PONTS DEL LLOBREGAT. EL PONT DEL FAR. CERCS. EL BERGUEDÀ

Anàvem la Rosa, el Miquel i l’Antonio per la C-16 en el tram que discorre dins del municipi de Cercs; la carretera C-16 que fins aleshores transcorre pel costat esquerra del Llobregat, passa a fer-ho pel costat dret – en el sentit Manresa- Puigcerdà - ; sobta trobar-se entre el traçat antic i el nou, un pont romànic – avui sense cap utilitat i accessible únicament des del costat esquerra - dit del FAR, possiblement del llatí far [ blat] ; no dono gaire credibilitat a la història que corre per aquestes terres, en la que s’explica que un ‘capitost ‘ de la Generalitat de Barcelona, va deixar caure, ah!, Far , llunyà , de l’anglès com Far West, oi ?.







Cal aturar-se un moment per imaginar-se com era la contrada al segle XI, no existia aleshores Anglaterra - ni la seva llengua – o Espanya – i la llengua ‘castellana’ - , podem imaginar-nos el món com un lloc més confortable, i per descomptat més ‘ just’ que el que veiem ara. El pont permetia la comunicació entre els pobles situats a la riba esquerra i els de la riba dreta com Malanyeu o la Nou ; l’arrel Mal, procedeix segons un sector de la doctrina de la llengua cèltica, i tindria el sentit de ‘ muntanya’ , quan a la terminació anyeu, podria derivar del llatí agnus, anyell ; el sentit del mot fora doncs, ‘muntanya dels anyells’ ; les primeres referències clares són dels anys 882, 886 , en uns documents on es fa menció d’un molí; això reforça la nostra tesis pel que fa al nom del Pont.

El que veiem ara és el resultat de transformacions molt recents ; pel costat esquerra anava abans l’antiga carretera Manresa-Puigcerdà; per l’actual traçat de la C-16 discorria el carrilet, que havia representat en el seu moment un avenç extraordinari en el desenvolupament econòmic, i que el Berguedà i Catalunya van perdre definitivament en els darrers anys del feixisme. L’últim viatge amb passatgers des de OLVAN-BERGA i MANRESA va ser el 30 DE JUNY DE 1.973. Tot ens porta sempre al mateix lloc, Espanya s’ha esforçat , s’esforça i s’esforçarà sempre perquè Catalunya no pugui aixecar mai el cap.

Ens encanten els ponts romànics i gòtics als del coneixercatalunya.blogspot.com, i al llarg dels anys hem tingut ocasió de retratar-ne alguns per la conca del Llobregat ;

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/09/autntic-smbol-de-martorell.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/cardener-versus-llobregat-castellgali.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/01/el-pont-de-vilomara-reflexions-en-veu.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/04/fer-ponts.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/05/les-oblidades-rescloses-de-sallent.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-pont-pinos-de-gironella-dit-ara-pont.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/el-pont-romanic-de-la-pobla-de-lillet.html

En algun moment caldrà confegir un catàleg a l’estil dels ‘ PONTS DE MADISON’. Segur que això interessaria als nostres veïns del nord, que recordem son gent culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Això si, sense cap intervenció de les ‘Administracions’ , ni la Espanyola, ni la que sota el seu guiatge ens estreny més i més la cotilla fins a deixar-nos sense alè.




Un xic més amunt, retratava un altre pont de pedra, innominat en aquest cas – i que batejava en honor del meu sherpa com ‘ el pont del Miquel’. Agrairem infinitament qualsevol informació i/o aclariment que ens vulgueu fer a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

POUES DE LA GINEBREDA. CASTELLTERÇOL. MOIANÈS

Havíem fet el Joan Lomas Gavilan i l'Antonio Mora Vergés, la ‘ feina dura’ localitzant i retratant – fins on és possible – la poua del Sailoic , en el camí de tornada cap al Vallès , dins al terme de Castellterçol, ens aturaríem a les poues de la Ginebreda.

S’ha fet aquí un gran esforç per ‘fer visible’ un dels conjunts de poues més importants que es conserven avui a Catalunya. Cal únicament millorar la senyalització i reservar un lloc per l’estacionament de vehicles – la gent viatja amb l’automòbil malgrat la crisis econòmica derivada de la conjunció estultícia & corrupció que son els trets inconfusibles d’Espanya - . Son en tot cas ‘minúcies’ davant la inversió feta en la restauració.

Retratar aquestes edificacions – fins en el casos en que com a la Ginebreda estan lliures de vegetació – és una tasca poc lluïda; cal fer visibles les petites elevacions del terreny, i alguna de les obertures que permetien emplenar-les durant els mesos d’hivern, i buidar-les als mesos de juliol i/o agost quan la calor arribava al seu zenit.

Reproduïm del magnífic treball :
http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html



Pou 2. Aquest pou es diferencia dels altres de la Ginebreda, perquè conserva la torreta en la que hi havia el torn, per pujar i baixar les barres de glaç. És de planta cilíndrica, amb la cúpula soterrada arran de terra. Aquesta està sostinguda per arcs de creueria que es recolzen sobre mènsules. Les obertures estan orientades en direcció est-oest, en el costat est, hi ha una boca de planta quadrada en forma de pou obrat amb carreus ben tallats. A l’interior, el cos del pou s’assenta sobre la roca natural i la resta del mur està feta amb filades de pedra una mica escairades.

Localització: Situades a tocar del quilòmetre 32 de la carretera de Castellterçol a Moià, C. 59. En front de l'ermita de Sant Gaietà i de la Ginebreda. De les quatre poues és l’única que conserva la torreta.




Una concentració com aquesta és un fet excepcional; només algunes masies tenien més d’una poua, i de forma general es trobaven allunyades entre si.

Atureu-vos per admirar les poues de la Ginebreda, i la que fou ermita de Sant Gaietà , excels Patró dels qui treballaven en aquesta ‘industria’ .

SANT MARTÍ DE BALAGUER. VIVER I SERRATEIX. EL BERGUEDÀ

Veníem la Rosa, el Miquel i l’Antonio de Sant Joan de Montdarn, església de la que Sant Martí de Balaguer, dit en algun temps de Montdarn o de la Quadra, sempre en fou sufragània.

La primera notícia que se’n té d’aquesta esglesiola és de l’any 1131.

Al segle XIV era senyor d’aquest lloc Alemany de Tort, que segurament feu construir el casal fortalesa de Balaguer, molt proper a l’església, que adquirirà des d’aleshores aquesta denominació.

Va perdre la volta durant el segle XVII, i restà abandonada fins l’any 1910 , any en què fou més que restaurada, reconstruïda.






Consta d’una nau rectangular, originàriament coberta amb una volta de mig punt, feta amb carreus disposats a plec de llibre. Aquesta fou la volta que s’esfondrà i fou substituïda per una de rajoles i teules. Aquesta volta s’acaba al cantó de llevant amb un absis semicircular, una mica més estret que la nau, i que és cobert amb un quart d’esfera.

Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc adovellat.

Els murs no tenen cap tipus d’ornamentació.

El mur de migjorn ha esta reforçat per uns contraforts atalussats. Al mur de ponent hi havia un campanar d’espadanya d’una sola obertura, actualment només en queda la base.

La porta d’entrada és al mur de tramuntana, fet gens normal en els temples romànics, és una porta senzilla, feta amb dovelles que a la part superior formen un arc de mig punt.

SANT SADURNI DE MALANYEU. EL BERGUEDÀ

Anàvem la Rosa Planell i el Miquel Pujol a la recerca de l’església de Sant Sadurní de Malanyeu; la població és avui un dels municipis del terme de la Nou del Bergueda.

S’hi arriba des de Berga en direcció a Guardiola, passades la Tèrmica i les mines de Fígols hi ha una construcció mig enrunada a la esquerra de la carretera i a mà dreta hi ha un trencall senyalitzat, que mitjançant una carretera molt enrevessada i amb pendent ens hi condueix. Val la pena admirar el bosc i els arbres que ens envolten.

El poble està situat a 999 metres d’alçada a banda i banda de la riera del seu nom, sota els cingles de la Rota, el Graell de cal Pigot i la Foradada.

El nucli principal és un grup de cases, sis com a màxim, al voltant de l’església de Sant Sadurní. La resta de la població són cases disseminades en el terme. El lloc és de feréstega bellesa. Pertany al Bisbat de Solsona.

És un edifici d’origen romànic, de mides mitjanes. La primera notícia relativa de l’església és del segle X, a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell on surt amb el nom de Malanguez. Consta d’una nau rectangular i la capçalera formada per un absis semicircular coronat per un fris d’arcuacions cegues, de dovelles petites, que reposen sobre minúscules mènsules i que posteriorment fou sobrealçat.

El campanar, de planta quadrada, és una construcció del segle XVIII. Al seu costat com en gran part de les esglésies romàniques hi ha el fossar. Actualment s’ha afegit a la paret del temple una construcció de nínxols d’enterrament. Tota ella està molt reformada i exteriorment és difícil apreciar la primitiva construcció.

Conserva un retaule barroc de l’any 1714 amb escenes del martiri de Sant Sadurní.

Sant Sadurní, també Sant Serni en les contrades del Pirineu, va ser bisbe i màrtir a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc al segle III. Les llegendes parlen que va ser el primer evangelitzador de Catalunya. Hi ha gran quantitat d’esglésies sota la seva advocació principalment al Bisbat d’Urgell.

CASTELL DE BESORA. NAVÈS. SOLSONÈS. CATALUNYA

Anavem la Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés , per les terres del Solsonès, pel terme més extens d’aquesta comarca, el de Navès on cercàvem la parròquia de Besora, sota l'advocació de sant Serni, o Sadurní.

El lloc es troba al centre de l’actual terme, al vessant d'un serrat entre els torrents que baixen de Guilanyà i de Marçanyac, a la divisòria d'aigües del Cardener i l'aigua d'Ora, en quina vall s’explica que va ser ferit de mort el Comte Guifre I el Pelós.

El topònim – compartit amb els pobles de Sant Quirze i Santa Maria, pertanyents a la demarcació d’Osona, integrats ambdós a la ‘comarca natural del Bisaura ‘- , és d’origen preromà i entre els sentits possibles s’apunta : ‘lloc entre barrancs’,’ lloc emboscat’ ,...




L’edifici conegut avui com el castell de Besora, ubicat al Solsonès, dins el terme de Navès, a la Vall de Lord, prop de la Serra de Busa, és un casal de tres cossos rectangulars, aixecats en forma de torre allargassada, sobre un penyal, amb murs de protecció d’aspecte medieval.



El primitiu edifici romànic de Sant Serni de Besora, es trobava 100 metres més amunt; segons les cròniques en tant mal estat al segle XVII, que per ordre del bisbe filipista José Laínez, se’n bastí un de nou aprofitant les pedres del vell més al pla, a partir del 1651 .



Sobta veure l’església actual, de grans proporcions, aixecada en un indret on el que sobra és espai, quasi engolida pels afegitons de la casa annexa.

Fou un dels castells de la frontera cristiana en l'ocupació musulmana. A finals del segle IX, Guifré el Pelós va establir posicions a Cardona, a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord.

La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per terme de Besora.

Se'n té notícia des del 982. Des del 1151 consten donacions a l'església de Solsona.
El posseí fins al segle XIII una família cognomenada Besora i formà part dels béns dels Cardona i de l'Església de Solsona.

Al segle XVI hi tenien un cert domini la família dels Ventolra

Actualment, habilitat com a residència, és una propietat privada.

El fet de trobar-se en aquesta comarca oblidada – almenys fins ara – comporta en qualsevol recerca d’informació un esforç afegit.

Ja sabeu, el Solsonès, prop de Déu, però massa lluny de Barcelona.

POUA DEL SAIOLIC. ANTIC TERME DE MARFÀ. CASTELLCIR

Deixàvem el vehicle sota el pont vell de la Fàbrega, el termòmetre marcava 14 graus el dijous 8 de setembre de 2.011; el Joan Lomas Gavilan i l’Antonio Mora Vergés, començàvem el nostre camí que – aquesta vegada si – ens portaria fins a la Poua del Sailoic¸ és – era - difícil de localitzar, amb aquesta ho he intentat en tres ocasions fins aconseguir-ho :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/les-voltes-de-sant-sebastia-moia.html

Resseguíem la riera de la Fàbrega fins a trobar el camí – que imaginem es va obrir per facilitar el buidat – i que just s’acaba quasi al davant de la poua, situada al costat dret i molt tapada per la vegetació, entre el torrent i el camí.



D’aquesta poua , possiblement una de les més grans – sinó la que més – de Catalunya, en el excel•lent treball : http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html , trobem ;

La poua del Saiolic, adossada al marge de la riera de la Fàbrega, és de planta circular i coberta amb cúpula, està reforçada per tres grans contraforts pel costat de la riera. La base del pou està excavada directament a la roca, a sobre arrenca el parament del mur fet amb carreuons, igualment que la cúpula. Aquesta a l'interior conserva les marques de la cintra des del inici de la volta. A l'interior es conserven els encaixos per als travessers per a empouar. Les obertures, arrenquen des de l'interior del cos del pou al biaix, estan fetes amb blocs monolítics de pedra ben treballada, orientades en direcció est-oest. A l'entorn del pou – perillós i força impracticable en algun punt - hi ha un camí ronda que uneix les tres obertures; per facilitar l'accés al pou en el costat est hi ha una rampa revestida amb pedra seca.

Proposa la localització des del camí que surt des de la Fàbrega i porta fins a la casa de Marfa, i suggereix l’accés des del camí que es troba abans d'arribar al Saiolic, i que mena fins a la riera de la Fàbrega. Nosaltres vam seguir-la de tornada per comprovar la nostra teoria- que la pista fou oberta per facilitar el buidatge i el posterior transport fins a la carretera, i des d’allà fins a Barcelona -.

La vegetació fa dificultosa la tasca de recollir imatges, que malgrat tot amb la millor disposició i demanant la benevolència dels nostres lectors duen a terme.

Obertures



CONTRAFORTS



La tornada fins a la Fàbrega per una molt bona pista de terra ens comportarà poc més d’una hora.

SANTA CECILIA DE FIGOLS VELL. MEMÒRIA VIVA DE MOSSÈN VICTOR SALLENT I BATLLÓ

Rebia unes excepcionals imatges del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, seguint la petjada – sinistra en ocasions, , i no precisament per la seva vinculació amb l’extracció i comerç del carbó berguedà- del Comte de Figols, s’aturaven a recollir imatges de l’eslgesia parroquial de Santa Cecilia que centra i conforma el petit nucli del poble de Figols Vell, malnomenat habitualment com Figols de les Mines.

En els seus orígens fou un edifici romànic , que podem datar al voltant del segle XIII; els segles i les canviants situacions econòmiques que ha viscut Catalunya en general – l’obertura dels Mercats Americans pel Rei Carles III – i en aquest concret espai, l’explotació del carbó, que comportarà al Jose Enrique de lozano y Loyzaga, rebre el títol de Comte de Figols l’any 1.908 , atorgat pel Rei Alfons XIII.

L’edifici - amb les inevitables servituds públiques dels cables d’electricitat i/o telefonia, seguint el ‘mal costum’ que s’imposa al Patrimoni català, com un peatge més – és d'una sola nau coberta, amb volta i sense absis; és interessant – tot i les evidents ‘modificacions, alteracions i reformes’ – el campanar romànic de planta quadrada amb finestres d'arc de mig punt, ens expliquen – l’església està tancada, com és ja dissortadament habitual per arreu - que conserva un retaule barroc del segle XVIII dedicat a Santa Cecília.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

En aquest indret hi ha un plafó en record i memòria de mossèn Víctor Sallent i Batlló [ Ametlla de Merola 30.11.1926- Berga 25-12- 1991 ] que en fou rector en els primers ‘anys triomfals’ de trista recordança ; http://lamemoriadelminer.blogspot.com/

A la colònia des de l’any 1949 hi havia un mossèn anomenat Víctor Sallent que amb una retòrica amable, popular i plenament en català s’havia guanyat a la majoria de la gent i en especial als joves. La figura del mossèn sempre havia estat vista com quelcom proper al règim i a les autoritats però en Víctor, des de el primer dia havia demostrat un compromís amb el poble i sobretot amb els obrers. Defensant-los a capa i espasa i fins hi tot enfrontant-se amb la Guàrdia Civil en moments de vagues i de reclamacions. El mossèn havia estat un dels impulsors dels esplais de Peguera i de Fumanya fent així que molts joves del bisbat poguessin gaudir d’una experiència i d’una educació totalment diferent a la que estaven acostumats. El fet de ser un capellà tant proper al poble i al sector obrerista, (de fet era molt freqüent veure’l jugar a cartes amb els miners al “Hogar del minero”) havia suposat problemes a l’empresa, que ja feia un temps que l’hi havia retirat la paga de rector i l’ensacada que permetia cuinar i escalfar la llar. Tot i això, molta de la gent de la colònia i dels pobles veïns ja s’encarregaven de que al mossèn del poble no l’hi faltes de res.

Santa Cecilia fou l'església del castell de Fígols, del que no se’n conserva cap resta, atès que va tenir una trajectòria breu en termes històrics :

La primera referència d’aquest castell data de l’any 1062, amb motiu de trobar-se dintre dels seus límits l’alou que l’arxiprest Ramon tenia a Vallcebre, el qual donava al monestir de Sant Llorenç de Bagà.

En el testament del comte Guillem Ramon, dictat l’octubre de 1094, llegava el castell de Figols, Torroella i Vallmanya, Madrona, Casserres i Pinós al seu fill Bernat.

L’any 1162, Pere de Berga, fill de Guillem Ramon, jurà fidelitat al rei Alfons “el Cast” per aquest castell i el de Peguera.

L’any 1258, surt relacionat amb aquest castell el cavaller Ponç de Fígols.

L’any 1290, Berenguera de Fígols, era feudatària de Berenguera de Saus, menor d’edat i es trobava sota la seva tutela. Berenguera de Fígols es casà amb el cavaller Ramon de Vilar, tingueren un fill, Berenguer de Fígols, donzell, documentat el 1311.

En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 8 focs, n’eren posseïdors en Jacme Vilar i Maria de Marçella, posteriorment, en el fogatjament de 1381 li calcula els mateixos focs, però declara ésser d’en Johan Salou de Berga.

Damunt d’una pedra, prenent el sol amb tota tranquil•litat, el Tomàs retrata una sargantana que ens recorda com n’és de mudable la nostra existència.

Que santa Cecilia   elevi a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica.

Amén !!! 

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern