Camins de Marfà.

Arribàvem a les envistes de Moià prop de les 13,15 hores; darrera nostra l’etern discurs de l’aigua i la pedra, amb la naturalitat quotidiana, continuava en el territori de l’antiga parròquia i terme de Marfa.

Havien sortir de Sabadell a les 7,30 l’Antoni Ibáñez Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet; ens trobàvem a la gasolinera de Sentmenat, i decidíem – contra el pla inicial - fer la sortida amb un únic vehicle.

Ens aturàvem per fer un tallat al centre de Moià, i abans de les 9,00, des de l’aparcament que prop la carretera hi ha davant del Parc de Moià, començàvem la nostra caminada, en direcció a Serramitja; superaríem el camp de golf; la masia de Vilarjoan , ara de la Cooperativa Guissona; Santa Magdalena, on hi ha actualment un residència canina, i finalment avistàvem Serramitja ; al fons de la vall, cobert per un mantell de boira que amorosament desfeia el sol, la Datzira, Marfa i Sant Pere de Marfà; decidíem aturar-nos prop de les 11,00 a la fondalada per degustar els dàtils del Feliu, els Antoni’s menjaríem a més fruita natural, i un pessic de fruita seca, avellanes concretament.

Quan creuàvem per davant del pla de Marfà, ha sorgit – és del tot inevitable – la història d’amor que s’explica en el relat anomenat el Secret de Marfà; he pregat als companys perquè ens aturéssim en aquell indret, i amb els ulls clucs i els sentits oberts, participéssim d’aquella aura de misteri que l’envolta. He sentit amb tota claredat el crit dels enamorats, mentre feien el recorregut – que els portaria a la vida eterna - entre el pla de Marfà i els fons de pedra de la riera. T’estimo !!!!!!

Des d’aquell moment, a quasi 8 quilometres encara de Moià, l’Antoni Ibañez Olivares, executaria el seu “pas de maniobra” que s’aturaria únicament per recollir imatges de la casa de les Vinyes on s’aprecia clarament que s’hi fan obres, i davant la tina de vi – sembla que única en tot el Moianès - que miraculosament és conserva dalt a la dreta del camí.

Ja de camí cap al nostre Vallès, sorgia el tema de la distància total entre la sortida i l’arribada que estimàvem – no tenim G.P.S., ni cap eina per a comptar-ho – ens uns 18 quilometres.

Teníem d’aquella contrada excel·lents records, recollits en forma de relats: El secret de Marfà; Sant Pere de Marfa, o de les gallines; Història tràgica de la Datzira; Territori Marfà; La font de la Tosca; Camins de Marfà .....ho trobareu a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/, http://www.relatsencatala.com/ , http://portal.bibliotecasvirtuales.com/, http://www.guimera.info/ , http://www.moianes.net/

Periòdicament convé tornar a veure llocs com Marfà; hi ha sensibles diferencies entre la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern, el decorat natural transforma l’espai.

© Antonio Mora Vergés

L’agreujant molt qualificada de ser : Basc, Català, Gitano ,...

Fa temps que ja no s’esmenten en els codis penals, com a circumstàncies que els jutges han de valorar, el lloc de naixement i/o la ètnia de les persones. Dit això, ja no s’esmentem en els codis penals, dissortadament cal afegir ,que malgrat això, no poca gent les considera encara vigents i les aplica automàticament.

Quasi tothom diu “ jo no sóc racista “ , insisteixo en Quasi tothom perquè més d’una persona privadament m’ha reconegut que no pot suportar : als negres, als marroquins, als indis, als xinesos, als sud-americans, als ....., es a dir, aquesta persona sense cap mena de dubte, es qualifica com a racista.

Recordeu allò dels “xarnegos” ?, racisme !, recordeu tota la comèdia del castellà en perill a Catalunya ?, racisme, racisme !!!!

Dels meus temps d’advocat d’ofici, recordo com la peculiar formar de parlar la llengua castellana que tenim els catalans, ja suposava un handicap addicional per al presumpte autor del que fos; si a més se li escapaven mots en la seva llengua nadiua, la sentència condemnatòria estava cantada.

La Constitució de 1.978, ho diu molt clar, todos los españoles son iguales ante la ley ; per tant tot i que amb calçador, hi ha qui va entendre que la agreujant molt qualificada d’abans, continuava vigent, i fins avui .

Acostumo a fer els escrits en llengua catalana, però llevat d’un supòsit en el que clarament hi han proves exculpatories , si cal, no tinc, en benefici de l’acusat, cap problema per a fer-los en llengua castellana; quan a defensar-ho enraonant, únicament heu de tenir present, que TOTA LA FORMACIO, la rebíem ÚNICAMENT en llengua castellana/espanyola !!!!

Hi ha preocupació vistes les darreres sentències del Tribunal Suprem que ilegalitzen l’esquerra basca; recordo sempre que ens ensenyaven que el pensament no delinqueix, però potser també únicament quan els qui pensen son espanyols només, oi ?

Venen a la memòria les fileres de captius; els famosos “paseos” que acostumaven a tenir un tràgic final a la vora d’una carretera o camí. Aquelles atrocitats varen ser el final d’un procés d’odi mutu.

Tinc la sensació que tornem a posar en marxa aquell sinistre engranatge.

Tu, amic lector quina percepció en tens ?

© Antonio Mora Vergés

Autèntic símbol de Martorell

El Pont del Diable, autèntic símbol de Martorell, va ser construït en època romana, probablement durant l'imperi d'August (als voltants dels anys 10-8 aC), sobre la Via Augusta, i va ser l'únic pont de la vall baixa del Llobregat fins al segle XIV. Devia tenir arcs de punt rodó i conserva de l'època romana l'aparell encoixinat dels estreps, fets amb grans carreus amb inscripcions de les legions que hi treballaren. Sobre l'estrep esquerre s'alça un arc triomfal romà, molt malmès, fet amb un nucli de formigó recobert de carreus, i dues pilastres d'ordre corinti als cantons per tal de sostenir l'entaulament.

Ha estat reformat i refet en diverses ocasions, segurament a causa de les successives crescudes del riu (estan documentades les reconstruccions de 1143 i de 1283). Adossat a l'aparell romà resta un bon pany de mur d'època romànica (1143), format per filades regulars de petits carreus. D'aquesta mateixa època és l'arc de punt rodó situat entre l'estrep esquerre i l'arcada principal. Per la semblança en la tècnica constructiva, Montserrat Pagès suggereix que els artífexs d'aquesta obra són els mateixos que van aixecar l'església de Santa Margarida. El 1283 es reconstrueix en estil gòtic sota la direcció de Bernat Sellés, amb dos arcs ogivals, el més gran de 21 metres d'alçada i 43 d'amplada.

Destruït l'arc central al final de la guerra civil (1939), la reconstrucció posterior (1962) ha mantingut fidelment l'estructura de la reforma gòtica del 1283

Leyenda del "Pont del Diable"

Conta la llegenda que una anciana passava cada tarda pel pont per a portar aigua d'una font que havia a l'altre costat del riu Llobregat. Un dia el riu es va desbordar i es va dur el pont, amb el que la dona es va quedar sense el seu habitual passeig i sense aigua. Aquella nit, el diable es va aparèixer a la pobra dona i li va proposar reconstruir el pont, amb la condició de dur-se el cos i ànima del primer que passés per ell. L'anciana va acceptar, i el propòsit del diable era acabar el pont abans de l'alba. A l'endemà, quan l'anciana es disposava a creuar el riu, el pont ja estava construït. Però heus aquí que la dona, abans de posar el seu peu sobre la nova obra, va soltar un gat perquè passés davant d'ella. Davant aquest ardid, el diable va haver de dur-se al gat, en cos i ànima, i deixar tranquil·la a la pobra dona, que va seguir amb el seu habitual costum, feliç per haver retornat el pont a la població. Des de llavors al pont se li diu (EL PONT DEL DIABLE.)

Tomás Irigaray Lopez

El Tour, Girona, Barcelona i l’Hereu escampa

Catalunya te, com quasi totes les grans nacions , tant les que tenen un estat al darrera ,- la minoria- , com les que no, al llarg dels segles ha creat un imaginari popular, del que sovint és nodreixen els estereotips sobre les persones nascudes en aquell indret.

Qui no recorda; els catalans treballadors, discrets, honestos ... ?, tenim també ni cal dir-ho mites negatius; el català gasiu, esquerp,tancat en si mateix ,.... ; i tota la recula de personatges histriònics, el caganer del pessebre, l’avi del Barça, i lluny en el temps l’Hereu Escampa.

S’explica d’aquest personatge que malgrat néixer en una bona família, quina a Catalunya no ho és, oi ?, s’assemblava poc als seus progenitors, li agradava més fa festa que la feina, i poc a poc, l’herència que havia rebut i que tenia la obligació sagrada de transmetre al seu torn, s’anava reduint fins a desaparèixer en la seva totalitat.

Bé però ara no n’hi ha d’hereus Escampa, oi ? al contrari, més que mai, avui dissortadament la mentalitat d’hereu escampa està instal·lada en el concepte local de progrés, i en conseqüència s’han perdut els paràmetres “lògics” , d’acord amb el quals : no és ric qui té tot el que necessita, sinó qui llença tot el que vol. Estalviar fa pobre en la cultura de la malversació. Cito literalment al Ramon Folch

Llegim que en un context de forta crisi, amb la previsió d’un hivern molt dur per a moltes persones, enlloc d’ampliar el nombre de llits als albergs, els plats a taula als menjadors públics, els fons per ajudar a les famílies més necessitades, Barcelona i Girona, amb governs socialistes de progrés, acolliran un final d’etapa de la carrera ciclista francesa – que no pas catalana, o espanyola – coneguda arreu com el tour de França. Fantàstic, oi ?

Els veïns de la Barceloneta, li recordaven a l’alcalde Hereu, que els turistes no voten, ni paguen impostos, ni – en alguns casos – respecten les normes mínimes de civisme, i fins la integritat dels bens públics i privats, i àdhuc de les mateixes persones que un dia i un altre els pateixen en silenci – com si fossin hemorroides -.

Barcelona ja és prou coneguda arreu del món, aquí per la gent de fora tot està permès !!. I alguns llocs de Girona, els operadors turístics els ofereixen com el paradís de l’alcohol !!!. Cal només que de tant en tant, llegiu el diari.

Ens convé molt a tots plegats fer una dieta de cues de pansa, per tal de no oblidar els excessos que s’han practicat, es practiquen i es practicaran, en nom del Progrés !

Cada vegada més persones, assenyalant-se el front, em diuen que d’aquesta història del progrés , n’estan justament fins al cap damunt.

I, tu, amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

Perdre per punts

L’expressió es tributaria d’un esport amb fama de violent, la boxa. El tràfic també participa d’aquesta faceta violenta; molts conductors, amb cotxes cada cop més perfectes ,tant des del punt de vista mecànic, com ergonómic, i les mateixes carreteres de sempre, cada cop més velles, més descuidades, més perilloses !!.

Les dues situacions s’expliquen perfectament ; més enllà dels governs nominals que nosaltres “escollim”, hi ha un nombre reduït i secret de persones que detenten el poder real, i que tenen com únic objectiu el benefici màxim; en èpoques anteriors –no gaire llunyanes en el temps- ells mateixos aplicaven aquesta doctrina, però de tant en tant, patien alguna mena de violència sobre les seves persones i/o els seus bens, i van decidir crear aquesta ficció que convencionalment anomenem democràcia. Una mostra : l’actual modificació del carnet per punts, estableix que es perdran punts per quasi tot, amb l’excepció dels vehicles sancionats pel radar i no deturats pels agents [ existeix una relació de models i vehicles que no s’han de deturar mai ], que enlloc de perdre punts, rebran una sanció econòmica doblada [ altra cosa serà que finalment l’acabin satisfent, oi ? ]. Tràfic demanarà el nom del conductor i si el titular no el facilita [ pot emparar-se en el secret de confessió laic ], ningú perdrà punts, i es doblarà la sanció.

Proposo un redactat pel plec de descàrrec : Invoco al bon Déu i demano que la seva maledicció caigui sobre els Ministre de l’Interior, i les Conselleries corresponents de les Administracions Autonòmiques, damunt tots els membres de les diferents policies amb competències en matèria de trànsit, i fins les autoritats Locals, si aquest fos el cas ; si jo hagués estat el conductor en el moment en el que el radar de trànsit del punt X , va sancionar un excés de velocitat; Altrament i per raons de seguretat Nacional [ O qualsevol altre motiu igualment insignificant ], no estic autoritzat a posar en el seu coneixement el nom de la persona que el conduïa. Per descomptat aquesta pot ser una clàusula d’estil en tots els plecs de descàrrec.

Podem fer coses en contra d’això ? Certament, la major part de senyals de trànsit estan col·locats sota criteris diversos, estètics, econòmics; pocs o cap com a conseqüència d’un estudi seriós i independent dut a terme per tècnics; un exemple : L’anomenada Gran via de Sabadell, que es va construir en soterrar les vies del ferrocarril; en cap punt de la via hi ha espai perquè els peatons puguin creuar-la; tenen altrament passos subterranis cada cert espai, així doncs ens trobem en una situació calcada a la de les Rondes de Barcelona, però mentre a Barcelona, la velocitat standard es 80 quilometres hora, a Sabadell és 50 quilometres hora ! .

Hi ha en el nostre ordenament jurídic un mot curiós, prevaricar , que bàsicament es refereix a les resolucions que prenen jutges i autoritats, amb plena consciència de la seva il·legitimitat, o en la inconsciència culpable, que sol ser la situació més habitual. L’objectiu en qüestió d’un mes, fora empresonar, algun Conseller, almenys 20 Alcaldes i/o Regidors, i a ser possible un centenar de policies dels diferents cossos [ Els policies tenen entre d’altres obligacions la d’informar i proposar canvis, quan els senyals de trànsit estan mal col·locats ].

Que hi ha un stop, i amb un ceda el paso fora suficient ?, denúncia per possible prevaricació; que hi ha un límit obligatori que us sembla inadequat ? denúncia per possible prevaricació; Que feu tard per un control aleatori de trànsit que no us facilita cap justificant per lliurar a la vostra empresa ? denúncia per possible prevaricació; Que trobeu una discontinua que no es pot salvar entre dos punts sense saltar-vos el límit de velocitat ? denúncia per possible prevaricació. I així en tots els casos en que el sentit comú – que en teniu – us faci pensar que sou objecte d’un abús de dret.

Ah ! qualsevol resolució favorable la feu publicar, com a Carta al Director, en tots els mitjans de comunicació possibles.

Us garanteixo que això funciona !

Miserable del dia. Títols de deshonor.

De fa molt i molts anys tinc el costum d’atorgar títols com el de miserable del dia, a la persona que segons el meu parer, ha tingut amb mi – o amb altres – un tracte més desagradable, injust, o inadequat. Només si la persona “agraciada” tingues una mica d’humanitat podria entendre que li acabo d’atorgar aquest títol, però justament – insisteixo en això - és la manca d’humanitat el que fa creditor al deshonrós reconeixement.

Els polítics en general, queden fora d’aquesta distinció, perquè en el seu cas – per alguns almenys – fer-los només miserables de dia, fora un xic injust, oi ?

Un exemple ; treballem – com tothom – durant un període de temps, posem des de les 8,00a les 15,00; un candidat/a ferm al títol, és aquella persona que acostuma a entrar al lloc de treball, quan ja s’ha acabat el temps d’atenció o falten pocs segons i/o minuts; cal també que amés – com sol succeir - ens demandi solució a qüestions intranscendents, però que - i això acostuma a saber-ho el miserable de dia - demanden molt de temps en la seva tramitació. Si al damunt, la persona és catalana – també n’hi entre nosaltres, també ! – el títol s’adjudica de forma quasi automàtica; si fos pel cas, un alemany, fins i tot li ho diria de manera expressa, però aquí puc afirmar amb total seguretat, almenys per a les persones de mitjana edat , que això es només és una hipòtesi.

En alguna ocasió – rara – el títol se l’adjudica el company/a de feina, que ens deixa amb el cul a l’aire , habitualment però, com en el cas dels polítics, les persones – dolentes – amb les que compartim hores, dies y anys d’existència, queden fora d’aquesta distinció, perquè en el seu cas – per alguns almenys – fer-los només miserables de dia, fora un xic injust, oi ?

Tinc altres títols que reconeixen la diversitat de la nostra espècie, el sudoris causa , que atorgo a moltes persones, a aquelles que treballen molt, que no fan soroll, que sumen, que acostumen a fer-nos la vida més fàcil, segur que vosaltres també en coneixeu algunes, oi ?. A aquests cal fer-los saber que més enllà de la distinció que aquí és del tot honorifica i honorable, els agraïm la seva tasca diària.

El carotidas causa, aquesta espècie abunda molt en aquestes terres nostres ! , son la cara B dels sudoris, treballen poc, fan molt soroll, resten sempre – i de tothom – i estan aquí per a fer-nos pensar que potser aquest món nostre, és l’infern d’algun altre lloc de l’univers, oi ?. A aquests no cal dir-los res, fora inútil, ho saben prou be !

El títol de miserable del dia, és clarament reversible, tots tenim algun dia “tonto”, oi ?, està clar que també hi ha qui se’n fa creditor tots els dies que coincidim, però de cap manera desvirtua això la justícia del títol. En tot cas, acumularà a la vegada el carotidas causa.

Sempre però tinc també una recança, com designar a aquelles persones que tenen amb nosaltres – cada dia – un tracte amable, just, adequat, humà en una paraula ?. Prego – si teniu algun suggeriment a fer quan a la designació de les persones esmentades – que compartiu amb mi el nom , per tal d’enriquir la meva galeria particular, i poder alhora que atorgar títols deshonrosos, poder també reconèixer la bonhomia de moltes persones que sortosament conviuen entre nosaltres.

(©) Antonio Mora Vergés

L'Om de tàrrega

Fa anys, diria que molts, que l’admiro en els meus viatges d’anada i tornada a per les terres de les Urgell: Vallbona de les Monges, Sant Martí de Maldà, Maldà , Guimerà, i àdhuc de les Garrigues, l’Espluga Calba, Fulleda ,... però puc comptar només en termes d’humà, i l’Om de segur que estava aquí, quan van arribar els ibers i celtes, i entre d’altres coses van donar nom al riu, l’Ondara, com deia en una ocasió anterior, la llengua basca actual, tot i escriure’s amb la mateixa grafia que la resta de llengües de l’estat espanyol, es per així dir-ho el darrer vestigi d’una llengua comú, que dins de l’àmbit de l’Europa actual servia per a comunicar-se uns pobles amb els altres, aquesta tasca, la faria segles més tard el llatí, en el nostres dies la llengua anglesa, i de ben segur a mig termini ho farà el mandari o qualsevol llengua asiàtica.

Vaig tenir ocasió de tornar-lo a veure recentment , en ocasió d’assistir a la darrera reunió de www.guimera.info en la que entre d’altres coses es va comentar que aquesta pàgina feta en català, i amb la intenció evident de donar a conèixer aquest boci de la Catalunya central, ha assolit una mitjana de l.000 visites diàries. Una fita més que notable.

L’Om continua al revolt de la carretera de Tàrrega a Montblanc, marcant els límits que segurament va tenir en algun moment l’Ondara, quan la ciutat tenia muralles [ es conserva un gravat o retrat que reforça aquesta tesi ]; cada cop però, el cercle de les edificacions és més angoixant, i altrament el fet de trobar-se extra muros , facilita molt la tasca dels brètols [ que també n’hi ha a Tàrrega actualment, molt abans de que la presó sigui l’excusa per a tot ].

Tothom parla de la presó com un benefici per a la ciutat, més llocs de treball, més feina, més .., més ..., més, i ningú fa cap plantejament crític; sense negar les avantatges que de segur vindran, es del tot evident que també portarà algun problema, o no ?.

L’Om quedarà dins del casc urbà, l’antiga carretera de Montblanc serà un carrer més, i segons sembla Tàrrega quedarà envoltada de vies de comunicació, els malfactors tancats a la presó , els targarins a la seva ciutat!

Segur que tot plegat serà bo per a Tàrrega i els seus veïns; potser només l’Om patirà per les evidents estretors, ombres i maltractes a que està sotmès, però en això fins i tot, m’acullo a l’esperança i espero que els targarins sabran defensar el símbol viu més antic de la seva Ciutat.

En tot cas, per eterna memòria i vergonya de tots si s’arriba a perdre, tinc incorporada la imatge de l’Om de Tàrrega, en una carpeta en la que farà companyia a més arbres, llocs, costums i paisatges en risc evident de desaparèixer.

En la terminologia d’un bon amic biòleg, en risc d’extinció.

© Antonio Mora Vergés