Els molins del Pla.

Es troben a la riera de l’Estany, fora ja del terme d’aquesta població, i com a molt un parell de quilometres abans, del desguàs d’aquesta corrent d’aigua, en la que recollia les pluvials i les procedent de les diverses fonts que hom troba encara, en les terres que miren al nord des del Puig Rodó, i que s’anirà anomenant, Riera de Rocabruna, Riera de Rocafort, i finalment sumades ambdós, Riera d’Oló, que lliurarà les seves aigua a la riera Gavarresa, i aquesta finalment al riu Llobregat.

El nom de l’Estany fa referència a l’existència d’un estany pantanós, provocat per un fenomen d’endorreisme; el terreny argilenc i la situació enfonsada de la vall n’impedien el drenatge natural. A les acaballes del segle XVI, l’Abat Carles de Cardona endega la construcció d’una mina, subsistent encara, que resolgué aquest problema i alhora va permetre l’explotació de les aigües superficials, en el funcionament d’almenys quatre molins al llarg del recorregut de la riera.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, un grup de tres excursionistes, m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomás Irigaray i López, la resta en el primer cap de setmana d’agost, tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre. Deixàvem el cotxe a l’entrada del Pla, i ens acostàvem fins a la masia, en la que hi ha no menys de quatre edificacions, que no tenen aparentment cap vinculació amb l’antic us agrícola. Ens comentem que l’accés als molins des de la casa, és un xic complicat i alhora també, que els camins estan malmesos i abandonats.

Els molins hidràulics sempre es troben al costat de l’aigua, i això és una regla que serveix, tant en governs democràtics, com en els que no ho son tant; estem resignats a patir esgarrinxades a la pell – anem amb pantalons curts i camisa sense mànigues - . El camí compleix amb escreix les nostres pitjors expectatives, però malgrat tot, desprès de fer tres quilometres entre esbarzers, brusca i alguns notables exemplars de vegetació de ribera, trobem un foli en el que podem llegir : molí I , 30 passos i molí II, 80 passos. Agraïm a la ma desconeguda que va fer els cartells, aquesta tasca exemplar.

Les primeres restes evidencien que el cabal de la riera permetia en aquella zona, l’explotació simultània de dos molins situats l’un de l’altre escassament a 50 metres. Es visible la roda del molí i alguna part de l’edifici que la vegetació ha anat esquarterant i acabarà engolint. Per nosaltres aquest és el molí del Pla II, en el sentit que circulava l’aigua.

El molí principal, molí del Pla I , conserva encara les parets exteriors de l’edifici que tenia dues plantes, i en quina porta trobem la data 1739; la casa està altrament molt malmesa, i ens limitem a constatar l’alçada més que notable del saltant d’aigua, que ho feia funcionar tot. També aquí la vegetació va fent la seva feina destructiva.



Esmorzem al molí II, aigua, maduixots , préssecs, pomes i fruita seca; pensem en l’amic Feliu Añaños i Masllovet, al que sens dubte li agradaria trobar-se aquí amb nosaltres.

Decidim continuar fins al final de la Riera, i des d’allà farem camí fins a Sant Feliuet de Terrassola, on ens comentarà el Joan Raurell i Ges, en relació a l’article de contraportada del Diari de Sabadell, del dia 27 de juliol de 2.007, que li han demanat des de Roma, que n’envií almenys un exemplar.

L’Antoni Ibáñez Olivares i el Tomás Irigaray i López, fan la visita de Sant Feliuet de Terrassola, mentre jo vaig fins al Pla, a buscar el vehicle.

Aquells que tingueu interès en conèixer aquesta església romànica, que hom troba al costat de la carretera C-59 en el seu recorregut entre l’Estany i Santa Maria d’Oló, podeu trucar al telèfon 93.744.90.63, i posar-vos d’acord amb el Joan Raurell i Ges.

Ens fan l’obsequi d’un recull de textos relatius a Sant Feliuet de Terrassola, i en la portada trobem aquests mots, que penso son del tot indicats per cloure aquest relat :

Sant Feliuet :

Tant pacífic i tant pobre,
No n’hi al món cap més indret.

© Antonio Mora Vergés

Terraciola, històries de la terrassa petita.

Sembla que aquest, terrassa petita, és l’origen d’aquest singular topònim actual de Terrassola, dona per a pensar, la concatenació de dos diminutius, Feliuet i Terraciola, tant lluny de les terres del Baix Ebre i/o el Montsià, on l’ús de diminutius, “xiquet”, “miqueta”,... és tant i tant freqüent, i quin origen possiblement hauríem de buscar en el període de dominació dels sarraïns, que acabaria formalment en aquelles terres al segle XII.

M’havien regalat un petit tresor, un recull de dades que al llarg dels anys 1943 i fins el 1983, havia recollir en relació a Sant Feliuet de Terrassola, el quin en fou el darrer rector, Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, resident avui a la casa dita dels Capellans de Vic.

Quan a Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba [*], avui desapareguda i fins oblidat l’indret precís on és trobava, fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort. Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. [*] A l’enciclopèdia del romànic català, comarca del Bages, població de Santa Maria d’Oló, en podeu veure imatges; la Diputació de Barcelona ens ha de lliurar, les que tenen al seu arxiu de patrimoni per exposar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , tots sou pregats d’ajudar-nos en la reclamació d’aquestes imatges, enviant e.mails al President d’aquest Organisme.

Rocafort que havia estat en mans de la família d’aquest cognom des de èpoques remotes, va veure trencada la seva successió, en morir sense descendència el darrer hereu; la casa va anar a mans de la família de la muller natural de Barcelona; els hereus – sense cap vinculació a aquestes terres - es van desprendre aviat de la casa i les seves possessions; fins al dia d’avui en que en son propietaris unes famílies armènies, la casa va pertànyer també a un Príncep de la casa regnant de l’Aràbia Saudita.

De la zona se’n parla avui com de la Vall del Reis, Rocafort i Rocabruna [ construïda a instàncies del saballenc Joan Gorina i Sans, de la que farem també més endavant una breu història ], pertanyents ambdós a la família d’armenis, estan encerclades de quilometres i quilometres de xarxa de filferro; també i en una allargada potser encara superior, el Castell, sembla que propietat d’un àrab, esta envoltat per una tanca. Uns i altres ocupen espais que havien estat de domini públic, camins, rieres, dreceres,..... amb l’aquiescència còmplice de les autoritats. A la Vall homònima d’Egipte s’hi ha trobat una de les necròpolis faraòniques més importants; en aquest meravellós indret del Moianes s’hi vetlla de fa temps un agonitzant molt particular, Catalunya !

Ens recordava el poeta :

Al fossar de les moreres,
No s’hi enterra cap traïdor,
Fins perden nostres banderes,
Seran l’urna de l’honor !

Hi ha coses que només els poetes, els nens i els vells eixelebrats es poden creure, oi ?

© Antonio Mora Vergés

La Balma i la font del Lladre.

El topònim en aquest país nostre, el podríem aplicar per arreu; font, balma ,pujol ,serra ,serrat ,vall ,turó, torrent, barranc, .......... fins fora lògic – no agradable pels veïns del carrer, està clar – trobar aquest adjectiu a tots i cadascun dels nomenclàtors de les nostres poblacions, grans i petites.

Llegia a la pàgina 31 del Diari de Sabadell del dissabte 7 de juny, abans de començar aquesta crònica, la següent noticia :
en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables.
Esperem una resolució, ràpida i exemplar, per part de les nostres màximes Autoritats.

Anàvem en la sortida quina destinació era la Balma i la Font del Lladre, el Josep Simó Deu , el Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés; els dos primers grans coneixedors d’aquest territori proper que s’ha donat en anomenar com Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, ens farien novament de sherpas.

El temps semblava donar-nos una treva en aquest allau de tempestes, amb el que Déu, dona resposta a la petició blasfema, feta a la Moreneta, des de les files de l’antic Partit Comunista del Nen Jesús. Potser ens caldrà tornar a demanar a l’església, que des dels pocs Comunidors que resten dempeus, novament és torni a cridar a comunió a la natura.
Cal potser explicar a algun lector que és un comunidor : [*], i quina funció exercia en l’activitat pastoral i religiosa de les comunitats rurals.[**] (*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

L’accés, gens fàcil, únicament us serà possible, si com nosaltres us feu acompanyar, per sherpas experimentats. Per endavant una afirmació, qualsevol molèstia i/o sacrifici rebran una més que justa compensació, amb la contemplació d’aquest indret ple d’encís, des de la bauma magnifica en les seves proporcions, fins a la font que gràcies a les aportacions de les pluges d’aquesta primavera raja a cor que vols. Està clar que la denominació s’ajusta perfectament, hi ha molts llocs per fer-se escàpol, tant en sentit ascendent per tornar al camí ral, com descendent per accedir al camí del solitari, i/o a la vessant de Rellinars.

Refem els nostres passos tot i deixant a la dreta del camí, la Roca Salvatge, El Paller de Tot l’Any i Castellsapera, per l’esquerra ens acompanyarà fins quasi el Coll de les Tres Creus, la serralada inconfusible de Montserrat.

Quan accedim novament a l’aparcament de l’alzina del Salari, constatem que com nosaltres, hi ha –sortosament – força persones a la que la natura els “enganxa” . De vegades penso que aquest món encara té remei !

Et sembla amic lector que sóc molt optimista, oi ?

© Antonio Mora Vergés

La Balma Roja. La pastanaga de l'ase.

Això de la pastanaga, de ben segur que a una majoria de lectors us sonarà força; s’explica com a mètode per aconseguir que caminin les ases rebeques, posar una pastanaga al final d’un pal i/o una canya, i posar-ho de forma que li quedi a una distància del cap, que li permeti veure-ho de forma nítida, i alhora que no pugui arribar-hi per a menjar-s’ho. Els àrabs tenen un sistema que tot i ser més fiable, als qui ens estimem als animals – ases inclosos – ens sembla un xic cruel ; consisteix en fer-los una ferida i evitar que s’arribi a tancar introduint-hi un tros de fusta i/o canya, quan la bèstia s’atura. Ho trobo més encertat, per aplicar-ho als alts càrrecs; Polítics i Funcionaris d’alt nivell – cas de ser certa – la noticia que recull el Diari de Sabadell del dia 7 de juny, relativa a que en un 54% segons els mateixos tècnics del Ministeri d’Hisenda, els esborranys enviats als contribuents amaguen “omissions i/o oblits “ quan a les deduccions que per llei els son aplicables. La noticia no fa esment quan a l’abast d’aquest frau; no sabem doncs, si és únicament a la ciutadania de Catalunya, o la pateixen també la resta de contribuents del Regne d’Espanya. Esperem - ara si - una reacció des de la Fiscalia Anticorrupció.

Desprès d’aquest llarg i val a dir-ho, inusual preàmbul, passo a donar-vos compte de la sortida del dissabte 7 de juny, en la que sota el guiatge dels sherpas, Josep Simó Deu i Joan Moliner i Manau; el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigary i López, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, contemplaríem finalment la Balma Roja, esmentada únicament en el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, que la situa però erròniament. El mapa de la Editorial Alpina, no en fa esment, i un cop vista, i comparada sobretot amb balmes, com : la Balma de l’Espluga a Sant Quirze de Safaja; la Balma Freda, en els límits imprecisos entre Granera i Monistrol de Calders; la Balma Rossa, sota mateix de Sant Miquel del Fai, o les Baumes obrades de Castellcir i Mura, trobem del tot lògica la omissió.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i deixàvem el cotxe aparcat a l’alzina del Salari, al voltant de les 8,30; superàvem l’ascens fins al Turó de les Tres Creus – que en fred acostuma a fer-se pesat – i continuàvem fins la font de la Pola per davallar fins al torrent de la Cansalada, ens aturaríem per retratar l’anomenat setrill, i fins per recollir cama-secs també dits carreretes que faran – almenys amb aquesta intenció s’ha fet – les delícies a la taula del Joan Moliner i Manau. La vegetació ens presenta, a la vista i a l’olfacte, un cúmul de sensacions. Gaudim amb les explicacions del Josep Simó Deu, quan a denominacions i fins usos possibles de la major part de les plantes i flors. L’ascens fins al Coll de Correu és ràpid i ben aviat tenim davant, el sempitern paisatge de la Serra de l’Obac ,la serralada montserratina i les terres planes de les comarques riberenques del Llobregat. Agafem el camí en direcció al Paller de tot l‘any, i escassament a mig quilòmetre trobem el trencall que ens permetrà accedir a la Balma Roja. Certament quan al color, el nom és un encert ple, l’escassa fondària de la Balma en decep, tot i comprovar que possiblement havia estat un bon xic més gran, atès el fet que hi ha trossos de roca escampats per arreu. La hipòtesi d’una esllavissada a conseqüència d’algun fenomen natural, com un moviment sísmic, no pot desestimar-se de forma lleugera.

Esmorzem acaronats pel sol, gaudint alhora d’aquest magnífic decorat natural, de la companyia, i dels nostres habituals queviures, entrepans per alguns, cireres i fruites fresques, dàtils, pistatxos i altres fruites seques.

La pastanaga, com la sarna, no piquen quan es prenen amb gust.

© Antonio Mora Vergés

El Moianes Privat.

El cronista gràfic i notari del patrimoni rural i paisatgístic del Moianes, en Feliu Añaños i Masllovet , s’havia fet – mitjançant el pagament d’un grapat d’euros – amb unes fotografies antigues esplèndides, que penjaven ara de la Galeria fotogràfica de www.moaines.net per tal que tothom – de franc , la gasiveria com a defecte està definit com a relatiu o pertanyen als catalans - pugui gaudir de la seva contemplació.

Justament la visió d’una d’aquestes finques, anomenada Rocafort, fotografiada en els primers anys de 1900, des de l’alçaria de Sant Feliuet de Terrassola , ens va fer pensar en repetir – fins on sigui possible, com explicarem - la fotografia.

La ruta d’accés en el nostre cas, serà Castellar del Vallès, Sabadell, Autopista de Manresa, incorporació a l’eix en direcció Girona i finalment sortida a Oristà , on agafarem la carretera en direcció l’Estany – Moià, per deixar-la al trencall de Santa Eulàlia de Riu primer- Vic.

La primera sorpresa ens vindrà en forma de porta, la pista forestal que comunicava les masies de Rocafort, i Rocabruna es avui d’utilització particular dels propietaris de aquestes finques.

Segona sorpresa, la finca està encerclada per una tanca de filferro en la millor tradició dels ranxos americans.

Tercera sorpresa, Rocafort dins del cercle de filferro, te a més una tanca d’obra que envolta la casa, quasi invisible als nostres ulls de tanta i tanta vegetació que hi ha ,està clar que com a mesura de seguretat.

La casa, a la mort del darrer Rocafort, va passar a mans de la família de la seva muller, d’ascendència barcelonina i sense cap vinculació amb aquestes terres; ben aviat va sortir a la venda, i un dels darrers propietaris, possiblement l’autor de tantes mesures de seguretat, va estar un príncep saudita; actualment i desprès d’un inacabable degoteig de visites d’interessats, entre els quals la nostra Montserrat Caballé, juntament amb japonesos, americans, russos, anglesos, alemanys,.. la propietat en quin interior conflueixen fins a set municipis , ha estat adquirida per uns armenis, que malgrat mantenir les estrictes mesures d’accés, control i seguretat, diuen assumir el compromís de mantenir i àdhuc restaurar les finques i la seva relació amb l’entorn natural.

Els concedim el benefici del dubte, tot i anunciar des d’ara que farem un seguiment de la seva actuació.

Des de la carretera, intentàvem fotografiar les finques, gràcies al zoom de les màquines modernes, això era possible amb Rocabruna, on una grua d’obres dona testimoni d’aquesta tasca de recuperació i esperem que de restauració que manifesten els nous propietaris; quan a Rocafort únicament son visibles les teulades, on sobta el gran nombre de xemeneies que fan pensar en que possiblement en totes o una gran part de les habitacions, hi havia en el seu moment una llar de foc.

Certament amb els binocles de campanya, constatàvem que un franctirador expert ho tindria difícil per a fer blanc en alguna finestra, donat el gran nombre d’arbres que en més d’una filera envoltaven protectorament la casa.

Entenguis això com una opinió, tota vegada que el nostre fort no son les armes de foc, ni per descomptat la punteria en la seva utilització.

Marxàvem un xic decebuts pel resultat de la nostra sortida, esperem anys a venir, que sigui possible l’accés controlat a aquestes finques, que certament tot i ser de propietat privada, ens pertanyen pel seu origen feudal, una mica a tots.

© Antonio Mora Vergés

EL ROMÀNIC INDUSTRIAL

Adreçava una consulta all Feliu Añaños i Masllovet, en relació a les ermites romàniques o no de les que tenia imatges, que com a conseqüència de l' exponencial creixement de molts nuclis urbans i/o industrials havien quedat encerclades - en el sentit de perill, d'amenaça, d'ofec - per la modernitat.

La resposta, documentada com sempre, fou ; Consultat els meus arxius fotogràfics, les esglésies que tinc prop de nuclis urbans son les següents:

La Salut, Sant Nicolau, Sant Julià d'altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Pau de Riusec , Sant Vicenç de Verders en el bosc de Can Deu i salvada del pantà de Sau. Totes aquestes de Sabadell.

També: la Romànica de Barberà, les de Terrassa, Sant Feliu del Racó, Santiga davant del polígon industrial de Provasa;les romàniques de Polinya, Sentmenat, Sant Pere d'ullastre prop del polígon industrial de Castellar del Vallès, Santa Maria i Sant Miquel de Toudell, situades en sengles polígons industrials entre Viladecavalls i Terrassa; Sant Iscle i Santa Maria de les Feixes a Cerdanyola, Vallromanes, Santa Creu d'Olorda a cavall entre Molins de Rei i Barcelona i potser alguna més.

Aquest fenonem del romànic industrial, ha tingut amb tot un efecte positiu, ha posat davant dels nassos de moltes persones, aquestes singulars manifestacions de la pietat dels avantpassats, que constitueixen en aquest moment un valor històric i àdhuc patrimonial, que dota d'atractiu llocs tant i tant inhòspits i desam parats com els polígons industrials i els voltants d'algunes poblacions dormitori d'aquestes contrades.

Dissortadament algunes ermites han desaparegut en aquesta “ follia urbanitzadora “, altres com Sant Martí de Puig-Ermengol han servit com a pedrera d'alguna casa “noble”, fins en algun cas, han estat venudes i traslladades pedra a pedra fins a Paisos estrangers , amb tot, una almenys , Sant Vicenç de Verders que trobareu al bosc de Can Deu a Sabadell, va ser “salvada” del seu infaust destí, com tantes altres estava destinada a ser una victima més de les aigües que retindria el pantà de Sau. L'acció del tot benemèrita cal imputar-la a la Caixa d'estalvis de Sabadell.

Podreu trobar al Deuteronomi, en el Capítol de les malediccions, una que fa clara refèrencia a a Catalunya i als catalans,:

Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys.
Ells et prestaran diners, però tu no els en podràs prestar.
Ells seran els primers, i tu el darrer.
Un poble que no coneixes s'alimentarà amb els fruits de la teva terra i del teu treball; t'explotaran i et maltractaran sense parar. Et tornaràs boig de veure aquest espectacle.

D'enca de 1.714, som un pobles d'esclaus, i els nostres patrimoni històric, segueix dissortadament el nostre destí miserable.

Escolta Senyor el clam d'aquest poble !!!

(c) Antonio Mora Vergés

Límits de la Vall dels Reis.

Sortíem de Sabadell a les 8,00, anàvem únicament al vehicle tres del habitual grup de excursionistes; m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomás Irigaray i López, la resta en aquests idüs d’agost, tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre.

Deixàvem el cotxe a l’entrada d’un camí que ens menarà fins les fonts de Jesús i l’anomenada del Molí [ possiblement del Castell, per la proximitat d’aquesta finca ] , en la que trobem taules i seients de pedra en un lloc veritablement fresc i encisador, on l’única nota discordant és un cartell, en el que se’ns comunica la qualitat de no potable de l’aigua de la font. Som en un país estrany en el que per estalviar-se l’anàlisi regular de les fonts, s’estimem més les autoritats, penjar cartells d’aquesta mena. Potser ja no en queda ni un de polític honrat, oi ?

Topem amb la xarxa metàl·lica del Castell, que ocupa literalment fins a la meitat del llit de la riera de l’Estany, i ens barra el pas per continuar fins a la casa del Pla, a les envistes ja de Sant Feliuet de Terrassola,; ens cal fer via per la carretera C-59, que encara no s’han atrevit a tallar els poderosos propietaris d’algunes de les cases d’aquesta Vall del Reis.

El Pla, és més un conjunt de cases que una masia, en la que per part dels propietaris rebem tota mena d’atencions en aquesta tasca de recollir imatges, és sens dubte l’arena en un mar de calç, si enteneu com nosaltres que l’arena és innòcua i la calç pot arribar a matar.

Sota un sol abrusador, malgrat trobar-nos encara lluny del migdia segons l’horari solar, fem el recorregut fins la casa anomenada La Sala, que fou en temps, una masoveria depenen de Rocafort ; en el camí trobem el cartell de propietat particular, i ens preguntem una vegada més, si no existeixen propietats d’altre tipus, tot és d’algú, a que ve posar-ho de forma explicita ?.

Ens cal recollir imatges de lluny, tota vegada que els gossos de la finca estan lliures, i el camí més enllà de la Sala, està tallat per les tanques metàl·liques de Rocafort; la casa ha estat molt reformada i sembla tenir única o principalment un us residencial.

Recollíem les imatges per completar la Galeria Fotogràfica de www,moianes.net, i sobretot pr donar una satisfacció al seu director, amic i company de moltes sortides, el Feliu Añaños i Masllovet.

Buscàvem una ombra fresca, i amb la imatge de fons de Sant Feliuet de Terrassola, donàvem bon compte, de les fruites fresques, maduixots, préssecs i pomes, per continuar amb les fruites seques, ametlles i avellanes que sense la dolçor dels dàtils del Feliu, ens costaven un bon xic d’empassar.

Tornàvem fins al camí, on havíem deixar el cotxe, que com pensàvem està sota l’ombra d’un esplendorós arbre de ribera; còmodament asseguts i gaudint alhora que del viatge, de la frescor de l’aire condicionat, tornem a Sabadell, on arriben abans de les 14,00.

El mati ha estat menys calorós del que ens temíem, i amb la consciència tranquil·la d’aquells que han fet bé els deures, ens acomiadem possiblement fins al proper més de setembre.

Amics lectors, us desitgem també unes molt bones vacances.

(c) Antonio Mora Vergés