trajecte, ascendíem el camí recentment arranjat que ens portaria passant pel costat de la font, a la petita plaça del cementiri i l’església de Sant Martí de Centelles. Coneixia el lloc . D’aquí surt el camí que s’ enfila per la muntanya i que en una breu però forta ascensió et situa a les runes de l’antic Castell de Sant Martí de Centelles. L’havíem fet en ocasió d’una excursió de Castell a Castell; de Sant Martí a la Popa.

L’església era closa, - com acostumen a trobar-se dissortadament per arreu – sortosament aquest dissabte 19 de juliol de 2.008, tenia les portes obertes, i érem convidats a contemplar-ne l’interior. Em sobtava la imatge romànica de Santa Maria del Castell , situada ara dins el recinte comú del temple per decisió de la comunitat. Històricament la imatge presidia la Capella Privativa dels Comtes de Centelles, que comprenia tot el costat dret de l’edifici, i on s’accedia actualment des de l’interior de l’església.

Em confesso marià, i la contemplació d’aquella imatge – una còpia fidel de l’original que podeu contemplar al Museu Diocesà de Vic – m’havia colpit de forma intensa.

Al vespre mentre escoltava els sons cèltics que el grup Dealan generava al nou espai de la Plaça Major de Castellar del Vallès, el meu cervell tornava a Sant Martí de Centelles, i a la imatge d’infinita tendresa de Santa Maria del Castell; se’m acudien alguns mots que al llarg de la nit, durant el son anirien definint-se, fins ser recollits com primera feina del diumenge 20 de juliol;

A la teva consideració amic lector els presento :

Maria de les herbes aromàtiques
Ensenyeu-nos la veritable generositat

Maria del fonoll i de la farigola
Ensenyeu-nos l’alegria de compartir

Maria de l ‘espígol i del romaní
Ensenyeu-nos el goig de la donació gratuïta

Maria de la sàlvia i de la camamilla
Ensenyeu-nos a practicar l’amor

Maria dels conreus i dels boscos
Ensenyeu-nos a viure amb senzillesa

Maria del roure i de l’alzina
Ensenyeu-nos a acceptar als altres

Maria del dies clars i assolellats
Ensenyeu-nos a gaudir de l’existència

Maria del fred i de les boires
Guariu-nos sempre de tot mal

Maria de les terres solitàries i les cases oblidades
Feu-nos recordar sempre que Déu va crear els pobles

Maria dels pagesos i les feines manuals
Feu-nos destres en el servei a la pàtria

Maria del Castell, Senyora de Centelles
Feu-nos forts en la defensa d’aquest país menut

Reina de la Garga, Guardessa del Congost
Vetlleu en tot moment pels vostres fills

Sobirana dels Cingles, protectora de les terres altes
Permeteu-nos estimar Catalunya fins al darrer alè

© Antonio Mora Vergés

El fi de la balança

Escrivia l’any 2005, quan semblava que amb el nou Estatut d’Autonomia, ho solucionaríem tot, un article que intitulava: Vae Victis !, Ai dels vençuts ! , aquesta frase que s’atribueix a un general romà, quan alhora de satisfer un rescat consistent en una determinada quantitat d‘or, rep la protesta d’un dels vençuts , en comprovar que posa el peu damunt de la balança per tal d’augmentar el preu acordat; la podem considerar molt anterior i molt actual alhora, quan som vençuts estem literalment a les mans dels nostres vencedors, sigui això en el terreny militar, o en el polític, o en el laboral, o ....

En el cas de Catalunya, quan li son arrabassats els seus drets històrics, quan comença la ocupació [ que no ha acabat encara ] , els guanyadors fan una mortaldat del tot innecessària, però molt en la línia primària que caracteritza la cultura espanyola, l’escarment, com a eina de prevenció de problemes en el present i àdhuc en el futur !.

El caràcter espanyol – ho hem escrit en moltes ocasions – lluny de cercar l’eficàcia germànica, és a dir, d’organitzar la destrucció de l’enemic d’una forma tècnica, funciona amb aquestes explosions de violència, seguides de períodes d’una certa tranquil·litat – per les víctimes – que de forma cíclica , és veuen truncats per nous episodis de violència.

Amb tot, les víctimes, - en aquest cas el catalans - coneixedors del tarannà dels nostres botxins, anem estirant i estirant la corda, fins que aconseguim un cert grau diguem-ne de confort, perquè si fent esment del concepte autonomia, perilla que acabem a la Model oi ? . Habitualment això provoca una reacció d’hostilitat, un nou esclat de violència, i de nou, amb paciència, generació a generació, amb consciència d’esglaó de la història, els vençuts – una vegada més – comencen a estirar la corda, amb l’esperança - inútil – que en aquesta ocasió el botxí respectarà el tracte, i no posarà el peu damunt de la balança !

Aquestes disquisicions es feien aleshores – any 2.005 – en relació a la proposta – una més –que ara com Estatut d’Autonomia presentàvem als botxins perquè ens permetessin assumir un nivell de confort similar – que no igual – al que gaudeixen des de fa anys i anys, altres parts de l’anomenat Estat Espanyol, reivindico aquí i ara, que llocs com, Castellà la Vella, fa segles que malgrat la seva teòrica pertinença al bàndol dels botxins, ens acompanyen, i àdhuc pateixen major crueltat i abandó, que nosaltres mateixos.

No veig motiu – dissortadament – per modificar ni una coma, està clar que ja tenim Estatut, com encara està més clar, que el plantejament a fer-los és ara molt senzill :

¿ Quin import hem de satisfer ara, per cada persona ?.
¿ Quan per un menut, un jove, un adult, un avi ?.
¿ Faran tarifes diferents en atenció als nivells de renda ?

De ben segur, que – aquesta vegada també - amb l’ajuda d’uns i altres [ hi ha molts botxins entre nosaltres ], és veurà reduït el sostre de les nostres aspiracions, però com hem fet sempre, de nou, amb paciència, generació a generació, amb consciència d’esglaó de la història, els vençuts – una vegada més – comencen a estirar la corda, amb l’esperança - inútil – que en aquesta ocasió el botxí respectarà el tracte, i no posarà el peu damunt de la balança !

La consigna catalana per excel·lència és, “paciència i treballar”.

Que no ens manquin mai ni l’una ni l’altra !

(c) Antonio Mora Vergés