diumenge, 1 de març de 2009

Montargull, crònica des de l'oblit i la desídia




Amb el Tomás Irigaray López, ens arribàvem des del nostres Vallès, fins aquestes terres, havíem sortit a les 8,15 del mati, i seguint per Terrassa i Martorell, agafàvem la Nacional II fins a la Panadella, en quin àrea ens aturaríem per esmorzar; des d’allà i per les carretes locals, creuaríem el llit de l’Ondara, per seguir fins a Pavia, i Talavera, a poca distància d’aquesta població de tant peculiar nom, que possiblement vol dir “ lloc prop de l’aigua” , trobàvem el trencall des del que per una pista molt estreta, asfaltada de no fa gaire temps, accedíem a Montargull.

Montargull, el lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, està actualment abandonat i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació. El Tomás Irigaray López, i jo mateix estem força acostumats, diríem fins que “curtits” en aquesta tasca de recollir imatges d’aquest país que desapareix per moments davant de la indiferència més general. El fotògraf com sempre farà la seva feina de forma impecable, però el narrador, finalment observarà el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum, val a dir que pèssima costum, en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.

Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus.

Del lloc trobem les següent dades històriques :

A la banda oriental del terme de Llorac es troba l’antic poble de Montargull (843 m d’altitud), avui despoblat, situat al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’Alt Gaià. S’hi accedeix a través d’una carretera local que enllaça amb la que prové de Santa Coloma de Queralt vers Talavera. Pertanyent als Queralt al segle X, al segle següent s’hi introduí l’orde del Temple arran de la professió en religió de Berenguer de Montargull, de la família dels Su (1170). Els templers hi ampliaren llurs drets dominicals al llarg dels segles XII i XIII. Al segle XIV posseïen el lloc els Queralt de Santa Coloma, que el mantingueren fins a la fi de les senyories. L’església parroquial de Sant Jaume de Montargull és romànica; l’interior és format per dues naus en volta de canó, unides per una arcada gòtica, que palesa la seva ampliació posterior. Del castell de Montargull només resten els fonaments i les parets enderrocades. Aquestes parròquies pertanyeren al bisbat de Vic des de la fi del segle XI fins al 1957, que s’uniren a l’arxidiòcesi de Tarragona.

Sou pregats d’afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Montargull , com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb.

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: