Camí de les Castellasses pel Mal pas de les meringes

Sortíem a les 9,00 del matí, un xic tard atès que ens trobàvem al 28 d’agost de 2.008, dijous. Diuen en castellà “ a quien madruga, Dios le ayuda “ ; el bon Déu – almenys als catalans - , en ajuda a tot hora com us explicaré tot seguit .

El plantejament inicial demanava un vehicle a Les Marines, i un altre al camí del Girbau; començàvem des d’aquest punt la caminada, el Jaume Font, el Lluís Vila i l’Antonio Mora , segons les primeres previsions havia de transcórrer pel camí de la Senyora, fins a la Bauma de la Pinassa, per baixar pel la canal de Santa Agnès fins la Vall de Mur, i creuant el Dalmau arribar finalment a les Marines.

El Jaume feia el suggeriment – que acceptaven la resta – d’anar fins a les Castellasses de Can Torres, - agafarem una fotografia del Tomàs Irigary i Lopez - i seguint per sota del Bolet [ no en tinc imatge ], fer el camí de les meringes, desconeixia en aquell moment l’estat d’abandó en que es troba, i que li ha valgut la nova denominació – del tot encertada – de Mal Pas de les meringes.

Ens deixàvem - a banda d’un grapat de temps- tot i portar pantalons gruixuts, tires de pell de braços i cap; en l’estat actual l’equip bàsic és : anar totalment cobert amb roba gruixuda i posar-se un casc de motorista; i fins així, anar amb molt de compte.

Arribàvem davant les Castellasses del Dalmau [ no en tinc imatge ], prop de les 13,00 hores, ens calia encara ascendir fins a trobar el Camí de la Senyora; el sol d’agost abaltia i en l’ascensió l’Antonio Mora pateix una dolorosa rampa que obliga al grup a alentir – encara més el pas -; ens situàvem dalt de Camí de la Senyora prop de les 14,00 hores, i es prenia la decisió de tornar enrere fins al Girbau.

Malgrat la minsa dificultat la tornada esdevé un trànsit dolorós; de tant en tant, allà on és possible, l’Antonio fa estiraments pel alleugerir el dolor. El Lluís s’avança amb la intenció d’apropar el vehicle fins on sigui possible. Sortíem del Girbau prop de les 15,30, ens calia encara arribar-nos fins a les Marines per recollir el vehicle 2.

Arribàvem finalment a Castellar del Vallès al voltant de les 16,00; l’arròs – el dijous toca - ja estava covat i ben covat, quan sortíem de la dutxa !!

Està clar que la paciència del Lluís i el Jaume, s’ha d’esmentar i agrair, però com us deia de bon començament, encara està – per a mi – més clar que el bon Déu – malgrat sortir a les 9,00 hores – m’ha ajudat sense cap mena de dubte.

Hem fet – sense tenir-ho previst – el Camí de les Castellasses - , ens queda pendent, la Balma de la Pinassa, i ens emplacem des d’ara per a fer-ho en un altre moment del futur.

© Antonio Mora Vergés

Tots som espectacle.

Ens aturàvem al terme de l’Hospitalet de l’Infant, i comprovàvem en la nostra pròpia carn, que la crisi turística – en cas d’existir – va – com quasi tot – per barris. Ens deien al càmping naturista anomenat el Temple del Sol, amb una tarifa de 142 € per nit, que no hi havia cap lloc per a nosaltres.

M’arribava fins al terme de Mont-roig del Camp, on davant la platja anomenada Cristall hi ha una instal·lació en regim d’aparthotel, en la que rebíem també la mateixa resposta, tot ple !. L’hotel Pino Alto que llueix - des del meu punt de vista – alguna estrella de més, ens donava aixopluc a preus d’escàndol. ¿ Perquè la major d’aquests establiments ofereixen unes tarifes ridícules als majoristes i agencies de viatges, i sagnen alhora descaradament als viatgers sense reserva ?.

Sortíem desprès de sopar de l’hotel; els serveis d’animació anunciaven per aquella nit l’actuació d’un cantant solista, que actuaria per la quitxalla en primer lloc, i per als pares al voltant de les 23,00. Nosaltres triàvem caminar descalços per la platja, sota la llum de la lluna, mullant-nos els peus, som gent rara, oi ?

Quan fèiem el camí de tornada pel passeig que voreja la platja Cristall, ens arribava el so inconfusible d’una cançó country , primer llunyament, per anar creixent a mesura que ens acostàvem al que va resultar ser una petita plaça. Ens incorporàvem al grup d’espectadors, i ben aviat la meva esposa ho feia al grup de balladors. Comprovava – una vegada més – que la música – qualsevol música – és un llenguatge universal. Espanyols de quasi totes les regions, majoritàriament de l’Aragó – aquesta és una de les seves “sortides al mar “ - , anglesos, francesos, alemanys, italians,.... ho teníem difícil per establir una comunicació oral, i alhora – sense cap dificultat – ballaven junts amb total harmonia.

M’explicaven que el grup acostuma a fer durant l’estiu , aquesta mena de trobades, en diferents llocs dels termes de l’Hospitalet de l’Infant i Mont-roig del Camp; normalment l’hora de plegar és al voltant de les 0,00, però aquella nit tant el públic, com els balladors teníem més ganes de gresca i la festa es va allargar. Eren quasi les 2 del matí quan entràvem a la recepció de l’hotel, creuàvem la plaça ara solitària, i obríem amb la clau magnètica la porta de la nostra habitació.

M’adormia plàcidament amb les imatges i els compassos d’aquella vetllada casual de country, davant la platja Cristall.

Certament, tots som espectacle, en el country uns com espectadors, altres com balladors; però també amic lector quan caminem per la platja, quan seiem a la sorra, quan .....

Gaudiu tant com us sigui possible tots els dies de la vostra vida. La vida és una festa !!!!

© Antonio Mora Vergés

Manuel Matheu Rodriguez. El Català d’Alhama

In aqua salus, aquesta llegenda us saludarà tant bon punt entreu al poble aragonès d’Alhama, està clar que l’activitat termal – en el sentit d’aprofitar les qualitats curatives i reparadores de l’aigua - en aquest indret ,era practicada des dels inicis de la vida, no ja de la nostra espècie que ha derivat en homus stultum, sinó d’altres manifestacions anteriors més simples.

Molt del que us meravellarà en aquest lloc es deu a l’acció d’un català desconegut; MANUEL MATHEU RODRIGUEZ, nascut possiblement l’any 1.800, o potser l’any 1.799 ?, en algun lloc de Catalunya, i mort – això si que ho sabem amb certesa – el 20-04-1872 a Alhama ,on s’enterraren les seves despulles en una capella ad-hoc , des d’on contempla per tota la eternitat la seva obra gegantina.

I certament, no fou un “home gris” , consta el seu nom com : Cavaller Gran Creu de la Reial Ordre Americana d’Isabel la Catòlica; i Comendador de la Reial i Distingida de Carlos III.

Sabem algunes coses : tenia molts diners, - això, atesos els seus títols ens fa pensar en un indiano -; i el fet que patis una artrosis molt dolorosa sembla que fou la causa de la seva relació amb Alhama.

Tenim però moltes incògnites que demanem resposta : ¿ Va comptar amb l’ajuda d’algun saurí per decidir en quin lloc havia de comprar terrenys ?. ¿ com s’explica amb els mitjans tècnics de l’època, més enllà d’esmerçar-hi quantitats astronòmiques de diners, que en menys de 10 anys aconseguís fer una tant excepcional obra ?.

Us recomano una visita, amb o sense estada en els establiments termals, però en la que no pot faltar un bany, en el que MANUEL MATHEU RODRIGUEZ , i la medicina hidrològica , definien com “un llac d’inhalació “ , un lloc per respirar, aspirar i expirar , els vapors de les aigües termals.

Les obres que transformarien un modest safareig per rentar el cànem, en el llac termal més gran i més bonic d’espanya, començarien l’any 1.860; paral·lelament a la construcció de l’edifici de Termas Matheu; l’activitat constructiva no s’aturarà però fins a la fi de la seva existència; aconseguirà que els trens de la línia Saragossa-Madrid s’aturin a la seva finca; tindrà com hostes seus als mateixos monarques , que gaudiran de l’anomenada Residència Reial, situada davant mateix del llac, en un lloc del tot privilegiat; previsorament disposarà també que es duguin a terme les obres de la capella que rebrà finalment les seves restes mortals.

Amics lectors, aquesta és clarament una informació del tot mínima en relació a la vida i obra de Manuel Matheu Rodríguez; sou pregats de completar-la – si en teniu més informació – i des d’ara mateix espero les vostres dades a guimera.mora@gmail.com

Per endavant gràcies.

© Antonio Mora Vergés

La Passió de Sant Quintí. Castellbisbal.

El sant d’Amiens , a França [ on segons la tradició va morir decapitat al segle III ] , va ser objecte d’una discutida passió, que va acabar amb la seva execució, que – com totes les execucions – va ser un acte de vilesa. Amb tot el Sant va morir una única vegada.

L’ermita romànica del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes, i de la que s’afirma que mai ha esta restaurada, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.

Ens costava al Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, localitzar el dissabte 23 d’agost de 2.008 Can Pedrerol de Baix dins quina propietat es troba l’ermita de Sant Quinti. Propietat privada, prohibit el pas.

Havíem fet un recorregut per Castellbisbal, aquest municipi del Vallès Occidental que limita amb el baix Llobregat te un ampli terme ( una part del Pont del Diable està assentada dins dels seus límits ].

Hi trobàvem algunes joies com l’ermita de Sant Vicenç que pertany clarament a l’eremitori de Montserrat; Can Corominas, la casa modernista a la que s’anomena també, “la casa rosada” el promontori conegut com “el pujol” en quines proximitats s’aixecava Sant Genis de Xercavins ; o les restes esfereïdores – pel que fa al seu estat d’abandó - de Sant Joan de Can Estaper, documentada ja l’any 1.040, com Sancto Joahnne Bene Vivere. Ben Viure consta com nom del terme possiblement en el període de dominació sarraïna. Ens arribàvem fins a Can Pedrerol de Dalt per constatar – una vegada més – que aquest país nostre és poc o gens manyac amb el seu patrimoni històric.

Ens arribarien en el camí de tornada fins a l’ermita de Sant Muç o Moí, màrtir bizantí, patró de la seva ciutat de Bizanci, abans de la fundació de Constantinoble . Li donen culte també a Cànoves al Vallès Oriental i a Besora al Ripollès. El temple envoltat de tanques presenta un aspecte desolador. A la portalada, sota l’ampli porxo i davant una imatge del Sant cremem llantions.

Fent via en direcció a Sabadell, abans de passar sota l’autopista, veiem l’estampa ufanosa de Sant Feliuet de Vilamilans.

¿ Senyor, realment és tant difícil mantenir adequadament el nostre patrimoni històric i cultural ?

© Antonio Mora Vergés

País de campanars.

Hi ha – tothom la coneix - , una bella cançó del Lluís Llach , en la que fa justament referència al fet que dona nom al títol :

....que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí.


Catalunya és un país de campanars !

Ho hem anat comprovant al llarg dels anys. I ara amic lector estàs convidat a fer la comprovació en el teu entorn mes proper. Quantes esglésies, ermites, oratoris, capelles,... coneixes ?

El Vallès, en algun moment tant industrialitzat, tant sense ànima, és un exemple particularment valuós, com ens feia notar l’Eliseu Peidro i Rami,

Coneixeu les esglésies i ermites de Cerdanyola ?
De Rubí ?
De Sant Quirze ?
De Sabadell ?
De Terrassa?
De Viladecavalls ?
De Castellar ?
De Sant Llorenç ?
De Sentmenat ?
De Gallifa ?
De Caldes de Montbui ?
De Palau de Plegamans ?
De Matadepera ?
De Rellinars ?
De......

Doncs ja teniu feina per aquestes vacances, oi ?

Si finalment acabeu el llistat – tranquils !!! – us queda molta feina a fer :

Mura
Talamanca
Rocafort
El Pont de Vilomara
Navarcles
Sant Vicenç de Castellet
....

O tots i cadascun dels pobles que pertanyen a la comarca natural del Moianes:

Moià
Castellterçol
Castellcir
Granera
Collsuspina
L’Estany
Calders
Monistrol de Calders
Santa Maria d’Oló

I, només hem sortit a l’eixida, o al badiu com l’anomenen a Badalona; resseguiu la serralada litoral; el curs del Llobregat per ambdós costats; endinseu-vos a la comarca del Bages; a la d’Osona,..........

Con nosaltres amics lectors acabareu comprovant que Catalunya és un país de campanars !


© Antonio Mora Vergés

De festa en festa.

El diumenge 3 d’agost de 2.008 feia trenta-un anys que la Maria Jesús i jo ens havia donat paraula de matrimoni a la Catedral del Vallès, com es coneix la parroquial de Sant Esteve de Castellar.

Trenta-un anys !, està clar amics lectors que en un tant llarg període pot passar i passa de tot, cadascú de vosaltres i podrà posar els seus propis records, jo com dic al títol em quedo només amb els moments bonics que – val a dir-ho – han estat i son, la major part.

Començava tot amb el naixement de la Montserrat, més endavant vindria la Núria, i un munt de records de col·legis, activitats extraescolars, vacances, sortides; continuaríem amb els estudis superiors, les activitats extraescolars, les vacances i les sortides s’anirien fent més escadusseres , les filles necessitàvem un espai – només seu – propi.

La universitat ens donaria més motius per sentir-nos cofois de les nostres filles !

Avui la Montserrat ja te fills, l’Oriol i la Júlia que juntament amb el Xavier la tenen força entretinguda; la Núria i l’Albert fa tot just un any es casaven, el dissabte 19 de maig de dos mil set, per un únic dia, vaig ser alhora que el pare de la Núria, el pare de la Núvia.

Que podíem fer tots plegats per agrair-li a la Maria Jesús, tots aquest anys d’amor, de tendresa, de dedicació, de companyia, de desviure’s per tots i cadascun de nosaltres ?.

Em semblava atès el fet que li encanta Cambrils, que fora una bona pensada trobar-nos tots plegats a la porta del Pòsit com aquell que no vol. Intentava fer els preparatius amb la major discreció, però segons m’explica - avui - una trucada de mòbil la va posar sobre la pista, això i la sempiterna costum d’arribar a misses dites, que ara per un motiu, ara per l’altre, conreen les meves filles !

Penso honestament que va estar un bon regal aquesta trobada per dinar junts.

Tindríem temps encara per fer-nos un bon bany, en un indret d’aquesta costa daurada, en el que varem passar molts estius quan la Montserrat i la Núria eren menudes.

Mentre tornàvem per l’autopista, la Maria Jesús ajudada en bona mesura per l’aire condicionat, feia una becaina.

Amb tots els sentits posats en la conducció –cal fer-ho, ja que la Ap-7 pot ser una trampa mortal- , donava gràcies a Déu, i em semblava veure un somriure en el Cel, que tenia per a mi un significat molt clar !

Que segueixi la festa !!!!

(a) Antonio Mora Vergés

L’Anna, el Sergi , Masquefa i l’amor.

El dissabte 2 d’agost de l’any del Senyor de dos mil vuit, a les 18,30 hores, ens trobàvem davant la porta de l’església parroquial de Sant Pere, el Toni, la Raquel, la Maria Jesús, i l’Antonio, ens havia portat fins aquell punt en concret, el contingut d’una carta, en la que l’Anna i el Sergi deien que els faria molts feliços que poguessim assistir al seu compromís matrimonial.

Saludàvem al Sergi mentre deixàvem escolar la mitjà hora de gràcia que totes les núvies tenen, la tardà lluminosa i càlida donava alés a la imaginació desbordant dels convidats, que preparaven a banda del tradicional arròs, pètals de rossa, i una traca valenciana de considerables proporcions, tant òptiques com acústiques, com podríem comprovar més tard.

Sant Pere és la clàssica església parroquial; de proporcions adequades ,només el tràfic d’aquests temps moderns fa necessari l’ús d’aparells de megafonia. ; m’admirava davant la imatge del Crist de la Pregunta, i ho feia encara més amb la lectura d’uns Goigs en llaor de Santa Magdalena :

Als veïns d’aquesta terra
-encarada al Montserrat –
Lliuràu-los de fam i guerra,
D’eixuts, gams i malvestat,
I pecats de tota mena,
Metzinosos con verins :

Ja que hem cantat a veu plena
I en goigs, els amors divins :
SIAU SANTA MAGDALENA
GUIATGE PELS MASQUEFINS

L’Anna arribava dins l’horari previst, i amb tota solemnitat començava la cerimònia – m’hauria agradat més veure els nuvis, ni que fos de costat, però sembla que va ser justament a petició de l’Anna que els teníem d’esquena als convidats -, fins en tres ocasions van ratificar a presència nostra el seu amor. Finalment agraíem tots plegats la joia d’aquest dia amb la pregaria més universal;

Pare nostre .....

A la sortida els cobríem literalment d’arròs i pètals de rosa, i més allà de l’ensurt la traca valenciana, deixava en la roba dels assistents un fort olor de pólvora.

Ens desplaçaríem fins a la propera comarca de l’Alt Penedès, on es duria a terme el banquet nupcial i la posterior festa.

Anna i Sergi, per ambdós els millors desitjos en aquesta aventura apassionant de la vida en parella.

Gràcies per convidar-nos a participar d’aquest moment de joia personal i familiar.

© Antonio Mora Vergés