Segons la llegenda; Sant Medir (o Sant Emeteri) , era un pagès català que vivia cap a l'any 303 a la vall de Gausac (avui anomenada Vall de Sant Medir) a la serra de Collserola en el terme de Sant Cugat del Vallès.
Durant el domini romà de Sever, bisbe de Barcelona.
Perseguit pels romans, va fugir per l'antic camí de Barcino (Barcelona) cap a Castrum Octavianum (Sant Cugat). A la vall de Gausac es trobà a Medir plantant faves als seus camps prop del camí. Li explicà el motiu de la seva fugida, i decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si els seus perseguidors li preguntaven per ell, els respongui amb la veritat. Poc després, els romans en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat; “vaig parlar amb el Bisbe Sever mentre plantava les faves“ . Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produint així un miracle.
Està clar que entre els romans, hi havia algun fill de pagès, i que la floració de les faves, els va confirmar que també Medir practicava la fe cristiana. Els romans portaren pres a Medir i Sever, que també havien capturat, i els van martiritzar tots dos.
Parlàvem el dissabte 25 d’octubre 2.008 amb alguns membres de la penya regalèssia; particularment amb el Roc, i atesa la data en que es planten les faves en aquestes terres, situàvem el miracle, justament per aquest dies d’octubre. Continuem amb la llegenda.
Amb el temps, al lloc on sant Medir havia tingut els camps i la pagesia, en plena serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès, es va construir una ermita, a la vora hi ha una esplanada coneguda com a "camp del miracle", que és, segons diuen, el camp de faves on Sever féu el seu miraculós creixement.
La tradició i el culte al sant s’havien perdut i oblidat gairebé del tot fins que es celebrà un aplec que és molt concorregut pels veïns de Gràcia i de Sant Gervasi; cal cercar-ne l’origen en dues versions:
En la primera segons una veu popular, durant la guerra dels Set Anys (la Primera Guerra Carlina), un cabdill carlí fugia dels enemics que el perseguien, i ferit i mig mort, va refugiar-se en l'ermita del sant. Va demanar-li ajut pel seu mal trànsit i li va prometre que, si sortia bé del pas en què es trobava, cada any, el dia de la seva festa l'aniria a visitar. El devot es va salvar, es va guarir les nafres, i va complir la prometença. Per tal d’honorar més i millor al sant, cada any va procurar d'anar-lo a visitar amb una bona colla d'amics, com més millor. I així l'aplec va restablir-se, o potser organitzar-se, puix que no s'han trobat dades antigues que testimoniïn el culte ostentós i popular a sant Medir.
La segona versió, més estesa, i potser més curiosa i bonica, és la següent; molts i molts anys després, concretament el 1830, un forner i pastisser de Gràcia però fill de Sant Cugat, dit , va caure greument malalt. L'home tenia una gran devoció a sant Medir, i coneixia la seva història, i va prometre al sant, que, si es curava, aniria en pelegrinatge fins a l'ermita muntant un ase i faria tots els possibles perquè tothom a la vila se n'assabentés i també li tinguessin gran devoció. El cas és que el forner es va curar, i quan va arribar el tres de març, que és la festa de Sant Medir, es va disposar a complir la prometença.
Fer la peregrinació era cosa fàcil: al capdavall, l'ermita de sant Medir era a poques hores de camí de la vila de Gràcia, i el forner vivia a Gran de Gràcia. El que semblava més complicat era trobar la manera que tothom a la vila se n'assabentés. I rumia que rumiaràs, el forner va trobar una manera ben original: va omplir tot un sac amb els caramels que ell mateix preparava a l'obrador i, a mesura que anava recorrent els carrers de Gràcia dalt de l'ase, els anava repartint entre la gent. Com és natural, tota la vila en va anar plena, d'aquell original romiatge, i tothom va saber la història del sant i la de la curació del forner.
L'any següent, el forner va repetir el romiatge fins a l'ermita, però aquesta vegada se li van afegir els seus parents i amics, tots amb cavalls i ases. Varen tenir la bona idea d'incorporar-hi música mitjançant un sac de gemecs, una cornamussa i un timbal que tocaven dos músics i que feren sonar al llarg del camí, i que, com era lògic, despertava la curiositat de tots aquells vianants que encara desconeixien la gesta d’agraïment del forner. I, per mantenir el costum, tots van agafar caramels per repartir entre els graciencs.
I la cosa va anar a més. Cada vegada hi havia més gent que el dia tres de març,anava a l'aplec a l’ermita, de la mateixa manera que cada vegada hi havia més gent que esperava als carrers el pas dels romeus per agafar caramels. La gent de Gràcia que participava en el romiatge i en el llançament de caramels va començar a aplegar-se en colles a mesura que passaven els anys des del segle XIX, colles que desfilaven sota les seves ensenyes i els seus pendons i anaven a l'ermita per beneir-los anualment davant el sant durant la missa. El pastisser Vidal tenia l'establiment en un punt del carrer Gran de Gràcia on hi havia un cinematògraf, més tard va traslladar-se al davant, on encara subsisteix la pastisseria. Fins ara, en record d'haver estat l’antic amo de l'establiment el qui va fundar la festa, cada any, el dia del Sant, els propietaris de la pastisseria treien al balcó la bandera de la primera colla.
Xerràvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, asseguts davant l’ermita, al límit del que fou cementiri d’aquesta parròquia rural, amb els amics de la penya regalèssia, que no en sabien respondre quan els demanava algun dels miracles obrats per intercessió del Sant. En calen tres per accedir a la declaració de Santedat.
Hores d’ara amic lector, ja tinc – com a mínim - els tres miracles :
A) El Cabdill carli.
B) El Josep Vidal i Granés
C) La Penya regalèssia, a quina dedicació, amor i entusiasme, devem la conservació d’aquesta ermita, on en ocasió de l’aplec es celebra encara un ofici religiós.
Agraïm molt especialment l’atenció delicada rebuda del Roc; a ell i a tots i cadascun dels membres de La Penya regalèssia, els desitgem una successió infinita d’esmorzars, a l’ombra de la seva estimada ermita de Sant Medir.
Sou pregats de fer arribar aquest relat a qualsevol membre de La Penya regalèssia. També ho farem nosaltres, si en tenim ocasió en alguna de les futures sortides de Conèixer Catalunya.
© Antonio Mora Vergés
Durant el domini romà de Sever, bisbe de Barcelona.
Perseguit pels romans, va fugir per l'antic camí de Barcino (Barcelona) cap a Castrum Octavianum (Sant Cugat). A la vall de Gausac es trobà a Medir plantant faves als seus camps prop del camí. Li explicà el motiu de la seva fugida, i decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si els seus perseguidors li preguntaven per ell, els respongui amb la veritat. Poc després, els romans en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat; “vaig parlar amb el Bisbe Sever mentre plantava les faves“ . Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produint així un miracle.
Està clar que entre els romans, hi havia algun fill de pagès, i que la floració de les faves, els va confirmar que també Medir practicava la fe cristiana. Els romans portaren pres a Medir i Sever, que també havien capturat, i els van martiritzar tots dos.
Parlàvem el dissabte 25 d’octubre 2.008 amb alguns membres de la penya regalèssia; particularment amb el Roc, i atesa la data en que es planten les faves en aquestes terres, situàvem el miracle, justament per aquest dies d’octubre. Continuem amb la llegenda.
Amb el temps, al lloc on sant Medir havia tingut els camps i la pagesia, en plena serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès, es va construir una ermita, a la vora hi ha una esplanada coneguda com a "camp del miracle", que és, segons diuen, el camp de faves on Sever féu el seu miraculós creixement.
La tradició i el culte al sant s’havien perdut i oblidat gairebé del tot fins que es celebrà un aplec que és molt concorregut pels veïns de Gràcia i de Sant Gervasi; cal cercar-ne l’origen en dues versions:
En la primera segons una veu popular, durant la guerra dels Set Anys (la Primera Guerra Carlina), un cabdill carlí fugia dels enemics que el perseguien, i ferit i mig mort, va refugiar-se en l'ermita del sant. Va demanar-li ajut pel seu mal trànsit i li va prometre que, si sortia bé del pas en què es trobava, cada any, el dia de la seva festa l'aniria a visitar. El devot es va salvar, es va guarir les nafres, i va complir la prometença. Per tal d’honorar més i millor al sant, cada any va procurar d'anar-lo a visitar amb una bona colla d'amics, com més millor. I així l'aplec va restablir-se, o potser organitzar-se, puix que no s'han trobat dades antigues que testimoniïn el culte ostentós i popular a sant Medir.
La segona versió, més estesa, i potser més curiosa i bonica, és la següent; molts i molts anys després, concretament el 1830, un forner i pastisser de Gràcia però fill de Sant Cugat, dit , va caure greument malalt. L'home tenia una gran devoció a sant Medir, i coneixia la seva història, i va prometre al sant, que, si es curava, aniria en pelegrinatge fins a l'ermita muntant un ase i faria tots els possibles perquè tothom a la vila se n'assabentés i també li tinguessin gran devoció. El cas és que el forner es va curar, i quan va arribar el tres de març, que és la festa de Sant Medir, es va disposar a complir la prometença.
Fer la peregrinació era cosa fàcil: al capdavall, l'ermita de sant Medir era a poques hores de camí de la vila de Gràcia, i el forner vivia a Gran de Gràcia. El que semblava més complicat era trobar la manera que tothom a la vila se n'assabentés. I rumia que rumiaràs, el forner va trobar una manera ben original: va omplir tot un sac amb els caramels que ell mateix preparava a l'obrador i, a mesura que anava recorrent els carrers de Gràcia dalt de l'ase, els anava repartint entre la gent. Com és natural, tota la vila en va anar plena, d'aquell original romiatge, i tothom va saber la història del sant i la de la curació del forner.
L'any següent, el forner va repetir el romiatge fins a l'ermita, però aquesta vegada se li van afegir els seus parents i amics, tots amb cavalls i ases. Varen tenir la bona idea d'incorporar-hi música mitjançant un sac de gemecs, una cornamussa i un timbal que tocaven dos músics i que feren sonar al llarg del camí, i que, com era lògic, despertava la curiositat de tots aquells vianants que encara desconeixien la gesta d’agraïment del forner. I, per mantenir el costum, tots van agafar caramels per repartir entre els graciencs.
I la cosa va anar a més. Cada vegada hi havia més gent que el dia tres de març,anava a l'aplec a l’ermita, de la mateixa manera que cada vegada hi havia més gent que esperava als carrers el pas dels romeus per agafar caramels. La gent de Gràcia que participava en el romiatge i en el llançament de caramels va començar a aplegar-se en colles a mesura que passaven els anys des del segle XIX, colles que desfilaven sota les seves ensenyes i els seus pendons i anaven a l'ermita per beneir-los anualment davant el sant durant la missa. El pastisser Vidal tenia l'establiment en un punt del carrer Gran de Gràcia on hi havia un cinematògraf, més tard va traslladar-se al davant, on encara subsisteix la pastisseria. Fins ara, en record d'haver estat l’antic amo de l'establiment el qui va fundar la festa, cada any, el dia del Sant, els propietaris de la pastisseria treien al balcó la bandera de la primera colla.
Xerràvem l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, asseguts davant l’ermita, al límit del que fou cementiri d’aquesta parròquia rural, amb els amics de la penya regalèssia, que no en sabien respondre quan els demanava algun dels miracles obrats per intercessió del Sant. En calen tres per accedir a la declaració de Santedat.
Hores d’ara amic lector, ja tinc – com a mínim - els tres miracles :
A) El Cabdill carli.
B) El Josep Vidal i Granés
C) La Penya regalèssia, a quina dedicació, amor i entusiasme, devem la conservació d’aquesta ermita, on en ocasió de l’aplec es celebra encara un ofici religiós.
Agraïm molt especialment l’atenció delicada rebuda del Roc; a ell i a tots i cadascun dels membres de La Penya regalèssia, els desitgem una successió infinita d’esmorzars, a l’ombra de la seva estimada ermita de Sant Medir.
Sou pregats de fer arribar aquest relat a qualsevol membre de La Penya regalèssia. També ho farem nosaltres, si en tenim ocasió en alguna de les futures sortides de Conèixer Catalunya.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada