SANTA MARIA DEL CASTELL DE GÓSOL. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ. LLEIDA

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, el Joan Escoda Prats, el Joan Vilardell Illa i l’Antonio Mora Vergés, anàvem a visitar l’antiga Vila de Gósol, vegeu la corona del seus escut : http://es.wikipedia.org/wiki/Her%C3%A1ldica_municipal_de_L%C3%A9rida

feia pocs dies que també la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, havien estat en el mateix lloc, i un xic més de temps, l’any 1.919 el Josep Salvany, que retratava el turó de forma bucòlica



Em de donar una mirada als vells fogatjaments per entendre el perquè del títol de Vila ; en el 1370, tot hi haver sofert l'epidèmia de la Pesta Negra, la població (gosolans) figurava amb 56 focs, d'ençà però del segle XIV la població no progressà gaire (el fogatjament del 1553 donava 55 focs), i després de les pestes i els conflictes del segle XVII, Gósol experimentà un cert increment de població i arribà als 373 h, el segle XVIII aquest augment demogràfic es mantingué, ja que el 1787 la població era de 410 persones.

En el camí de pujada, just al límit de l’ermita del roser, son ha visibles les primeres ruïnes de l'antic castell de Gósol , que ens permeten veure l'estructura d'un típic poble de muntanya del segle XIII: els carrers, les cases i part de la muralla, que encara es conserva dreta..



La desolació és extrema, i pensem que possiblement té com a causa, el fet que un cop presa la decisió de baixar al pla, el turó va ser espoliar per aixecar els nous edificis.


Corprèn – fins pel que estem ‘ acostumats’ a veure ruïnes, l’estat de l’església que s’endevina de grans dimensions i que tenia una sola nau, curiosament orientada al NE i la façana al SE, sense absis i coberta amb volta de mig punt, molt austera; i el cementiri annex on resten algunes creus i un rètol de record.




Al costat de la nau , s'alça – refet per acontentar els turistes - un robust campanar de torre, de planta quadrada, que va exercir primer com torre defensiva del castell, per ser posteriorment campanar de l'església, i actualment un privilegiat lloc de guaita d’aquestes terres del Berguedà Sobirà.





El Tomàs recollirà una munió d’imatges d’aquest turó desolat.

La imatge romànica de la Mare de Déu, està actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya.



És una talla de fusta policromada que data del segle XII, i representa la Mare de Déu, asseguda en un tron i amb el fill a la falda.

Si es conserven els goigs a llaor d’aquesta advocació de la Mare de Déu, i els teniu i/o els trobeu, son pregats d’enviar-me’ls a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT MARTI DE CAPSEC. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Rebia una belles imatges de la que fou església parroquial de Sant Martí, del poble de Capsec , pertanyent avui al municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa). Fins a començament del segle XX, quan el canvi dolar / pesseta estava 1 a 5 [ avui està tècnicament – gràcies a la nostra pertinença a l’euro- a 1/ 150 ] no va caldre ‘ retallar municipis’. Properament caldrà revisar aquesta crònica, perquè – ara toca – altra vegada bufen vents de ‘reducció democràtica’.

El rodal, inclosa l’església romànica de Sant Martí, fou possessió de Sant Pere de Camprodon.

La planta de l'església és d'una sola nau, amb volta de canó lleugerament apuntada. A la capçalera hi ha un absis semicircular, amb una finestra central.

És destacable una petita àbsida, a la banda nord, que sembla que correspon a l'església anterior a l'actual. Al costat oposat hi ha la sagristia.

Els terratrèmols del segle XV causaren greus danys a l'edifici, que s'hagué de refer; particularment la seva alta torre del campanar, bastida sobre la façana de ponent i modificada en èpoques posteriors.

De l'església de Sant Martí de Capsec, es diu amb raó que és un dels edificis romànics més bonics del segle XII, i hores d’ara un dels millors atractius del municipi de la Vall de Bianya.

Ens crida l’atenció el que a primera vista sembla un comunidor, reconvertit ara en fossar. Viure per veure !

L'any 1994 s'efectuà una restauració que va permetre la supressió, a l'interior del temple, d'una sèrie d'afegitons que amagaven els murs originals. La porta d'entrada és al costat de migdia. La pica baptismal d'immersió, decorada de manera senzilla, és molt interessant.

TORRE D'ARDÈVOL. EL SOLSONÈS

Tornàvem de Torà, encara avui en terres de la Comarca de la Segarra, que ha demanat formalment abandonar per integrar-se a la comarca del Solsonès.

Ens havia costat Déu i ajuda, localitzar l’antiga carretera que uneix Torà i Ardèvol, perquè algú va decidir fer desaparèixer els rètols indicadors.

Desconeixem si és un acte vandàlic de caràcter particular, o d’inspiració pública. En qualsevol cas, volem deixar-ne constància per eterna vergonya d’uns i altres.

Tenia una certa pressa perquè passava força estona de les 18,00 hores, i hem calia, si o si, arribar a Castellar del Vallès,a la comarca del Vallès Occidental, ara del Bisbat d’Ègara.

M’aturava però, com no fer-ho davant la torre d'Ardèvol ?.



Fins la guerra civil es conservava revestida per una torre circular que s'esfondrà , aquella torre circular era posterior , potser del segle XII ; mentre la que jo retratava avui, de planta quadrangular, d'obra força rústega, probablement és del segle XI.

La torre que avui es conserva ha estat recentment consolidada i presenta una obertura d'arc de mig punt, lleugerament de ferradura i una obertura molt malmesa.

Sabem amb certesa que es tracta d’una torre de guaita del castell d'Ardèvol, que està documentat des del 1.027.

Dins al terme d'aquest castell hi posseïen terres el monestir de Santa Maria de Solsona i el capítol de la Seu d'Urgell.

A partir del segle XII apareix el cognom d'Ardèvol en els documents que tenen relació amb aquest castell, hom pensa – com era pràctica molt corrent - que en fossin aquesta família els castlans.

L'any 1314 el terme d'Ardèvol pertanyia ja a la família comtal de Cardona.

Retratava la torre sense aturar el motor del vehicle, i continuava via en direcció a Su, Cardona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Castellar del Vallès, on a les 20,00 complia – com s’ha de fer – els meus compromisos.

SANT QUIRZE DE PEDRET. CERCS. EL BERGUEDA

Rebia la crònica de la sortida que portava al Tomàs Irigaray Lopez, fins a l’església de Sant Quirze de Pedret, l’edifici està reconegut com un dels millors exemplars preromànics de Catalunya, apareix documentada des del 983. Hom pensa que el temple devia ésser aixecat a l'època de la conquesta cristiana del país, i fou ampliat al segle X, amb absis laterals que tenen planta de ferradura i també arcs de ferradura en les seves obertures, típics de les construccions mossàrabs.

El seu presbiteri és carrat, i el conjunt de l'obra té planta basilical. En època romànica (segle XII) foren reforçats els murs originals per a poder cobrir amb volta la nau central, hom modificà una de les naus antigues i construí el portal nou amb arquivoltes sobre columnes.

De la nau sud només en resta un petit tram contigu a l'absidiola. La resta va ser substituït al segle XIII per un campanar de torre que va caure (probablement amb els terratrèmols del segle XV) i per un porxo que dona cobertura a la portada romànica original del segle XIII, formada per arquivoltes llises recolzades en línies d'imposta, flanquejades per capitells decorats i sostinguts per un fust estrigilat a l'oest i un altre de salomònic a l'est, tots dos assentats en bases. Es conserva al Museu d'Art de Catalunya la decoració pictòrica primitiva, amb temes d'un orant dins un cercle i un genet armat de casc i llança seguit d'un peó i un gos i un clergue barbut que sosté un llibre, que responen a l'època preromànica. I, al Museu Diocesà de Solsona la segona, romànica, amb la composició de les verges prudents i les verges folles i altres restes d'escenificació, d'una gran vivesa de color, que ha donat al seu autor – desconegut - el nom de Mestre de Pedret. 

 L’any 1959 el bisbat de Solsona la cedeix a la Diputació de Barcelona que n’encarrega la restauració a Camil Pallàs I Arissa; per als que ens estimem el romànic el resultat d’aquests treballs és força decebedor .

 http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/les-falses-romaniques-del-camil-pallas.html

 Al 1989 es fan noves intervencions emfatitzant també en aspectes d'interpretació, protecció i difusió. Així una part dels treballs son d'investigació arqueològica per millorar el coneixement de la seva història i ajudar a fixar criteris sobre la seva restauració.

 El criteri seguit respecte a la conservació d'elements posteriors ha estat respectar al màxim l'estructura de finals del segle XI.

MARE DE DÉU DELS ÀNGELS. CASTELLVI DE ROSANES.

Anàvem l’Antoni Calvo Uribe i l’Antonio Mora Vergés a Castellví de Rosanes, volíem veure i retratar la capella gòtica del convent de Miralles; segons ens explicaven les activitats que s’hi duen a terme per la Fundació Rosella, no ho fan possible, i altrament l’edifici és de titularitat privada. Ras i curt, no podíem fer les fotografies.

Ens arribàvem fins l’ara anomenada Capella dels Àngels, que fou fins l’any 1958 l’única església – i per tant temple parroquial- del poble de Castellví de Rosanes.



Hi ha documentada una església amb aquesta advocació des del 1204 que podem suposar romànica, i de la que únicament en resta la memòria.

A la baixa edat mitjana - segles XV i XVI - hi havia ermitans.

Com a conseqüència d’haver-nos situat en el bàndol equivocat a la Guerra de Successió Espanyola, l'exèrcit de Felip V, va manar destruir el Castell , i ja posats també l'església del castell que feia de parròquia. Els castellvinencs enlloc de posar-se pedres al fetge, van atorgar a la Mare de Déu dels Àngels la categoria de parroquial, que conservaria fins l’any l.958

La nova funció va fer necessari refer l’església, cosa que succeí l’any 1.740 segons figura inscrit a la llinda de la porta, més tard, l’any 1.858 s’afegiria el cimbori.



El Retaule de Francesc Espill, datat l’any 1.694, havia superat els estralls de la Guerra de Successió, però no va poder amb el foc infernal de 1.936.

Avui, més enllà de les ‘bones paraules’ que hom troba a la pàgina de l’Ajuntament, ens expliquen que únicament s’hi fa culte un cop a l’any, en la diada de la Mare de Déu. No manté ni la funció de capella del cementiri annex.



Retratàvem els rentadors, en els que avui neden tranquil•lament uns bonics peixos de colors.

ELS SARCÒFAGS DE CLARET DE SEGARRA TORA. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres de la Catalunya interior, amorosament designades com ‘ del Forat Negre’ ; volien arribar-nos fins al poble de Claret, dit Claret de Figuerola per una de les grans masies i antic terme del municipi, o també Claret dels Pagesos en oposició a Claret dels Cavallers del Bages, em sembla que Claret de Segarra és el topònim més ajustat. A Torà no hi ha a dia d’avui cap indicador de l’antiga carretera LV-3005, i donem gràcies al bon Déu per haver trobat un toranec que ens explicava per on havíem d’anar. La desastrosa situació econòmica, no és justificació suficient per enretirar les plaques informatives.

Claret es troba al SE del terme, al sector esquerre de la riera de Llanera, en un planell sota uns contraforts de la serra de Pinós, centrat per l'antiga església parroquial de Santa Maria.

Teníem un particular interès per veure i retratar els conjunt de tres sarcòfags o osseres medievals, localitzats en l'antic fossar de Claret, davant mateix de la capçalera de Santa Maria.



Els tres sarcòfags de pedra del país (sauló), consten de vas i tapa i mostren diferents nivells escultòrics. Segons A. Bach, aquests sarcòfags podien haver pertangut als senyors feudals de Claret ; un dels darrers fou Francisco Claret, Oliu de Oluja y de Meca, Señor de Claret, Sellés, Figarola, Vall de Gormau y de la Cardosa, Carlà de la villa de Mager, segle XVIII. [J. M. Madurel]



La primer ossera, la més petita de les tres, presenta una decoració a base de motius florals, inscrits en cercles. A l'exterior hi ha una orla que recorre els quatre costats, formada per tres línies de punts, en la cara principal, i una sola, en les laterals. La tapadora té forma de prisma irregular i presenta una decoració a base de creus en relleu i flors de vuit pètals. Aquesta ossera és la única que s'inscriu dins la tipologia pròpia del romànic, és a dir, abans de 1300.



La segona ossera, la més espectacular quant a dimensions, presenta en les cares principals, una decoració a base de tres escuts en relleu, de tipus triangular curvilini, amb el camper buit. La tapa, en forma de prisma triangular, també presenta els mateixos escuts. La seva factura, podria correspondre a una obra dels segles XIV o XV.



La tercera ossera presenta una decoració a base de creus llatines incises. La tapadora té la particularitat de ser plana i no mostra cap tipus de decoració. Tot i que per alguns elements, ens podria remetre a un origen romànic, resulta difícil determinar l'època en que va ser esculpida.

Originàriament les osseres es trobaven situades entre les pedres del mur de ponent del fossar, l’execució d’unes obres per millorar l’accés a la Plaça de l’Esglesia de Santa Maria , han modificat l'aparença del fossar i han obligat a canviar l'emplaçament de les osseres.

Actualment s’han incorporat unes escales per superar el desnivell elevat que suposava el fossar, s’ha arranjat el terra amb lloses planes i grava, i s’han col•locat els tres sarcòfags sobre uns podis, situats sota una coberta amb estructura de fusta i teula catalana a doble vessant, això alhora que permet donar-los una mínima salvaguarda de les inclemències del temps , els atorga un caràcter ‘monumental, i per damunt de tot facilita una millor visibilitat al conjunt.

Ens expliquen que a mitjans del segle XX existia encara una quarta ossera, que va ser venuda com una bona part del nostre patrimoni col•lectiu en circumstàncies poc clares; en un indret tant menut com Claret ens costa de creure que això es pugues fer en secret i/o d’amagat.

PEGUERA VA EXISTIR.

Lentament el vehicle circula per les terres del Berguedà Sobirà, s’apropa a Peguera ; el camí és ple de sotracs, per això avança poc a poc; primerament, enfonsa una roda davantera en un esvoranc i, abans que s’enfonsi la del darrere, entra la roda de l’altre costat en un altre forat. El conductor és sacsejat al ritme dels clots del senderó.



Supera la font del Coix i les ruïnes d’un casalot de gruixudes parets de pedra, per arreu, tant a un costat com a l’altre del viarany, hi ha restes de cases de pedra.



Som a la tardor, i malgrat ser una tarda de sol, fresqueja i anar amb un jersei no fa nosa. L’home fa baixar el vidre, mira i descansa els ulls en els diferents colors del fullatge dels arbres, que com si fos un quadre, veu en el pendent de les altes muntanyes, un esclat de verds, grocs i vermells.

A la fi, en arribar para l’automòbil , descendeix i observa les restes de les cases que l’envolten. Mira la casa de pedra del seu darrere, mig derruïda i amb pintades a les parets.



Guaitant on trepitja dona la volta a la construcció, i al costat del corral habilitat per guardar el bestiar, veu una petita creu i la més minsa de les ermites. Mai un sant tan important, havia tingut tan petit recinte. La finestra és oberta, mig protegida per un entramat de filferro gruixut, i tancada la porta; així mateix de ferro i pintada de negre. A dins s’endevina una imatge de Sant Miquel.



El poble deu el seu nom als forns on es cremava llenya per fer quitrà i pega. La pega servia per guarir els animals i potser també a les persones. La coneixien i la feien servir les trementinaires de Tuixén- La Vansa.

En Jan, aquest és el nom del nostre viatger, fa una ullada a les cases defensades pel faralló de pedra, que com l’esquena d’un drac sobresurt del sòl de la muntanya, i les protegeix del vent del nord.

Poques són. I la resta? ; en veu alta llegeix d’un llibre on porta anotats els noms de fins a vint-i-quatre cases, el vent , com els records, s’endu la veu que diu :

- A ca’l Agutzil, se l’estaquen amb un fil.
- A cal Bepus, se l’estaquen amb una veta.
- A la Cantina, es llepen la sardina.
- A les Clotes, porten soques.
- Als Cogolers, tenen les butxaques plenes de diners.
- A cal Coix, mengen amb una cullera de boix
. A cal Diana, mengen llana.
- A Ferrùs, mengen llana amb un fus.
- A cal Gordo, amb un marrà els abordo.
- Al Graell, ballen en l’escambell.
- A cal Gran, hi tenen un tall al davant.
- A cal Jan, hi balla el gegant.
- A cal Manel, a cavall de pèl a pèl.
- A cal Miquel, tenen pèl.
- - Al Molí, toquen el violí.
- De cal Parta, tothom se n’aparta.
- A cal Penjoret, mengen en un escambell.
- A cal Peron, hi toquen “el Cordeón”.
- Als Pisos, venen visos.
- A cal Pons, van a buscar aigua per les fonts.
- A cal Pubill, tenen un setrill.
- A Salomó, tenen por.
- A cal Sec, fan un mossec.
- A cal Telut, mengen merda en un embut.

Cerca de veure les restes del castell, situades a dalt del cim segons unes fotocòpies que porta; des de la seva ubicació però, no se’n veu cap resta.

Potser un altre dia, amb més temps i més equipat, hi tornaré- comenta amb desfici.

Remira els apunts que li parlen de castlans d’origen humil que es van fer tan rics i poderosos que van comprar i establir a Berga, malgrat que després en Berenguer, el nét, s’ho vengués tot a Joan de Berga o Bergüa. Repassa una llarga llista d’aliances, de casaments i de serveis als reis. Fins arribar a Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, baronessa de Rocafort de Queralt, darrera noble del llinatge, que va morí soltera i va deixar els seus béns a les religioses saleses de Barcelona..

Més no és això el que l’ha portat aquí, sinó el record d’una persona molt estimada, l’amiga i veïna de la seva àvia. Quan era un vailet passava moltes tardes a casa seva jugant amb la néta. I recorda que li deia:

Quan siguis gran i vagis al Berguedà, visita la població on vaig néixer.

Li parlava del seu germà, d’en Ramon Vila, que als dotze anys li va caure un llamp, quan recollia pèsols amb la seva mare. La mare va morir i ell va quedar marcat a la cara de per vida, li deien Caracremada. La lluita per viure, que els va fer marxar del poble a les noves indústries i a les mines. Li parlava de les injustícies; un marrec, noi o noia, de nou a catorze anys havia de treballar durant dotze hores diàries, per un sou de misèria, per poder ajudar a sobreviure a la família. La lluita d’en Ramon afegint-se a les protestes. Va atemptar contra les instal•lacions elèctriques i la maquinaria de les fàbriques. Fins que el van agafar i va anar a la presó. Quan va sortir va continuar manifestant-se.

També de l’estimació vers ella i els seus familiars, cada vegada que podia els venia a visitar a Berga.

I després més presó, la Guerra Civil, passar la frontera, la lluita contra el nazisme, els atacs als combois alemanys. Mai va permetre que s’afusellés a cap presoner, deia: “Un enemic vençut, ja no és enemic, i matar homes indefensos no és propi d’homes”. A la fi, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. L’Estat francès volia recompensar al capità Raymond, que va ser el seu àlies de guerra, donant-li la màxima condecoració francesa, la “Legió d’Honor”, però no la va acceptar.

Per la seva desgràcia no es va saber deturar i malgrat que li oferissin un indult, no s’hi va voler acollir, tal com ho havia fet en Massana. No es va voler rendir al franquisme. L’anomenaven “L’home del bosc”, i comptava amb l’ajuda de moltes masies, sobretot a la zona de Prats de Lluçanès. Va morir en un parany, s’enfrontava contra dos-cents homes armats entre la Policia i la Guàrdia Civil, el set d’agost de mil nou-cents seixanta-tres. La noticia de la seva mort va recórrer les comarques del Bages i del Berguedà com el retruny d’un tro, la gent comentava: “En Maroto és mort! L’han matat les caderneres!”

Tornant al present, en Jan, veient les cases i les indústries enrunades i l’abandonament del poble es pregunta:

Aquest poble va existir?- a sí mateix es respon- Sí, va ser bressol d’una de les nissagues més importants de nobles del nostre país. Els nostres avantpassats van perdre la vida per defensar aquests llocs. Els que es van salvar van sofrir molts neguits i angoixes. També va ser una petita conca minera. Només resten unes pedres d’aquella realitat. On són els camps de pèsols i els de les trumfes blanques o negres? On són el forns que li van donar nom? Només hi resten les pastures.

Traient un full de la carpeta on desa les anotacions, comenta amb veu baixa.

Vaig a llegir per acomiadar-me, com si fos un parenostre, la cançó d’en Martí i la Clara- treta del llibre d’en Ramon Soler; i cantusseja:

Vull contar-vos una història
Que crec que us agradarà
De dos joves que s’estimen
Amb amor apassionat
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
Ells prou voldrien casar-se,
Però els pares no volen pas
I decideixen fugir-ne
Sense explicacions donar.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
Tenen una contrasenya
Per poder-se retrobar.
La persona missatgera
només la repetirà.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
“Quan les llargues siguin curtes
quan les plenes siguin buides
el que és mort damunt del viu
i l’àliga dintre el niu
es farà el que vostè diu”
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
La noia ja preparada
Enmig la nit fugirà
Per trobar l’amor que enyora
I poder-lo disfrutar.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!

Acabant es guarda tots els papers a la cartera, puja al cotxe, l’engega i marxa endavant, cap als Rasos. La notícia de la venda de les restes del poble i els terrenys a un xeic àrab l’ha trasbalsat i l’ha volgut conèixer abans que ho canviessin.

Mentre condueix, el brunzir del vent en les fulles dels arbres, o potser brollant de la mateixa terra, fa que senti un murmuri de veus que arriba a les seves orelles i sent una cançó:

Ens vau ben trair,
Per això tanta
Sang vessada
Tant sofriment vam patir
Perquè ara per
Quatre monedes
Als qui vam combatir.
Els hi veneu
La nostra terra.


Recorda la forma àrab de referir-se a aquesta terra , qat´a al-gunya , Això vol dir ( la terra de les riqueses ), així es com ells definien el nostre país i algú i vol veure el antecedent del nom de CATALUNYA que per cert no se sap d'on prové, la teoria de la tribu dels Càtals, alguns dels lectors ja la sabeu, sembla però, tant poc solida com la d'aquest nom àrab. http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/09/exercici-de-bona-memria-ramon-vila.html

Contra el pensament popular més estes aquesta frase, qat´a al-gunya ens indica que els àrabs s’estimaven la nostra terra, potser més que alguns dels que no es treuen mai el seu nom de la boca, oi ?