ANTIGA FARINERA DE MONTFERRER. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

M’enviava fotografies de l’edifici de l’antiga Farinera de Montferrer, localitzada al Carrer del Molí, s/n.

Al llarg dels anys hem tingut ocasió de veure i retratar alguns d’aquests edificis, això ens permet qualificar com “magnífic” aquest edifici del que  Patrimoni Gencat en diu ;

Edifici de planta rectangular, amb planta baixa i tres pisos d'alçada, cobert amb un llosat a doble vessant amb una gran xemeneia.

 

Interiorment l'edifici es divideix per una escala central que articulava dos àmbits diferents. D'una banda els antics habitatges de la família arrendatària de la farinera (reconvertits en despatxos o petits apartaments) i d'altra les diverses dependències per a la neteja, remull i mòlta de gra.

 

Els paraments exteriors de la farinera estan formats per carreuons toscament desbastats i amb una disposició força irregular. A les cantonades i marcs de portes i finestres hi ha carreus més ben tallats. Al llarg de totes dues façanes s'obre un bon nombre de petites finestres rectangulars que donen llum tant a l'habitatge com a la farinera.

 

A l'interior els trebols que divideixen els pisos són de fusta. La maquinària es distribueix al llarg de quatre plantes i perfectament interconnectada a través de laberíntiques conduccions de fusta o tèxtils per afavorir el pas del gra. La fàbrica inclou un conjunt de 26 de màquines accionades per l'energia hidràulica que genera la turbina que funciona amb el Rec dels Quatre Poble. La turbina es troba a la planta baixa, a l'extrem oriental de l'edifici en el lloc on s'allotjaven antigament les moles del primitiu molí de la Trobada. Es poden veure els tres carcavans per on sortia l'aigua que movia les moles que trituraven el gra.

 

A la primera planta hi ha la sala de màquines, el carropedrer i el triavecer, que servien per netejar les d'impureses el gra abans de ser mòlt.

 

La segona planta rep el nom de sala del sesord on hi ha dues màquines per destriar el gra per segona vegada i la màquina del sesord, que servia per transformar la farina en sèmola.

 

Finalment, a la tercera planta hi ha la sala del planxista, allí es deixava la farina ben fina. El tremolor de feia aquest aparell va obligar a reforçar amb ferro les parets de l'edifici. Aquí també hi havia un dipòsit d'aigua i una sala de desembaràs.

Els orígens més remots de la farinera es troben en l'ampliació de l'aleshores anomenat Rec d'Anserall i Castellciutat a Montferrer, l'any 1817. Aquesta obra, precedent del que seria el Rec dels Quatre Pobles que es va ampliar fins a Adrall l'any 1845, fou una de les primeres grans empreses modernitzadores de les estructures agràries del territori que transformava una gran superfície de secà de la plana de l'Urgellet en terres de regadiu.

 

L'any 1868 els comissionats del Rec dels Quatre Pobles sol·licitaven el permís per poder edificar el molí fariner prop del santuari de la Mare de Déu de la Trobada, un emplaçament prou allunyat de les fortificacions de Castellciutat.

 

Ell molí de la Trobada, construït per moldre el gra de les poblacions veïnes, era conegut també com el molí de les Tres Moles. Aquestes moles estaven cobertes per les voltes d'obra que hi ha actualment a sota de la planta baixa de la farinera. La propietat de la nova infraestructura era de la comunitat del Rec dels Quatre Pobles.

 

L'any 1911 el molí va ser remodelat i reconvertit en farinera - no trobava dades de l’autor d’aquests canvis, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com - ,  cosa que li permetia produir farina per comercialitzar.

Cap a l’any 1950 la farinera va quedar obsoleta i no podia competir amb les fàbriques més modernes.

Al 1963 va haver de tancar.

L'any 1996, la Comunitat de Regants va cedir l'immoble per mostrar com es produïa la farina.

L'any 1999 es va obrir al públic.

http://alturgell.orgfree.com/Farinera.html

La història de la Farinera. Els inicis de la farinera es remunten a principis del segle XX, concretament al 1911, any en que fou construïda. Però no es va començar de zero, ja que es bastí damunt mateix de l'antic molí fariner de la Trobada, que datava del 1868. D'aquest molí també en deien les Tres Moles. Havent-hi com hi havia el molí vell i podent aprofitar el salt d'aigua que l'accionava, es va creure oportú de fer-hi reformes i bastir-hi la farinera. Encara avui, però, hi ha gent gran de Montferrer que l'anomena el molí. Arribada la dècada dels 60, les farineres d'abans van començar a perdre punts davant de les noves tecnologies de moldre cereals. L'economia de mercat exigia mecanitzacions que l'estructura de la farinera no admetia. A més, molts secans es van transformar en regadius i, entre una cosa i l'altra, el 1963 la farinera de la Trobada es va acabar tancant.

L'edifici i el procés de moldre. L'edifici consta de planta baixa i tres pisos. Una escala interior separa la farinera en dues meitats. A l'esquerra, vist des de la porta principal, hi trobem els antics habitatges dels moliners. Al costat de la dreta hi ha les quatre plantes de la farinera pròpiament dita. Habitualment hi treballaven entre dos i quatre homes, depenent de la feina que hi hagués. No tenien un horari fix de treball, sinó que feien segons calia. La producció de farina, segó i trits comprenia tres fases: neteja, remull i trituració del cereal. Amb tot, el procés era força més complex. Els cereals i la farina pujaven i baixaven d'una planta a l'altra nombroses vegades.

La maquinaria. Els trets més característics de la maquinària de la farinera són que funcionava amb energia hidràulica i que és tota de fusta, metall i roba. La fusta de les conduccions per on circulava el gra i la farina i la de les màquines és de Flandes i Melis. Un conjunt de politges de fusta i ferro, corretges de cuir i unes poques cadenes accionaven les 26 màquines principals que hi ha. Hi trobem un seguit de dipòsits i conductes que, tot i no ser màquines, mereixen la nostra atenció, tant per entendre bé el procés de la farina com pel bon estat en què es troben.

http://www.montferrercastellbo.cat/ca/el-municipi/galeria-multimedia/videos/la-farinera/view

sobirà -ana

 

[Segle . XIV; del ll. superior, -ōris 'superior', comparatiu de supĕrus, -a, -um 'que és a dalt', que, dissimilat en superione, fou influït en la terminació pels correlatius medianus 'mitjà' i deorsanus 'de sota']

Que és situat més alt que un altre; superior (oposat a jussà). El Pallars Sobirà.

Déu et guardi de llengua castellana, justícia eclesiàstica i consciència de piteu

CAPELLA DE SANTA BÀRBARA. CAPELLADES. L’ANOIA

L’Assumpta Figueras Viñas publica una fotografia de la façana de la capella advocada a  Santa Bàrbara, al número 8 del Carrer de la Font de la Reina, al raval  homònim de Capellades  a la comarca de l’Anoia.

 El Mapa de Patrimoni en dóna força informació;  construcció d'origen medieval administrada per dos jurats de Capellades amb la presència del rector de la Pobla. Aquest nomenament es feia per elecció. Al segle XVII, els veïns van demanar un cementiri propi, ja que els diferents fossars es trobaven lluny. L'any 1683, Bernat de Cabriana va fer donació d'uns terrenys annexos a la capella. Acceptada aquesta donació pel rector de la Pobla, mossèn Blanch, es feu el primer enterrament l'any 1685. Ja en el segle XVIII, el dia 1 de juny de 1728, els veïns de la Font de la Reina van demanar al bisbe que la capella de Santa Bàrbara fos unida a la parròquia de Capellades.

 

L'any 1798, es van fer obres a la capella dirigides per mossèn Astorch, construint-hi la sagristia, l'escala del cor i el campanar.

El 1812 es va instal·lar la campana.

 L'any 1850 una gran roca caigué sobre la Capella i ocasionà grans desperfectes.

A començaments del segle XX, encara la celebració de Santa Bàrbara tenia prou vigor, com es ressenya a la revista Capelló del 15 de desembre de 1912 per la diada de Santa Bàrbara se celebrà el tradicional Aplec a la Font de la Reina.

 

El 1919, la capella fou tancada al culte per la seva decadència, i fou reoberta l'any 1927, després d'una restauració ofrenada pels marquesos de la Pobla de Claramunt, tal com consta a la placa que hi ha a l'interior: "A despesa de  Balbina Mas Santacana , Marquesa Vídua de Antonio de Miquel  Costas,  I Marquès de la Pobla de  Claramunt. Any 1927".

 

La capella, abans de 1936, conservava un bonic retaule d'altar d'estil renaixentista dels segles XVI-XVII.

L'any 1936, en els aldarulls  que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC   de la II República , la capella fou profanada i van desaparèixer la imatge de la Santa, el retaule, el tabernacle, els seients i, també, la campana.

Es va retornar al culte l'any 1939. La República  i la democràcia plena encara  no han tornat.

 

El retaule i l'altar actuals són un donatiu procedent de la capella privada del Molí paperer Romaní «Cal Violant» de l'any 1940.

El 1995 van ser restaurats i modificats pels «Amics de la Capella de Santa Bàrbara».

A la capella es conserven un petit Sant Crist i una bacina amb una talla petita de Santa Bàrbara, a més d'una imatge de la Dolorosa comprada per l'esmentada associació.

 El 26 de setembre de 2004, es van inaugurar un parell de campanes noves finançades per diferents capelladins i amb l'ajut de José Mª. Iglesias, un devot de Santa Bàrbara.

La capella és un edifici d'una nau amb coberta a doble vessant de teula corba acabada amb imbricació de teula. A la façana hi ha un campanaret d'espadanya de dos ulls, sobre del qual s'hi ha afegit una creu de pedra picada. El parament és de carreus de pedra. El portal és rectangular, amb carreus de pedra i llinda plana, i es tanca amb una porta de fusta de dues fulles batents clavetejades, amb tirador de ferro forjat i dues obertures de ventilació i il·luminació.

 

El pati del costat nord està tancat amb dos elements de ferro forjat, un de fix adossat al mur de la capella i una porta treballada de dues fulles de ferro forjat, ambdós elements amb dibuixos geomètrics.

 

A l'interior, la nau és coberta amb volta de canó de carpanell que recolzada en una cornisa de pedra, els murs són arrebossats i pintats de color blau cel i recolzen en un sòcol de mur de paredat comú vist, acabat amb una fina imposta de totxo. Al peu de la nau hi ha un cor sostingut per un forjat de bigues de fusta i revoltó. Als laterals s'obren dues fornícules, una és original i l'altra es va obrir en unes darreres reformes dutes a terme per l'associació "Amics de la Capella de Santa Bàrbara". La sagristia és coberta amb volta rebaixada de canó, amb carreus rectangulars de pedra, la qual recolza en una fina imposta que remata el mur de paredat vist.

L'església s'obre cada any el diumenge més proper al dia de Santa Bàrbara, que és el 4 de desembre, per fer-hi la celebració religiosa en honor a la patrona i la popular venda de torrons.

Escrivíem l'any 2021, que Santa Bàrbara, intercedeix davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica. Afegim ara, i que elevi a l'Altíssim la pregària del poble de Catalunya per assolir la seva llibertat nacional, i que s'acabi la violència contra les minories ètniques i/o culturals arreu del món. Amén !!!! 

CAPELLA DE SANT PERE DE CAN COLL. SA PUNTA. BEGUR. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA

 

El Joan Dalmau Juscafresa m’enviava un enllaç amb imatges d’un edifici religiós que segons Patrimoni Gencat s’identifica com Capella as Racó , al terme de Begur , a la comarca de l’Empordà jussà, que pertanyia a la casa Coll.

Que no es faci esment de l’advocació es quasi una norma d’estil en els àmbits “ presumptament cultes” en els que NO ES  considera la religió,  com una manifestació de cultura.  Està clar que la ignorància, més enllà de falsificar títols acadèmics – que també – sempre cerca la forma de justificar-se, oi?.

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa deCatalunya ( Arxiu Gavín), dades de l’advocació i em deien que estava advocada a l’Apòstol Sant Pere, i que pertanyia a Can Coll, i estava situada en un indret que es coneixia com Sa Punta o platja de Pals al terme de Begur

Patrimoni Gencat la descriu com ;   Capella de planta rectangular d'una nau, de color blanc , amb absis de punt rodó. Encarada a la casa del metge Coll – ens agradarà tenir noticia  a l’email coneixercataunya@gmail.com , del nom, propi , cognom matern i lloc i data de naixement i traspàs d’aquest metge -  , on hi ha la façana amb l'entrada de punt rodó (senzilla) flanquejada per 2 finestres allargassades i estretes.  Aquesta zona resta separada del frontó del teulat per una franja ceràmica (d'obra). El frontó clou amb un petit campanar d'espadanya. Al bell mig del frontó hi ha una finestra d'arc de punt rodó.

 

El teulat vola una mica i recull la sanefa abans esmentada per unir-se al volat del teulat pels laterals ,(que són opacs). La façana lateral dreta té el cos de la sagristia que li sobresurt (a l'alçada de l'absis) amb coberta planera a 3 aigües.

 

La façana posterior té l'absis semicircular i testera del teulat.

 

La cornisa dels teulats és de rasilles.

La retratava l’any 1986, el Miquel Ferrer López

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/59881/browse?type=author&value=Ferrer+i+L%C3%B3pez%2C+Miquel

https://www.arquitecturacatalana.cat/es/autores/miquel-ferrer-i-lopez

Que l’Apòstol Sant Pere, que no es va considerar digne de patir la mateixa crucifixió que Jesús, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

I que deturi tot intent de genocidi, ja vingui des de l’àmbit polític, o de l’àmbit militar.

CAPELLA DE L’APÒSTOL SANT PERE. MAS DEL SOLER. LA BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA.

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

 

M’enviava fotografies de l’església de Sant Pere del Soler , que es troba isolada a prop del mas Soler, a uns 380 metres al nord d'aquest, al terme de la Baronia de Rialb , a la comarca de la Noguera.

Patrimoni  Gencat explica que és un   edifici d'una sola nau, de planta rectangular, amb la capçalera formada per un absis semicircular. A la façana principal, situada a ponent, hi trobem la portalada resolta en arc de mig punt, executat en un sol carreu retallat per l'intradós i l'extradós en forma d'arc. Sobre hi trobem una finestra d'una esqueixada. Hi ha una altra finestra, de doble esqueixada, al centre de l'absis. Les façanes no tenen ornamentació i només hi ha un auster ràfec bisellat a la part alta. L'aparell és de carreuó irregular, amb alternança de carreus poc polits, treballats amb tallant, especialment al mur sud i a l'absis.

 

La seva teulada és a doble vessant, coberta per lloses de pedra. Sobre la façana de ponent hi ha un senzill campanar d'espadanya, d'un sol ull, sense arc ni campanes.

 

A l'interior hi trobem una volta de canó, reforçada per un arc toral que arrenca de pilars adossats als murs laterals, i acabada a llevant amb un absis semicircular, obert a través d'un arc presbiteral. A la façana sud es conserven els elements de la porta original, paredada i totalment destruïda a l'exterior, segurament perquè fou desmuntada i traslladada a la façana de ponent, on té uns brancals de carreus treballats amb punxó que no s'avenen amb la resta de l'obra. Al mur nord, al costat de l'absis, s'obre una fornícula rectangular, de datació imprecisa, que no es manifesta a l'exterior. Pot ésser original, però té mostres evidents d'haver estat reformada.

 

Arran de façana meridional hi trobem el cementiri, en el qual s'hi ha construït un mòdul de nínxols recentment.

 

Les característiques tipològiques de l'edifici posen en evidència que es tracta d'un temple rural integrada en les formes pròpies del segle XII.

No es tenen notícies documentals anteriors al 1300 sobre aquesta capella, cal dir  però, que sempre hi ha hagut culte amb més o menys freqüència i que el rector de la parròquia  de la  Torre de Rialb, advocada  a  SantIscle i Santa Victòria , portava l'inventari dels objectes que li pertanyien.

Fou i és una església vinculada estretament als amos del Soler, que guarden documentació  des del segle XIV.

http://www.baroniarialb.cat/portfolio-items/sant-pere-del-soler/

Sant Pere del Soler es troba ubicada dins el terme del Mas del Soler, continuant per la pista de Pallerols, uns dos cents metres més amunt del Mas. És un edifici d’estructura molt senzilla i té mostres evidents d’haver estat reformada.

Que l’ Apòstol Sant Pere, que es considerava indigne de rebre la mort de la mateixa manera que Jesús de Natzaret,  intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

CAPELLA DE LA MAREDEDEU DE MONTSERRAT DEL CLOS MONTSERRAT [ MAS DE L’ALEMANY I PAU CIRERA ] CONSTANTÍ. EL TARRAGONÈS.

 

El Raul Pastó Ceballos publica una fotografia del mas de l’Alemany , al terme de Constantí, a la comarca del Tarragonès. 

En la meva recerca al Catàleg de Masies:

https://dtes.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=238296&fromPage=load

Localitzava el Clos Montserrat que integra el masos Alemany i Pau Cirera.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=38469

Llegia del Mas d’Alemany,  localitzar al camí de Gavarres,  té un edifici principal construït al voltant de 1827, d’estil barroc popular. A més, d’una capella de finals del segle XVIII, un celler, les restes d’una era i arbres exòtics.

Els amics de Pobles de Catalunya afegeixen ; Masia i capella d'inicis del segle XIX, resultat de la transformació d'un mas més antic, segurament dels segles XVI o XVII.

Constitueix un gran casal amb un cos central de planta quadrada i dos cossos laterals porxats a l'altura del primer pis.

A la part baixa del cos lateral esquerre hi ha la capella.

Té portal d'arc escarser, un ull de bou i campanar d'espadanya sobre els porxos del primer pis. La casa, de planta quadrada i teulada a quatre aigües, té planta baixa, pis i golfes.

La façana principal, que té restes de pintura, té portal d'arc escarser i totes les obertures emmarcades amb pedra. Al voltant de la casa hi ha diversos cossos annexos.

No en trobava dades a :

https://www.facebook.com/arxiudeconstanti

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor de l’edifici, del seu autor i per descomptat de l’advocació que tenia la capella;  el  Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), em deia;  Capella de la Marededéu de Montserrat de la masia Clos Montserrat.

La dictadura franquista feia una excel·lent tasca de desinformació del Patrimoni Històric de Catalunya, tasca,  que malgrat els més de 40 anys de “democraciola” no s’ha aconseguit revertit.

Que la Marededéu de Montserrat,  intercedeixi  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

 

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA CREU DE CASTELLBÒ. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems s’oferirà  als mitjans informatius perquè en valorin la seva publicació.

 

M’enviava fotografies de l’església parroquial del poble de Santa Creu  de Castellbò,  citada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell l'any 839,  el nucli pertany al municipi de Montferrer i Castellbò , a la comarca de l’Urgell sobirà.

Patrimoni Gencat en diu;  església d'una sola nau amb capçalera plana orientada a nord. La coberta és de volta de canó amb llosat a doble vessant. A cada costat presenta dues capelles obertes a la nau a través d'un arc de mig punt. A la façana meridional hi ha la porta d'accés, d'arc rebaixat amb una motllura de guix. Per damunt, hi ha un ull de bou. El mur occidental és coronat per un campanar d'espadanya d'un sol ull.Ens agradarà tenir noticia de les dades i autors de les obres de manteniment i/o reforma a l’email coneixercatalunya@gmail.com

        

 

Fotografia, Jordi Contijoch Boada.    Vista interior de l'església. Em sorprenia, relativament, veure la imatge de Sant Antoni de Pàdua,  presidint l’altar;  des del Centre de Documentació deCultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ) em deien; moltes vegades la imatge titular no presideix l'altar major sinó que la releguen a un altar lateral

Santa Creu  de Castellbò apareix  esmentada l'any 935 com a límit del terme de Pallerols, altres esment del lloc són: del 1030, en la venda del llogaret de Tridigueres, a la vall de Castellbò, al terme de Santa Creu; i del 1074 en la donació d’un alou situat al terme de Santa Creu, de Sant Iscle i a l’obac de la Laguna, a la vall de Castellbò, i que, per una part, limiten amb el riu de Tridigueres.

L'església de Santa Creu figura en la relació de la visita pastoral realitzada pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona els anys 1312 i 1314, així com també al llibre de la dècima del Bisbat d'Urgell de 1391, dins del deganat de l'Urgellet.

L'església parroquial de Santa Creu de Castellbò,  ha tingut tradicionalment com a sufragània la de Sant Serni de Seix, i l'any 1758 consta també com a tal  la de Sant Andreu. L'any 1904 Sant Martí d'Albet,  també passà a ser sufragània d’aquesta parròquia.

 

 

L’havia fotografiat . A.Moras l’any 1985. Vista de la façana principal.

 

 

Hem demanat a Patrimoni Gencat ,  a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular iReligiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,..,  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Que  la Santa Creu i Sant Antoni de Pàdua,  intercedeixin  davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia ,  que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretors econòmiques.

ERMITA DE SANTA CRISTINA.LA BISBAL. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA.

 Llegia a patrimoni Gencat que al segle XIII es construí l'ermita de Santa Cristina, d'estil romànic. Només en resta un petit absis, les parets que sostenien la volta de canó, dues espitlleres i una taula de pedra d'una sola peça que avui encara es conserva com altar.

Els documents més antics daten del 1348, quan Berenguer Bages de Vilarodona disposà unes almoines per l'ermita de Santa Cristina. Una visita pastoral de 1508 parla de la imatge de Santa Cristina, desapareguda avui a causa dels fets de 1936. Al 1739 trobem un document en el qual la Bisbal demana ajut per a l'ermita. Gràcies a això, el 1804 s'acaba la nova capella. .Per a la nova construcció es dividí l'antiga ermita amb un trespol a uns 2,5 metres d'alçada. Els baixos s'adheriren a la nova construcció i el pis de dalt fou destinat per l'ús de l'ermità.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , l’ermita va quedar molt malmesa.

Passada la comtessa bèl•lica , l’ermita es va reconstruir, es fa esment del gran interès del rector de Santa Maria de la Bisbal del Penedès i fill d’aquesta població, mossèn J. Bundí, del que ens agradarà tenir noticia del nom propi, el cognom matern i les dates de naixement i traspàs a l’email coneixercatalunya@gmail.com 

Quan a la descripció s’explica que l 'ermita de Santa Cristina es troba sobre una muntanya des d'on es pot veure la Bisbal, a la vora de l'antic camí reial que unia Barcelona amb l'Aragó. A la façana podem veure una teulada a dues vessants i dues portalades: l'entrada de l'ermita i l'entrada a la casa de l'ermità, avui deshabitada. La portalada de l'ermita té a la part superior la inscripció: "Fet l'any 1804". Al darrera veiem, a mà esquerra, les restes de l'antic absis romànic al costat del qual s'ha edificat la part nova de l'ermita. A la teulada hi podem veure una espadanya amb la campana. El principal material emprat és la pedra. L'interior té una sola nau amb uns grans arcs d'ogiva que tenen unes interessants motllures a la línia d'imposta. Cal ressaltar també la pica d'aigua beneïda realitzada en un sol bloc de pedra.

Al damunt del camí s’alcen encara les parets perimetrals de la ‘casa fortificada’ que té una forma quadrada i el seu estat és molt ruïnós. El material emprat en la seva edificació fou la pedra, bé en forma de grans pedres (la part baixa), bé en forma d'encofrat de tàpia (part alta).

La façana consta d'una obertura en un arc amb grans blocs de pedra com a dovelles. Cal destacar també les sis espitlleres que encara es poden veure perfectament i que denoten el seu possible ús com a refugi.

Al darrera de la casa fortificada s'hi troba la cova de Santa Cristina.

Joan Solé i Caralt defensa la hipòtesis que la casa fortificada que hi ha al costat de l'ermita de Santa Cristina correspon a un Castrum (castell) del segle X. Situat en el mil•lenari camí de Vilafranca a Valls, en el lloc més alt de la serra, que servia de refugi als cristians en una zona que va ser nombroses vegades frontera cristiano - sarraïna durant el segle X.

El Ferran Solé Sendra discrepa d’aquesta hipòtesis, i alhora que completa un xic la història de l’ermita, i el nom les dades de refundador mossèn Josep Bundó i Vidal, llevat de la data de naixement i traspàs de la que en trobava referència a la Vanguardia : 

JUEVES 10 DE ENERO DE 1963
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1963/01/10/pagina-27/33537672/pdf.html?search=%20Jos%C3%A9%20Bund%C3%B3%20%20Vidal,
El reverendo Bundó nació en La Bisbal del Panadés, en 1876, y en 1904 fue ordenado sacerdote en el Seminario Conciliar de Barcelona. Desde entonces había desempeñado los siguientes cargos: coadjutor y teniente de San Juan de Horta y ecónomo y párroco de San Antonio de Padua.Segons aquestes dades MAI va ser rector de Santa Maria de la Bisbal del Penedès. 

https://ferran-sole.blogspot.com.es/2010/01/ermita-santa-cristina-la-bisbal-penedes.html

Anem completant la relació d’edificis religiosos del Penedès jussà:

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/06/edificis-religiosos-la-comarca-del.html

Sou pregats d’afegir-vos a la nostra recerca, també els adolescents i joves als que dissortadament això de la ‘cultura’ – sobretot de la ‘pròpia- els sembla una pèrdua de temps. Aquest ‘ semenfotisme’ és un dels èxits del feixisme i del cleptofeixisme que cal reconèixer, i per descomptat combatre, ja sabeu allò de ‘qui perd la memòria, per l’ identitat’, oi?. 

Tota la informació que anem recopilant és d’ús públic SENSE restriccions. 

Ens agradaria que els mitjans de comunicació, almenys els catalans, publiquessin alguns dels nostres posts, entenem però, que llibertat i empresa sovint son conceptes antagònics. 

Llegia que aquest estiu ha estat objecte d’un  acte vandàlic:

https://el3devuit.cat/2020/08/24/83376/actualitat/atac-vandalic-a-lermita-de-santa-cristina-de-la-bisbal-del-penedes/

El Raul Pastó Ceballos  tenia ocasió de retratar-la  l’hivern d’aquest mateix any.

Que Santa Cristina de Bolsena  intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb lespersones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/opsíquiques, i  aquells que no tenen unabona situació econòmica.

Que el bon Déu no deixi sense càstig els actes de profanació.