SANT SERNI/SADURNÍ DE TAVÈRNOLES. LES VALLS DE VALIRA. L'URGELL SOBIRÀ. LLEIDA.

 

El Jordi Vila Juncá publica fotografies de l’Abadia benedictina de Sant Serni de Tavèrnoles situada al municipi de les Valls de Valira, l’Urgell sobirà, a uns 300 metres  al Nord  del cap de municipi, a la dreta de la Valira, a tres quilòmetres de la Seu d’Urgell, camí d’Andorra.

El lloc avui és anomenat el Monestir i antigament rebia el nom de Tavèrnoles, segurament perquè hi devia haver uns hostals o hostalets (el llatí tabernulas significa això) per al servei dels viatgers. Sembla que el cenobi era de tradició visigòtica i força antic. Probablement hi estudià el bisbe Fèlix d’Urgell (782-99), que hi tenia adeptes, raó per la qual el monestir es veié involucrat en l’heretgia adopcionista. Els orígens però,  són molt confusos, a causa de les falsificacions de documents fetes pels seus monjos per obtenir la immunitat episcopal.

Existia certament ja al principi del segle IX, quan els comtes de Cerdanya i d’Urgell li vincularen el petit cenobi de Sant Esteve d’Umfred a la Cerdanya (815) i, tot seguit, cinc petites cel·les abandonades de la vall de Castellbò, també Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona, Sant Vicenç de Pinsent, Sant Llorenç de Morunys i altres esglésies i petits monestirs.

 L’abadia de Tavèrnoles fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres, al Berguedà.

En començar el segle XI era al zenit del seu poder i les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra (d’on el 1007 el comte Ermengol I li cedí la meitat dels censos que rebia a les valls), i de la Cerdanya a Isona i al Pallars; posseïa també béns a Aragó i a Castella.

 

Aquesta riquesa patrimonial permeté al cenobi construir una nova església romànica, que fou solemnement consagrada el 17 de gener de 1040 pels bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Mare de Déu, de sant Miquel Arcàngel i del màrtir sant Sadurní, essent abat del monestir Guillem. Hi assistiren els comtes d’Urgell Ermengol i Constança, Arnau Mir de Tost, Isarn de Caboet, el vescomte Pere Ramon i un seguit de personatges il·lustres de l’Església, entre els quals hi havia l’arquebisbe de Narbona i el d’Arle, els bisbes de Sant Jaume de Galícia, Besiers, Girona, Coserans, Vic (Oliba), Tolosa i Elna. En l’acta de consagració del 1040 es fa referència explícita que el cenobi s’ha de regir segons la regla benedictina. Ja en temps de l’abat Ponç, a la primeria del segle XI, que fou monjo de Ripoll i gran amic de l’abat bisbe Oliba, i que més tard esdevingué bisbe d’Oviedo i de Palència, segurament a la casa de Tavèrnoles ja se seguia l’esmentada regla.

 

Després d’uns quants anys d’estagnació – estancament - , el 1099 el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles rebé del papa Urbà II una butlla d’immunitat o independència del bisbe. El cenobi mantingué la seva esplendor fins al segle XIII,  ja a partir del segle XIV entrà però,  en una forta decadència. Els seus monjos baixaren de dotze a sis i acabaren per ésser només quatre. Els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del segle XV no reeixiren a retornar-li l’antic prestigi. El darrer abat del cenobi fou Tomàs Costa (1564), i el 1592 l’abadia fou secularitzada per Climent VIII, que uní les seves rendes al seminari tridentí de la Seu d’Urgell i a l’antic monestir creà una vicaria perpètua.

A la Seu d’Urgell s’han conservat alguns documents del monestir i en especial el cartulari, publicat el 1964.

L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins que l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. En resta només la capçalera: els absis romànics (restaurats entre el 1971 i el 1975) per l'arquitecte Francisco Pons-Sorolla  Arnau (Madrid ,  17 de febrero de 1917  + 5 de marzo de 2011) i el transsepte, acabat en absidioles. Hom sap, tanmateix, que el temple era basilical, de tres naus. És força curiosa la disposició absidal, de tres absis en creu disposats entorn d’un absis major; interiorment, l’absis central encara té unes altres tres absidioles buidades en el gruix del seu mur.

Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902), que hi féu una visita el 1889, i seguidament foren venuts pel rector de la parròquia al col·leccionista del Maricel de Sitges, Charles Deering (Paris, Maine, 31 de juliol de 1852; Miami, Florida, 5 de febrer de 1927) que se'ls endugué als Estats Units, on estan dipositats  al Institut d'Art de Chicago.

 En procedeix un frontal d’altar romànic, del segle XII, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en els llargs segles d’abandonament de la casa.

Que Sant Sadurní ,  intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

CAPELLA DE SANT MAMET DE BALENYÀ. SEVA. OSONA

 No en trobava cap dada al mapa de patrimoni, ni al terme de Balenyà, ni al de Seva.

Els amics de wikipedia no en diuen res,  si  en aquesta ocasió l'Enciclopèdia Catalana : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0359201.xml 

En trobava una imatge a : http://losfolloneros.blogspot.com.es/2013/03/xxiv-caminada-popular-dels-hostalets-de.html

Llegia a ; http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/01/sant-mamet-recupera-el-seu-espai-la-via.html

A Balenyà, a la capella del mas anomenat, precisament, Sant Mamet tenia un altre punt principal de devoció. En aquest cas, els goigs que s’hi cantaven diuen aquesta entrada:

“Puix de Déu sou tant amat,

y Mártyr tant gloriós:

Mamet Benaventurat

pregau per los pecadors”.

La seva biografia hagiogràfica és més aviat confusa.

 L'Antoni  Font (Taradell, Osona, 1934)  el relaciona amb sant Mamés de Cesàrea, de qui haurien dut relíquies a Poitiers en el segle IV. També se’l considera un bisbe de Viena de nom Mamert (Àustria), que hauria viscut durant el segle V, i finalment, com sembla ser el cas osonenc –i, també, el de Manlleu-, com un nen que hauria nascut en una presó de la Capadòcia (regió de l’Àsia Menor) on haurien mort els seus pares i on hauria estat criat per una dida que li va donar el pit. D’adolescent, amb la pretensió d’ensenyar la fe cristiana, hauria passat per diverses penitències i martiris, un dels quals va ser restar en plena natura sense cap aliment; la tradició explica que les femelles de bèsties salvatges l’haurien mantingut en oferir-li la llet dels seus pits. Un i altre episodi, el de la dida i el de les bèsties, anirien d’acord amb la semblança fonètics entre el seu nom, Mamet, i el fet de “mamar”. Joan Amades, en recollir aquesta relació, esmenta que el sant “era i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació” i fa constar com la imatge del sant era visitada per les mares que li recitaven:

“Sant Mamet,

feu-me tenir força llet”.

I el mateix folklorista diu que també era reclamat “perquè la fes recular acabat el període de lactació de l’infant ”.

En qualsevol cas, fos quin fos aquest sant, sí que sembla que es va introduir la seva devoció en terres de l’interior de Catalunya durant la repoblació iniciada pels francs a l’alta edat mitjana.

L’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) en documentava la història. Li demanaré a mossèn Sebastià Codina Padrós, els Goigs d’aquesta capella. 

Qui assumirà la responsabilitat per la immensa pèrdua del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya?. 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/12/goigs-sant-mamet-balenya-i-seva-osona.html

Em donava ocasió de tornar a parlar de Sant Mamet, el que intueixo una errada del dibuixant Ramon Muixí Roig, nascut a Tàrrega l’any 1911, del que ens agradarà rebre'n més dades a l'email castellardiari@gmail.com 

https://www.guimera.blog/tribuna/entenem-que-ramon-muixi-roig-feia-un-dibuix-a-la-ploma-del-mas-de-sant-mamet-de-seva-i-que-la-denominacio-can-camet-es-erronia-osona/

 Que  Sant Mamet i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels  , amazis, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  saharauis ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

SANT QUINTÍ DE CAMBRILS. ODÈN. EL SOLSONÈS. LLEIDA

 Patrimoni Gencat explica que l’Església de Sant Quintí de Cambrils al terme de Odèn a la comarca del Solsonès , s’hi arriba per la carretera de Solsona a Sant Llorenç de Morunys. Al punt quilomètric 23,700, cal trencar a mà esquerra, i seguir la carretera del Pont d’Espia a Sant Llorenç de Morunys, fins al punt quilomètric 22,500, on surt, a mà esquerra, un caminet, prop de can Sala, que amb uns vint-i-cinc minuts a peu deixa a Sant Quintí. Una altra opció és sortir de Berga fins a Sant Llorenç, i una vegada en aquest indret, continuar per la carretera que mena al Pont d’Espia fins al punt quilomètric 22,500, d’on surt el camí ja citat, es troba emplaçada al fons d'una frau, prop de la ribera Salada, sota la tossa de Cambrils.

És una construcció molt simple, amb una nau de planta rectangular coberta amb volta apuntada i capçada per un absis semicircular amb el mateix tipus de volta. L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc preabsidal apuntat en degradació. El mur de migjorn té un arc de mig punt excavat al mur. El parament, propi del segle XII, és de carreus ben tallats i disposats en filades uniformes i regulars. La porta primitiva es troba al mur de migdia, tapiada, i és d'arc de mig punt de grans dovelles. La porta actual és de llinda de fusta i es troba al frontis. Damunt seu hi ha una finestreta cruciforme. A l'absis hi ha una altra finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=6&consulta=MCU0KzI1MTQ4NCU%3D&codi=30565&fbclid=IwAR3KGCVWTgcbtn13soA9of8rD0NBlSk560kBWtgIXW-aRigZ7LwNgt2_iaA

S’esplaià força més

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_Sant_Quint%C3%AD_de_Cambrils

El Joan Vila Juncá que suara publicava fotografies de Santa Barbarà d’Espunyesal nucli del Racó, no podrà en els propers dies o potser setmanes arribar-se fins aquestes terres, i s’haurà de conformar amb els       1.447,5 km² de la comarca de l’Urgell sobirà, i els 468 km² d’Andorra, als que vivim a les terres baixes ens fa força enveja, oi?.

Que Sant Quinti intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquestasindèmia que s’acarnissa amb les persones grans,els malalts crònics, els quepateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i aquells que no tenen una bona situació econòmica.

BARRACA DE LA FONT DEL PRAT. CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

 

El Marcel'li Puigdellivol Prat  sempre ens fa “regals preciosos “, en aquesta ocasió publicava la forografia de la  curiosa barraca arrapada entre dues pedres totalment integrada al seu entorn, al reco de la font del Prat a Viladoms de Dalt a Castellbell i el Vilar. Bages , la llinda porta gravada la data de 1908.

El Mapa de Patrimoni  ens diu; barraca de pedra seca, ubicada per sota una de les cingleres del turó de l'Escletxa. Per accedir-hi cal pujar a mà dreta del corriol que mena des de la vinya del Macià, al vessant d'obaga del turó cap a la font del Prat. Des d'aquí cal vorejar la cinglera, entre mig de brolla de romaní, i cirerer d'arboç fins arribar a la barraca.

La barraca està gairebé penjant, construïda en un cap de marge molt estret aprofitant un dels rocs que s'ha després de la cinglera. El terreny on es troba queda reforçat per una paret de pedra seca amb dos graons volats que permeten accedir-hi.

És de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos sense desbastar es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una llinda, plana. Els brancals són rectes. Mesura 0,90 metres d'alçada per una amplada màxima de 0,55 metres i mínima de 0,45 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada. Conserva gairebé la totalitat del voladís característic que impedeix les filtracions d'aigua cap a l'interior dels murs, en cas de pluja, tot i que ha perdut gairebé la totalitat del recobriment de terra i pedruscall, que la protegeix de l'erosió. A l'interior, té dos tinells situats arran de terra i una espitllera orientada a l'oest.

Aquesta barraca conté un gran nombre d'inscripcions gravades al seu interior. Algunes d'elles no es poden llegir degut a les concrecions calcàries que s'hi ha incrustat per les filtracions d'aigua. Una d'elles està situada a la pedra de la dreta de l'espitllera: XX (primera línia il·legible)/ 24 de (segona línia) /Abril 18XX (tercera línia)/ XXX(quarta línia inicials o nom).

La segona i tercera estan entrant a mà dreta: Per la primera d'elles, les concrecions calcàries han malmès una bona part del grafiti, realitzat en majúscules. Només es pot llegir DE / FA (primera línia); RE (segona línia)

Per la tercera de les pedres, hi ha tres línies clarament diferenciades i una data a la cantonera dreta i una inscripció o marca vertical a mà dreta. Wn (primera línia); (segona línia); De abril dia 8 (tercera línia); del 1904 (quarta línia)

Lluny de nosaltres qualsevol  intenció de posar aigua al vi,  entenem però - amb tots els respectes - que el “culte a les construccions de pedra seca”,  és excessiu.  Des de sempre els essers humans han aprofitat els recursos que tenien  al seu abast, els esquimals feien habitacles de gel, NO TENIEN PEDRA, i a les terres fèrtils les barraques es fan del mateix material que les cases on es viu.

Recordeu sempre que el pa amb tomàquet no és altra cosa que una tècnica per aprofitar el pa sec.

 

 

Els millors desitjos per aquest 2021 que tot just dóna les primeres passes.

 

SANT BARTOMEU DE MALGRAT. VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

  

El Jordi Vila Juncá desenvolupa de forma voluntària la tasca de “notari gràfic” del patrimoni històric que el temps i la incúria , va fent desaparèixer a les terres de l’Urgell sobirà i comarques confrontades, en aquesta ocasió publicava fotografies de l'església de  Sant Bartomeu al terme de les Valls d’Aguilar a la comarca de l’Urgell jussà.

El Jordi Vila Juncá, a la vista del indret,  coincidia en que com acostuma a succeir els topònims tenen un  sentit descriptiu, encertadíssim pel que fa a aquest Malgrat  ; en la documentació antiga ja apareix la forma Malgrat (Segle XIV), probablement prové del llatí MALE GRATU ‘lloc improductiu’.

Joan-Albert Adell i Gisbert / Maria Lluïsa Cases i Loscos, expliquen  que per arribar-hi cal prendre la carretera de Noves de Segre a la Guàrdia d’Ares, on, passat Bellpui, hom veu les restes del poble, al qual cal accedir camps a través, perquè el camí d’accés s’ha perdut

L’antiga església de Sant Andreu és a la part alta del conjunt de ruïnes que formen l’antic poble de Malgrat de Noves, és l’única edificació que resta un xic sencera a l’antic poblat de Malgrat de Noves.

L’església de Sant Andreu de Malgrat és citada en el testament del sacerdot Ramon, realitzat l’any 1097, pel qual aquesta rebia un sou.

Sant Andreu, abans sufragània de Noves de Segre, està sense culte i abandonada.

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, que arrenca d’una senzilla motllura bisellada, feta amb pedra tosca, que segueix tot el perímetre dels murs laterals i amb la qual forma, àdhuc, una petita banqueta en repeu. La nau és coronada, a llevant, per un absis semicircular, obert a través d’un arc presbiteral, en degradació, la volta del qual no disposa de la motllura que apareix a la nau, però si la banqueta, motiu pel qual adopta un perfil d’acusada ferradura, generat pel rebliment del repeu amb morter.

La volta de la nau és reforçada per dos arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres adossades als murs laterals, que també presenten la mateixa motlluració en l’arrencada dels arcs.

 

La porta original, actualment paredada, es troba a la façana sud, mentre que l’accés actual és a la façana de ponent, sota un cor totalment ruïnós que hom construí en aquest sector. A la façana sud s’obren dues finestres de doble esqueixada, molt properes, i de tipus molt diferent, malgrat la proximitat. Al fons de l’absis hi ha una altra finestra, paredada, de doble esqueixada, només visible des de l’exterior, mentre que al mur de ponent hi ha una finestra, d’una sola esqueixada, paredada, sobre la qual hi ha un ull de bou, més tardà, com també sembla ésser-ho l’ull de bou que s’obre damunt l’arc presbiteral.

 

L’aparell constructiu és de carreu molt irregular. Tendeix al reble a l’exterior, però pretén formar filades regulars. En els elements singulars del parament, com les finestres, o la motllura interior, s’observa la presència de peces de pedra tosca, mentre que les estretes dovelles de l’arc de la porta original són fetes amb peces de pedra calcària.

L’exterior de l’edifici no presenta cap mena d’ornamentació, llevat d’una senzilla motllura bisellada, feta amb pedra tosca, que forma el ràfec de la coberta absidal.

 

La manca d’elements ornamentals i la senzillesa de la tècnica constructiva fan difícil de precisar el marc cronològic d’aquesta església, que hem de situar entre les formes de l’arquitectura del segle XII, fortament empeltades en la tradició constructiva.

El primer esment que hom coneix del lloc és del 1078, que el castell de Malograto és donat pel comte d’Urgell al de Pallars. Tanmateix, Malgrat de Noves fou finalment de la jurisdicció del vescomte de Castellbò; i era integrat, dins la divisió del vescomtat de Castellbò, a la batllia de la Vall d’Aguilar, del quarter de Castellbò. En el Spill… del vescomtat del principi del segle XVI, s’indica que la renda de Malgrat, a l’igual de la de Bellpui, es venia cada any a la vila d’Organyà el dia de l’Ascensió.

de Patrimoni Gencat , la feia  A.Moras, l’any 1985;  no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15788

S’identifica l’església amb la doble  advocació de Sant Bartomeu i Sant Andreu.  Demanarem al Centre de Documentació deCultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i  al Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament amb  l’Eliseu Peidró Rami del  llibre  “El romànic poc conegut de l'Alt Urgell” que ens aclareixin si es tracta del mateix edifici religiós, tota vegada que l’única fotografia de l’enigmàtic/a A. Moras no ens permet afirmar-ho amb certesa.

Com ens ho imaginàvem, i perquè com deia l’Ermessenda de Valrà, “Sap més el dimoni per vell que per dimoni”, constàvem que  les dades relatives a l’advocació de Sant Andreu de l’Església de Malgrat, al terme de les Valls d’Aguilar a la comarca de l’Urgell jussà, que fa  la Catalunya Romànica NO TÉ CAP FONAMENT, l’advocació havia estat SEMPRE  la de Sant Bartomeu.

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Que Sant Bartomeu intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindemia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i els aquells que no tenen una bona situació econòmica.

IN MEMORIAM. EL MOLI DE LLOBATERES. SANT QUIRZE DE SAFAJA. EL MOIANÈS.

 Crisant Palau publica una fotografia antiga i una d’actual del Moli conegut com de Llobateres, de Centelles, de la Torre o de Fontubal, del que Patrimoni Gencat en diu ; edifici aïllat situat a la serra de les Planes, al sud del terme de Sant Quirze Safaja.

A la Galeria fotografia de moianes.net trobareu excel·lent imatges d’aquest moli.

Ignasi Canals i Tarrats. Arxiu Fotogràfic CEC

Rambol - Fototeca.cat

Consta de dos cossos diferenciats: l'antiga torre de defensa i la masia. La torre és de planta quadrada, amb coberta a doble vessant, i consta de planta baixa i dos pisos. Fa uns 10 metres d'alçada i 3,45 metres per costat a l'interior. La porta principal és d'arc rebaixat i té obertures d'espitllera i obertures quadrades de carreus i amb ampit. A 3,50 metres, hi ha l'antiga porta d'entrada a la qual s'accedia per una escala llevadissa. La coberta original no devia ser una teulada sinó un terrat amb un mur emmerletat i les obertures originals són les espitlleres, les finestres són més modernes. Al soterrani hi havia la roda giratòria que feia anar la mola que es trobava en la planta baixa, en una sala coberta amb una volta de canó una mica apuntada; al primer pis, al qual s'accedia per la porta original, hi havia la residència originària dels masovers i, per últim, hi ha les golfes sota la teulada actual. A tocar de la torre hi ha la bassa amb el seu cup o pou, que servia per aconseguir la màxima pressió de la torre.

 

Feliu Añaños Masllovet

La masia, datada l'any 1694, és una casa d'estructura complexa i teulada composta. Té un gran portal adovellat.

El molí de Llobateres originàriament no era mogut per l'aigua del riu Tenes sinó per la font Tubau, que neix just al costat. Posteriorment, per augmentar la capacitat del molí, va construir-se una resclosa al Tenes dins la propietat del mas veí Torres.

 

Aquest molí es podria identificar amb "els molins de Centelles" que apareixen documentats, l'any 1328, juntament amb altres molins, tots ells propietat del senyor de Centelles per trobar-se dins del seu terme jurisdiccional ,però tocant la seva frontera meridional; potser per això es van fortificar: per defensar el molí i a la vegada el terme. Des de el primer moment la documentació parla de molins, en plural, i es diu que n'hi ha un a sobre de l'altre; cal entendre que un molí era dins de la torre i l'altre al costat, on ara hi ha el mas.

 

Al segle XIV el molí tenia una explotació arrendatària però al segle XV va ser abandonat a causa del despoblament i, a partir del 1486, el senyor de Centelles l'establí en emfiteusi i així pràcticament es va privatitzar. La família Llobateres apareix documentada en els fogatges de 1515 i el de 1553, ells van reparar el molí.

 

Inicialment, va ser un molí fariner, a partir del segle XV però, se'n va construir un de draper , ja que els oficis relacionats amb els teixits tingueren una gran puixança. No se sap quan es va construir el molí draper, però en un document del 1684 se'l cita dient que ja hi era des de molt temps ençà. Al 1698 es diu que el molí draper es troba sota la casa del molí de Llobateres però aquest molí, actualment el molí petit, no va edificar-se fins en període comprès entre el 1771 i el 1787; també es troba a la dreta del Tenes i actualment està enrunat i molt cobert per la vegetació.

 

Al segle XX, el municipi de Sant Feliu de Codines va comprar el molí per aprofitar la seva font per abastir la seva vila.

Va tenir residència d'amos i masovers fins a la dècada del 1960, moment fins al qual va estar en funcionament.

Actualment està abandonat i la font Tubal, tapada.

L'havia retratat el Josep Salvany Blanch, l'any 1922

Cuideu-vos molt, els catalans, la nostra llengua i la nostra cutura, SEMPRE som “ grup de risc”

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA LLOGAIA. BELLPUI. LES VALLS D'AGUILAR. L'URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá , amb qui al llarg d‘aquest  proppassat any 2020,  en el que també se’ns ha limitat la llibertat ambulatòria , establíem una col·laboració excepcional;  ell retrata i jo faig recerca documental, publicava fotografies de Bellpui i de la seva quasi ensulsiada  església,  que havia estat advocada a Santa Llogaia , una noia de Toledo, morta com a màrtir el 304 durant les persecucions de Dioclecià        que va ser sebollida a la necròpolis de la ciutat, fora muralla a la ribera del Tajo, on va començar a ésser venerada. Sobre la tomba es va aixecar després l'ermita del Cristo de la Vega. El seu culte es va difondre a partir del segle VII.

Patrimoni Gencat  explica que l'església de Santa Llogaia de Bellpui és un edifici enrunat ;  presenta una sola nau amb transsepte de la qual ha desaparegut la coberta. Es conserven pilastres adossades als murs que devien suportar la volta de canó reforçada amb arcs torals.

L'absis semicircular és orientat a llevant i s'obre a la nau a través d'un arc presbiteral. De l'absis solament en resta part del costat nord i es pot veure la finestra de doble esqueixada.

Al mur septentrional hi ha una nau estreta coberta amb volta de canó i coronada per un absis que probablement en tenia una de simètrica a l'altre costat formant el transsepte.

 

L'estructura de l'església fou modificada, la nau va ser allargada amb un espai cobert per una volta de canó reforçada per un arc toral.

En aquest sector s'obre la porta d'accés al temple.

 

A l'interior els paraments són arrebossats però deixen veure l'aparell format per carreus ben escairats, sense polir, disposats ordenadament amb filades uniformes i regulars. La volta era formada, per peces sense desbastar, col·locades a plec de llibre. L'ampliació es va fer amb un aparell de reble molt irregular.

        

 

Fotografia interior de les ruïnes de l'església. 1984 A.Moras      

 

Els paraments i estructura fa pensar que es tracta d'un edifici del segle XI, o del segle XII però seguint la tradició constructiva anterior.

Quan al topònim, documentació antiga Bellpug (Segle XI), grafia aglutinada dels mots bell i puig.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0624601.xml

La Catalunya romànica s’esplaia un xic més, mantenint però, la referència errònia a l’església de Sant Bartomeu,  parroquial de Noves, que identifica com dedicada a Sant Andreu. “Sostenella y no enmendalla” .

Us recomanem “El romànic poc conegut de l'Alt Urgell” dels bons amics Josep Sansalvador Castellet, i  l’Eliseu Peidró Rami, que feien alhora un excel·lent treball d’investigació documental, i una comprovació a “ peu ‘obra”, com fa també el Jordi Vila Juncá.  

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Programaré la publicació per al dia 1.1.2021, data en la que oficialment faig els 70 anys; continuo amb la mateixa il·lusió d’aquell nen que estrenava  sabates noves, i amb el desig de recuperar la llibertat ambulatòria que em permeti continuar amb la meva dèria, ConèixerCatalunya.