CAN NADAL DE CALDES D’ESTRAC, EL MARESME

Quan retratava un trosset d’aquest edifici situat prop de la via fèrria per la part baixa, i de la N-II per la part superior, em venien cap algunes dades que us permetran entendre aquest desgavell ; Caldes d’Estrac assoliria possiblement els 1.000 habitants a darreries del primer feixisme ( Dictadora de Primo de Rivera ), i trigaria quasi 30 anys en tornar a recuperar aquell cens, això com en altres llocs, tenia una relació directa amb la duríssima repressió duta a terme pels ‘lleials’ a Franco. Es tancava l’any 2012 amb 2.773 habitants, el ‘tope’ màxim per un terme municipal de 0,90 km², limitat al màxim per tota mena d’infraestructures ‘públiques’, tren, carretera, autopista de peatge,....

El ‘Régimen’ es va proposar destruir la imatge mítica de poble d’estiueig de la burgesia catalana, i en bona mesura dissortadament ho ha aconseguit.

De la casa trobava : La família de l’alcalde de Barcelona , Josep Maria de Nadal i Vilardaga (Barcelona, 30 d'abril de 1845 – 1908), decidia l’any 1884 reformar la seva residència amb els encara visibles elements neomorescs.

Josep Maria de Nadal i Vilardaga va renunciar al títol nobiliari de Marqués de la Unión del Llano, que Maria Christina Désirée Henriette Felicitas Rainiera von Habsburg-Lothringen (u Österreich), qualificada pel poble com «Doña Virtudes», li va atorgar despres de signar el 20 d'abril de 1897 el Decret d'Agregació, pel qual Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí, Sant Gervasi i més tard Sarrià, passaven a pertànyer al terme municipal de Barcelona.

Llegíem a la fitxa tècnica que la reforma es va portar a terme segons un projecte de l'arquitecte Jeroni Martorell , pensem que no es pot tractar del Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), perquè obtindria el títol d'arquitecte l’any 1903, i l’obra es va acabar l’any 1891. Ens agradarà aclarir l’autoria d’aquesta reforma, i també – posats a demanar – les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava originàriament l’edifici, sou pregats d’enviar-nos un email a coneixercatalunya@gmail.com

Can Nadal, Juntament amb les cases del Marquès de Comillas (avui desapareguda), de Can Cabanyes i de Can Cassasses, formava part de les primeres cases d'estiueig de Caldes.

Joaquim Maria de Nadal i Ferrer (Barcelona, 1883 - 1972), va ser secretari del polític Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947) , i cronista oficial de la ciutat de Barcelona.

En el seu llibre ‘Un Tros de Barcelona’ descrivia la vida estiuenca de Caldes d'Estrac de principis del segle XX.

En els anys foscos del genocidi contra Catalunya (1936-1939) la casa va ser la seu del Comitè de la República.

CAPELLA DE SANTA EULÀLIA DE L’HOSPITAL DELS POBRES DE CARDONA. BAGES

En la visita a Cardona que fèiem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, no podia faltar – hagués estat un ‘pecat fotogràfic mortal’ - , la imatge de l’esglesiola de Santa Eulàlia, que segons les cròniques es va bastir entorn l’any 1348 com a capella de l’hospital de pobres.

Posteriorment, en el decurs de la segona meitat del segle XIV, acolliria la fundació de dos beneficis eclesiàstics simples: un primer, instituït l’any 1356 pel prevere Guillem Boldó, sota l'advocació de santa Eulàlia en l'altar i capella homònima de Santa Eulàlia Verge, la qual segons se'ns diu era bastida al costat de l'hospital de pobres (in capella Sancta Eulalia Virginis constructa in villa Cardona iuxta hospitalis pauperum ipsius ville); i un segon, fundat en una data incerta, pel prevere Jaume Codina, oriünd de Cardona i beneficiat en la Seu de Barcelona.

Ja en el segle XV, l'11 de desembre de 1447, Guillem Boldó, prevere beneficiat en l'església de Sant Miquel i del benefici fundat en la capella de Santa Eulàlia pel seu avi-oncle Guillem Boldó, va instituir una missa de rèquiem en aquesta capella a celebrar tots els diumenges de l'any i dies festius pel rector i preveres de Sant Miquel; i el 18 de setembre de 1493, Guillem Boldó, va fundar una missa diària.

La capella es va mantenir en culte fins el segle XIX, l’any 1840, quan fou abandonada, utilitzant se com a magatzem de llenya.

Segons el cronista Mossèn Joan Riba Figols (1805-1873) , l’any 1862, Jeroni Franch, paborde de Sant Pere de les Puel•les de Barcelona i oriünd de Cardona, com a obtentor d’un dels beneficis fundats a Santa Eulàlia, la va restaurar amb el suport dels veïns i devots, que sufragaren l’obra, bastint-se un cor o tribuna i fent-se un retaule amb antigues taules provinents de la Col•legiata custodiades pel canonge Montaner.

El Josep Salvany Blanch, la retratava parcialment l’any 1917; i donava la sensació d’abandó i brutícia.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39 la capella fou assaltada i saquejada.

Santa Eulàlia fou restaurada l’any 1972, pels veïns de la barriada.

SANTA MAGDALENA DE RIBALERA. FARRERA. EL PALLARS SOBIRÀ. CATALUNYA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, s’arribaven per una pista enfangada fins a l'extrem oriental del terme municipal de Farrera, a tocar ja amb el de les Valls de Valira, de la comarca de l’Urgell sobirà. De fet l’esglesiola queda més a prop del poble valirenc de Civis que no pas del de Farrera.

El topònim Ferrera (segle IX), prové del llatí FERRARIA ʻmina de ferroʼ

A cavall de les comarques de l’Urgell i el Pallars Sobirà, la vall de Santa Magdalena és una extensa conca gairebé deshabitada, amb aspecte de terra de ningú i accessible únicament per elevats colls de muntanya que romanen tancats tots l’hivern. És a la dreta del riu de Santa Magdalena, en el vessant sud-est del Cap de l’Orri vell i a migdia de les Bordes de Bedet.

Es conserven poques referències documentals d'aquesta església, integrada al segle XV a l'Oficialat de Tírvia, del Vescomtat de Castellbó, i consta ja com a despoblat en aquell moment. De l'antic poblat de la Ribalera, només en queda aquesta capella.

Petita edificació romànica (segle XI) de planta rectangular i absis semicircular a orient sense finestres.

La porta d'accés es troba situada a l'extrem de la façana de ponent i és d'arc de mig punt.

La nau està coberta amb volta de canó.

Els murs són de pedra seca a les parts antigues i travats amb morter a les reconstruïdes.

Depèn de la diòcesi de l’ Urgell. Actualment està en dessús però en la seva nau deu quedar una resta de fe, ja què damunt l’altar hi ha ofrenes i ciris com acte de veneració.

La capella ha estat objecte de moltes reconstruccions, testimoni de les quals són dos carreus situats sobre la porta on hi ha gravades respectivament dues dates.

A l'interior i al fons de l'absis, un monòlit commemora la darrera restauració efectuada l'any 1960.

L’aplec actual ha quedat reduït a la celebració d’una missa seguida d’un dinar de germanor a l’entorn de l’ermita. Antigament la gent hi accedia des dels pobles de Farrera i Burg, per la vessant pallaresa, i també des de Civís, Ars i Asnurri, per la banda de l’Urgell sobirà .

https://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/Xarxa-de-parcs/alt_pirineu/coneix-nostra-feina/centre-de-documentacio/biblioteca_digital/patrimoni_cultural_i_immaterial/memoria-aplecs.pdf

Que Maria de Magdala   , i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , saharauis   ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE CALDES D’ESTRAC AL MARESME

Llegia que va ser l’Elvira Gibert de Pi , filla de Manuel Gibert i Socis (1795-1873) , president del Consell Administratiu de la Compañía Ferrocarriles del Oest, la promotora de la construcció d'aquesta església-santuari dedicat a la Mare de Déu del Carme.

Les cròniques diuen que n'Elvira per recaptar diners organitzava tómboles i col•lectes i que, fins i tot, pujava als trens al seu pas per Caldes i demanava als passatgers un ajut pecuniari per a les obres de l'església.

En realitat la construcció s'inicià el 1868 per iniciativa de Manuel Gibert, que volia que els treballadors del ferrocarril tinguessin un lloc on anar a missa. Es cedí el terreny al Bisbat, però la construcció no va agafar empenta fins que l'Elvira agafà la responsabilitat de tirar-la endavant. El terme munickipal de Caldes d’Estrac és un dels més reduïts del país (0,9 km 2 ), això fa que l’explicació ‘tinguessin un lloc on anar a missa’ , quan la distància entre l’estació i l’església és tant curta, no tingui ‘credibilitat, i la guany pes la voluntat adoctrinadora del Manuel Gibert i Socis, i la seva filla.

L'arquitecte Laureano Arroyo. Velasco (1848-1910), i el mestre d'obres Magí Ribas s'encarregaren de bastir l'edifici, el bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona y Bidot (Cadis, 4 de setembre de 1813 – Barcelona, 31 de març de 1883) cedí els ornaments i donà 40 dies d'indulgències als que hi contribuïssin, i l'Arquebisbe de Sevilla, Joaquim Lluch i Garriga (Manresa, 22 de febrero de 1816 – Umbrete, 28 de septiembre de 1882) , amic de la família Gibert, sufragà una part de la pavimentació.

La primera missa es va celebrar el 3 de juliol de 1882. Una làpida de la cripta funerària porta el nom de l'Elvira Gibert en reconeixement de la seva labor.

L'any 1936 – en els dies foscos del genocidi contra Catalunya - un grup d'incontrolats assaltaren l'església, la cremaren i destinaren les campanes a usos militars.

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965) en féu la restauració entre 1942-1944, que fou finançada, entre d'altres, per María del Pilar Garriga-Nogués y Coll, casada amb el primer marquès de Cabanes, José Garriga-Nogués y Roig.

A la dècada dels anys 60 del segle XX, sent el rector de Caldes, Mossèn Joaquim Monasterio Sánchez , s'explica l'anècdota que cada vegada que passava el tren Talgo tremolava l'altar.

PONT MEDIEVAL DE CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ.CATALUNYA

Castellbó va ser un terme municipal fins quasi a darreries del segon feixisme – Dictadura de Francisco Franco - , l’any 1970 va ser annexat al municipi d'Aravell, creant el terme municipal de Montferrer i Castellbò. L’exposició de motius explicava que amb aquesta mesura el REINO DE ESPAÑA s’estalviaria una milionada – i no caldria fer fallida, una vegada més - i els veïns tindrien més i millors serveis; ambdós situacions no s’han acomplert, el REINO ha fet fallida per l’excés d’estultícia i corrupció de les seves ‘elits’ politiques, i els ‘serveis’ promesos no acaben d’arribar – pensem que per efecte de trobar-se en el ALTO URGELL; potser quan pugem dir-ho en català o LAPAO, Urgell sobirà, sigui possible dedicar alguns euros a les comarques pirinenques.

La Rosa Planell Grau , retratava el pont, i el Miquel Pujol Mur, ens explica que se’n tenen referències en el text de la resposta de les Vall de Castellbò al qüestionari de Zamora, de 1788, segons els termes següents: "Ay [...] un puente de un arco, largo 22 varas 6 palmos, ancho 1 vara 7 palmos, alto 7 varas y por él pasa el camino real. No está bien conservado, no se sabe su antigüedad ni el Arquitecto que le hizo ni quien mandó hacerle." Com sempre diu el Rei Joan Carles I, la resposta es feia en llengua castellana, perquè MAI S’HA PROHIBIT al REINO DE ESPAÑA la lliure expressió de les altres llengües.

El pont és d’esquena d’ase, i malgrat les obres fetes al llarg dels segles per a conservar-lo, té el trets inconfusibles de l’època medieval.

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LA LLINDA, AVINYONET. EL PENEDÈS SOBIRÀ

L’ Àngela Llop Farré retratava aquest edifici d'una nau amb edificació al damunt. Volta de canó, absis amb arcuacions i bandes llombardes als murs. En el mur S. finestra de doble esqueixada i porta refeta d'estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N., en una nau dedicada a trull, hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que ens fa deduir que l'edifici actual, era una capella lateral.

L’església tenia l’advocació de Santa Margarida almenys la visita pastoral feta el 1508, aleshores Santa Margarida necessitava una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament.

Es desconeix en quin moment es produïa el canvi d’advocació.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-39,l 'església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri, que havia exalçat l’arquitecte Josep Font i Gumà ( Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 —Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1922 ), en el treball ‘Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes’ (1905), autor de l’edifici destinat a magatzem i celler, annexes a la capella, ,les edificacions que es troben annexes a la capella, que es construïen l’any 1898. En ocasió de la seva inauguració , va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda.

Us deixo un enllaç al treball del Ricard Ballo, i la Montserrat Tañá.

http://www.catalunyamedieval.es/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-llinda-avinyonet-del-penedes-alt-penedes/

assolia les 1.001.024 lectures a la pàgina http://relatsencatala.cat/autor/antonio-mora-verges/81299
A tots els lectors, des del fons del cor, gràcies.

LA PORTADA DE SANTA MARIA DE CUBELLS. LA NOGUERA. CATALUNYA

L’Ángela Llop Farré publicava una fotografia de la portada romànica de l’església de Santa Maria del Castell de Cubells, bastida al segle XIII.

Ampliada per ponent l’any 1748 – amb els diners d’Amèrica - , al segle XIX esdevingué un simple atri de l'església nova, bastida perpendicularment a la nau romànica, i amb la qual comunicava per un portal tapiat en la recent restauració.

La portada està formada per sis grups d'arquivoltes i la darrera forma guardapols. El volum dels capitells és de forma conoide invertida i generatriu còncava. El material emprat és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió, que s'ha mantingut fins ara gràcies a la profunditat de les arcades. La temàtica és relativament escassa, però molt rica en variants: ocells en variades actituds, figures humanes, la figura d'un lleó... Molts dels temes zoomòrfics que es troben semblen arribar de l'art del teixit, i del treball del ges, del qual els àrabs del país eren excel•lents artistes. Es poden veure, per exemple, dues serps que omplen les dues cares del capitell, entrecreuant els cossos i caps a la part central superior i que semblen enfrontades en una lluita ferotge

De l’origen del topònim s’explica una curiosa història, el Caid tenia el costum de banyar-se regularment en un cubell, i els innobles – no se’ls pot dir d’altra manera – subornaren al seu criat – també de religió cristiana - perquè l’escaldes amb agua calenta fins a matar-lo i d’aquesta manera pogueren reconquerir el castell.

La història ens explica però, que ‘la reconquesta’ fou qüestió de diners, ‘ el dinar és el dinar ‘ – els catalans ho traduïen quasi de forma literal - i el castell de Cubells fou adquirit l’any 1050, juntament amb el de Camarasa, per Ramon Berenguer I al rei al-Mudāffar de Lleida, i s’integrava dins de la marca de Camarasa.