dissabte, 27 d’octubre de 2007

I. Cerdà, el gegant de la Garga




Feia temps que veníem posposant aquesta sortida a la casa natal de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà i Sunyer; esperàvem - innocents de nosaltres – que l’allau d’accidents i d’incidents de tota mena que patia Barcelona i l’anomenada àrea metropolitana acabaria solucionant-se. Dissortadament semblava fer-se realitat la frase popular “a Barcelona, creixen els nans” [ dita sia la frase amb tot el respecte a les persones de talla menuda ].

L’anomenat pla de la Garga, és un replà d’erosió de la capçalera del Congost, de 640 a 800 metres d’altitud, constituït pel mateix material calcari que forma els cingles de Bertí. El Cerdà senyoreja des d’aquesta alçaria els límits de Centelles i Aiguafreda.

Ens trobàvem a les 8,00 a la Plaça Granados de Sabadell, queia una fina pluja que confiàvem no trobar-nos en els límits de l’Alt Vallès i l’Osona. Anàvem únicament l’Antoni Ibáñez i Olivares, i l’Antonio Mora Vergés [ la decisió de mantenir la O en el meu nom propi, lluny de voler facilitar les coses al món castellà, és com els números a la pell dels jueus que van sobreviure l’horror dels camps nazis; un record permanent d’aquells temps en que a Catalunya, ni tant sols tenies dret a decidir el teu nom, o el del teu fill].

Ambdós amb la millor intenció supliríem les absències dels nostres fotògrafs, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray López, i el Joan Escoda i Prats.

La boira ens faria companyia fins quasi les 12,00 hores, conformant per a nosaltres uns paisatges de somni; el castell de Sant Martí de Centelles parcialment embolcallat semblava recuperar el seu antic esplendor; l’esvoranc terrible del Congost vist des del mirador del cingle del Cerdà donava la sensació d’un espai infinit cobert de blancor; fins la visió apocalíptica de la planta de tractament de residus que a l’abric de la costa del Cerdà i sota el Puig Minyó empudega l’ambient – i qui si sap si les aigües – d’aquests indrets paradisíacs, ens va ser estalviada en un primer moment. El sol acabaria però descobrint-nos la crua realitat d’aquest paisatge; ignorat per molts, oblidat per altres , i conscientment malmès pels interessos mesquins d’una minoria que només mira la Catalunya interior, per col·locar-hi allò que –segons diuen – necessita la gran metròpoli, però quines conseqüències negatives i/o perjudicials no vol patir.

La contemplació de la casa Cerdà ens compensaria amb escreix; meravellats tant per les seves dimensions, com per l’harmonia amb el paisatge, al que més que integrar-se conforma; entenem millor les propostes – aleshores 1.867 , revolucionaries – de l’Ildefons Cerdà de fer créixer en quadrícula, amb uns carrers i espais públics extremament amplis la ciutat de Barcelona, que començava tot just a alliberar-se de les seves muralles. El pensament de l’enginyer recollit en la seva obra “ Teoria general de la urbanització “ , és veuria parcialment traslladat a la realitat en l’execució de l’anomenat pla Cerdà. Aleshores també creixien els nans a Barcelona ,sembla que el clima en facilita la reproducció.

Abans de tornar al nostre Vallès recorríem un bon tros del pla de la Garga , el Sunyer, el Montpart , can Tresquarts,... serien l’objectiu de les nostres cameres. Desistíem ràpidament en la recerca de les restes de Santa Magdalena de Vilarestau, quan un genet ens comentava, que malgrat ser un habitual de l’indret no havia aconseguit trobar-les.

Com acostuma a succeir tenim la sensació d’haver-nos deixat moltes coses per veure. Sou pregats des d’ara, amics lectors de fer-nos arribar els vostres suggeriments.

© Antonio Mora Vergés

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si no fos perquè soc centellenc i conec aquests llocs que cites no et comentaria. El Cerdà impressiona pel tamany imponent de la seva construcció i per estar emplaçat vora els cingles de Bertí. Aquella zona és molt boscosa, hi ha molts camins, dreceres i fonts. El terreny és abrupte i desigual. Hi ha pujades i baixades, cingles que fan treure l'alè quan t'hi aproximes, camins molt fressats i altres que per les cabres salvatges estarien molt bé.

Et recomano una visita al Clascar, que és un monestir abandonat entre la Garriga, Sant Martí de Centelles i Bigues i Riells, crec. Una vegada vaig fer una ruta desde Centelles fins el Clascar a peu, passant pel Cerdà i infinitat de masies, fonts i bosc. 30 quilòmetres a peu d'anada i tornada. Vaig acabar una mica escaldat. Però a qui li agrada les caminades i excursions disfrutarà! Heus aquí un enllaç a una colla excursionista d'Aiguafreda i Sant Martí de Centelles que organitza caminades per la zona (em mereixen molt bona crítica): els gafarrons

Però el meu comentari no vol deixar de parlar del sr. Ildefons Cerdà. Tinc entès que no tant sols va idear, planificar i realitzar el barri de l'Eixample Barceloní, sinó que també va idear el traçat del tren de la línea de l'Hospitalet-Vic-Puigcerdà. Almenys el tram que havia de creuar pel Figaró, Tagamanent, Sant Martí de Centelles i Centelles. Ignoro si el sr. Cerdà va planificar-ho sol o amb algú altre.

L'Eixample d'avui en dia no és exactament la que volia Cerdà. S'ha anat degradant amb el temps i aquells famosos jardins interiors en les illes de blocs de pisos s'han construït de manera desogranitzada i sense planificació. Crec que hi ha un plà de l'Ajuntament per recuperar l'esperit amb què van ser construïdes aquelles illes.

El fet és que amb les obres del TAV, s'ha de perforar l'Eixample de dalt a baix, o millor dit: d'esquerre a dreta, o d'un cantó a l'altre, com vulgueu. Això només ha fet que començar, amics Barcelonins, i, gent de la perifèria que hi treballeu. Perquè quan arribeu a l'Eixample i veieu un sot de dimensions m'atreviria a dir que Caucàsiques, per no dir Dantesques, sabreu perquè, quan acabin les obres del TAV, que no crec que acabin abans del 2015 o 2016 al pas que van, sabreu perquè aquest barri tant emblemàtic de Barcelona anomenat Eixample és tant delicat com el vidre de Bohèmia. Hauràn de dimitir, no tant sols la Magdalena Àlvarez, que no trigarà a caure, sinó molts càrrecs importants abans no s'acabi l'obra.

És una predicció que faig, no m'escolteu gaire, però crec que no vaig massa mal encaminat.

Gràcies, Antonio, pel teu relat, m'ha arribat molt profund, perquè quan algú parla del meu poble o de llocs que conec o hi he estat, em sembla que parlen de mí. És allò d'identificar-se amb la teva terra. Allò que et fa patriota i orgullós dels que t'envolten.

Anònim ha dit...

L'ermita de Santa Magdalena és fàcil de trobar: Des de la casa del Cerdà seguir la pista cap a l'Ollic. Just abans de la línea elèctrica hi ha un turonet a l'esquerra amb les runes de l'ermita. El mapa de l'Alpina està equivocat i la posa desprès de la línea.
La Caminada d'Aiguafreda del 2008 hi passarà.