Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller de la casa Nadal de la Muntanya. Gemma del Montseny

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, pels carrers trinxats de la urbanització Refugis del Montseny, buscàvem les restes de la més que mil·lenària casa i ermita dita en algun moment Sant Joan de Cavallar, i que fou la capella del mas homònim , avui dit Can Nadal .

Ens havien explicat respecte l’estat en que trobaríem la casa , que només l’explosió d’una bomba atòmica podria haver fet més destrosses. Ens va semblar en el seu moment una exageració, tot i la eficàcia destructora de vàndals i brètols, tribus ambdós generosament representades dins la societat catalana d’aquest segle XXI. La realitat dissortadament superava amb escreix les previsions més pessimistes.

Les desgràcies d’aquesta ermita de Can Nadal, al terme de Sant Pere de Vilamajor, al Montseny, venien de lluny .L’ Higini Herrero ens facilitava una imatge datada l’any 1.925 :

Trobàvem una noticia sorprenent ;

El retaule de l’ermita del segle X, valorat en un milió de pessetes de l’època i de considerables dimensions, va ser sostret de l’interior de l’església de manera impune. La porta es trobava permanentment oberta i no posseïa cap tipus de protecció. Els lladres van necessitar vàries hores de dura feina per a desmuntar el retaule, que a més a més estava encastat al sostre de l’edifici i, tanmateix, no es van trobar amb cap entrebanc per a fer-ho (Agències 1983). El robatori, com passa sovint en zones on no hi ha presència humana de forma habitual, es va descobrir dies més tard i ni tan sols es va poder determinar el dia en què havia succeït.

Hi ha respecte de l’autenticitat d’aquest robatori – quines responsabilitats penals 1.983-2.009 estant més que prescrites – força dubtes.

L’arxiu Gavin ens facilita imatges datades de l’any 1.985:

Trobàvem d’aquesta casa una minsa informació que esperem ampliar amb l’ajut d’estudiosos i coneixedors de la contrada:

Can Nadal a Sant Pere de Vilamajor, antiga masia que té adossada la capella preromànica de Sant Joan, sobre la urbanització dels Refugis del Montseny

La primera referència documental sobre l’existència de l’ocupació de la part muntanyenca del veïnat, data del segle IX , amb la seva cessió al bisbe de Barcelona, Frodoi. És de lògica pensar que el comte no donaria, com a premi pels serveis prestats, un terreny erm i sense ocupació humana i en conseqüència, sense possibilitat de percebre rendes econòmiques. Per tant, juntament amb la demostrada existència de Can Nadal, probablement hi hagué altres assentaments humans, possiblement, donades les característiques orogràfiques, en els mateixos llocs on es situen actualment les altres masies muntanyenques.

No sense risc recollirem imatges d’aquesta infinita desolació, que contrasta amb les aportacions de l’Higini Herrero i de l’Arxiu Gavin, d’imatges d’aquesta Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller de la casa Nadal de la Muntanya, que com la casa mateixa hauria de ser objecte d’una acció recuperadora per part d’algunes de les infinites Administracions Publiques, que “remenen” els cabals dels catalans.

En faig ressò i assumeixo el raonament d’un molt bon amic :

“quina llàstima l'estat en que es troba actualment la Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller ; que això succeeixi en pobles mig abandonats del Pirineu encara podria tenir un pase, però al Vallès es incomprensible, en fi, ens gastem milions en fitxatges siderals i ens deixem perdre la nostra història.”

En un context de dificultats econòmiques i de tot ordre, la casa Nadal de la Muntanya, durant més de 1.000 anys va conservar la Capella de Sant Joan Evangelista o de Sant Joan Cavaller.

En menys de 25 anys per l’acció de pocs i la omissió de tots, casa i ermita han esdevingut una ruïna.

Com a poble tenim molt clar que l’any 1.714 perdíem la llibertat; en quina data però varem perdre la dignitat ?

© Antonio Mora Vergés

VILANOVA DEL VALLÈS, ABANS DE LA ROCA

A darreries de juliol, únicament el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, disposàvem d’un mati de dissabte, per arribar-nos fins al municipi de Vilanova del Vallès, on havíem de recollir imatges d’un dels seus indrets més bells. Tot just apuntava el sol, quan deixàvem el vehicle a l’aparcament del Paratge; ens arribarem fins al proper Mas del Bosc Vell , i resseguirem per l’exterior el cementiri annex al Santuari, fins arribar-nos a la façana, que comparteixen en bona mesura l’església i l’edifici del Paratge.

Algunes dades de la nostra destinació







La Parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda també per Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X.

Els primers indicis documentats de què disposem corresponen a l'any 993, on Sant Esteve de Vilanova és esmentat en documents conservats a l'arxiu de la Catedral de Barcelona, i a l'any 1006, on també és citat Sant Esteve de Vilanova en documents conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. També es cita a Vilanova del Vallès és un text del cantoral de Sant Cugat del Vallès en l'any 1021.

L'església actual (a part de vestigis anteriors) està conformada en tres estils arquitectònics: una part romànica (base i campanar), una altra de gòtica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser).

Recollirem imatges del Paratge – edifici dedicat avui a la restauració, i que formava part del conjunt monumental, amb l’església i el cementiri - ;



des de l’aparcament d’aquesta casa, es té una vista excepcional sobre el proper Mas del Bosc Vell, del que ens agradaria saber algunes dades històriques.




Hem demanat informació a l’Ajuntament .

Vilanova del Vallès va ser municipi independent durant el trienni republicà entre 1936 i 1939. Abans pertanyia als municipis veïns de La Roca del Vallès i de Montornès del Vallès.

Malauradament la independència municipal es va acabar el juny de 1939, quan una resolució del Ministeri de l'Interior de Madrid va anul·lar totes les sentències aprovades per la Generalitat de Catalunya d'aquell temps.

Els vilanovins, però, mai no havien renunciat a tornar a tenir la independència municipal. La dependència de La Roca i de Montornès, a part de no ser ben rebuda per la població, deixava el nucli de Vilanova força abandonat de serveis i d'inversions. Així, a partir de l'any 1975, amb el retorn de la democràcia a aquest país, es va tornar a iniciar un ampli moviment popular de reivindicació canalitzat a través de l'Associació de Veïns, creada amb aquest objectiu.

Després d'un llarg procès, finalment Vilanova del Vallès va tornar a ser independent municipalment a partir d'un Decret aprovat per la Generalitat de Catalunya el dia 6 de desembre de 1983. L'Ajuntament es va constituir el 12 de febrer de 1984

Us recomanem – particularment en aquestes dades de calor abrusador – arribar-vos fins a Vilanova del Vallès, i visitar com nosaltres el Santuari de Santa Quiteria i el seu rodal.

© Antonio Mora Vergés

VILLA AMOROZO . LA ROCA

Seguim aquí quan al topònim la tesis de Jaume Vilaginés, exposada en el seu treball “ Toponímia històrica del Vallès Oriental “.


Una vegada més en Josep Salvany i Blanch, havia recollit en una imatge irrepetible , l’any 1.912 l’indret que visitàvem avui.



Anàvem únicament el Feliu Añaños i Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés, continuàvem amb la tècnica – i la paciència - de la taca d’oli, recollint imatges del Vallès Oriental, ho feiem en aquesta ocasió del poble de la Roca del Vallès.

El Castell de la Roca – de titularitat privada – és més visible des de l’autopista, que des de la mateixa població – on no trobem cap indicació per arribar-hi -, les imatges recollides en aquestes condicions, les valoren com particularment valuoses.

Alguna dades del Castell:

Les restes del castell de La Roca formen una planta gairebé rectangular, conservant-se els murs de les cares nord, est i oest. El castell fiu reconstruït pràcticament tot a la fi del s XV i restaurat modernament (1952) per Antoni Rivière.

A la part baixa, envoltat d’edificis i amb la dificultat afegida del sol matinal, trobem la parròquia de Sant Sadurní ; el text enciclopèdic diu :

L’església agombola al seu entorn el poble de La Roca del Vallès, - això avui ja no és veritat, ja que la Roca s’ha estirat, justament en direcció contrària - , quan a les dades històriques diuen que el temple fou fet consagrar el 932 per Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses, que sembla que repoblà el territori amb gent de la vall de Sant Joan , l’anay 1559 seria totalment renovada. Aquesta església, que és la que ens ha pervingut, és d'una nau (dividida en tres trams coberts amb volta de creueria), amb dues capelles laterals per banda, construïdes entre els contraforts, que sobresurten de la fàbrica de l'edifici; l'absis és poligonal i la porta, a la façana de ponent, és del tipus del gòtic tardà, amb detalls renaixentistes. Les mènsules que sostenen les arqueries i les gàrgoles del capdamunt dels contraforts són esculpides, com també ho són les claus de les voltes. L'església posseeix un magnífic retaule barroc dedicat a sant Sadurní i col·locat a l'altar major. Fou obrat per Antoni Comas i data del 1620; consta d'un cos de cinc compartiments i d'una predel·la. S'hi representen, en relleu esculpit, pintat i daurat, escenes de la vida de la Verge i de la de sant Sadurní. També, al sòcol, n'hi ha del Nou Testament. L'església de Sant Sadurní de la Roca, durant la guerra de Successió, fou utilitzada com a caserna per les tropes de Felip V.

En recollirem imatges, sense ressaltar de manera especial les múltiples gàrgoles d’aquest temple parroquial, que mereixeria sens dubte la seva inclusió en una guia de monuments que cal conservar, i per descomptat juntament amb
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/07/santa-maria-de-malanyanes.html, i http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/07/santa-agnes-de-malanyanes.html, potenciar com atractius del turisme cultural.

Tenim un país curull de llocs d’interès; no ens caldrien gaire diners per posar-los en valor. A Catalunya li manca – i molt per desgràcia – que els que aquí viuen i treballen, s’estimin aquesta terra, com si fos la seva.

© Antonio Mora Vergés

L' amortalladora

En el temps de la pagesia d’abans de la mecanització. A l’època en què es batia a les places dels pobles i els campanars eren el referent dels viatgers, la gent com ara temia la mort, les funeràries només estaven a les ciutats i els tanatoris encara eren lluny de ser inventats . Això no obstant els difunts havien d’entrar a l’altre món ben vestits i després d’una prudencial vetlla. Per això existia un ofici que ara està totalment oblidat. Es tracta de l’amortalladora.

Era una feina de dona, ben remunerada que va donar bons beneficis. Es tractava d’un ofici difícil i que molt poques dones el volien fer. No era una feina vocacional: l’amortalladora sorgia de la necessitat.

En el temps en què es segava a mà, la fe en la perdurabilitat de la vida a través de l’ànima era ben ferma. La creença en la vida espiritual portava al convenciment de l’existència de fantasmes que portaven una vida paral·lela a la dels vius. Era l’època de la màgia, de les bruixes i de les dones d’aigua, dels follets i dels dimonis amb noms. Llavors trobar una dona que es dediqués professionalment a recórrer les cases on hi havia un difunt per vestir-lo adequadament i si era el cas vetllar-lo durant una o dues nits era difícil. En aquell temps era normal acompanyar els difunts durant la nit fins l’hora dels funerals. A vegades ho feia la família, però en d’altres s’acudia a una professional perquè fes sola la vetlla o acompanyés els familiars.

La necessitat en grau extrem fa perdre les pors més horroroses. Així, l’amortalladora solia ser una vídua amb més de cinc fills per alimentar. I, la feina li venia de l’ocasió. Sovint era perquè una professional s’havia trobat amb un excés de feina i havia acudit a qui li semblava que ho podia fer. O, perquè una família, sabuda de la necessitat, directament havia decidit demanar el servei.

Normalment, abans de passar la nit sola al costat d’un cadàver s’ensinistrava a l’amortalladora. És a dir, una persona amb experiència l’avisava de les coses que li podien passar en companyia d’un cadàver. Li explicava que el mort podia aixecar el tors de cop o que podia expedir sorolls. Li puntualitzaven que en cas que passessin coses d’aquestes eren naturals produïdes per l’inici del procés de descomposició i que no s’havia d’espantar. En un principi l’amortalladora passava les seves pors i si no les superava havia d’abandonar l’ofici, però si s’adaptava a la feina i agafava experiència es convertia en una professional.

Arribava un punt en què l’amortalladora es convertia en una professional reconeguda. Llavors ella mateixa anava a les cases, on sabia que hi havia algun malalt terminal a oferir els seus serveis.

La feina li donava un aspecte eixut i trist. És clar, no podia riure, ni mostrar-se indiferent davant la desgràcia dels altres per això sense voler se li encomanava un dol professional que no deixava mai.

També solia complir estrictament amb els seus deures religiosos i a més de mantenir una bona relació amb el clergat.

La seva actitud i la seva presència eixuta i fosca sempre vinculada a la mort i a la malaltia ens podrien fer pensar que era una persona mal vista i relacionada maliciosament amb els corbs i d’altres símbols animals del benefici de la fi de les vides. Doncs, no: era una persona respectada i estimada. Primer perquè tothom un moment o altre la podia necessitar i després perquè la gent sabia que la causa de la seva feina era la vida. És a dir, ella treballava a l’ofici per tirar endavant les vides dels seus fills. La resta era una feina que feia amb tota la dignitat i humanitat possibles.

© Xavier Valeri

Tresors de la Vall d'Ora

Recollia a les 6,45 a la Carmen Toledo Cañadas, a les 6,50 al Tomàs Irigaray i Lopez, i a les 7,00 a l’Hotel Bellaterra al Toni i la Raquel.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/la-raquel-el-toni-sant-pere-sant-fost.html

Ens havíem de trobar a les 8,30 davant de Cardona amb la Irene Tironi, que ens feia saber telefònicament que no podria venir en aquesta ocasió.

Ens aturaríem per admirar el Castell de Cardona [ molt conegut ] i l’anomena’t Pont del diable http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html força desconegut.

Deixaríem la C-55 per arribar-nos fins a la Vall d’Ora.

El topònim esta relacionat amb l’existència - en algun moment de la història – d’or en el curs del riu.

Neix al peu de la Roca Gran de Ferrús, a la serra d'Ensija, al terme de Gòsol.

Rep el nom d'Aigua de Llinars fins a Llinars. Després de passar el congost de Sant Pere de Graudescales entra a la Valldora i travessa molt encaixat l'accidentat relleu del Berguedà i del Solsonès però a partir de Sorba la vall s'eixampla. És un riu prepirinenc de les comarques del Berguedà, Solsonès i Bages, afluent per l'esquerra del Cardener en el qual desguassa a prop de Cardona a 414 m. d'altitud.

L’ indret conegut com Vall d’Ora (729 m alt), és un Poble del municipi de Navès (Solsonès), centrat en l'església parroquial (Santa Eulàlia), situada a la dreta de l'aigua d'Ora, al peu del tossal on s'assenten l'església i masia del Soler de Gramoneda, al sector mitjà de la vall d'Ora; en depèn l'església de Móra. El lloc és esmentat ja l'any 839.

Sant Lleïr de la Vall d'Ora . Caseria, església i hotel (810 m alt) del municipi de Navès (Solsonès), al N del terme, sota els cingles de Busa, a l'esquerra de l'aigua d'Ora, al centre d'una ampla vall que domina, al SE, l'església parroquial de la Móra i, al SW, la de la Selva.

A pocs metres es pot admirar un petit però bell pont romànic.

Esmorzàvem a la Masia el Pujol, on ens feien saber que les claus de Sant Pere de Graudescales , la tenia una família que anaven amb quitxalla i que trobaríem possiblement prenent un bany.

Aquesta casa pairal és una de les més grans de la vall i amb més història.La recent rehabilitació, ha permès no solament consolidar les estructures, sinó dotar-la dels elements necessaris per poder oferir uns serveis de qualitat als visitants.Actualment la casa disposa de sales amb llar de foc, miradors a la vall, calefacció, aigua calenta, una petita sala de jocs, etc.

Assoliríem finalment el pla de Sant Pere de Graudescales] [ no sense un cert calfred en superar el pont de fustes], i accediríem a l’interior del temple un cop trobada la família que estava prenent un bany.

Trobem la següent informació del lloc :

Petit monestir (Sant Pere de Graudescales) del municipi de Navès (Solsonès). El prevere Magnulf hi edificà una església i la dotà amb vista a la constitució d'un monestir, consagrat el 913; tot i que havia d'ésser benedictí, de fet s'hi instituí una comunitat de preveres de tipus canonical.

Pertanyia a la propietat de la mitra urgellesa. A la segona meitat del s XII fou refeta l'església, un bell edifici d'una nau i creuer amb tres absis i un cimbori o cúpula (restaurat per la diputació de Barcelona, a partir del 1956).

Fou un monestir de vida migrada; el prior, però, fou el degà a la vall de Lord fins a la institució del bisbat de Solsona, que el deganat passà als canonges solsonins.

El 1504 ja no hi havia monestir ni culte a l'església. La parroquialitat passà a l'església veïna de Sant Cristòfol de Busa.

Sant Andreu de la Mòra [ al que finalment no accedirem ] ens fa perdre un temps preciós, que ens farà arribar a casa amb un notable retard.

Tots plegats, la Carmen, el Tomàs, El Raquel, el Toni i jo mateix, tenim clar que ens caldrà tornar per seguir recollint els tresors d’aquesta Vall.

© Antonio Mora Vergés

La Creu de Lleonard. L'escena del crim.

Seguim aquí la toponímia emprada en el mapa del Centre excursionista de Terrassa, i ho fem en el convenciment que malgrat el que està escrit a la pròpia creu de ferro :

AQUI MURIO FRANCISCO LLEONAR Y
CASAS A LA EDAD DE 29 AÑOS
EL DIA 28 DE ENERO DE 1.939
NATURAL DE ROCAFOR
(Q.E.P.D]

Els fets terribles que acabarem amb l’assassinat del masover del Trullars, i obligaren a estar-se en les seves llars, mossegant-se els punys fins a fer-los sagnar als homes de la Vila, i del Rubí, s’executaren en la persona de FRANCESC LLEONARD i CASES, natural de ROCAFORT. I es dugueren a terme en terrenys agrícoles propers a la casa, que el pas dels anys, i la desídia dels governs, han convertir en una zona boscosa, on predomina per damunt de tot la brusca i la vegetació arbustiva. Aquest any no caldran incendiaris, si el bon Déu ens envia alguna tempesta seca, Catalunya cremarà de punta a punta!

Havíem demanat al Joan Escoda i Prats, resident en aquestes meravelloses Valls del Montcau, que una vegada més, abusant dels seus coneixements tècnics, localitzes la ubicació d’aquesta Creu de LLeonard, i volgués també dur-nos en qualitat de sherpa per aquestes terres que coneix tant i tant bé.

El dissabte 15 de març de 2.008 ens trobàvem, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, pocs minuts desprès de les 9,00 amb el Joan Escoda i Prats a Mura; ens tenia com sempre preparat un plànol de la contrada amb la ubicació probable de la Creu de LLeonard. El mati se’ns presentava assolellat i fins calorós. Deixàvem el camí que mena fins al Trullars menys d’un quilòmetre abans d’arribar a la casa, en un punt en el que sota d’una cabana de pedra seca, s’obre una pista molt menys fressada que la del Trullars, i just on fa un gir quasi en rodó començàvem a pentinar el terreny.

No ha calgut fer una recerca gaire llarga, i ben aviat, l’Antoni Uriz ens feia saber que havia trobat una creu de ferro; el text perfectament llegible, que s’ha reproduït ja en el paràgraf primer , ens confirma en la certesa de trobar-nos seixanta nou anys desprès !; en l’escena d’un crim espaordidor, que com tants i tants altres en aquell període fosc, ens temem que així quedat impune pels malfactors covards i miserables que els dugueren a terme !

Arribava l’últim davant la Creu de Lleonard i això en permetia establir una certa “intimitat espiritual “ , diria fins que una “comunió” amb la personal història del Francesc LLeonard i Cases, dissortat coetani d’algun membres de la meva nissaga, que caiguts en aquella follia criminal, no hem arribat encara a dia d’avui, a saber en quin lloc podríem aixecar-los la seva Creu.

Més enllà de les promeses, dels discursos i de la fanfàrria electoral, resta pendent, potser per sempre més, recuperar no tant “la memòria històrica “ , com les concretes històries de dolor personal i/o familiar que continuen clavades en la nostra memòria. Només així podrem assolir alguna vegada la veritable pau !!

© Antonio Mora Vergés

CIUTADILLA. LA VALL DEL CORB. L'URGELL JUSSÀ

Refeia el mateix camí més un segle desprès ; l’any 1.917, en Josep Salvany i Blanch, recollia algunes imatges – excepcionals aleshores i ara – d’aquesta Vall que alguns situen a la Baixa Segarra [ comarca mítica ], i els més a cavall de la Conca de Barberà i l’Urgell, al límit de Tarragona i Lleida.

Títol Torre del castell de Ciutadilla




Matèria Ciutadilla ; Pla d'Urgell ; Catalunya ; Castells ; Torres
Creador Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929
Editor Biblioteca de Catalunya
Data de publicació 2006
Data del document original 1917

Dominant la Vall, visible des de molt lluny, el Castell de Ciutadilla s’ha guanyat a pols la categoria de símbol, no tant sols per a la seva població, sinó clarament d’aquesta contrada en peu d’igualtat, al de Maldà i/o Guimerà, i als monestirs de La Bovera, Vallsanta i fins Vallbona de les Monges.

Algunes dades bàsiques sobre Ciutadilla :

Com altres pobles d’aquestes terres, el poblament s’inicià al voltant de la torre-castell i va créixer de dalt a baix, com Guimerà, Rocafort i d’altres. El castell de Ciutadilla és ja esmentat l’any 1165, en el testament de Bernat d’Oluja, senyor de Ciutadilla i feudatari de Guillem de Cervera, el qual, trobant-se mortalment ferit, féu una deixa de suo dominico a Santa Maria de Ciutadilla, amb l’objecte que tothora un clergue hi pogués residir i servir Déu; en el testament s’anomena també el castro de Ciutadilla. En el segle XIII es coneixen plets entre els homes del castell de Ciutadilla i els del veí castell de Nalec, sobre les aigües del Riu Corb vers els anys 1265-80. A la Cort de Barcelona i Girona del 1358 es fa al·lusió a Gispert de Guimerà com a senyor de Ciutadilla.

El domini de Ciutadilla sempre fou dels Guimerà fins a la fusió d’aquesta família amb el llinatge dels Meca, barons de Castellar del Vallès, a la fi del segle XVII. En la guerra de la generalitat contra el rei Joan II, l’onze d’octubre de 1462 Guerau de Guimerà, senyor de Ciutadilla, fou declarat enemic del Principat i donada l’ordre que li fossin confiscats els béns, que 10 anys després ja se li havien retornat.

El segle XVI fou l’època daurada de Ciutadilla, tant per la reconstrucció del castell, un magnífic palau residencial, com per l’edificació del convent del Roser, per part dels Guimerà. Al segle XVII, Ramon de Guimerà va significar-se com a exponent del partit català durant la guerra dels Segadors i el setembre de 1640 fou nomenat plenipotenciari de la diputació del General per a concertar amb França un ajut militar.

L’any 1702, Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar del Vallès, fou creat marquès de Ciutadilla per haver adquirit el domini de Ciutadilla per part de la seva muller Elisabet de Cardona-Rocabertí i de Guimerà, baronessa de Sant Mori, títol que amb posterioritat li reconegué el rei-arxiduc Carles III. El títol de marquès de Ciutadilla el 1788 va passar als Cortés de Andrade, el 1824 als marquesos de Sentmenat i, finalment, el 1971 als Sagnier.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”.

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra. Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoïdal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

La Vall del Corb, que s’albira des de l’alçada del Castell de Ciutadilla, fa esforços per aconseguir pels seus pobladors un grau de benestar i serveis com el que gaudeixen avui molts indrets a Catalunya; alhora però es reivindica com un “ territori serè “ , que vol i espera ser-ho de forma indefinida.