SENTMENAT, LA NOVA CARA DEL "CORO". SOCIETAT CORAL OBRERA LA GLÒRIA SENTMENATENCA .

La Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, fou fundada l’any 1895; és una entitat sense finalitat de lucre, fidel representant a la població de Sentmenat de les societats corals fundades per Josep Anselm Clavé al segle XIX, amb l’objectiu de divulgar i potenciar l’associacionisme a través del Cant Coral, i de qualsevol altra activitat representativa de la cultura popular Catalana.

 La primera obra fora de Sabadell de Josep Renom  Costa, (Sabadell, Barcelona, 22 de novembre de 1880 - ibídem, 11 de març de 1931) fou la Societat Coral Obrera “La Glòria Sentmenatenca”, a la vila de Sentmenat. Era l’any 1907, després d’obtenir el títol d’arquitecte. Els plànols foren signats pel seu pare,el mestre d'obres Francesc Renom i Romeu,   que encara estava en actiu i era qui rebia els encàrrecs

https://www.diaridesabadell.com/historia/2024/08/09/josep-renom-arquitecte-sabadell/

Al llarg dels seus primers 115 anys d’història , s’han anat incorporant noves seccions que s’identifiquen amb totes aquelles activitats representatives del tarannà progressista de la població.

Desprès de la Guerra Incivil, l’edifici fou confiscat per les ‘noves autoritats’, i no fou fins l’adveniment de la democràcia, i per les gestions dutes a terme pel diputat Carles Navarro, que finalment es produí la devolució als socis –propietaris.

L’any 1995, el Govern de Catalunya va concedir a la Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca, la Creu de Sant Jordi per ser un referent en el món del cant, com a contribució en la reeixida cultura popular de Catalunya i de l’esperit associatiu.

La nova cara del Coro, ha estat la mostra palesa del esperit civil que anima als socis, i majoritàriament mitjançant seu el treball voluntari i desinteressat, el diumenge 6 de juny de 2.010 es duia a terme una jornada de portes obertes perquè tothom pugui veure els canvis.

Recolliria imatges de l’accés per a persones a limitacions, de la nova cuina, de la sala remodelada, i en la meva funció de cronista del country , de l’actuació del grup local , que inaugurava formalment el saló.

Faria una darrera fotografia, que assoliria una certa fama " les escales d ela Glòria",  on apareixia el grup  de balladores de  Country a les escales de l’edifici;  ens acomiadàvem amb un desig compartit per tothom; llarga vida al Coro !!!

CAPELLA NEOGÒTICA DE LA SAGRADA FAMÍLIA A L’EUCARIA .TOUS.ANOIA

Sortíem de Sant Martí de Tous la Irene Tironi, el Feliu Añaños i l’Antonio Mora; no havíem trobat el lloc des de que l’any 1.913 el Josep Salvany Blanch retratava la població ; ens incorporàvem per uns metres a la carretera que mena fins a Santa Coloma Queralt pers deixar-la al trencall que indica, Bellprat.

Cercàvem la Capella Neogòtica de la Sagrada Família , situada dins la finca anomenada Eucaria.
Ens aturàvem prop de l’embassament i pujàvem fins aquest temple construït a inicis del segle XX, té una sola nau capçada amb un absis poligonal i reforçada amb contraforts. La façana principal s'obre amb un portal amb timpà i una gran rosassa amb estrella de vuit puntes. El campanar d'espadanya està ubicat a l'extrem de la capçalera.

La família Vilà va vendre en data 08-06-1925 la finca a l’Escola Pia de Catalunya que en el període 1926-27 la va fer servir com col•legi pels nois que volien ser escolapis i encara eren molt joves.

El Gener de 2001 l’Escola Pia signa la venda de la finca que esdevindrà un Restaurant, que defineix el lloc d’aquesta manera :

Pau, silenci, natura, ocells, olors, flors, pagesos, camps, arbres, animals, passejar, badar, pensar, imaginar, jugar, disfrutar, descansar, menjar...

Això es l'Eucaria, casa pairal, antiga residencia d'estiu d'un Indiano i actualment reformada com a restaurant. Situat en una vall privilegiada amb vistes a la muntanya de Montserrat.

No s’esmenta – o no en sabut trobar-ho - l'autor de la capella a tocar de la carretera; el temps i la desídia, van deteriorant l’edifici de regust neogòtic.

Recollirem imatges, ara que encarà és possible, i esperarem – també – per la Capella Neogòtica de la Sagrada Família, que passin aquests temps nefastos; que s’hi facin millores – amb la que està caient – potser fora demanar massa, oi amic lector ?

Dissortadament els vents NO BUFEN a favor del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya, com podreu veure amb les fotografies del Raul Pastó Ceballós, fetes a l’agost de l’any 2020, que farem arribat al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)

Malgrat NO apareix esmentada la capella al Inventari dels fons personal de l’arquitecte Ramón Salas Ricomá (Tarragona, 29 de abril de 1848 - Ídem, 4 de abril de 1926 )
http://www.ahat.cat/wp-content/uploads/sites/21/2018/10/InventariRamonSalasRicoma.pdf

Atès que va treballar també per aquest rodal, podem proposar-lo com ‘autor’. Per descompat esperem confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Església de Sant Jaume Sesoliveres. Igualada.

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés a Igualada, ‘Aqualata’ riu ample, com a possible significat del topònim. Ens havíem de trobar amb la Irene Tironi a les 8,00; ens havia fet de sherpa per les terres del Llucanès, i tornaria a fer aquesta tasca per nosaltres, en aquesta ocasió per les terres de l’Anoia desconeguda.

Ens aturàvem a la capella de Sant Jaume Sesoliveres, del lloc trobem la següent informació :

Capella romànica situada als límits del terme d'Igualada amb es de Jorba i Òdena (municipi al qual havia pertangut fins el 1925), al peu del primitiu traçat de la carretera N-II, a la sortida cap a Jorba. L'església va ser edificada per Guillem Bernat i la seva muller Ermengarda, i es consagrà l'any 1059. L'estructura de l'edifici és romànica, amb successives reconstruccions dels segles XIV, XV i XVII. Va quedar abandonada arran de la desamortització de l'any 1835. Declarada monument d'interès historicoartístic l'any 1975, en 1993-94 va ser restaurada. És un edifici de planta rectangular, d'una nau i absis semicircular, amb el portal al mur de migdia; és feta amb carreus desbastats sense cap mena d'ornamentació.

Recollim imatges de l’indret orfe avui d’oliveres. Menció especial a la conservació de l’article salat, habitual en el català anterior a 1.714, i perseguit acarnissadament des d’aleshores.
Quan preparo la crònica constato que sobre el lloc s’ha escrit força, i amb aportació de detalls interessants :

Hi ha documents que parlen de l'existència d'una església al "Pla de Sant Jaume" ja des del segle XI, però l'excavació arqueològica ha permès afirmar que el temple que ha arribat als nostres dies va ésser construït a final del segle XII començament del XIII.

Es tracta d'un temple romànic, d'una nau de planta rectangular i un absis semicircular, amb dues portes en arc de mig punt. La coberta original de la nau era una volta de canó i la de l'àbis era de quart d'esfera.

Des d'un principi va dependre de la comunitat benedictina de Montserrat i era pas obligat dels pelegrins del camí de Sant Jaume que seguien la ruta d'Aragó.

Al segle XIV, la porta de migdia va ser tapiada en adossar-s'hi per aquest cantó una habitació i la de ponent va ser eixamplada i adovellada de nou per la cara exterior, seguint les formes característiques dels portals gòtics rurals.

Hi ha motius per creure, tot i que no està del tot confirmat, que l'esfondrament de la volta romànica i les esquerdes i desploms de l'església van ésser deguts al terratrèmol del 2 de febrer de 1428, que va sacsejar bona part de Catalunya.

Va romandre força esfondrada durant gairebé mig segle i no va ser fins la dècada del 1480 que se'n va reprendre la reconstrucció. Sota la direcció del mestre d'obres Carles Seré, es va tornar a obrir el portal de migdia i es va tapiar el de ponent, es van adossar uns contraforts a la façana meridional, es va construir el campanar d'espadanya i per damunt de la cornisa romànica es va aixecar un porxo o cimbori obert a tres vents per guardar-hi fulles d'olivera i altres productes del camp.

L'església llavors es va convertir en un edifici de dos pisos.

El 1649, l'església va passar als pares agustins d'Igualada i a partir del 1741 als pares escolapis de la mateixa ciutat. De nou en aquesta època es van fer reformes importants com un nou paviment, substitució del sostre pla per unes voltes encanonades, fetes de rajols i guix que arrencaven d'una cornisa amb motllura, pròpia del barroc de l'època.

L'any 1835 amb la desamortització de Mendizábal i amb els escolapis exclaustrats i dispersats, el temple va passar a ser propietat del bisbat de Vic i cap el 1877 va ser inclosa en el nou terme municipal de Santa Magdalena de 'Espelt.

El 1936 a l'inici de la Guerra Civil, el temple va ser incendiat.

L'any 1992 el bisbat va cedir la titularitat de l'església a l'Ajuntament d'Igualada, que va portar a terme la restauració de l'edifici, conseqüent a la lectura històrica tractant de no esborrar cap signe que fos necessari per entendre'n l'evolució constructiva. L'arquitecte encarregat de la restauració fou Antoni González Moreno-Navarro.

SANT MARTÍ DE MONTNEGRE ARA EL TERME DE SANT CELONI. EL VALLÈS ORIENTAL & EL MONSENY JUSSÀ.

Arribàvem – amb l’ajuda inestimable de Sant Martí – al cor del que fou l’antic poble de Montnegre, absorbit abans de la guerra incivil per la capital del Baix Montseny , Sant Celoni. L’església parroquial de Sant Martí, situada a 467 m d'altitud, als vessants septentrionals de la carena de la serra de Montnegre, al sector sud-oriental del terme. El lloc és esmentat el 1022 i l’església fou inicialment la del castell de Montnegre, centre d'una extensa jurisdicció que comprenia, a més, Fuirosos, la Batllòria i Gualba (baronia de Montnegre), que va pertànyer a la família Gualba (en fou membre el famós bisbe de Barcelona Ponç de Gualba, 1303-34, que féu bastir Santa Maria de la Mar, i el seu nebot Arnau de Gualba, que fundà un benefici a Sant Martí de Montnegre).

L'església actual és obra dels segles XVII-XVIII, d'una sola nau i dues capelles a cada costat, i una senzilla portada coronada per un massís campanar de torre que ocupa tota l'amplada. Al darrera ‘dona sensació de lloc viu ‘ el petit cementiri, on continuen trobant aixopluc els nadius de la zona i el seus familiars.

A l’indret es respira tranquil•litat i pau, i alhora una clara sensació d’ordre, s’explica això perquè en té l’ administració el Convent dels Frares Caputxins , del carrer de santa maria s/n d’Arenys de Mar.

A la seva pàgina trobem la següent informació :

Sant Marti de Montnegre és una petita ermita situada enmig del massís del Montnegre, davant de la muntanya del Montseny, enmig d’un bosc frondós d’alzines i castanyers.

Allà els caputxins tenim un lloc de silenci i recés obert als grups cristians que vulguin passar uns dies de reflexió i recés.

La casa disposa de 8 a 10 places amb habitacions individuals. Es pot cuinar. Cal dur-se sac de dormir o llençols. Allà hi trobareu mantes.

Els diumenges a les 12h se celebra missa a l’ermita. Podeu demanar el servei d’algun frare per xerrades o atenció espiritual.

Per contactar i demanar la clau cal posar-se en contacte amb el convent d’Arenys de Mar: 93/792 06 41

Prop de l’església es troba el Restaurant Montnegre (telèfons 93 744 0141 y 627 437 048), on podreu recuperar l’esma – si veniu a peu – o donar una alegria al cos – que també cal fer-ho regularment - .

Mn. Josep Maria Viñolas Esteva (1966, Salitja, Girona), em deixava un enllaç als Goigs d’aquesta església:

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/09/goigs-sant-marti-sant-marti-de.html

Crisant Palau publicava  una fotografia del Josep de Cabanyes, un dels “ menystinguts “  del Fons Estudi de la Masia Catalana, . Esperem rebre  a l’email castellardiari@gmail.com  més dades del Josep de Cabanyes , cognom matern, lloc i data de naixement i traspàs, peripècia vital,... ,  és indignant que el sistema proporcioni dades de persones quina millor aportació a la història de la humanitat, és assassinar palestins,  enverinar opositors polítics,  escampar odi contra una llengua, una cultura, un col·lectiu,..

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/1873/rec/14

Que   Sant  Martí  elevi a l’Altíssim la pregaria dels aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, pagesos, ramaders, pescadors ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

Cròniques d’Olzinelles. Pont de Can Plana

Hi accedíem amb la Maria Jesús Lorente Ruiz des de Sant Celoni; m’havia costat força localitzar l’accés d’Olzinelles; en general les ‘absorcions’ dutes a terme l’any 1.927, Vilardell i Olzinelles, no s’han vist beneficiades per aquesta dependència de la Capital del Baix Montseny. Ja cal que els ‘pobles petits’ posin les barbes a remullar perquè aquesta onada de corrupció política i administrativa, creu fermament en la unitat i la concentració.

El pont de Can Plana és una obra de fàbrica capaç de suportar càrregues dinàmiques, sobre la qual una via de comunicació, de la qual forma part el pont, permet salvar una depressió- en aquest cas el curs del barranc d’Olzinelles - . Més enllà de la seva estampa bucòlica, i fins la denominació clàssica i tòpica de ‘Pont Vell’, no adverteixo senyals dels forats que a banda i banda dels ponts medievals , permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben col•locat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

El Pont de Can Plana situat en un paratge d’excepcional bellesa és una estructura ‘moderna’. No hem trobat però cap data de la seva construcció.

Les seves pedres han vist passar , pagesos, pastors, soldats, capellans, i tots els que en aquestes terres practicaven activitats preindustrials; sens dubte era lloc de pas dels carboners, que fins als anys 40 o 50, vivien i treballaven per Olzinelles i el proper Montnegre.

La presència de barraques de carboners al massís del Montnegre està documentada, entre d’altres, per l’escrit del rector de Montnegre al Dr. Roig, de 1924: “Tota la muntanya està plena de barraques de tortosins que fan carbó a preu molt baratíssim. Procuro fer de capellà entre ells, mes són molt ignorants... Tenen a les barraques la dona i la canalla. Molts allà a Tortosa tenen terres i casa, però han fugit perseguits per la misèria deguda a l’eixut” (GUTIÉRREZ, 1996, pàg. 134).

És molt possible que superats llargament els anys trenta hi hagués –encara- alguna barraca de carboners tortosins a la vall d’Olzinelles.

A les barraques tenien gallines en un tancat i cabres. La paret era de pedra i sempre feien foc a dins. Per al foc feien servir els culots, és a dir, els trossos de carbó que s’han cuit malament a la pila carbonera, d’un pam o d’un pam i mig. El sostre tenia una barra llarga de set o vuit metres i altres de dretes als costats, i hi posaven ginestell i terra, de manera que no hi plovia a dins. A terra, un pal de 30 cm de gruix anomenat l’agutzil, travesser, servia per evitar que la palla on dormien –un parei o tres bales de paia– s’escampés.

No hi ha restes d’aquestes fràgils estructures tota vegada que feien la barraca per vigilar les piles de carbó.

La llenya per fer carbó procedia majoritàriament d’alzina (Quercus ilex) i de surera (Q. suber).
De la immediata postguerra sabem que, durant alguns anys, prop del pont del camí que va a can Plana s’hi va instal•lar un campament de joves de Falange.

Recorria la riera per sota del pont; al mon hi ha sens dubte llocs que tenen ‘màgia’, és el cas d’Olzinelles i d’aquest ‘Pont Vell’ , o Pont de Can Plana. Que Sant Esteve, el primer màrtir cristià que s’ocupa amb gran diligencia d’aquestes valls, vetlli pels segles dels segles perquè les generacions que encara han de néixer, puguin conèixer en viu i amb directe com era Catalunya.

© Antonio Mora Vergés

SANT LLORENÇ DE VILARDELL. SANT CELONI. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

No es calen habitualment masses excuses per practicar la nostra activitat preferida ; Conèixer Catalunya.

En aquesta ocasió anàvem per l’estreta frontera que hi ha entre terres del Baix Montseny, i el Montnegre, a la comarca ‘política’ del Vallès Oriental; m’havien explicat una rondalla, la del Soler de Vilardell , que recull – traslladant-los al Montnegre - una munió de fets, en els s’esmenta a Sant Martí, i és substitueix a Sant Jordi , pel senyor del Castell de Vilardell, que estava – segons aquesta rondalla - a la part baixa dels boscos del Montnegre.

Comencem la rondalla :

A prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre.

Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.

La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.

De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.

El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.

Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:

Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

Ens explica la rondalla que sens dubte per l’emoció del moment es va equivocar al recitar el conjur màgic que era:

Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has mig partit la roca

i el drac, també.

El fet de donar més importància al braç que a l’espasa de virtut, va provocar que la màgia de l’espasa el desprotegís, i quan la sang regalimant li tocà la pell, l’emmetzinà i caigué mort.

M’arribava fins a l’antic poble de Vilardell, en el camí de Sant Martí de Montnegre, annexionat l’any 1927 a Sant Celoni.

L’indret avui està urbanitzat

Em costava reconèixer l’església de Sant Llorenç de Vilardell; sembla que s’estan duent a terme obres de restauració i/o rehabilitació; l’entorn descuidat m’ho confirma; en absència dels fotògrafs’ acreditats’ , Tomàs Irigaray, Feliu Añaños i Antoni Uriz, m’esforço en recollir imatges de l’antic cementiri, i d’algun tros ‘visible’ de l’edifici.

L’església parroquial de Sant Llorenç la trobem esmentada des del 1041, estigué unida a la d'Olzinelles des del segle XV. Té elements arquitectònics dels segles XII-XIII i dels XV-XVI; la façana té un senzill pòrtic i campanar d’espadanya.

El lloc de Vilardell consta des del 998 com a Vilarzello.

Del lloc trobem la següent informació : ‘

Es tracta d’un conjunt format per l’església i una senzilla rectoria.

Segons alguns historiadors es tracta d’una construcció d’origen preromànic. Encara que no hi ha documentació de la capella fins l’any 1279.

El temple consta d’una sola nau de planta rectangular dividida en tres trams. Està coberta amb volta de canó una mica apuntada i bastant irregular. Un gran arc de mig punt separa el primer i el segon tram.

En el primer tram, a les parets laterals, hi ha dos nínxol- capelles, amb altars decorats amb ceràmica d’estil barroc popular. En un dels altars hi havia la imatge de la Verge del Roser, guardada actualment a la Rectoria de Sant Celoni. També conserva una pila baptismal simple de finals del segle XVI.

Davant la façana de l’església hi ha un ampli porxo amb coberta a dues vessants. Està compost per una coberta de teula àrab sobre tauler ceràmic recolzat sobre llates i bigues de fusta que es recolzen en tres grans bigues de fusta encastades per un costat en la façana i per l’altre en tres pilars d’obra de maó. Al capcer de la façana hi ha un campanar, d’espadanya amb dos buits de mig punt. La portada de l’església és molt senzilla, de pedra, amb forma rectangular. Una cornisa , a la dreta propera al cementiri, podria correspondre juntament amb alguns arcs i voltes interiors al primitiu edifici romànic.

Malgrat la popularitat del màrtir Sant Llorenç , no hi ha massa testimonis fidedignes de la seva vida. Era diaca de l’Església de Roma, administrador dels béns als pobres, segons sembla i com se’n fa ressò la litúrgia.

El més probable és que Llorenç no morís cremat com diu la tradició, sinó decapitat en la persecució de Valerià. (+ 258).

Nosaltres marxem ‘una mica cremats’; esperem que Vilardell i Catalunya puguin vèncer al drac de la crisi econòmica; potser ens caldrà anar al museu militar de París on es conserva l’espasa Vilardella de Sant Martí.

Una espasa de virtut fa invencible al seu posseïdor, i la màgia de les espases sagrades – tot i la descreença general dels nostres dies - és reconeguda i temuda pels adversaris.

Esperem tornar a Sant llorenç ben aviat.

http://www.culturaarqbcn.cat/arxius/Destrucci%C3%B3_2.pdf

VILARDELL (SANT CELONI), SANT LLORENÇ

L'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC  de la II República el 18 l juliol de 1936,  va  ser el desencadenant de que aquest temple - com dissortadament molts d'altres - fos greument profanat.

Els altars, amb els seus retaules i imatges, i tots els objectes de culte van ser destruïts. Tanmateix l’edifici només va patir lleus danys.

Tampoc el campanar va resultar danyat de consideració, encara que les campanes van ser estimbades.

La casa rectoral va ser utilitzada com a alberg de refugiats. L’arxiu parroquial va desaparèixer en part.

Acabada la contesa  bèl·lica  Mn. Joan Comas va iniciar les obres de reconstrucció, que va prosseguir el seu successor Mn. Santiago Ordoñez.

Realitzades ja les reparacions necessàries a la fàbrica del temple, l’any 1947 es va inaugurar l’altar major. També en aquest mateix any es va col·locar la nova campana.

En 1956 es van construir els altars de la Immaculada i de Sant Josep.

L’any 2005 aquesta església fou cedida a l’ajuntament de Sant Celoni pel mateix bisbat de Terrassa.

Goigs del glorios martyr Sant Llorens : que se cantan en la sua iglesia del lloch de Vilardell  

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/goigsBC/id/211/rec/3

  Que  Sant Llorenç     i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels santcelonins  , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Cròniques d’Olzinelles. Els forns de pega de Can Valls

Seguia les petjades del Joan Lomas Gavilan ; veníem des de Vallgorguina, portava la Olympus FE-100 penjada a l’esquena - és una màquina lleugera i com diu el Tomàs irigary Lopez, te un registre de colors molt bonic -, creuarem la riera per agafar un camí on hi ha alineats plàtans monumentals ,i que passa pel conjunt de la bassa de l'Aranyal, deixem el trencall que ens menaria a Can Valls, anem a sortir novament a la carretera, al costat del talús d’obra on es poden admirar els tres magnífics forns de Pega datats entres els segles IX i X.

Alguna dada en relació a aquestes infraestructures preindustrials :

Foren habituals a partir dels segles IX i X, i decaurien definitivament a partir de la Guerra Civil.
Mitjançant una destil•lació primitiva, s’obtenen pegues , brees , i quitrans forestals.

Aquesta mena de forns per la seva exclusiva destinació s’acaben anomenant també pegueres.

La producció anava destinada principalment a les drassanes per a calafatar les embarcacions.

Altres destinacions quan a les brees especialment era el seu us en l’enllumenat públic [ torxes ] ; foren essencials per impermeabilitzar els bots; durant molts segles els envasos més eficients per al transport de líquids; el vi fins no fa gaires anys com exemple. També curiosament per la impermeabilització de soles d’espardenyes, etc.

Depenent de la fusta emprada també variava el producte final. Del pi blanc i pi negral s’obtenia la brea, una substància viscosa de color roig negrenc, de la fusta del ginebre s’obtenia el quitrà de ginebre, que s’utilitzava per guarir ferides petites i superficials tan d’homes com d’animals.

Per a la seva construcció habitualment s’utilitzava un desnivell del terreny o terraplè per excavar un forat, deixant oberta la part frontal. Constava de diferents parts: el forn, forat excavat amb forma de gla; la boca o porta, que era l’obertura frontal que facilitava la càrrega, la neteja del clot; el canal, conducció que unia el forn amb l’olla, recipient on es recollia la pega o quitrà.

Per a l’obtenció de la pega s’omplia el clot des de les parets fins al centre amb estelles de teia col•locades verticalment; es tapiava la boca i es cobria la part superior amb escorça. Després s’hi calava foc. Les teies cremaven de dalt cap a baix, alliberant el quitrà per les altes temperatures de l’interior, que circulava en forma líquida pel canal fins arribar a l’olla, on era recollit. Tot aquest procés era lent i durava un dia.

Del quitrà obtingut, escalfat i remenat durant mitja hora, després de refredat es tornava una substància sòlida negra, la pega.

Amic lector, m’agradaria ampliar aquesta informació, i agrairé molt la tramesa de qualsevol informació a coneixercatalunya@gmail.com

© Antonio Mora Vergés