L’expressió “sepulcres blanquejats” no fa referència únicament a figures religioses del passat; dissortadament, en trobem a cada racó on el poder i la paraula substitueixen l’acció justa. Hi ha homes i dones que porten la roba neta de la respectabilitat, però deixen podrir el món sota la seva indiferència.
Polítics que prediquen la transparència mentre negocien a portes tancades; sacerdots que parlen de l’amor cristià però es giren d’esquena al sofriment real del seu poble; jutges que invoquen la llei amb fredor, oblidant que la justícia és més que un codi. Tots ells podrien fer el bé —no un bé abstracte, sinó concret, visible, transformador— però prefereixen conservar la seva posició, la seva comoditat o el seu prestigi.
El silenci davant la injustícia no és neutralitat, és complicitat. I la hipocresia, quan es guarneix amb símbols de virtut, esdevé el més refinat dels pecats, perquè fingeix ser llum mentre perpetua la foscor.
Potser el veritable examen de consciència d’una societat no és comptar els
seus criminals, sinó veure quants dels seus savis, governants i pastors van
decidir no fer el bé quan era a les seves mans. Llavors entendrem que la
corrupció més profunda no neix de la maldat, sinó de la covardia disfressada de
prudència i del poder sense compassió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada