Reprodueixo de l’excel·lent treball del historiador tarragoní i president de la Real Societat Arqueològica Tarraconense, Jordi Rovira i Soriano, ( Tarragona, 26 de febrer de 1966 + Tarragona 6 d’octubre de 2014 )
Qui no ha vist al costat de la carretera nacional al seu pas pel tram del desviament de Tarragona, al costat d'unes antigues pedreres i no lluny del camp del Nàstic, un aqüeducte de bona factura i equilibrada composició. Molta és la gent que creu que es tracta d'un monument romà d'època imperial, i més d'un l'ha confós amb el conegut Pont del Diable.
Hi ha postals antigues i més d'un guia turístic despistat que l'han presentat com un dels monuments romans del patrimoni de la humanitat. Aquell és però un aqüeducte modern que es veié frustrat en la seva missió ja que mai va arribar a dur aigua a la ciutat. Corria l'any 1434, en temps de l'arquebisbe Domingo Ramos, quan l'escassetat d'aigua a la ciutat era tan notable que els tarragonins, volent cercar solucions al problema, pensaren en dur-hi la de la font del Llorito, aleshores anomenada de les Morisques. Amb aquesta intenció es pressupostà la realització d'un conducte de fusta des de la ciutat fins a la font que es valorà en 400 florins, tota una fortuna de l'època. Amb penes i treballs es van fer gestions per l'execució d'aquesta obra al llarg del segle XV. Però seria el 1606 quan s'obririen noves mines a la Font del Llorito que facilitarien la construcció l'any següent d'un aqüeducte des de aquell indret fins la ciutat. Sembla que l'aqüeducte de fusta va tenir moments d'ús però no sols el seu manteniment era molt complicat sinó que la vegetació se n'apoderava en poc de temps.
El set de maig de 1607 arribava per fi de l'aigua a través d'un nou aqüeducte, aquest cop de pedra. L'alegria inicial dels tarragonins es va anar esvaint doncs el cabal que arribava era escàs i la pressió insuficient per abastir la població. Els càlculs s'havien fet malament i feien impossible rendibilitzar l'obra. Així, aquell aqüeducte quedà inservible en aquesta vall a prop de la muralla de la ciutat i esdevingué el mut testimoni de la voluntat dels tarragonins de resoldre el seu proveïment d'aigua.
El 1703 un enginyer francès que vivia a Reus aconsegueix tornar a conduir aigua des del Llorito a Tarragona, fins a la plaça de les Cols. Però aquella obra no va ser definitiva ja que el 1711, en plena època de la guerra de Successió, el municipi contactava amb Joan Grül, un enginyer militar, per dur a terme les obres de conducció de l'aigua del Llorito a la ciutat. El projecte havia de concloure en el termini d'un any i tindria un cost estimat 300 dobles. Malgrat tot els primers dies de 1713 Grül acudia al municipi per comunicar que marxava a València i que deixava encarregat del projecte de portar aigua del Llorito a Josep Boy, un enginyer molt més eficaç en aplegar en un llibre les antiguitats de Tarragona que no pas en resoldre la problemàtica de l'aigua.A mitjans d'aquell any Boy també era destinat a València i s'esvaïen de nou les expectatives de tornar a posar en ús aquell aqüeducte.
L'opció de portar aigua de la muntanya del Llorito s'acabà per desestimar i el 1781 s'iniciaren els treballs d'un nou aqüeducte. Aleshores el seny s'imposà i davant la dificultat d'emprendre una obra tan complexa es va començar per fer treballs de reconeixement sobre el terreny dels vestigis de l'aqüeducte romà. Copiant els romans semblava que l'èxit en la missió estaria garantit.
El 1782 José Moñino y Redondo (Múrcia, 21 d'octubre de 1728 - Sevilla, 30 de desembre de 1808) primer comte de Floridablanca escrivia a l'arquebisbe Joaquín de Santiyán y Valdivielso Arce, Piélagos, Cantàbria, 13 de gener de 1733 — Tarragona, 5 de juliol de 1783) donant-li suport en aquell nou projecte d'aqüeducte.
L'obra s'encarregà a l'arquitecte Joan Antoni Rovira [Tarragona, Tarragonès, 1730 — Tarragona, Tarragonès, després del 1803] i seria coneguda com la Mina de l'Arquebisbe. Tenia el seu origen a prop de Puigpelat i seguia més o menys en paral·lel el traçat d'un dels antics aqüeductes romans que abastien l'antiga Tàrraco. L'any següent moria Santiyán, el seu testimoni però , va ser recollit pel nou arquebisbe Fra Francesc Armanyà Font (Vilanova i la Geltrú, 1718 - Tarragona, 1803) . Per fi, el 29 de novembre de 1798 es produïa l'anhelada arribada de l'aigua del nou aqüeducte al jardí de Palau Arquebisbal. Ja que l'arquebisbe havia estat el promotor de l'obra, havia manat que la canalització arribés a la ciutat passant per la seva residència.
Només uns dies després, el 3 de desembre, tota la ciutadania podia gaudir de l'arribada del preuat líquid a la plaça de les Cols, cosa que es continuà festejant els dies següents. En la voluntat d'apropar l'aigua a la gent s'instal·laren noves fonts a la plaça de la Font i se n'inauguraren d'altres a la plaça de les Cols, del Rei, Pallol, Sant Antoni i Rambla de Sant Carles.
Aquest cop es va assolir l'empresa amb un èxit total fins al punt que encara arriba per aquell conducte una petita part de l'aigua que abasteix la ciutat. I d'uns arquebisbes promotors passem a un arquebisbe mecenes. L'any 1883 l'arquebisbe Benet Vilamitjana i Vila (1879-1888) tingué el generós gest de cedir l'administració de l'aigua al municipi. Mai l'empresa municipal d'aigües de Tarragona podrà agrair-l'hi suficientment. En homenatge a aquell prelat se li dedicà un carrer al costat de la Catedral. Però va deixar de tenir aquest record quan el seu nom va ser substituït pel més popular de carrer de les Coques, fent caure del nomenclàtor urbà el nom del personatge que donà l'aigua a la ciutat de Tarragona.
https://www.icac.cat/wp-content/uploads/2017/06/JLV-Rovira.pdf
https://www.flickr.com/photos/11299883@N08/7555998804
https://tarragonahistorica.wordpress.com/2015/06/28/laqueducte-del-llorito-el-pont-desconegut-de-tarragona/
Patrimoni Gencat recull que segons el mapa de l'I.G.C. -posat al dia el 1964 i publicat el 1968- aquest aqüeducte és Romà.
Malgrat ho certifiqui una entitat pública, una mentida MAI ES CONVERTEIX EN REALITAT.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12563
