Rocabruna, el somni d’en Joan Gorina i Sans

Ens explica Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, que com a darrer Rector de Sant Feliuet de Terrassola va tenir ocasió de conèixer i tractar a D. Joan Gorina i Sans, que aquest - per qui manifesta alhora que admiració una sincera estimació - havia anar a estudiar a Suïssa en un internat per a joves de famílies riques, en el que de forma corrent els estudiants com a referència del seu origen deien : jo sóc del Castell ..., doncs jo del de ...., i que el jove Joan Gorina i Sans, es va prometre a si mateix, que també ell, tindria un Castell.

La fortuna dels Gorina es va veure incrementada en el període 1914-1918, és a dir durant l’anomenada I Guerra Mundial, com a resultes de la compra d’un vaixell de bandera alemanya, carregat de mercaderia, que els anglesos havien immobilitzat al port de Barcelona; la juguesca li va sortit molt bé al jove Joan, que invertiria els guanys en l’adquisició l’any 1919 de la masia anomenada Rocabruna , que comprenia també el masos veïns del Güell, la Vila i l’Alou.

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/santa-maria-d-olo/tots/mas-rocabruna-joan-gorina-sanz

En aquell indret es faria construir per l’arquitecte Eduard Balcells i Beigés, el seu palau, que d’acord amb les tendències del moment, resultà en un edifici d’estil modernista i ecleticista del qual destaca singularment, la cúpula central, feta de vitralls, que li dona una particular elegància a l’immens rebedor interior.

A la mort l’any 1954 del Joan Gorina i Sans, va deixar un mas a cadascuna de les seves filles. La propietat es va mantenir indivisa i dotze anys més tard, Manuel Font i Moreu, gendre del finat i negociant de cotó de Barcelona, va comprar les altres parts als seus cunyats, la propietat integra passaria a la seva mort a la dona, Roser Gorina, encara desprès al seu fill Joaquim.

L’ 1984, el príncep Saad Ben Abdula-ziz de l’Arabia Saudita, es faria amb la propietat de Rocabruna i les seves masoveries, i també del mas proper de Rocafort, que passarien en endavant a esdevenir una propietat única, que no ha retornat més a mans catalans; hores d’ara els propietaris son una família d’armenis.

Joan Gorina i Sans, fou un dels mantenidors de l’església de Sant Feliuet de Terrassola, a ell se li deuen entre altres obres, les imatges de Sant Feliu, Sant Antoni del porquet, i Sant Isidre, dutes a terme per l’escultor Pere Punti; també es feren al seu càrrec les obres de decoració i endreçament de l’església, en la que es celebraria de manera magnifiçent la cerimònia de casament del darrer hereu de la nissaga dels Gorina. La campana anomenada Joana, en agraïment a D. Joan Gorina i Sans, que l’havia donat a l’església, va donar noticia d’aquest enllaç tant a les terres d’Oló, com a les de l’Estany, segons recullen les cròniques de l’època.

Sabadell i Terrassola, tenen en comú el seu patró Sant Feliu, i gràcies al mecenatge generós de Joan Gorina i Sans, podeu gaudir avui encara de la contemplació d’aquest singular monument, que senyoreja la Vall dels Reis.

Aquells que tingueu interès en conèixer aquesta església romànica, que hom troba al costat de la carretera C-59 en el seu recorregut entre l’Estany i Santa Maria d’Oló, podeu trucar al telèfon 93.744.90.63, i posar-vos d’acord amb el Joan Raurell i Ges.

Clourem el relat amb la tornada dels goigs de Sant Feliu que sembla plaïen molt particularment a D. Joan Gorina i Sans :

Puix que sou de Terrassola

Patró i ens afavoriu

Deu-nos pau, salut i joia,

Gloriós màrtir Sant Feliu.

Rocabruna tenia una capella qe estava advocada a Sant Jordi.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2022/02/capella-de-sant-jordi-de-rocabruna.html

 El Partits hereus de la dictadura, PP & PSOE  estan embrancats en assenyalar l’altre com MÉS  corrupte, dissortadament patim llistes de “ desesperació”  a la Sanitat Pública – i de retruc a la privada -, a l’atenció social a les persones febles, discapacitats, dependents,..,  els agrairíem a ambdós Partits, que posin remei a aquests i altres problemes,  i deixin de perdre el temps, la “ sensació”  de la ciutadania és que la corrupció en ambdós és  ex-aequo  

Ens sembla que una Comissió Parlamentaria que esbrines les relacions entre el narcotràfic ,  el finançament dels Partits Polítics , i les accions criminals dutes a terme darrerament  a la Comunitat andalusa,  tindria més sentit, oi? 

 Que Sant Feliu, Sant Jordi   i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

Sant Martí de Puig-Ermengol. L'udol de Déu.

Aprofitàvem el parèntesi que ens donaven les pluges el mati del dissabte 31 de maig de 2.008 per arribar-nos fins a Santa Maria d’Oló, al límit ja del Moianès, on havien de trobar-nos amb el Joan Escoda i Prats que s’hi desplaçava des de les Valls del Montcau, el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera ; ens havia comentat que vindria des de Barcelona acompanyat per l’Eliseu Peidró i Ramí, persona de reconegut prestigi en l’àmbit dels qui s’estimen l’art romànic.

Recollia els companys Feliu Añaños i Masllovet i l’Antoni Uriz, al lloc habitual a les 7,45, en aquesta ocasió per qüestions laborals, no tindríem amb nosaltres a Tomás Irigaray i López; agafava el camí llarg : Sentmenat, Palau de Plegamans, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià , l’Estany, ... de forma que gaudíem a cor que vols, d’aquesta primavera que ens regala tots els tons del verd, des dels vorals de les carreteres, els prats, els boscos,.... sabem que en el millor dels casos és únicament un miratge, però apliquem aquí la vella màxima de viure el present, com allò que certament ens diu el seu nom, com un regal !

El primer en arribar – la puntualitat en algun llocs del món, rep el seu nom - era el Joan Escoda i Prats , q.e.p.d. ; deixàvem passar els quinze minuts de cortesia, abans de trucar al Josep Sansalvador i Castellet, que ens feia saber que s’havien aturat a Manresa, per tal de recollir material donat a l’Arxiu Gavin. Teníem temps de prendre’ns un cafè a l’Hostal de Santa Maria d’Oló.

Em tocava posar-me al capdavant en el recorregut fins al trencall d’Oristà; tot just iniciar el descens, ens desviàvem a la dreta pel camí que porta fins al Serrat anomenat de Sant Martí , on localitzàvem gràcies a les imatges cedides justament per l’Arxiu Gavin , les minses restes de la que fou ermita de Puig Armengol o de Llosa- Corba [*], avui desapareguda,

L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.

Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.

[*] A l’enciclopèdia del romànic català, comarca del Bages, població de Santa Maria d’Oló, en podeu veure imatges; a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , i a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , gràcies a l’arxiu Gavin, i particularment a l’eficàcia del Josep Sansalvador i Castellet, en podreu veure també algunes imatges. Tenim coneixement que l’anomenat ara S.E.P.A.L de la Diputació de Barcelona conserva no menys de 8 imatges fotogràfiques, que malgrat haver-les sol·licitat per exposar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ no ens han estat – encara - de lliurades; tots sou pregats d’ajudar-nos en la reclamació d’aquestes imatges, enviant e.mails al President d’aquest Organisme.

Constatava dolorosament, la certesa d’una història, en la que s’atribuïa al mateix Déu l’autoria d’un crit prolongat i fort arrencat pel dolor; d’un udol tràgic, en el moment en que es dugué a terme la tasca ignominiosa de desfer l’ermita de Sant Martí.

Sabem que el darrer senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-Ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats feixistes encarregades de vetllar pel patrimoni, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí del Puig-Ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.

Recollíem imatges d’aquesta infinita desolació; justament l’execució d’una rasa per soterrar algunes conduccions possiblement elèctriques, ens dona la ocasió de refermar-nos en l’absoluta certesa de trobar-nos en el mateix solar, on s’erigia Sant Martí del Puig-Ermengol. Davant nostre el tràfic de la C-25 – situada a menys de 50 metre en línia recta – ens fa arribar un soroll somort que em recorda amb una esgarrifança l’udol de Déu !

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

PUIGNERO. Almenara o foguera de senyals.

Dèiem el 14.08.2007 :

El mot <nero> , pot tenir el seu origen en el terme àrab <an-när>, el foc, que faria en aquest cas, Puignero, referència evident a l’acció que es devia desenvolupar en aquella carena situada en una alçaria de 689 metres sobre el nivell del mar, i que dominava àmpliament l’antic camí de Moià a Santa Maria d’Oló, actualment GR 177.

Con en tants i tants llocs elevats, aquesta evolució d’un element de defensa passiva del territori, a una propietat agrícola, es donava quan les circumstàncies econòmiques i socials ho feien possible. En aquest cas, podem situar el canvi de funció en algun moment del segle XI, quan també es consoliden el Mas de Sau, i s’edifica l’ermita de Sant Vicenç, anomenada avui de Vilarasau.

És curiós que de la mateixa funció, se’n deriven cognoms molt diferents ; Torre, Torrella, Torruella, com podem constatar en el mateix terme d’Oló, a les envistes de San t Feliu Saserra; Burgués, Burguera, Burgueroles, Burguesa , derivats tots ells del mot àrab <burg> dels que no trobem exemples en aquesta terra, però si en llocs tant distanciats com : El municipi d’Oliva a la Safor, Municipi de Mieres a la Garrotxa; Serralada entre Calvià i Mallorca; i Far, Farell,.. que trobem per arreu de Catalunya, i que dona nom a una casa senyorial en els límits imprecisos de Mura, Rocafort, i Sant Vicenç de Castellet, en les terres veïnes de les Valls del Montcau.

La accepció que portem aquí, la defensa també, el Joan Coromines, i val a dir que pel que a mi fa, això és una garantia irrefutable. Cap altre país del món, no per descomptat Espanya, ni Anglaterra, ni fins Alemanya, han tingut com nosaltres , un científic de la llengua, que va dedicar la seva existència, ha cercar i trobar, moltes respostes a les infinites qüestions que de qualsevol parla se’n deriven.

La visita a la casa, en la que vàrem ser atesos amb extrema cordialitat pel masover, em va plantejar un seguit de preguntes, a quina resposta he dedicat un mati de les meves vacances; val a dir, que això lluny de ser un sacrifici, ha estat per a mi el major dels plaers.

El Tomás Irigaray i López, va fer una llarga sèrie de fotografies, que de ben segur us permetran fer-vos una idea cabal, de la casa pairal dels Puignero, i de la seva ubicació en una modesta alçada, a l’esquerra del camí que des de Santa Maria d’Oló, condueix a Sant Joan d’Oló.

En les nostres sortides, tothom te una tasca assignada i tinc la immensa sort pel que fa a la recollida d’imatges, que desenvolupen aquesta funció a les mil meravelles, tant l’anomenat, Tomás Irigaray i López, com el Feliu Añaños i Masllovet, Director alhora, de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net

Penso però sempre, que la seva tasca, s’acaba justament quan arribem a casa, mentre que sovint, la meva està a punt de començar; recordar els trets més importants de la sortida, i cercar també alguna dada tècnica i/o històrica, relativa al lloc que hem conegut. En aquest cas, l’atractiu del lloc, la constatació de les vistes esplèndides que des d’allà s’albiren, i la majestat que malgrat els segles, constatem encara en la més que reformada, masia de Puignero, que pertany al terme de Santa Maria d’Oló, al límit ja de la Comarca natural del Moianes.

Com sempre però, al lector, li correspon dir, la darrera paraula.

© Antonio Mora Vergés

La Torruella d'Oló.

El camí és el viatge, i gaudíem a cor que vols de la contemplació de la Plaça Major d’Avinyó, de la seva església, i d’alguns dels edificis civils, d’aire marcadament senyorial i modern; ens aturaríem més endavant en una creu de terme, prop d’una esplèndida masia amb torre de defensa, de la que el Tomás en recollirà imatges; Sant Feliu Sasserra ens acollirà amb las seva església romànica, l’edifici de l’ajuntament que fou la seu de la sots vegueria del Lluçanès; Oristà la petita població que senyoreja en un temps la contrada, i vinculada per sempre més al record del llegendari Perot Rocaguinarda , és un poblet encisador i ple d’encant;

faríem encara, en el darrer tram de la sortida una visita a Sant Jaume de Vilanova, on en absència dels seus estadants, deixaríem una nota, en la que juntament amb les nostres dades personals, adreça, telèfon i e.mail, els fèiem un prec: que ens ajudin en la recerca de les ruïnes de Sant Pere de Vilanova. Val a dir que el prec, urbi et orbe, el fem extensiu a qualsevol persona.



La Torruella l’havíem deixat pendent en ocasió d’una sortida a l’hivern per les terres fredes de la riera Gavarresa, des de la Torre de l’Orriols decidíem desfer el camí, amb el compromís íntim d’assolir en un altre moment la Torruella, de la que de forma admirativa ens parlava el masover del Ciuró.

L’entrada la trobem entre els punts quilomètrics 61 i 62 de la carretera B-431, a la dreta en el sentit de la marxa, just abans d’arribar a la finca anomenada del Pilar, en el camí trobarem les restes d’una casa magnifica dins encara del terme de Sant Feliu Sasserra, Coll de Bassa, des d’on gaudim d’unes vistes esplèndides sobre, sobre la riera de Relat, i d’algunes finques encara en activitat, com La Molina, la Casanova, Els Arnaus i el Molí d’aquesta darrera casa; a l’esquerra la Cirera, adornada pel costat de migjorn amb un torre rodona d’aparell romànic que segons s’explica pertanyia al Castell medieval de Sacirera.




Entrem en el terme d’Oló, i ben aviat som davant de la Torruella, límit del Moianès i guaita permanent de Sant Feliu Sasserra ,el nom de la casa ens parla del seu primigeni us; punt d’observació i eventualment d’avis i defensa, davant d’una presència hostil. La pacificació, el lloc situat ja a la plana, superat l’esvoranc terrible de la riera Gavarresa i la feracitat d’aquestes terres en les que veiem feinejar un bon nombre de tractors i màquines de segar, farien créixer aquesta casa, des de la simple torre fins a l’edifici de magnifiques proporcions, al que s’hi podia accedir des de qualsevol dels seus costats [ possiblement perquè devia donar aixopluc a diferents famílies ] , i que dedicaria una ermita a Sant Francesc d’Assis, que es troba avui pràcticament destruïda almenys en el seu interior , i que sembla havia estat construïda el segle XVI i reformada a darreries del XIX. El Tomás recollirà per eterna memòria i perpetua vergonya de la nostra gent, les imatges d’aquesta infinita desolació.


El mati no ens permetria arribar-nos fins les runes de Rocaguinarda, on va néixer el famós cabdill Nyerro i bandoler de llegenda que acabaria els seus dies com a Capità dels terços castellans a Nàpols. Ens comenten a Oristà dins quin terme es troba la casa que està molt malmesa.

Aquestes son encara terres de Nyerros, persones que se senten catalans de Catalunya, front les terres baixes on el sentiment dels anomenats Cadells, persones que se senten catalans d’Espanya, s’imposa i creix sense aturador. Els noms canvien , però malgrat el pas dels segles, els sentiments es mantenen inalterables.

Ho comprovàvem amb la lectura dels resultats electorals del Lluçanès.

(©) Antonio Mora Vergés

Herois de Catalunya

Normalment aquest mot – herois – s’associa a la lluita i a la vida militar; en el sentit que jo l’empro, certament fa referència a la lluita , que de forma constant i quasi sempre - només - des de l’àmbit privat, mantenim els catalans d’ença de la derrota de 1.714 i de la clara voluntat de l’espanyolisme radical d’anorrear - com a mínim .- les nostres senyes d’identitat..

No feu una lectura reduccionista , els qui trobareu esmentats son certament alguns dels meus herois; no puc citar-vos a tots i cadascun dels qui han fet, fan i faran de Catalunya, el seu ideal màxim; segur amics lectors que vosaltres coneixeu també moltes més persones que podríem afegir a la llista.

Permeteu exposar sempre en la meva línia del bona brevis, alguns dels que jo tinc com herois :


Josep Salvany i Blanch

Neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891.
Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col•laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col•lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent del diferents països.
Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època.
Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929.

El Centre Excursionista de Catalunya

Denominat en la seva fundació l'any 1876 Associació Catalanista d'Excursions Científiques, feia constar en els seus estatuts inicials, com a primer objectiu social "Fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca, un museu i arxius”
Aquelles primeres excursions originaren una gran quantitat de dibuixos, que formaren valuoses col•leccions conservades avui en els nostres arxius. Al imposar-se la fotografia com a sistema ideal de reproducció d'imatges, els socis del Centre Excursionista de Catalunya començaren a col•leccionar els clixés i fotografies de les seves excursions posant-los al servei del seu ideal col•lectiu.
Al considerar que ja es comptava amb material suficient per iniciar els seu treball, el Centre Excursionista de Catalunya configurà l'any 1909 el seu ARXIU FOTOGRÀFIC i el posà al servei de conferenciants, escriptors, estudiosos, editorials i de tots els ciutadans interessats.
Contràriament al que hom podria suposar al tractar-se d'un arxiu fotogràfic d'un Centre Excursionista de Catalunya, l'ARXIU FOTOGRÀFIC del Centre Excursionista de Catalunya no comprèn solament els aspectes geogràfics i paisatgístics de Catalunya i altres parts del món. Gràcies a què sempre ha existit una gran varietat d'aficions sobre geologia, botànica, arqueologia, arquitectura, folklore, etnologia, esports de muntanya, esports en general, etc. En molts casos, malauradament aquests documents s'han convertit en testimonis únics, ja que són tot el que queda de monuments desapareguts, paisatges degradats o transformats, així com d'activitats, oficis o tradicions que avui ja només resten en el record i que gràcies a aquestes mostres fotogràfiques poden encara ésser estudiats.
La generositat de tots aquells socis i dels seus familiars, al fer la donació d'aquestes col•leccions al Centre Excursionista de Catalunya, ha fet que aquest ARXIU FOTOGRÀFIC sigui en dels més complets del nostre país.
Amb la finalitat que aquesta valuosa font d’informació, pugui estar a disposició de tots els ciutadans interessats en el seu estudi, consulta o publicació, i amb el desig de col•laborar al nostre enriquiment cultural el Centre Excursionista de Catalunya a arranjat i ha obert de nou al públic el seu ARXIU FOTOGRÀFIC

Josep Maria Gavín i Barceló

(Barcelona 1930) és un fotògraf i col•leccionista català.
Membre de la Unió Excursionista de Catalunya, on començà a col•leccionar fotografies de més de 22.000 esglésies catalanes, dels territoris de parla catalana a les comarques aragoneses de la Franja , d'Andorra, i de les comarques de la Catalunya nord, que constitueixen un important arxiu fotogràfic (l'Arxiu Gavín).
L’afany col•leccionista del Josep Maria Gavín Barceló, ha permès que actualment l’arxiu superi el nombre total de més de 1.550.000 documents, un dels arxius particulars més importants d'Europa.
El 1979-1983 fou nomenat president de la societat Amics de l'Art Romànic. També ha estat vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc i és president de l'Associació Catalana de Col•lecionistes.
Ha publicat i ha exposat part del material mitjançant les seves col•laboracions a les obres : Catalunya Romànica, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Santuarios marianos de Cataluña i en més d'altres 300 obres, aportant articles o fotografies.
El 1984 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Des del 1985 participa en conferències exposicions i xerrades. Des del 2007 l'arxiu Gavín, adquirit per l'arxiu d'Urgell el 2001, és dipositat al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Galeria Fotogràfica de www.moianes.net

Aquest peculiar arxiu, accessible directament des d’internet, ha estat possible gràcies a la inicial donació del seu actual responsable, Feliu Añaños i Masllovet ; i a la tasca pacient d’un grup de persones, a les que sortosament podem afegir, les nombroses col•laboracions i donacions, majoritàriament privades i/o procedents d’entitats cíviques i culturals.

Tots ; també http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , http://percaminsdelbages.blogspot.com/ , http://www.guimera.info/, http://www.joseplainez.org/i tantes i tantes associacions , pàgines web, blogs personals i col•lectius,.... sumen modestament la seva aportació , a aquest desig de ser, que malgrat els entrebancs constants dels poders públics, i de les diverses Administracions, és l’essència del nostre poble.

Per la resta de pobladors d’aquesta península, tot plegat només és una mostra palesa del problema catalan.

Demanem al bon Déu, que com ens recorda molt clarament un monòlit, situat al Parc de Sant Andreu de Castellcir , “va crear els pobles” , no deixi mai d’enviar-nos persones amb aquest sentit de país.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

Copiar i pegar, o veure i viure ?

Havíem assolit una fita llargament cobejada, en el moment que posàvem els peus damunt del solar on s’alçava fins a darreries del segle XX, l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba.

Quants anys feia que trepitjàvem intermitentment el terme de Santa Maria d’Oló ?. No sabria dir-vos-ho amics lectors, i això perquè sempre ens havia resultat plaent arribar-nos fins aquest terme tant i tant extens. Se’m emplenava inevitablement d’imatges el cervell : Sant Feliuet de Terrassola , al límit quasi amb l’Estany; Sant Joan Vell d’Oló, prop del llit de la riera, dins possiblement de la propietat dita avui d’Armenteres en el Mapa de l’Editorial Piolet, i anomenat Almenteras , en el mapa que l’any 1.920 el topògraf Jacinto Vallejo feia per encàrrec de l’Institut de Cartografia de Catalunya; Sant Joan d’Oló i el seu magnífic Comunidor, que es troba al bell mig del pati , entre l’església i el petit cementiri i que juntament amb el de Sant Pere de Bertí, son els únics que conserven la tradicional forma de cobert als quatre vents, Sant Pere de Bertí, integrat en l’edificació cal estar amatent per advertir-lo; Vilarasau , on es conserven encara els bancs que llueixen el nom de la nissaga que s’hi asseia ; Santa Creu de la Plana, hostatja avui altres manifestacions d’aquest Déu únic ; Sant Miquel d’Oló, testimoni eloqüent i dolorós alhora, de la extrema incúria de les diferents administracions públiques , quan a la salvaguarda i protecció del patrimoni històric de Catalunya; Sant Jaume de Vilanova, justament en sentit contrari , la prova fefaent que a Catalunya, son únicament els catalans amb els seus recursos, qui sosté el tresor que representa aquest llegat dels nostres avantpassats; Sant Pere de Vilanova, on accediríem en el seu dia, gràcies als amics Llobet i Canemasses , i on al nostre torn acompanyaríem al Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, i l’Eliseu Peidró i Ramí, expert “pràctic” en el romànic del nostre país; Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba, ens aquest cas dissortadament posaríem només els nostres peus, damunt del solar on s’aixecava aquesta església, n’adquiríem certesa gràcies a la construcció d’una rasa oberta per soterrar possiblement connexions elèctriques, que ens permetia recollir imatges del que foren sens dubtes els fonaments del temple; no volem deixar sense esmentar Sant Esteve del Solà, prop de llit de la riera de Malrubi, La Torruella a les envistes de Sant Feliu Sasserra, i la seva ermita de Sant Francesc d’Assis, que es troba avui pràcticament destruïda almenys en el seu interior , i que sembla havia estat construïda el segle XVI i reformada a darreries del XIX.; la mateixa església Parroquial de Santa Maria , del Segle X , situada dalt Vila, i en la que destaquem el seu retaule barroc, i la imatge del Crist de la pregunta; també la nova església situada baix dins del nucli nou, mereix una visita, particularment per la imatge de la Mare de Déu Assumpta, ............

Començava dient que havíem assolit una fita llargament cobejada, i així ha estat amic lector pel que fa a localitzar la totalitat d’ermites romàniques, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Joan Vell d’Oló, Vilarasau, Santa Creu de la Plana, Sant Miquel d’Oló, Sant Jaume de Vilanova, Sant Pere de Vilanova, Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba, les dues darreres esmentades únicament obiter dicta, per la majoria d’autors, sense tenir coneixement de la seva ubicació i/o estat actual.

Ens sentim col·lectivament orgullosos; en aquesta tasca, hi han participat moltes persones, i més enllà del meu agraïment personal a cadascun d’ells, serveixi aquest breu com a públic reconeixement.

Pel que fa a la pregunta del títol; cal que us doni una resposta explicita sobre quina és la nostra opció ?

© Antonio Mora Vergés

Crònica d'un mati de fred per la riera Gavarresa

Anàvem als límits superiors de la comarca del Moianes, sortíem com sempre a les 8,00 del mati, confortablement instal•lats dins del cotxe de l’Antoni Ibañez, ens trobàvem : el Feliu Añaños, el Santiago Moya, el Francesc Díez , el xofer - el mateix A.Ibañez - i jo.

Encara faltaven alguns minuts per les 9,00 quan des de la Rovirola iniciàvem el descens fins a la riera Gavarresa, el fred era intens fins a l’extrem que el camí estava glaçat, i en alguns punts la blancor de la gebrada deixava clar que la nit havia estat gèlida.



Ben aviat ens calia treure les màquines per retratar el Corral, masia molt reformada , propera a la població i dotada de tots els serveis; remuntàvem fins a la vessant de la riera, i des d’aquesta alçada, podien contemplar les restes del molí del Ciuro, la torre d’aquesta casa, i l’espectacle del torrent gelat , i d’una vegetació emblanquinada per les gebrades que amb el sol esmorteït del desembre feia dies i dies que persistien.



Abans d’arribar a la casa, trobàvem un petit oratori al que donarem el nom de la Creu del Ciuro, la casa a pocs metres, amb la seva torre de 16 metres d’alçària, ha estat testimoni de moltes històries, alguna de prou coneguda, com la biga cremada en el pis superior per les tropes franceses que varen situar en aquesta finca el comandament del front del Llobregat.



La nostra història d’avui es que una vegada més el gos de la casa, en aquest cas un petit caçador decideix acompanyar-nos en el nostre periple.



Creuàvem la riera per un pas canadenc, tots els nostres moviments comportaven un risc, damunt d’un sòl gelat fins a l’extrem que amb molta cura, podem passar caminant per damunt de la placa de gel que s’ha format al pas de l’aigua; la propera masia Orriols està tancada, en perfecte estat de conservació i diríem que freqüentada diàriament pels propietaris i/o masovers que possiblement viuen al poble – hi ha no més enllà de cinc quilometres des d’aquest punt - , la següent el Prat d’Orriols mostra ja algun signe d’abandó; en aquest punt el masover del Ciuro ens retroba i s’emporta dins del tot terreny al petit gos caçador, sembla que la família originaria de Lleó, tenia previst anar a mercat a Vic aquest mati, fem un darrer tram i ens arribem fins a la següent casa, situada en una solana on esmorzaríem , la Torre d’Orriols, on malgrat sembla no haver-hi ningú hem sentit el gall de la casa i contemplat pasturar els cavalls.

En la tornada ens arribaríem fins al Flequer, casa força renovada, d’estil basilical la definirà el Feliu Añaños, i desprès de fer-li una fotografia, refem els nostres passos fins a recuperar el camí.

La zona situada en una obaga es particularment perillosa pel que fa al gel, això ens dificulta el caminar, i retarda un bon xic la nostra previsió horària. Finalment sans i estalvis arribem de nou a la Rovirola on havíem deixat aparcat el vehicle.

El Feliu fa una darrera fotografia d’aquesta casa de la que únicament resta en peus la façana.

Ens explicaven que en ocasió d’unes votacions per algun dels càrrecs – quasi infinits – d’aquest sistema que alhora que manté institucions pre-democràtiques , com les Diputacions Provincials, no s’atura en la creació de més i més entitats públiques, a Santa Maria d’Oló, sense cap significació – segons van dir - els veïns varen ser preguntats sobre si volien ser del Moianes o del Bages, la majoria va decidir que Bages.

La pregunta però tenia la seva trampa, potser entre Bages i Osona, alguns haguessin decidit la segona, i segur que amb els mateixos serveis, que Manresa i Vic, tots haguessin decidit Moianes.

Com sempre, i més en el proper 2.007 que començarem ben aviat, que el bon Déu guardi a Catalunya dels seus administradors !.

Amb amics així, quina por ens poder fer els enemics ?

© Antonio Mora Vergés