Feudalisme Industrial.

Anàvem a Esparreguera, volíem veure les restes d’una de les més importants Colònies tèxtils, on es practicava - com a la majoria d’aquests establiments – el que anomenen feudalisme industrial , sota l’aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i habitatge , que per arreu patien durant el segle XIX els obrers.

Exemples ? :

Obligació per als obrers i familiars de treballar exclusivament per a l’empresa. El sistema afavoria [ condicionava sona fort, oi ? ] els matrimonis entre empleats. Obligació absoluta pel que fa al compliment dels deures religiosos catòlics [ cap altra confessió estava permesa ]. L’empresa s’ocupava – sense permetre cap mena de competència - mitjançant els economats del subministrament de queviures. El pensament polític del “amo”, havia de ser també el de tots i cadascun dels habitants de la Colònia. Mai hi havia conflictes, i malgrat això hi havia la expressa prohibició de sindicació dels treballadors, era segons diuen les cròniques per l’amor que sentia tothom per l’empresa. En algun cas, dins les Colònies, els diners de curs legal, eren una mena de vals lliurats per l’empresa que hom podia bescanviar a l’economat. Hi havia escola, Sala d’actes o teatre, i tots els serveis que calien per l’època, perruquer, sabater ,..... el control sobre la vida dels treballadors era tant i tant fort, que en el cas concret de la Colònia Sedó es va plantejar la segregació del poble d’Esparreguera i la construcció d’un cementiri propi, el Tomás Irigaray i López , no sense danys atès el lamentable estat del indret, ha aconseguit retratar el que encara avui resta dempeus de l’ arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. No en tenien prou en controlar fins al darrer detall de la vida dels seus obrers, reclosos dins d’aquestes Colònies-Presons, sinó que aspiraven a controlar fins el trànsit a la casa del Pare !

Alguna dada tècnica :

La Colònia Sedó, situada al terme municipal d'Esparreguera, al marge dret del riu Llobregat, es distingeix d'altres colònies cotoneres per les seves importants dimensions i per l'ús d'un sistema hidràulic que aprofita al màxim l'energia de l'aigua.

La turbina, de 1400 CV, que donava l'energia necessària a les seccions de filatura i tissatge de la fàbrica, era la més gran construïda al nostre país. Realitzada totalment de ferro colat, les seves dimensions eren proporcionals al cabal i a la força del salt de l'aigua. Avui, a la sala de la turbina, es pot veure la maqueta de la colònia on s'explica la seva història a través d'un muntatge de llum i so, i la turbina, on dins el tub de conducció de l'aigua es projecta un audiovisual tridimensional.

La visita al Museu de la Colònia Sedó es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina. Un passeig per la colònia ens permetrà visitar: el salt de Broquetes, l'aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l'escola i les xemeneies. Tots aquests elements permetran copsar la vida social i el procés productiu d'una colònia industrial.

Hem passejat pels carrers polsosos de la Colònia, per arreu desolació, fins en els ulls dels qui encara habiten – sembla que no sempre de manera “legal” - en els precaris edificis; el lloc fora ideal en un estat policia com el nostre per a destinar-lo de nou, a la seva tasca primera; empresonar persones, caldria únicament refer els alts murs, i tornar a imposar els “mals usos “.

Començament d'una processó a la Colònia Sedó (Esparreguera) , fotografia de Ricard Forn

És aquesta una visita amics lectors que no us podeu perdre; des del salt d’aigua del Cairat que alimentava la fàbrica, fins a la majestuosa església dedicada a Santa Victoriana, sense oblidar l’aqüeducte, les xemeneies, i la gran bassa que dalt del turó, constituïa el darrer recurs en cas d’un incendi.

La evocació de totes les misèries viscudes pels treballadors i les seves famílies, se’m fan presents en la contemplació de la Colònia des d’un revolt de la carretera que ens porta fins dalt de la Vila d’Esparreguera; l’esgarrifança intensa, no passa desapercebuda al company de viatge, que des del silenci comparteix idèntica sensació.

© Antonio Mora Vergés

Santa Margarida del Cairat

La capella De Santa Margarida es troba situada damunt d’un espadat, a tocar del congost del Cairat , és possible fer el tomb de l’ermita sempre i quan tingueu un bon equilibri, i el dia no es presenti excessivament ventós. L’església presenta un excel·lent aspecte, gràcies a la particular cura que en te la propietat, el mas veí de Can Paloma, que l’any 1.965 es feu càrrec de la seva restauració.

L’ermita és un excel·lent mirador sobre el riu, on s’aprecia la represa anomenada justament del Cairat, que subministrava d’aigua la Colònia tèxtil Sedó, situada a les envistes de Esparreguera, sota el Puig, anomenat justament de Santa Maria, en atenció al temple romànic que juntament amb Santa Margarida, son dos temples romànics, que donen a la Vila un merescut prestigi.

Reproduim alguna dada per intentar donar llum pel que fa a la diferenciació pre-romànic i romànic :

L'art que es practicà després de la dominació sarraïna, durant els segles IX i X, és el que amb més propietat podem anomenar pre-romànic, perquè és el que precedeix el romànic. L'art pre-romànic revela una pluralitat de formes, originades la majoria en tradicions anteriors autòctones i més o menys influenciades pels substrats culturals de cada regió. En alguns casos hi ha una voluntat notable d'entroncament amb la romanitat, entesa com a civilització superior, com en l'art carolingi. En d'altres casos, la influència de les tradicions autòctones és més forta, com en el cas de l'art mossàrab* de l'occident peninsular.

A Catalunya, l'art pre-romànic representa una continuïtat de les formes més simples heretades d'època visigòtica i, ensems, una diversitat de solucions de procedència diversa que s'hi combinen, entre les quals sobresurt el transsepte elevat de tipus carolingi. Els falsos arcs de ferradura que hi trobem, sense el cànon* dels arcs àrabs, no són d'influència mossàrab sinó un clar exemple de rusticitat.

El tipus més corrent d'església pre-romànica és el d'una petita església de nau única capçada per un absis quadrat o trapezoïdal. Al Baix Llobregat en tenim un magnífic exemple que pot ser pres com a prototipus: la capella de Santa Margarida del Cairat, al terme d'Esparreguera. És una petita esglesiola de nau única capçada per un absis carrat cobert amb volta. La nau, de parets primes i originàriament coberta amb embigat, a la segona meitat del segle X va ser reforçada lateralment amb uns pilars relligats per arcades, que permetien la construcció d'una volta. Malgrat la seva irregularitat, aquests arcs recorden molt els de l'església abacial de Sant Miquel de Cuixà, consagrada el 974, de la qual han de ser coetanis.

Em deia Mn. Àngel Franquesa Burdó, en la nostra visita a la “seva” Cripta Oristà :

Cap dins del possible, que inicialment hi hagué una primera església pre-romànica, sota l’advocació de Sant Martí , les grans pedres que podem veure en la paret de l’altar vindrien a confirmar aquesta tesi; l’accés al temple es faria en aquell moment per la part baixa. El creixement d’Oristà demanaria una ampliació, que és faria ja amb la tècnica romànica, i donaria com a resultat un edifici possiblement de dues plantes i/o nivells; l’accés al temple continuaria fent-se per la part baixa.

Així doncs, una forma clara de rusticitat, és el fet d’emprar grans pedres, la diferencia subtil estaria en el treball previ dut a terme amb els materials.

En tot cas amic lector, per accedir a La capella de Santa Margarida de Cairat, trobaràs una carretera estreta però ben asfaltada, amb entrada just davant de les runes del Balneari de la Puda; cal que esteu però molt atents ja que la carretera C-55, malgrat circular per les faldes de la muntanya de Montserrat, acostuma a patir un tràfic del dimoni.

© Antonio Mora Vergés

del Vallès al'Alt Maresme

Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibáñez, l’Antoni Uriz, El Tomàs Irigaray , el Feliu Añaños i l’Antonio Mora; en aquesta ocasió el nostre recorregut s’iniciava a Vallromanes [ Vallès Oriental ], municipi que el nostre guia, Antoni Ibáñez i Olivares coneix de fa molts anys; El lloc pertangué al terme del castell de Sant Miquel de Montornès, les ruïnes del qual s’enlairen a 413 m alt al límit amb el terme de Montornès del Vallès, municipi del qual formà part fins el 1934. L’església parroquial és dedicada a Sant Vicenç. Quan al topònim, atenen a la peculiar orografia del lloc, cal atorgar-li un significat descriptiu.[ roma , arrodonida, sense punxes ] Deixàvem el vehicle davant l’església, on ens saludava el rellotge de sol, inactiu encara en aquella hora matinal, amb la tradicional llegenda ; jo sense sol, tu sense fe, ....

Seguint el llit de la riera ens enfilàvem pels vessants nord - occidentals de la Serra de Sant Mateu, ascendíem entre boscos frescals, en els que trobava a faltar espècies arbustives comunes, com la farigola o el romaní, que pensava retrobar a la part soleia; la pista desemboca en un ampli camí on circulen tota mena de vehicles: cotxes, tot terreny i “normals”, motos, quads, i en gran nombre bicicletes, constatem quan assolim el mirador des d’on hi ha una excepcional vista damunt el mar que som – en aquella hora - els únics que anem caminant - . És el lloc i el moment de les fotografies i tant el Tomás com l’Uriz es posen a la feina. Seguim fent via i passem pel trencall que porta a la Cadira del Bisbe, girarem més endavant a l’esquerra per arribar-nos a la font de Sant Mateu que dissortadament no raja, estem ja molt propers al objecte del nostre interès, l’ermita de Sant Mateu ; farigoles i romaní en quantitats minúscules. Algú me’n sap donar raó ? .

Com sempre alguna dada per fer-vos-ho conèixer millor :

L’ermita corona el cim del turó de Sant Mateu, l’accés en vehicle és possible des de Vilassar de Dalt mitjançant una pista de terra [que nosaltres hem batejat com la Rambla de la Pols] que enllaça amb Premià de Dalt passant per la Cadira del Bisbe. L'últim tram s'ha de fer a peu.

Construïda, probablement, per sacralitzar una zona pagana, la capella és un edifici romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular, que té finestra de doble esqueixada. L'aparell, als trams més baixos, està ben alineat i té bona mida. La capella està documentada des de l'any 993. En una visita pastoral de 1498 es consigna que es troba en estat ruïnós però es degué restaurar poc després ja que al segle XVI tornava a tenir culte. La presencia de pedres de diferent grandària a les parts baixes de l’estructura, ens permet atribuir-li una construcció anterior, pre-romànica.

En aquesta restauració es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a l'absis, i amb una façana ben senzilla. La disposició del campanaret d’espadanya, perpendicular a la façana, que tothom qualifica de curiosa, obeeix possiblement a raons lògiques : L’ermita que pertany a la propera Masia de Can Riera està dotada d’una petita campana, i amb aquesta disposició augmenta notablement el radi des d’on podem fer-se perceptibles els seus tocs. Quan l’activitat marinera era habitual a la contrada, el campanar que pot veure’s des del mar, exercia sens dubte la seva acció sobre els qui s’havien de guanyar la vida, jugant-se-la pescant amb fràgils barques.

Al costat de la capella, literalment enganxada al temple, trobem la casa de l'ermità, on va néixer l´insigne historiador mossèn Mas i Domènech, encarregat de l´Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona, (1900-1936). Segons trobem escrit en una placa.

Ens comentem que Can Riera i les seves possessions estan a la venda, el preu del tot raonable, 3.000.000 € , hauria de permetre consolidar el caràcter d’espai particularment protegit d’aquest indret. És una ocasió d’or per l’actual Govern de Catalunya.

Desfem el nostres passos, i ratifiquem el dissortat encert de batejar el camí, com la Rambla de la Pols; lleugerament passat el migdia el tràfic, al que si afegeixen ara també alguns cavalls esdevé caòtic, arribem sota la protecció de Sant Mateu al trencall que ens menarà novament a Vallromanes.

En la tornada ens trobem un embús de campionat a l’autopista en direcció a Girona que sembla començar al peatge de la Roca, i veiem acabar a l’alçada de Santa Perpetua de Mogoda. Vivim en un país de fireta.

© Antonio Mora Vergés.

La Taula de Castellcir.

Havíem – una vegada més – fet una recerca pels voltants de la casa dita de la Noguera a Castellterçol, buscàvem algun vestigi del forn ibèric que segons els plànols es trobava a l’esquerra del camí, tot just quan fa el tomb a la dreta per facilitar l’accés a la casa. Constatàvem que l’actual pista és molt posterior i més llarga que la primitiva.

El mati era particularment desavinent, boira, una temperatura ambient que oscil·lava prop dels 0,00 graus, i per fer-ho una mica més penós un lleuger vent. No tenim respecte de la ubicació cap dubte, caldria això si, fer una esclarida de la brusca i la vegetació arbustiva de l’indret, i fins d’algun dels arbres. Hi ha entre el món “natural” i la desídia un matis que sembla únicament podem percebre un nombre – cada cop més petit – de persones. Desistíem finalment una vegada més.

Tenia referències de l’existència d’una Taula prehistòrica a Castellcir, i val a dir que un bon xic desencisat pel resultat negatiu de la recerca del forn ibèric, emprenia en companyia del Tomás Irigaray i Lopez , el viatge cap a la veïna població.

Aparcàvem el cotxe a l’Avinguda de Sant Quirze, on coincideix alhora que el tramat urbà, una part del recorregut del GR-177, que deixàvem al cap de poca estona, per seguir la pista que porta fins a Cal Sants. No gaire més enllà d’un quilòmetre de les darreres cases, ens enfilàvem al bosc per la dreta del camí, i trobàvem sense cap dificultat la Taula de Castellcir.

Cap semblança amb les taules de Trepucó, d ‘en Gaumés , o la de Torralba d’en Salort , a Menorca, fins algú podria suposar-li un origen casual.

Les dimensions i el pes d’ambdós roques, la que fa de base i la que fa de Taula, posen difícil l’acceptació d’un origen accidental; altrament tenim al Moianès molts testimonis de la presència humana en èpoques pretèrites, que ens permeten acceptar més que com a possible, com a probable la pràctica de l’ animisme , i altres manifestacions de la religiositat, de forma prèvia i molt anterior en el temps al cristianisme.

El dia rúfol desaconsella practicar una recerca per l’indret. Portem encara la roba humida del primer intent del dia.

El Tomás Irigaray i López, farà – com sempre - unes fotografies magistrals de la Taula, que a banda de publicar a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ , ensenyarem als nostres assessors científics.

La persistència de la boira, el fred i el vent gèlid, ens posen ales als peus, i quasi tant ràpid com ho acabes de llegir, tornem a ser dalt del vehicle; la calefacció ens farà retornar en pocs minuts, i amb una sensació agredolça emprenem el camí que ens durà de retorn al nostre Vallès.

© Antonio Mora Vergés

EL CASTELL DE POPA O DE CASTELLCIR. EL MOIANÈS

Aquest és un dels episodis més coneguts del Gènesi, i ens explica en la tradició que els jueus es fan seva desprès del captiveri de Babilonia, com Déu quasi es repensa d’haver fet l’home ( ara podem dir que hagués estat un encert, oi ? ) , cosa que finalment no fa perquè troba Noè , que segons sembla era un home just i irreprensible, segles desprès (segons els períodes temporals del Gènesi ) novament hi tornarà ha haver una selecció en la que l’escollit serà Lot que perdrà però la dona convertida en estàtua de sal; desprès, de la tasca d’arrabassar vides i hisendes, ja se’n faran responsables directament els homes, i fins al dia d’avui en que la tasca està encomanada al poble nord-americà, que excel·leix en aquest exercici, potser només de forma comparable al poble espanyol en el període de la seva màxima crueltat, justament en el anihilament dels pobles originaris d’Amèrica.

Avui amic lector volíem parlar de l’Arca, i potser ens hem deixat endur un bon xic per les derivacions del personatge de Noè, esperem com sempre de la vostra comprensió que sapigueu perdonar aquest excés. La qüestió principal es deriva d’una excursió per les terres properes del Moianès, en les que justament damunt de l’anomenada Torrassa dels Moros ( amb tota la pinta de tractar-se de les restes d’una torre o burg , ) al cim d’un contrafort meridional de la Sauva Negra, ( una més de les fagedes que senyoregen Catalunya, sense tenir però, per manca d’erudits que en fessin la lloança, la fama de la d’en Jordà ) anomenat de la Popa, i que certament evoca la figura posterior d’un vaixell, perquè no una Arca ? hi trobem les restes magnifiques encara, d’un castell del que ja se’n parla en texts del 1.107, i que es troba en el terme anomenat Castellcir, o potser inicialment Kalath Cir ?, ( o Ciros, del persa Kurus, o del grec Kupoç ).

És sabut de tothom que les tres religions de llibre, la cristiana, la jueva i la musulmana, tenen en comú justament els principals llibres bíblics, i que les seves divergències venen en el cas dels jueus, que neguen la qualitat de redemptor a Jesús, i la de profeta a Mahoma ; els musulmans tot i reconèixer la qualitat de profeta a Jesús, li neguen també la seva qualitat de redemptor, finalment els cristians afirmen la qualitat de redemptor de Jesús i no reconeixen la figura de Mahoma, com la d’un profeta.

El Castell o Palau , ara anomenat de La Popa, està construït de forma que la seva orientació es clarament cap al est, cap a la Meca; en el text del Gènesi, se’ns diu que l’Arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat al sud del Caucas ; potser la terra d’on era originari Cir , el senyor d’aquestes terres en el període de Al-Andalus, i qui prendria la decisió de consolidar el domini sobre la zona, passant de l’originaria Torrassa, fins al Castell o Palau.

Amic lector, amb total independència que puguem trobar elements probatoris que donin força a aquest relat, es del tot just i necessari que facis un forat a la teva agenda, per anar a veure amb els teus ulls el Castell de la Popa de Castellcir; des del costat de l’església, quasi davant del punt d’informació on amablement t’atendran a partir de les 10,00 hores del mati, surt un pista que en tres quilometres de bon caminar et portarà fins al Castell, del resultat de l’excursió ens n’agradarà tenir-ne noticies a amora@moianes.net , castellardiari@gmail.com 

Joan Cubells – sense més dades, cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs, eripecia vital,...-, publicava “Masia dalt d'una roca a Castellcir “  l’any 1921, aleshores comarca del Vallès Oriental, avui Moianès.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/2247/rec/1

Joan Cubells, feia una importantíssima aportacions al Fons Estudi de la Masia Catalana: 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Cubells%2C%20Joan/field/creato/mode/exact/conn/and

Val a dir, que en matèria de documentació massa sovint el Centre Excursionista de Catalunya, fallava estrepitosament.  

Trobava a:  https://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1933m7v43n458.pdf

.., esmentarem els principals cooperadors de l'obra, posant en primer terme el benemèrit senyor Antoni Gallardo i Garriga i a continuació els senyors següents:

Dr. Oscar Torras i Buxeda (1890-1974) i esposa Mercè Julià,

Lluís Bonet,Ens manca cognom matern i  lloc i data de naixement i traspàs 

Dr. Lluís Vila i Abadal, (Vic, Osona, 1889 - Barcelona, 10 de setembre de 1937)

 J. M. Armengol í Bas, ( Barcelona , 1865 +  Barcelona, 1941 )

https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/32626/arts19_Josep%20Maria%20Armengol.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Francesc Blasi i Vallespinosa, (Valls, Alt Camp, 23 de gener de 1875 - Barcelona, 1 d'abril de 1949)

Vicenç Coma Soley, (Blanes, (La Selva), 1893 — Barcelona, 1979)

Dr. Josep Garrut i Sala,  ens manca lloc i data de naixement i traspàs 

Eduard Marí, Ens manca cognom matern i  lloc i data de naixement i traspàs 

 Lluís Estasen, Lluís Estasen i Pla (Barcelona, 6 d'octubre de 1890[1] - 23 de juny de 1947[2]).

Joan Nonell i Febrés, (1875-1945)

Ricard Martín i Alberó ,ens manca lloc i data de naixement i traspàs 

http://sibhilla.uab.cat/cgi-bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=ca&base=fons&nextAction=lnk&exprSearch=MARTIN%20I%20ALBERO,%20RICARD&indexSearch=AU

Francesc Folguera i Grasi, (Barcelona, 23 de març de 1891- Barcelona, 26 de juliol de 1960)

 Rossend Flaquer  Barrera (1873-1947),

Joan Cubells i Peres, ens manca lloc i data de naixement i traspàs 

 Isidre Puig i Boada, (Barcelona, 20 d'abril de 1891[1] - Barcelona, 13 de juliol de 1987[2])

Albert Oliveras i Folch, Montevideo (Uruguay)  1 de desembre de 1899 +  24 de juliol de 1989)

 Baltasar Samper Marquès (Palma, 3 de maig de 1888 – Ciudad de Mèxic, 18 de febrer de 1966)

 Narcís Ricard i Baguer, (1896-1941).

 Eduard Rifà í Anglada, (Manlleu, Osona 3 d'agost de 1882 - Barcelona 15 de desembre de 1938)

 Josep A. Bertran, Ens manca cognom matern i  lloc i data de naixement i traspàs 

 Joaquim Rubió i Balaguer,   Ens manca    lloc i data de naixement i traspàs 

 Mn. Frederic Martí i Albanell,  Ens manca    lloc i data de naixement i traspàs 

http://sibhilla.uab.cat/cgi-bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=ca&base=FONS&nextAction=lnk&exprSearch=MARTI%20I%20ALBANELL,%20FREDERIC&indexSearch=AU

Josep Maria Blanc  Romeu (segle XIX - 20 de desembre de 1976) ,

 Josep Serra i Rosselló de Rubí, (Rubí, Vallès Occidental, 1898 — Barcelona, 1969)

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-serra-i-rossello

Lluís Pujulà i Bassols d'Olot,Ens manca    lloc i data de naixement i traspàs 

 Narcís Llach i Guerra de Girona,Ens manca    lloc i data de naixement i traspàs 

 Manuel Caballer de Pineda,Ens manca cognom matern i  lloc i data de naixement i traspàs 

 Isidre Puntí de Manresa,Ens manca cognom matern i  lloc i data de naixement i traspàs 

 Rnd. P. Manuel Cazador López (Torrent de Cinca, 1874 – Sant Julià de Vilatorta, 1956)  de Sant Julià de Vilatorta,

Pere Vayreda i Olivas (Beuda, Garrotxa, 1877 — Lledó, Alt Empordà, 1944)  de Lladó,

Josep Mata de la Barata Samaranch ,,Ens manca    lloc i data de naixement i traspàs

Cristòfol Ferrer Ferrà de Teià (Palma el 17 de desembre de 1888  +  Premià de Mar , 17 de gener de 1986)

 Antoni Arderiu i Pascual (Manresa, 1892 - 1966) de Manresa,

 Francesc Figueres de Ameller (  Banyoles,  1902-1992)

 Joaquim Danés Torras (Olot, 8 de juny de 1888 - 11 de febrer de 1960)

Està clar que i havia molt bona disposició, i poquíssima eficiència per part els que s'ocupaven de les publicacions de Centre Excursionista de Catalunya , oi?: 

El franquisme " obiter dicta "  feia una excel·lent tasca destructiva, quines conseqüències  bàsicament pel pas del temps i la mala política del 'laissez-faire, laissez-passer'  dels “ demòcrates successors de la dictadura , costaran molt de revertir.

El Fons Estudi de la Masia Catalana,  a conseqüència de l’alçament armat dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, no podia, no ja concloure, sinó senzillament consolidar els fonaments de la seva ambiciosa proposta, i ens deixava una tasca MOLT incomplerta. 

 https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

El molí nou de Castellcir

En anar-nos apropant al molí, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares i jo mateix, teníem una percepció molt clara dels canvis que el paisatge havia sofert en els darrers 50 anys, el camí entre pins relativament joves, era extremament ombrívol quasi fred; no feia certament preveure la presència d’un molí fariner i/o blader en l’encreuament de dues corrents d’aigua, que havien fet moure durant segles i segles les moles.

Creuàvem el llit del riu Tenes, dit en aquesta alçaria encara riera de Castellcir, ens endinsàvem dins d’un petit bosc de ribera, i ben aviat creuàvem un altre curs d’aigua, el que venia de la depressió que conforma la petita vall del Mas del Bosc, i que dona nom a la riera; davant nostre amagada quasi per la vegetació la fàbrica impressionat del Molí Nou.

Fins l’any 1813, el senyors feudals atorgaven en concessió el dret d’explotació dels cursos superficials d’aigua, per tal de fer anar els molins bladers, drapers , blanquers o paperers a canvi normalment d’un cens anual; en alguns llocs l’encarregat del molí retenia un tant per cent de la farina, que rebia el nom de bolfa, i que era destinada al senyor feudal. Aquest costum formava part dels anomenats “mals usos “.

Fins on podem, amb l’ajuda de les nostres llanternes [ fem servir un model que funciona sense piles, cal únicament sacsejar-lo enèrgicament perquè es carregui i faci llum ], anem descobrint les estances del molí i la casa; trobem encara restes de l’arbre que feia anar les moles, i curosament encerclat amb filferro el forat per on es precipitava des de la bassa superior l’aigua que feia anar el mecanisme, i amagat quasi per la vegetació el canal que portava l’aigua fins a la riera. El curs de l’aigua està avui quasi dos metres per sota de la pressa des d’on s’emplenava la bassa i/o dipòsit.

Els habitants del molí, explotaven amb tota certesa com a horts les feixes de terra més properes a l’aigua, tant de la zona del Tenes, com de la riera del Bosc; les feixes més elevades i les terres del pla, tenien com a destinació el conreu de blat i/o ordi, que serien posteriorment mòlts i destinats al consum humà i/o animal. Avui la vegetació de ribera ocupa quasi en la seva totalitat el llit i els marges dels corrents d’aigua; el bosc, en la major part de pins esdevé protagonista, en qualsevol superfície que la marxa dels homes va deixar erm en algun moment.

No costa gaire d’imaginar-se els habitants del molí, tots els diumenges i festes de precepte de l’any, possiblement damunt d’un carro, empolainats fent camí vers Sant Andreu de Castellcir, on departirien un cop sentida la missa, amb la resta de famílies que possiblement amb un alt nivell de benestar i confort per l’època, poblaven aquestes valls altes del Tenes.

Ens deixem guanyar per la màgia de l’indret, i abans de marxar fem un darrer tomb; gaudim del saltant d’aigua del Tenes, que forma un petit llac; de la corrent plàcida de la riera del bosc que discorre dins d’un túnel de vegetació; intentem retratar aquestes percepcions i absolutament curulls de joia, anem desfent els nostres passos, que ens retornaran a la dura realitat del segle XXI. Un món en el que no tenen ja cabuda els molins hidràulics, perquè els cursos superficials d’aigua desapareixen de forma inexorable, o tenen una discontinuïtat que fa inviable la seva explotació.

Us convidem a descobrir aquest indret màgic.

(a) Antonio Mora Vergés

Caminada per les Valls altes del Tenes

Començava tot amb una proposta del Feliu Añaños i Masllovet: Destí Castellcir. Caminada pels rodals de l'antiga parròquia de Sant Andreu de Castellcir. Ens afegíem a la seva proposta, però a darrera hora del divendres 04.05.2007, un nou e.mail ens deia: Salutacions. Ultima hora: No podré venir. Feu la vostra. Un altre dia serà. Una obligació social inajornable feia que el nostre company i fotògraf , hagués de quedar-se a Sabadell.

La resta de l’expedició, el J.Moliner, el T.Irigaray, el S.Moya, el A.Ibañez i jo mateix, començàvem la sortida a les 8,00 davant la farmàcia de la Plaça Granados.

Abans de les 9,00 baixàvem ja des de Castellcir on havíem deixat el cotxe aparcat davant del punt d’informació en direcció a Sant Andreu, l’antiga església parroquial, de planta basilical, en part romànica, custodia d’aquestes valls, i de les restes mortals dels seus habitants, en el petit cementiri que es troba just al davant, i en el que s’aprecia clarament que l’amor per la terra que ens dona la vida, es perllonga més enllà de la mort. Hi ha en el petit parc, un missatge escrit en una pedra, on se’ns exhorta a la defensa de la pàtria, amb una apreciació senzilla, però contundent ; Déu ha fet els pobles.

Està clar que aquells que defensen la unitat enfront de la diversitat, siguin Bisbes, Ulemas, Rabins, Mulahs o el nom que vulguin dir-se s’oposen a la voluntat de Déu.

Ens calia creuar la riera que porta les aigües des de Sauva Negra, ho fèiem pel petit pont que trobem desprès de la resclosa, tot i fent broma amb el J.Moliner sobre la possibilitat d’haver de nedar un tros per arribar a l’altra riba.

Visitàvem detingudament Sant de Andreu de Castellcir i en el camí que ens menaria a la casa del Bosc, podríem contemplar en la llunyania el Moli del Bosc, la casa dita de la Vileta, i Can Sans.En el camí superàvem un ramat de vaques de llarga cornamenta, que pertanyen sens dubte a la casa del Bosc, on arribàvem abans de les 11,00, i amb permís del masover, retratàvem l’antiga casa, l’ermita annexa dedicada a la Mare de Déu de la Concepció, de la que recollíem imatges del seu interior, i gaudíem del sol mentre esmorzàvem còmodament assentats en el marge que limitava l’era de batre. La propietat de grans proporcions, alhora que conserva l’edificació inicial, ha crescut en qualitat i nombre, essent una de les més boniques de les que portem vistes. El Feliu Añaños i Masllovet en el seu magistral article sobre les masies, diu que son edificacions perfectament integrades en l’entorn natural; el Bosc fora amic Feliu ,la constatació fefaent de la teva afirmació.

En la tornada novament les vaques de llarga cornamenta ens acompanyen un bon tros; deseguida son però rellevades per un grup de cavalls que seguiran les nostres passes fins quasi el llit de la riera que creuàvem per damunt d’unes pedres inestables; recollíem la imatge del molí del Bosc; la casa està abandonada i presenta signes evidents de degradació, el minso cabal habitual de la riera, fa anys que no permet desenvolupar-hi cap activitat; passem pel costat de la bassa per retrobar la pista que ens dura fins a la Vileta, la casa nova de la Vileta, i Can Sans, des d’on comencem la pujada que ens retorna a Castellcir.

Recollim encara una vista general, on apareix una masia que no s’esmenta en el plànol de la Editorial Piolet.

Li cal al Moianes dotar-se d’elements d’informació de qualitat, gestionats però, des de l’altiplà per persones que coneixen i estimen aquesta terra. Suggerim a qui correspongui l’adquisició de plànols del servei topogràfic de l’exercit espanyol, per raons obvies els relatius a Catalunya els tenen sempre perfectament actualitzats.

El punt d’informació està obert i la senyora que el gestiona ens comenta que els diumenges a partir de les 12,00 obren i ensenyen la casa d’Esplugues, el preu per persona es de 2 euros. Ens faciliten informació gràfica de totes les poblacions del Moianes.

Abans de les 13,00 ens assentem còmodament al cotxe de l'Antoni Ibáñez que ens retornarà a la nostra llar, dins del horari habitual.

© Antonio Mora Vergés