LA LECTURA. OBRA DE MIQUEL BLAY FÀBREGA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA.

Hi havia Mercat – com tots els dilluns- al Passeig de l’escultor Miquel Blay Fàbrega, això alhora que portava una gran animació al indret, ens posava un xic més difícil la nostra tasca de recollir imatges.

Miquel Blay i Fàbrega (Olot, La Garrotxa, 1866 - Madrid 1936) erigia a Montevideo l’any 1918, en honor del reformador i promotor de l’escola pública a l’Uruguai, Jose Pedro Varela (Montevideo 1845-1879).

https://montevideoantiguo.net/index.php/monumentos/jose-pedro-varela.html

Una part d’aquella obra es reproduïa al Passeig que porta el nom d’aquest escultor a la seva ciutat natal, és un grup de dos nens i una nena llegint. La nena i un nen van vestits amb bata escolar i el que està dret va nu. Se’l coneix com “ La Lectura”.

Coincidíem amb musulmans, sijs, hindús,.., Olot que tancava l’any 2019 amb 35.228 habitants de dret. és un petit univers, que confirma alhora que els catalans som un poble acollidor, i que els representants dels Partits del Mal, menteixen de forma conscient i deliberada quan fan referència a la convivència a Catalunya.

No hi ha ‘art petit’. El que pot el més pot el menys.

Poseu Olot a la vostra agenda de sortides per aquest 2020.

HISTÒRIES DE SINERA I DEL SEU FOSSAR. ARENYS DE MAR. EL MARESME

En la visita que feiem el Pere Albert Carreño, el Juan Navao Montero i l'Antonio Mora Vergés , al Cementiri de Sinera se'ns passava per alt la tomba de l’Emilia Rovira I Presas; el bon amic Enric Sánchez-Cid em feia arribar una fotografia, i m’explicava que malgrat haver estat amarrat en moltes ocasions al Port d'Arenys de Mar i no massa lluny de l'Hotel Mont Calvari, mai m'he arribat fins ell. Probablement, perquè venint de la Mar, no ens tira la Terra... a no ser per resguardar-nos d'una tempesta o conèixer detalls d'una història d'amor... escrita al cementiri de la població.

Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita, en feia arribar la informació que trobareu més avall, obtinguda d’un l'article de Joan Pujadas a ( Repórter, 2000, abril, núm. 90), de l'Itinerari pel Cementiri d'Arenys de Mar, d'Agustí Espriu i d’un article d’Arsenio Rodríguez Quintana.

Emília de Rovira y Presas, neix a Arenys de Mar el 8 de maig de 1859 i mor l'any 1892.

Rafael Martínez Ortiz, neix a Santa Clara (Cuba) el 17 juny de 1859 i mor a Fontainebleau (França), el 9 de juliol de 1931

Rafael Martínez Ortiz es va implicar en la vida política del seu país. Va tenir diferents càrrecs oficials i a començaments del segle XX va formar part d'una delegació del govern de Cuba a París. Des d'aquí va anar diverses vegades a Arenys de Mar on es va assabentar de la mort d'Emília de Rovira. Llavors encarrega a l'escultor francès Auguste Maillard (París , 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine , 19 de agosto de 1944 ) , el bust del panteó que hi ha al cementiri d'Arenys.

Auguste Maillard

El panteó, pròpiament dit, el va elaborar el marbrista Mr. Thoin. La data de l'encàrrec se situa l'any 1928 i es va acabar l'any 1929, com es dedueix per una carta de Rafael Martínez Ortiz a Antoni Rossell, paleta arenyenc que va fer el treball de col·locació, on li comunica l'arribada de l'escultura (L'Olla, 2000, núm. 13).

http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2011/turisme/ITINER_CEMENTIRI_web.pdf
Marbrista Thoin (París), escultura d’Auguste Maillard ( arís el 15 de juny de 1864 + Neuilly-sur-Seine, l 19 de agost de 1944 )

El nostre infinit agraïment a la Montserrat Abad Padrosa, Directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita.

La història d’amor, està recollida entre altres llocs a :

http://arseniorodriguezquintana.blogspot.com/2019/03/historia-de-amor-cubano-catalana-en-el.html

http://thedarkhousemar.blogspot.com/2010/10/cementerio-arenys-de-mar-una-historia.html

https://www.vilaweb.cat/noticia/1134494/20000423/despulles-demilia-rovira-panteo-li-rafael-martinez.html

Sinera, Arenys de Mar, el Maresme, Catalunya, son indrets d'obligada visita, poseu-vos-ho a l'agenda d'aquest any 2020

CAPELLA DEL SANTISSIM DE L’ESGLÉSIA DE SANT ROMÀ DE LLORET DE MAR. LA SELVA. GIRONA

Anàvem Fins a Lloret de Mar el Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el creixement exponencial de la Ciutat, Lloret de Mar conserva encara alguns elements patrimonials d’interès entre els que destaca l’Església parroquial advocada a Sant Romà .

Explicava als companys de sortida que entre les acaballes del segle XIX i els primers anys del segle XX, el potencial econòmic concentrat a Lloret de Mar, bàsicament pel repatriament de capital dels “americanos” que fugien de les noves Repúbliques, es va fur a terme – entre altres grans obres - una gran reforma de l’església parroquial de Sant Romà de Lloret de Mar.

L’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876 – 1946), titulat com a arquitecte el 1893, fou l’autor de la capella del Santíssim, amb cúpula i mosaics modernistes, aquesta capella i les seves immediacions al voltant de l'església parroquial de Sant Romà, formen un conjunt modernista important que va ser destruït en bona part l'any 1936 com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II república, (sobretot les façanes, l'entrada i les decoracions interiors) i restaurat posteriorment. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la restauració a l’email coneixercataunya@gmail.com

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/bonaventura-conill-i-montobbio

La construcció de la capella nova del Santíssim Sagrament fou possible gràcies al donatiu de l'indiano, Narcís Gelats i Durall (1845-1929), un banquer i negociant que s'estigué a La Habana. La capella fou construïda en record a la seva esposa, Cristina Botet i Surís.

Antoni Vilà i Domènech, antic capità de vaixell, llavors ja jubilat, molt aficionat als monuments, en tingué cura de la supervisió constant, per encàrrec del seu germà, el canonge de la seu gironina Agustí Vilà i Domènech (1874-1924), impulsor del projecte.

Devia assistir a la inauguració el bisbe de Girona Francesc de Paula Mas i Oliver, ja que consta que l’endemà, de bon matí, va presidir també la processó marítima de Santa Cristina, un dels actes clau de la Festa Major.
http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/2016/0298_011b.pdf

Sobre la base gòtica , Bonaventura Conill va aplicar el nou corrent decoratiu modernista o va aconseguir un conjunt espectacular amb reminiscències bizantines, musulmanes i renaixentistes.

Es canviaren els revestiments, la façana i la sagristia.

Les obres de restauració, bàsicament decoració interior i la capella del Santíssim Sagrament, foren inaugurades el 1914.

Durant les reformes de 1909-1916 l'atri de l'entrada, actualment desaparegut, també fou transformat. Era un cos avançat amb un petit atri sobresortint rematat per cúpules d'estil bizantí. Les façanes laterals externes del temple foren revestides amb altars adossats a la paret i altres elements ornamentals, a base de mosaics, trencadís i peces de ceràmica, maó i pedra. Bonaventura Conill potencià el treball artesanal de picapedrers, vitrallers, ceramistes i mosaïcistes.

D'entre les decoracions anteriors del 1916, cal destacar també les imatges i obres d'Enrich (Sant Sebastià, Sant Isidre i Verge de la Mercè), Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863 - 27 de febrer de 1934) (Puríssima Concepció, Sant Antoni, Sant Josep i Grup del Santíssim Sagrament), Enric Clarasó i Daudí (Sant Feliu del Racó, 14 d'octubre de 1857 - Barcelona, 1941) (Verge del Roser) i Joan Llaverias i Labró (Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938) (Retaule de la Mare de Déu del Carme). Ens agradarà tenir noticia de l’anomenat Enrich, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El 1993 foren restaurats els mosaics exteriors dels apòstols, ens agradarà tenir noticia de l’autor de restauració a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dinàvem al Restaurant Marsol, al Passeig Jacint Verdaguer, 7 , el dia 10.02.2020, ja veiem gent prenen el sol i àdhuc banyant-se al mar.

Poseu Lloret de Mar, la Selva, Girona, Catalunya a la vostra agenda.

IN MEMORIAM DE L’AQÜEDUCTE DE LES MOREQUES O DEL LLORITO . TARRAGONA.

El Juan Navazo Montero retratava l’aqüeducte de les Moreques a tocar de traçat de la A-7 dins al terme de Tarragona, prop del Cementiri Municipal

Reprodueixo de l’excel·lent treball del historiador tarragoní i president de la Real Societat Arqueològica Tarraconense, Jordi Rovira i Soriano, ( Tarragona, 26 de febrer de 1966 + Tarragona 6 d’octubre de 2014 )

Qui no ha vist al costat de la carretera nacional al seu pas pel tram del desviament de Tarragona, al costat d'unes antigues pedreres i no lluny del camp del Nàstic, un aqüeducte de bona factura i equilibrada composició. Molta és la gent que creu que es tracta d'un monument romà d'època imperial, i més d'un l'ha confós amb el conegut Pont del Diable.

Hi ha postals antigues i més d'un guia turístic despistat que l'han presentat com un dels monuments romans del patrimoni de la humanitat. Aquell és però un aqüeducte modern que es veié frustrat en la seva missió ja que mai va arribar a dur aigua a la ciutat. Corria l'any 1434, en temps de l'arquebisbe Domingo Ramos, quan l'escassetat d'aigua a la ciutat era tan notable que els tarragonins, volent cercar solucions al problema, pensaren en dur-hi la de la font del Llorito, aleshores anomenada de les Morisques. Amb aquesta intenció es pressupostà la realització d'un conducte de fusta des de la ciutat fins a la font que es valorà en 400 florins, tota una fortuna de l'època. Amb penes i treballs es van fer gestions per l'execució d'aquesta obra al llarg del segle XV. Però seria el 1606 quan s'obririen noves mines a la Font del Llorito que facilitarien la construcció l'any següent d'un aqüeducte des de aquell indret fins la ciutat. Sembla que l'aqüeducte de fusta va tenir moments d'ús però no sols el seu manteniment era molt complicat sinó que la vegetació se n'apoderava en poc de temps.

El set de maig de 1607 arribava per fi de l'aigua a través d'un nou aqüeducte, aquest cop de pedra. L'alegria inicial dels tarragonins es va anar esvaint doncs el cabal que arribava era escàs i la pressió insuficient per abastir la població. Els càlculs s'havien fet malament i feien impossible rendibilitzar l'obra. Així, aquell aqüeducte quedà inservible en aquesta vall a prop de la muralla de la ciutat i esdevingué el mut testimoni de la voluntat dels tarragonins de resoldre el seu proveïment d'aigua.

El 1703 un enginyer francès que vivia a Reus aconsegueix tornar a conduir aigua des del Llorito a Tarragona, fins a la plaça de les Cols. Però aquella obra no va ser definitiva ja que el 1711, en plena època de la guerra de Successió, el municipi contactava amb Joan Grül, un enginyer militar, per dur a terme les obres de conducció de l'aigua del Llorito a la ciutat. El projecte havia de concloure en el termini d'un any i tindria un cost estimat 300 dobles. Malgrat tot els primers dies de 1713 Grül acudia al municipi per comunicar que marxava a València i que deixava encarregat del projecte de portar aigua del Llorito a Josep Boy, un enginyer molt més eficaç en aplegar en un llibre les antiguitats de Tarragona que no pas en resoldre la problemàtica de l'aigua.A mitjans d'aquell any Boy també era destinat a València i s'esvaïen de nou les expectatives de tornar a posar en ús aquell aqüeducte.

L'opció de portar aigua de la muntanya del Llorito s'acabà per desestimar i el 1781 s'iniciaren els treballs d'un nou aqüeducte. Aleshores el seny s'imposà i davant la dificultat d'emprendre una obra tan complexa es va començar per fer treballs de reconeixement sobre el terreny dels vestigis de l'aqüeducte romà. Copiant els romans semblava que l'èxit en la missió estaria garantit.
El 1782 José Moñino y Redondo (Múrcia, 21 d'octubre de 1728 - Sevilla, 30 de desembre de 1808) primer comte de Floridablanca escrivia a l'arquebisbe Joaquín de Santiyán y Valdivielso Arce, Piélagos, Cantàbria, 13 de gener de 1733 — Tarragona, 5 de juliol de 1783) donant-li suport en aquell nou projecte d'aqüeducte.

L'obra s'encarregà a l'arquitecte Joan Antoni Rovira [Tarragona, Tarragonès, 1730 — Tarragona, Tarragonès, després del 1803] i seria coneguda com la Mina de l'Arquebisbe. Tenia el seu origen a prop de Puigpelat i seguia més o menys en paral·lel el traçat d'un dels antics aqüeductes romans que abastien l'antiga Tàrraco. L'any següent moria Santiyán, el seu testimoni però , va ser recollit pel nou arquebisbe Fra Francesc Armanyà Font (Vilanova i la Geltrú, 1718 - Tarragona, 1803) . Per fi, el 29 de novembre de 1798 es produïa l'anhelada arribada de l'aigua del nou aqüeducte al jardí de Palau Arquebisbal. Ja que l'arquebisbe havia estat el promotor de l'obra, havia manat que la canalització arribés a la ciutat passant per la seva residència.

Només uns dies després, el 3 de desembre, tota la ciutadania podia gaudir de l'arribada del preuat líquid a la plaça de les Cols, cosa que es continuà festejant els dies següents. En la voluntat d'apropar l'aigua a la gent s'instal·laren noves fonts a la plaça de la Font i se n'inauguraren d'altres a la plaça de les Cols, del Rei, Pallol, Sant Antoni i Rambla de Sant Carles.

Aquest cop es va assolir l'empresa amb un èxit total fins al punt que encara arriba per aquell conducte una petita part de l'aigua que abasteix la ciutat. I d'uns arquebisbes promotors passem a un arquebisbe mecenes. L'any 1883 l'arquebisbe Benet Vilamitjana i Vila (1879-1888) tingué el generós gest de cedir l'administració de l'aigua al municipi. Mai l'empresa municipal d'aigües de Tarragona podrà agrair-l'hi suficientment. En homenatge a aquell prelat se li dedicà un carrer al costat de la Catedral. Però va deixar de tenir aquest record quan el seu nom va ser substituït pel més popular de carrer de les Coques, fent caure del nomenclàtor urbà el nom del personatge que donà l'aigua a la ciutat de Tarragona.

https://www.icac.cat/wp-content/uploads/2017/06/JLV-Rovira.pdf

https://www.flickr.com/photos/11299883@N08/7555998804

https://tarragonahistorica.wordpress.com/2015/06/28/laqueducte-del-llorito-el-pont-desconegut-de-tarragona/

Patrimoni Gencat recull que segons el mapa de l'I.G.C. -posat al dia el 1964 i publicat el 1968- aquest aqüeducte és Romà.

Malgrat ho certifiqui una entitat pública, una mentida MAI ES CONVERTEIX EN REALITAT.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12563

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NENES ALS HOSTALETS D’EN BAS. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA.

Ens aturàvem als Hostalets d’en Bas, en el camí que ens portaria fins a Olot, havia retratat l’església de Sant Quintí, i ho faria també amb l’Església de Santa Maria al nucli dels Hostalets d’en Bas.

Demanava pels edificis que acollien les escoles abans de la dictadura franquista, al forn que hi ha davant de l’església, i no me’n sabien donar raó, sortosament mentre fèiem via per retratar el magnífic casal de la Clapera - expropiada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalat pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, pel comitè dels Hostalets de Bas per tal de convertir-la en l'escola del poble. Al cap de poc temps, però, se'n va canviar la funció per passar a convertirse en un camp de presoners- coincidia amb una persona d’edat que passejava, i em deia que l’edifici de l’escola de nens l’havien ensulsiat, i que el que havia acollit l’escola de nenes estava en força mal estat, i em facilitava la seva localització.

El retratava i coincidia amb el meu informador en que certament l’edifici presenta un greu estat d’incúria.

Catalunya havia estat capdavantera en matèria d’educació, l’església catòlica va jugar un paper decisiu en un primer moment, d’aquí que es designi com ‘escolà’ – el que va a l’escola -, al que ajudava al sacerdot en el cerimònies religioses, tampoc però, la societat va deixar d’impulsar l’educació, i era molt comú, que en qualsevol petit nucli, hi hagués una escola per a nens i una per a nenes, fins que la República va imposar l’escola unificada.

Em dol personalment, que s’esborri la memòria col·lectiva en aquest i en altres aspectes de la singular història de Catalunya. Malgrat la semblança física, no tenim gaires trets comuns amb els que militen en els Partits de l’Eix del Mal, que defensen que l’estultícia de les classes treballadores s’ha de defensar.

Ajudeu-nos en la nostra tasca de recuperar la memòria col·lectiva, esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA LLÚCIA DE TRAGÓ. PERAMOLA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

Retratava el 5.04.2018 al Josep Olivé Escarré davant l'església de Santa Llúcia de Tragó’, al terme de Peramola, a l’Urgell sobirà. Les referències històriques són mínimes. A la relació de la dècima del bisbat d'Urgell de 1279, dins del deganat d'Urgell, hi figura l'església de Drago.

Aquesta església ha estat sota diferents advocacions al llarg del temps. Inicialment havia estat dedicada a Santa Maria del Pla de Tragó, a inicis del segle XX n'era titular Nostra Senyora del Roser.

Havia estat església parroquial i tenia com a annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga. Actualment és sufragània de l'església parroquial de Peramola.

Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX.

Santa Llúcia de Tragó es troba a mig quilòmetre del nucli urbà, al costat del cementiri.

La construcció és d'una sola nau amb capçalera trilobulada, amb un absis central i dues absidioles. L'absis principal sobre a la nau per un arc presbiteral, mentre que els laterals s'hi obren directament. Tots ells presenten volta de quart d'esfera. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que arrenquen de pilastres adossades als murs.

Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

A l'exterior, la capçalera presenta decoració d'arcuacions llombardes entre lesenes. Les parets de la nau estan sobrealçades i es conserven lloses del ràfec de la primitiva coberta que sobresurten de la paret. A ponent hi ha un espai que sembla un cor o tribuna elevada que és un element singular en l'arquitectura d'aquesta època. Al centre de cada absis hi ha una finestra de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha una altra finestra de les mateixes característiques. La porta s'obre a la façana sud, amb un arc adovellat. El campanar d'espadanya, d'un sol ull, és situat a la façana de ponent i sembla d'època posterior a la construcció de l'església.

Quan al topònim Tragó, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) defensa que deriva etimològicament del llatí tracōne, ‘engolidor’ .

Tragó de Segre és un dels tres Tragó de Catalunya (recordem que són Tragó de Segre, l'únic que encara es manté dempeus; Tragó d'Ares, actualment en ruïnes, possiblement l'origen de Tragó de Segre; i Tragó de Noguera, avui sota les aigües del pantà de Santa Anna, del qual només se'n conserva el municipi).

ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC D’ASSIS I DEL SANT CRIST DEL VOLCÀ MONTSACOPA. OLOT. LA GARROTXA. GIRONA

El Pere Albert Carreño, el Juan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al Montsacopa pel camí del Calvari, un cop al cim, retratàvem l’Església de Sant Francesc d'Assis i del Sant Crist.

Cèsar August Torras Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923 ) escrivia a la seva Guia itinerari Volum VI: Comarca d'Olot, valls superiors del Fluviá. (1910); pàg. 37-38: "En el planell del cràter hi aixecaren els francesos, en 1814, a l’apoderar-se d'Olot, el castell de Montsacopa, en el lloc que ocupaven fins aleshores tres capelles dedicades a Sant Francesch, al Sant Crist y a la Verge del Carme.
Al abandonar la població enderrocaren el castell.

Aleshores fou quan se construí a l'actual capella del Sant Crist, alçada vora del cràter, en lo costat que mira a Olot… La capella, a la que precedeix un bon pati, és bastant capaç.

El Sant Crist que s'hi venera és majestuós. En canvi, uns quadros que hi ha a les parets són molt dolents …"

En la fotografia del Jordi Contijoch Boada, es pot veure una Creu darrera de la imatge del Sant.

En la fotografia del Pere Albert Carreño, excel·lent malgrat haver-la aconseguit a traves d’un cristall polsós, és veu únicament la imatge del Sant d’Assis.

Patrimoni Gencat ens parla però, de la capella de Sant Francesc de Pàdua al Montsacopa, aixecada gràcies a les donacions de l'apotecari Gabriel Nadal, guarit de la pesta de 1629-30.

Durant la primera meitat del segle XIX, després de la guerra de la Independència, es reedifica l’església (any 1817), ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquesta reedificació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

És una església d'una sola nau, amb creuer que es pronuncia a l'exterior, cobert amb cúpula i campanar de torre. Els murs foren arrebossats. Annexes a la capella hi ha una masoveria. I en l'actualitat un bar- restaurant el Fortí, que trobàvem tancat el dia 3.02.2020 quan visitàvem el turó del Volcà Montsacopa.

Feta la feina, ens apropàvem fins a la torre d’època carlina (any 1833) que està en el costat oposat del cim.

Baixàvem per les irregulars escales excavades al turó i consolidades amb troncs que es podrien qualificar – per continuar amb les descripcions religioses – com les escales del infern.

Poseu Olot, la Garrotxa, Girona, Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

No hi deixeu per més endavant, amb el ‘paisanatge’ que remena les cireres públics és força possible que la fi del món, almenys per a la nostra espècie, no estigui gaire lluny