No es pot saber quan començà a exercir funcions parroquials l’església advocada a la Marededéu de la Roqueta, mal dita Santa Maria, per influencia nefanda de l’església del REINO DE ESPAÑA, , ja que s’esmenta la parròquia de la Roqueta sense la seva advocació.
Després de funcionar com a parròquia passà a ser sufragània de la parròquia de Fiol, fins que deixà de tenir culte, la qual cosa era habitual al segle XIX.
Llegia; l’edifici és un bonic exemplar romànic, força tardà, format per una sola nau, gairebé quadrada, capçada a llevant per un absis que exteriorment té un perímetre poligonal de nou cares, mentre que a l’interior és retallat per un contorn semicircular.
.jpeg)
L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc lleugerament apuntat, que recolza a tots dos costats sobre unes columnes dobles de mitja canya, coronades amb capitells i col·locades sobre unes bases amb plint comú. Els capitells, llevat d’un que conserva alguna traça de decoració, són totalment llisos.
.jpeg)
L’absis és cobert per una volta de quart d’esfera , revestida amb un estucat posterior, que arrenca a partir d’una cornisa, present també al mur nord, però absent al sud que, d’altra banda, ha estat més retocat. La nau, altrament, és aixoplugada per una volta ogival gòtica que substitueix la primitiva, probablement en consonància amb l’arc d’obertura de l’absis, amb una volta de pedra lleugerament apuntada.
La nau és ampliada, al capdavall del mur nord, per un petit cos de perímetre semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera, a manera d’absidiola, el qual confronta amb una arcada, ara desfigurada i malmesa per l’obertura d’un portal, la qual, tot i que s’endinsa al mur, insinua la curvatura inicial d’una absidiola pariona a la de l’altra banda, no acabada o malmesa posteriorment.
La llum penetrava a l’interior del temple a través de tres amplis finestrals —un dels quals ara és obturat— situats a la capçalera i desclosos amb doble esqueixada, que acaben en arcs de mig punt adovellats.
.jpeg)
A l’interior de l’edifici, s’hi accedeix a través de dues portes: una oberta a la façana de ponent i l’altra al capdavall del mur de migdia, sense cap concordança amb l’obra romànica, i més encara la de ponent que resta totalment deslligada de l’edifici. La que s’obre al mur sud és coronada per una llinda, sobre la qual hi ha encastat un bloc de pedra, on hi ha esculpida la figura d’un cérvol que campeja en l’escut heràldic dels Cervelló. A la banda dreta, sobre la llinda, encara apareix incrustada al mur una mènsula esculpida, centrada per un caparró humà.
Al capdavall del mur nord, s’hi havia aixecat un campanar d’espadanya, posteriorment cobert, on s’accedia per mitjà d’una graonada que s’enfilava pel mur de ponent, i on encara romanen els graons, que ara no condueixen enlloc, ja que el campanar ha estat desarticulat totalment. La nuesa dels paraments externs només és trencada per una cornisa sostinguda per mènsules que recorren la part superior de l’absis, diferenciat perfectament de la nau, a l’exterior, per uns contraforts que marquen la divisòria dels dos cossos de l’edifici.
Bona part de l’edifici ha estat aparellat amb carreus força voluminosos, ben carejats i polits, que, disposats a trencajunt, es distribueixen en perfectes filades horitzontals. Contrastant la faiçó d’aquest aparell, es diferencia el del mur de ponent, obrat de manera més descurada i sense escatimar la reutilització d’altres blocs, com ho demostren les llindes monolítiques de finestres que hi ha incorporades. En aquest mateix mur, però a l’interior, ressalta un bloc, situat damunt la porta, on hi ha esculpit un falcó amb l’additament d’un motiu vegetal.
Pel que fa a l’aparell, cal assenyalar la textura adoptada pels carreus extrems de l’absidiola situada al mur nord, els quals, tallats adientment, comprenen una part de l’absidiola i de la nau, amb què ambdós cossos de l’edifici resten perfectament encaixats i travats, cosa que també es dóna a l’església de Sant Miquel de Sorba (el Berguedà), on uns blocs de característiques semblants uneixen l’absis amb la nau.
De l’aparell també cal esmentar que una bona part dels carreus són esculpits amb marques de picapedrer: dues ratlles que formen un angle agut, dues més que en dibuixen un de recte, unes línies en ziga-zaga, etc.
A la banda de ponent, els murs perimetrals (nord i sud) mantenen llur continuïtat per mitjà d’uns fragments que excedeixen el mur que tanca la nau en aquesta banda, els quals continuen mostrant una motllura a la base dels murs interns. A més a més, a la banda nord, dins d’aquests fragments de mur, hi ha una esqueixada que apunta un finestral. Tot això, més uns basaments que apareixen arran de terra fins a l’acabament del planell, trencat bruscament per un marge, ens mena a pensar que la nau originàriament devia ésser més llarga, cosa que també semblen confirmar la posició tan extrema de les absidioles (actuament una ha desaparegut), que gairebé són escapçades vers ponent, i la discordança de l’aparell del mur extrem amb el de la resta de façanes. D’altra banda aquest fet explicaria la inusitada desproporció existent entre la nau —excessivament petita— i l’absis.
Es tracta, ateses les seves característiques, d’un edifici sens dubte força tardà, que des del punt de vista estructural i constructiu palesa uns recursos tècnics i estilístics prou evolucionats per a situar-lo a les acaballes del segle XII, tot i que, posteriorment, ja en època gòtica, es feren algunes reformes, a les quals caldria afegir uns quants retocs realitzats modernament. Ja hem apuntat que la nau probablement fou reduïda i, si més no, des d’un bon començament, l’edifici havia estat concebut perquè la nau assolís les mateixes dimensions que les restes descrites.
L’edifici, a desgrat de trobar-se abandonat i sense culte, es manté, un cop arranjada la teulada, íntegre. Amb tot és una obra que caldria consolidar i valorar urgentment
L’església catalana, i les esglésies Orientals, es refereixen a Maria com “ Marededéu”.
L'església que passejava sota pal·li al sàtrapa Francisco Franco Bahamonde (El Ferrol, 4 de diciembre de 1892-Madrid, 20 de noviembre de 1975), pel que fa a la denominació " correcta" de la mare de Jesús, es mantenia en allò tant tronat - i alhora tant propi d'aquest REINO - de ‘sostenella y no enmendalla’.
Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada