LA BALMA DE L’ESPLUGA A SANT QUIRZE DE SAFAJA

Aprofitàvem el temporal d’aigua dels darrers dies per arribar-nos el Tomàs Irigary i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, fins a Sant Quirze de Safaja.

Teníem la certesa de poder veure i sentir – com en poques ocasions en els darrers anys - , la caiguda de l’aigua des d’una alçaria propera als 10 metres fins al fons del barranc, i fer-ho alhora des de sota aquesta magnifica bauma, que la nostra espècie ha vingut fent servir d’ençà que existim.

El nostre estimat company Joan Escoda i Prats, documenta perfectament aquest indret en el seu blog http://percaminsdelbages.blogspot.com/ que us recomanem també per les seves excepcionals imatges :

La balma de l'Espluga de Sant Quirze Safaja 585 mts. N 41º 43.854 E 2º 09.629 presenta tres fases ;la primera és de caràcter epipaleolític; la segona fase està caracteritzada per una indústria lítica de raspadors, perforadors i geomètrics, encara sense ceràmica; la tercera fase s’inicia amb geomètrics, escassa ceràmica llisa, seguida per ceràmica cardial i tipus Montboló.

Els testimonis més antics han aparegut en les excavacions fetes l'any 1.960, on a cinc metres de profunditat es trobà únicament material lític.

Durant el Neolític Mitja, els assentaments es construïen a l’aire lliure de manera majoritària, tant als meandres dels rius com a les planes. En el Neolític Final es van tornar a emprar les coves, per la qual cosa van tornar a existir els dos tipus d’hàbitat de manera alternativa segons els llocs geogràfics que s’ocupaven.

Un exemple d’hàbitat en cova o abric propi del Neolític Antic, el tenim en aquesta balma. Es tracta d’un abric de roca calcària, en forma d’arc de cercle d’uns cent metres de longitud, per quinze metres de profunditat, que es va utilitzar com a habitatge, durant algunes etapes prehistòriques.

El Tomàs Irigaray i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, recollíem imatges d’aquest doll d’aigua, que alimentarà també durant uns quants dies, els salta de Sant Miquel del Fai.

Entravem a la Fonda Safaja, no tant per trobar aixopluc, sinó per recuperar forces , i també ; perquè no ?. Per celebrar adequadament la consecució del nostre modest objectiu d’aquest mati : recollir imatges d’un salt d’aigua.

© Antonio Mora Vergés

MUNICIPI DE PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS

Queia aigua com si certament estesi’m assistint a l’assaig general del fi del món.

El Tomàs Irigaray i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, encomanant-se a Santa Maria i a Santa Magdalena, en les seves advocacions antigues en aquesta Vila, decidien recollir les imatges que a 2 de novembre de 2.008 resten encara del que foren en altre temps dos municipis; Palau Solità i Sant Genis de Plegamans, conegut avui com Palau de Plegamans.

Trobem una inscripció a l’església romànica de Santa Maria, en la que s’escriu Salatà, enlloc de Solità, això atès :

A) Hi ha constància a la veïna vila de Caldes de Montbui, d’un fort poder en el període àrab [ en algun lloc parlen del Rei Moro de Caldes ].
B) L’actual campanar de Santa Maria, és possiblement molt anterior a l’església, de la que altrament manté encara un accés diferenciat.
C) Quan a l’origen del mot Salatà, Salatàm, hi ha un gran nombre de teories. En la meva opinió és clarament d’origen àrab, i faria justament referència al seu Deu. La conversió directa d’antics llocs d’oració àrabs en llocs de culte cristians va ser – més enllà de la mesquita de Cordovà - un fet mol comú

L’església estava tancada –com dissortadament acostuma a succeir per arreu – i no ens ha estat possible recollir imatges del seu interior.

Perdrem una bona part del mati, en la recerca de les restes de Santa Magdalena, avui literalment “fagocitada” per alguns edificis particulars. Ens havien dit que s’està gestionat la seva restauració, i nosaltres – que som de molt bona fe - ens ho havíem cregut. Consta que hi hagué una fàbrica de moneda que era dels templers. Actualment les seves runes semblem haver vestit confortablement les noves parets d’algunes cases properes.

Tancarem la nostra jornada, dalt del castell de Plegamans. Com en el cas de Sentmenat hauríem de parlar més d’una casa fortificada que d’un castell.

Sembla que la riera de Caldes – que baixa avui curulla d’aigua - dividia els antics termes; baixant en direcció al mar a la dreta Palau Solità o Salatà, i a l’esquerra Sant Genis de Plegamans. En ambdós casos, la torre campanar, i l’estructura fortificada de la casa del senyor feudal, palesen clarament – per a qui ho vulgui veure – que foren construïdes amb finalitats militars de caire defensiu.

Busquem l’aixopluc del nostre vehicle.

Us recomanem fer un tomb per aquestes contrades.

© Antonio Mora Vergés

SANT CLIMENT DEL FLEQUER. SANT FELIU DE CODINES. EL VALLÈS SOBIRÀ/ VALLÈS ORIENTAL.

Pensem el Tomàs Irigary i Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, que l’advocació d’aquesta ermita, es Sant Climent I, papa i màrtir; aquesta hipòtesi entenem la corrobora i/o reforça l’aplec que el Centre Excursionista Sant Feliu hi celebra cada any, al mes de novembre.

Alguna dada de la vida d’aquest sant : se’l considera deixeble directe dels apòstols. Fou el tercer successor de sant Pere en la seu romana, Tot i que consta com a màrtir, no hi ha testimoni del seu martiri. Va escriure una carta als cristians de Corint, que és el primer document papal que tenim. Són seves les paraules: “Per Jesucrist se’ns han obert els ulls del nostre cor”.

Els marquesos de Dou, propietaris l’ any 1776 del Mas del Flequer feren reedificar la capella de Sant Climent , que estava i està avui encara en terres del Mas. La trobem situada a la punta d’una serra, i ens expliquen que s’aixecà l’edifici actual al costat d’una anterior capella, de la que hom presumeix antiga construcció, però que trobem documentada únicament des del segle XV.

Avui la capella es coneix com Sant Climent del Flequer.

https://bd.centrelectura.cat/items/show/17752

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/29435

Decidíem arribar-nos-hi, tot i la intensa pluja que en alguns indrets de Catalunya, ha fet els darrer dies destrosses i danys d’importància.

Deixàvem el vehicle prop de la carretera que uneix Sant Feliu de Codines, i Sant Martí de Centelles, i ben calçats, amb paraigües i roba adequada fèiem sota una espessa cortina d’aigua el quilòmetre escàs que separa aquesta ermita de la carretera, la sessió de fotografies en la que tindríem també boira, es mereix quasi un relat apart.

Tornàvem amb els baixos del pantalons xops; el nostre cor bategava amb renovades forces; ens sentíem contents d’incorporar també aquesta imatge, a la galeria fotogràfica que el nostre company Feliu Añaños i Masllovet, dirigeix i gestiona des de la pagina http://www.moianes.net/galeria .

L’ermita està en terme de Sant Feliu de Codines, però històricament devia tenir major vinculació amb la casa de Safaja; atesa tant la proximitat com la facilitat d’accés. Quan es varen fer els actuals termes municipals, els qui remenaven les cireres, no eren ni millors ni pitjors que els que les remenen avui. I ni d’aquells ni d’aquests se’n pot presumir la intel·ligència, i la honestedat; ben al contrari oi amics lectors ?

Tenim el costum de sortir malgrat les condicions climatològiques; potser haurem de millorar una mica el nostre equip, oi ?

La sensació de fred desapareixia gràcies a la reparadora dutxa amb aigua calenta; la satisfacció per la sortida està per sempre més amb nosaltres.

Aquesta és una sortida senzilla que recomanen a tothom.

Que Sant Climent,  i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

El tribunal de Justícia de la Unió Europea, identifica als catalans com 'grup objectivament identificable'

https://elmon.cat/politica/tribunals/concepte-minoria-nacional-sentencia-tjue-601654/

El duo de “la calç viva”,  parla de “ minories en extinció “

https://www.elnacional.cat/es/politica/gonzalez-guerra-contra-amnistia-independentistas-chantaje-minorias-extincion_1096992_102.html

Com cantava la Trinca :

https://www.youtube.com/watch?v=Fnlj0Hmj-g0m cantava la Trinca, tranquil, Jordi tranquil  

https://www.youtube.com/watch?v=wQK6HDOoB4k

“a qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia”,

QUATRE DE GUIMERÀ. De www.guimera.info

Ens trobàvem puntualment el diumenge 26 d’octubre de 2.008 a les 9,00 al Restaurant Ca La Roser, al quilòmetre 2,600 de la carretera N-150, en el terme de Montcada i Reixac; el Pasqual, el Josep, el Tomás i l’Antonio ; l’objectiu de la nostra trobada era formatiu i la seva finalitat concreta la gestió dels blogs.info , concretament :

ESPAI DE NARRATIVA
UN NADAL DE CONTE
CONÈIXER CATALUNYA

Les coses però una rera l’altra, i el primer en aquest cas, era donar compte d’un bon esmorzar de forquilla; ous ferrats per a tots, acompanyats però en cada cas de : botifarra, cansalada i sobrassada, per beure un vi negre del país i cafès. De cafè la llarg del mati en prendríem en més ocasions.

Adoptàvem algunes mesures pràctiques : títols sempre en majúscula, tipus de lletra arial 12; i pel que fa al Josep, Tomás i Antonio, apreníem nous procediments per gestionar les tasques d’edició, o resolíem dubtes d’operatòria bàsica.

Assolíem aquest compromís en la darrera reunió de http://www.guimera.info/, duta a terme el dissabte 11.10.2008 a Guimerà , Comarca d’Urgell, Província de Lleida.

Tenim obert el període de publicació de les històries nadalenques, “Un Nadal de Conte” , en les properes setmanes, podrem oferir-vos la totalitat dels relats publicats. Periòdicament us en recomanarem la lectura d’alguns.

“ Espai de Narrativa” també recuperarà en la seva totalitat les històries publicades des de l’inici.

Un i altre els canalitzem mitjançant l’email tribuna@guimera.info

Mitjançant el buscador podreu fer recerca quan als autors, afegint-hi en el cas de la tribuna la recerca per temes i/o qüestions.

Ens agradarà rebre les impressions dels autors i lectors que fan possiblement des de fa molts anys, la continuïtat de http://www.guimera.info/

Per endavant, i en nom d’aquests quatre esmentats, i tota la resta de socis i col·laboradors, aprofitem per agrair-vos la confiança i estimació que ens demostreu.

© Tribuna@guimera.info

Sant Medir

Segons la llegenda; Sant Medir (o Sant Emeteri) , era un pagès català que vivia cap a l'any 303 a la vall de Gausac (avui anomenada Vall de Sant Medir) a la serra de Collserola en el terme de Sant Cugat del Vallès.

Durant el domini romà de Sever, bisbe de Barcelona.

Perseguit pels romans, va fugir per l'antic camí de Barcino (Barcelona) cap a Castrum Octavianum (Sant Cugat). A la vall de Gausac es trobà a Medir plantant faves als seus camps prop del camí. Li explicà el motiu de la seva fugida, i decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si els seus perseguidors li preguntaven per ell, els respongui amb la veritat. Poc després, els romans en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat; “vaig parlar amb el Bisbe Sever mentre plantava les faves“ . Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produint així un miracle.

Està clar que entre els romans, hi havia algun fill de pagès, i que la floració de les faves, els va confirmar que també Medir practicava la fe cristiana. Els romans portaren pres a Medir i Sever, que també havien capturat, i els van martiritzar tots dos.

Parlàvem el dissabte 25 d’octubre 2.008 amb alguns membres de la penya regalèssia; particularment amb el Roc, i atesa la data en que es planten les faves en aquestes terres, situàvem el miracle, justament per aquest dies d’octubre. Continuem amb la llegenda.

Amb el temps, al lloc on sant Medir havia tingut els camps i la pagesia, en plena serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès, es va construir una ermita, a la vora hi ha una esplanada coneguda com a "camp del miracle", que és, segons diuen, el camp de faves on Sever féu el seu miraculós creixement.
La tradició i el culte al sant s’havien perdut i oblidat gairebé del tot fins que es celebrà un aplec que és molt concorregut pels veïns de Gràcia i de Sant Gervasi; cal cercar-ne l’origen en dues versions:

En la primera segons una veu popular, durant la guerra dels Set Anys (la Primera Guerra Carlina), un cabdill carlí fugia dels enemics que el perseguien, i ferit i mig mort, va refugiar-se en l'ermita del sant. Va demanar-li ajut pel seu mal trànsit i li va prometre que, si sortia bé del pas en què es trobava, cada any, el dia de la seva festa l'aniria a visitar. El devot es va salvar, es va guarir les nafres, i va complir la prometença. Per tal d’honorar més i millor al sant, cada any va procurar d'anar-lo a visitar amb una bona colla d'amics, com més millor. I així l'aplec va restablir-se, o potser organitzar-se, puix que no s'han trobat dades antigues que testimoniïn el culte ostentós i popular a sant Medir.

La segona versió, més estesa, i potser més curiosa i bonica, és la següent; molts i molts anys després, concretament el 1830, un forner i pastisser de Gràcia però fill de Sant Cugat, dit , va caure greument malalt. L'home tenia una gran devoció a sant Medir, i coneixia la seva història, i va prometre al sant, que, si es curava, aniria en pelegrinatge fins a l'ermita muntant un ase i faria tots els possibles perquè tothom a la vila se n'assabentés i també li tinguessin gran devoció. El cas és que el forner es va curar, i quan va arribar el tres de març, que és la festa de Sant Medir, es va disposar a complir la prometença.

Fer la peregrinació era cosa fàcil: al capdavall, l'ermita de sant Medir era a poques hores de camí de la vila de Gràcia, i el forner vivia a Gran de Gràcia. El que semblava més complicat era trobar la manera que tothom a la vila se n'assabentés. I rumia que rumiaràs, el forner va trobar una manera ben original: va omplir tot un sac amb els caramels que ell mateix preparava a l'obrador i, a mesura que anava recorrent els carrers de Gràcia dalt de l'ase, els anava repartint entre la gent. Com és natural, tota la vila en va anar plena, d'aquell original romiatge, i tothom va saber la història del sant i la de la curació del forner.

L'any següent, el forner va repetir el romiatge fins a l'ermita, però aquesta vegada se li van afegir els seus parents i amics, tots amb cavalls i ases. Varen tenir la bona idea d'incorporar-hi música mitjançant un sac de gemecs, una cornamussa i un timbal que tocaven dos músics i que feren sonar al llarg del camí, i que, com era lògic, despertava la curiositat de tots aquells vianants que encara desconeixien la gesta d’agraïment del forner. I, per mantenir el costum, tots van agafar caramels per repartir entre els graciencs.

I la cosa va anar a més. Cada vegada hi havia més gent que el dia tres de març,anava a l'aplec a l’ermita, de la mateixa manera que cada vegada hi havia més gent que esperava als carrers el pas dels romeus per agafar caramels. La gent de Gràcia que participava en el romiatge i en el llançament de caramels va començar a aplegar-se en colles a mesura que passaven els anys des del segle XIX, colles que desfilaven sota les seves ensenyes i els seus pendons i anaven a l'ermita per beneir-los anualment davant el sant durant la missa. El pastisser Vidal tenia l'establiment en un punt del carrer Gran de Gràcia on hi havia un cinematògraf, més tard va traslladar-se al davant, on encara subsisteix la pastisseria. Fins ara, en record d'haver estat l’antic amo de l'establiment el qui va fundar la festa, cada any, el dia del Sant, els propietaris de la pastisseria treien al balcó la bandera de la primera colla.

Xerràvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, asseguts davant l’ermita, al límit del que fou cementiri d’aquesta parròquia rural, amb els amics de la penya regalèssia, que no en sabien respondre quan els demanava algun dels miracles obrats per intercessió del Sant. En calen tres per accedir a la declaració de Santedat.

Hores d’ara amic lector, ja tinc – com a mínim - els tres miracles :
A) El Cabdill carli.
B) El Josep Vidal i Granés
C) La Penya regalèssia, a quina dedicació, amor i entusiasme, devem la conservació d’aquesta ermita, on en ocasió de l’aplec es celebra encara un ofici religiós.

Agraïm molt especialment l’atenció delicada rebuda del Roc; a ell i a tots i cadascun dels membres de La Penya regalèssia, els desitgem una successió infinita d’esmorzars, a l’ombra de la seva estimada ermita de Sant Medir.

Sou pregats de fer arribar aquest relat a qualsevol membre de La Penya regalèssia. També ho farem nosaltres, si en tenim ocasió en alguna de les futures sortides de Conèixer Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

Sant Mamet i Santa Maria de Campanyà

Havíem sortit de Sabadell a les 8,00, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, el tràfic aquest dissabte 25 d’octubre de 2.008, és més que tranquil, el país viu sota el síndrome de la fi del món, que dissortadament en català i castellà, no es cansen d’anunciar, revistes, diaris, ràdios i televisions; serà bonic de veure com sobreviuran aquests ocells de mal averany, quan dins d’uns mesos – pocs – torni la normalitat.

L’autopista AP-7 fins al trencall Rubí/Sant Cugat sembla talment una d’aquelles infrastructures gegantines que meravellen al sol, en les terres del sud de la península ibèrica. Ens incorporem a la carretera en direcció a Sant Cugat, i ben aviat a la nostra esquerra divisem dalt del Coll de Campanyà, l’antiga església de Santa Maria, en que avui es ret també devoció a Sant Mamet.

Estem en terres del que fou segles ha, l’antic terme i poble de Campanyà, a mig camí entre Sant Cugat i Rubi; el lloc esmentat l’any 991, fou donat al Monestir de Sant Cugat el 1.120.

De l’antiga església n’hi ha noticies d’ença del 1.047; l’any 1.176 consta ja com Parròquia, avui encara es conserven al costat esquerra de l’edifici vestigis de l’antic cementiri. L’any 1.492 passà a dependre de la Parròquia de Valldoreix, i esdevé fins al nostres dies una capella rural.

L’edifici fou objecte d’una profunda restauració en el període 1.733 -1.739, en la que es perderen sens dubte alguns dels trets romànics inicials.

Juntament amb Santa Maria, el lloc és centre de devoció de Sant Mamet, quina denominació acabarà imposant-se. El lloc és avui un polígon industrial.

No és senzill accedir fins a l’edifici; no tant per l’absència de senyalització, com pel sistema d’ordenació del tràfic rodat . Malgrat això us recomanem molt aquesta visita.

Per descomptat agrairem qualsevol informació que ens permeti conèixer millor la història de l’antic poble de Campanyà i de la seva església de Santa Maria i Sant Mamet.

© Antonio Mora Vergés

Pi d'en Xandri. Arbres monumentals

Catalunya és un país amb una superfície forestal considerable. Més de la meitat del seu territori, uns 19.000 km2, és ocupada per més d'un centenar d'espècies diferents d'arbres. Entre ells hi ha alguns exemplars que destaquen de la resta: es tracta d'arbres que per un motiu o un altre han cridat l'atenció. Molts d'aquests arbres han estat fins i tot batejats i hom els coneix amb un nom propi: són els arbres monumentals.

Bàsicament, aquests arbres es caracteritzen per les seves grans dimensions, bellesa o edat considerable i sovint per les tres coses alhora. Alguns han estat testimoni de fets històrics rellevants o bé són protagonistes de llegendes i tradicions. D'altres estan associats a personatges famosos com poetes, bandolers, etc. N'hi ha, però, que assoleixen una nova dimensió més enllà de la condició vegetal i esdevenen símbols. Símbols d'una família, d'un poble, d'un país, d'una idea .... D'una manera o una altra tots ells formen part del nostre patrimoni natural, cultural i històric i com a tals són mereixedors de protecció.

El pi d'en Xandri , el trobareu a la taula d'arbres d'interés Comarcal i Local

Sobta no poc aquest topònim de clares arrels àrabs. Segur - que com quasi tot – té una explicació, i per part de qui la sàpiga ens agradarà molt de conèixer-la.

En aquest país nostre tenim un catàleg d’arbres monumentals, disposat en diverses divisions:

a) Arbres “nacionals” de Catalunya. Imaginem que protocol·làriament ens hauríem de referir a ells com Honorables ; i en el cas dels arbres esteu ben segurs que la qualificació respondrà, sempre, sempre, a la veritat.

b) Arbres d’Interès Comarcal, que no tenen un tractament “originàriament català” , i hauran – en funció de la seva importància - de citar-se com excel·lentíssim i/o Il·lustríssim.

c) Arbres d’interès local als que podem únicament referir-nos com Il·lustríssim.

Algunes dades sobre El pi d'en Xandri :

és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons un anàlisi dendrològic va germinar a l'any 1774). El seu fàcil accés està en la base dels atacs vandàlics de que ha estat objecte.

L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres.

El 1997 hi va haver un intent de talar l'arbre i/o de calar-hi foc , gràcies a intenses i extenses mesures de manteniment aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar; el pi es va recuperar; d’aleshores ença la tasca de recolzament i seguiment constat a fet possible que avui en dia torni a gaudir de bona salut.

En els darrer anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat, i de tots aquells que de forma individual i/o col·lectiva es sumen als esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi.

© Antonio Mora Vergés