EL PONT , DEL PONT DE VILOMARA I ROCAFORT.

Anàvem, el Toni, la Raquel i l’Antonio Mora Vergés, fins al Municipi del Pont de Vilomara i Rocafort; volíem recollir imatges d’aquesta joia – una més de les moltes que s’amaguen a la comarca del Bages -, i en la mesura de les nostres possibilitats desfer alguns equivocs, que fins en la pàgina web del municipi s’esmenten.

Quan a l’origen del topònim, contra el criteri “ oficial” no tenim arguments per excloure la procedència de la llengua àrab; Aràra ’lliure, franca’; de l’àrab [ar-]rúqq ’[la] terra, [l’] indret’; de l’àrab vulgar [al-] qafúr , derivat de l’àrab clàssic [al-] qàfr ’[el] despoblat, desert’

Abans de l’arribada dels romans, en aquest país nostre, els llocs i les coses ja tenien nom, i justament aquesta dèria seva de canviar-ho tot, reeixirà en el llocs propers a la mediterrània, i força menys en les terres interiors.

Quan a l’afirmació : “El primer pont de Vilomara sobre el riu Llobregat existeix des de temps molt remots i era de fusta, segons demostren uns forats sota l'arcada del pont actual” , ens deixa literalment sense alè, escrivíem en l’article sobre el Pont de Vallfogona de Ripollès (S’observen encara -i en recollim imatges- els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau. El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben situat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua ). El pont de Vilomara , com quasi tots ,es va aixecar amb la tècnica descrita.

El 983 el lloc de Vilomara surt documentat en una donació de la capella romànica de Santa Magdalena del Pla,

[ actualment dins del cementiri municipal ] al aleshores recentment consagrat monestir de Sant Benet. Des d'aquest any fins al 1600, Vilomara estarà sota la seva jurisdicció i haurà de pagar un cens.

Amb anterioritat a l'època contemporània, el nom havia sigut simplement Rocafort i més oficialment Rocafort del Bages. No apareix Vilomara en el topònim degut a que era un arrabal petit i llunyà. A partir de l'any 1917 passa a denominar-se Rocafort i Vilomara. Posteriorment en l'any 1933, el nom va canviar a Rocafort i El Pont de Vilomara. La denominació actual del municipi El Pont de Vilomara i Rocafort, va ser aprovada per la Generalitat de Catalunya el 27 de maig de 1982. La raó del canvi va ser el trasllat de l'ajuntament i el creixement demogràfic en tots els sentits de El Pont de Vilomara. Des de l'any 1994, també pertany a aquest municipi el sector del Marquet Paradís que abans havia estat part del terme municipal de Mura (decret 66/1994, de 22 de març, publicat al DOGC número 1881).

Al Marquet Paradís es troba una antiga església preromànica, l'Església de Sta. Maria de Matadars, considerada unes de les més antigues de la comarca.

Un consell, aneu al Bages.

© Antonio Mora Vergés

AVINYÓ. PONT GÒTIC DE SANT ANTONI O PONT VELL

El Bages per on discorren el Cardener i el Llobregat i un gran nombre de rieres, acumula un tresor històric patrimonial, poc o gens valorat, i dissortadament força desconegut ; els ponts.
Ens arribaven en aquesta ocasió únicament el Tomas irigaray i Lopez i l’Antonio Mora Vergés fins Avinyó; Municipi del Bages, a la vall mitjana de la riera Gavarresa, a la zona de contacte amb el Lluçanès; el terme és drenat per la riera de Relat. Extensió: 63 km2; Població: 2 122 h [2006].

L’objectiu que perseguim en aquest mati boirós i rúfol es el Pont gòtic sobre la riera de Relat.

Avinyó és un municipi situat al nord del Bages, a la vall de la Gavarresa, a prop ja de les terres del Lluçanès. El terme és gran i hi ha abundància d'alzinars i pinedes. Els conreus són de secà, principalment cereals. En la ramaderia destaca el sector porcí. És notable la importància de la vinya, anys enrere encara molt més estesa, però que s'ha anat transformant profundament amb la introducció de ceps de qualitat i mètodes de conreu avançats. La denominació d'origen Pla de Bages potenciarà encara més aquesta activitat.

El municipi tal com es va constituir definitivament a la fi del primer terç del segle XIX, és format per tres antigues entitats d'història i característiques geogràfiques diferenciades: el nucli central, que ha donat el nom del municipi, inclou l'antic terme del castell d'Avinyó i és un sector relativament homogeni, centrat per la població; la part N del terme és composta per l'antiga quadra i jurisdicció de Relat, formada per la vall d'aquest riu i els seus vessants, que és la porta o canal de comunicació entre el Bages i el Lluçanès; finalment, la part S, des de la unió de la riera d'Oló amb la Gavarresa, i el sector SE, que s'allarga fins a l'Hostal de la Grossa, al límit amb Moià, ja dalt de l'altiplà Moianès, és formada per la parròquia de Santa Maria d'Horta, integrada en la vall històrica d'Artés, de la qual es va separar definitivament al principi del segle XIX

Com a nosaltres, si voleu visitar el Pont Gòtic, us caldrà demanar informació, i tenir la fortuna de trobar una persona coneixedora d’aquesta població, tota vegada que l’accés no està senyalitzat, i els voltants d’aquest magnífica infraestructura medieval no es troben en les millors condicions per a fer turisme.

Ens expliquen que fins al segle passat, en un extrem del pont hi havia una capella dedicada a sant Antoni i, en l’altre, un comunidor. D’un i altre edifici deixem constància que a dia d’avui, no hi trobareu cap resta. Atesa l’advocació d’aquella capella, pensem que potser el pont era conegut aleshores com Pont de Sant Antoni. Per aquest pont, hi passen el camí ral i el camí ramader que a través del Lluçanès van cap els Pirineus i a França.

Fou aixecat al segle XIV, hi ha constància que fou molt malmès pel terratrèmol del 1.427 , i novament pel de 1783; el 1815 i reconstruït, se’l coneix també com el Pont vell.

Les imatges obtingudes en circumstàncies climatològiques adverses, afegeixen una patina d’interès i misteri sobre el Pont Gòtic de Sant Antoni , que us esperonem a visitar.

© Antonio Mora Vergés

MOLINER,73.

Dissabte 5 de desembre de 2009, sortia de casa amb l’article fet ; ens trobaríem a les 8,00 a la Plaça Granados cantonada amb la farmàcia, al Josep Simó Deu, al Feliu Añaños i Masllovet, a l’Antoni Ibanez Olivares,a l’Antoni Uriz, i al Joan Moliner i Manau. Anàvem a Vallhonesta, per a celebrar com s’escau – i mana la tradició - els primers 73 anys d’existència, del Joan Moliner i Manau, o si us agrada més el seu hivern 74. Havia excusat la seva presència el Tomàs Irigaray Lopez per raons laborals.

Cal fer esment – per aquells que desconeixen aquest fet cabdal - que el Joan Moliner i Manau es l’ermità de Sant Jaume de Vallhonesta, i l’hostaler d’aquella casa que havia merescut el sobrenom d’Hostal de la Gloria, i formava part ja de les llegendes d’aquell boci de món.

Vallhonesta havia estat una parròquia, aleshores se’n deia un disseminat agrícola, centrat principalment a la Vall d’aquest nom; certament al seu caliu s’havien aixecat cases notables, La Serra, El Ginebral, Les Vinyes i s’alçava majestuós l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta , que tenia annexa l’ermita amb l’advocació d’aquest Sant, i que donava principalment servei religiós als qui feien us del camí ral. Les masies de Vallhonesta eren ateses des de l’ermita de Sant Pere; fins a darreries del segle XIX la parròquia fou sufragania de Castellbell, i des d’aquella data fins al present ho es de Sant Vicent de Castellet.

El dia assolellat i lluminós, ens confirmava l’absència d’una convidada especial, la boira, dita aquí vacarissana, que es perdria en aquesta ocasió la magna celebració.

Deixàvem aparcat el vehicle de l’Antonio Mora Vergés, prop del trencall on comença el camí de Sant Jaume, al que accedirà únicament el Joan Moliner i Manau per poder donar inici a les seves tasques d’hostaler.

La resta del grup, seguirem al Josep Simó Deu que ens conduirà pel camí anomenat dels maquis; sens fa difícil d’imaginar la duresa d’aquelles marxes silencioses, que habitualment a l’empara de la foscor nocturna, feien possible l’accés a Barcelona des de França, o a l’inrevés, i que permetrien el trasllat de persones amb perill de mort i/o de soldats d’ambdós bàndols en la conflagració bèl•lica que acabaria coneixent-se com la II Guerra Mundial. Ens expliquen que amb unes 600 pessetes dels anys 1.940, es pagaven tots els guies precisos des de l’inici a l’acabament – una bona part d’aquests diners tenien com a destinació el pagaments de suborns a les forces de l’ordre - . Aquesta via ens permetrà retratar una bauma,

coneguda com la del Segué , i sobretot tindrem una visió “especial” , del conjunt de runes de l’Hostal de Vallhonesta. D’aquesta extrema desolació amb l’Antoni Uriz en recollirem algunes imatges.




Acabada la nostra tasca constatem que l’hostaler ha fet molt bé la seva feina; ens trobem una taula magnifica, en la que compartirem en aquesta ocasió sardines i botifarres a la planxa , i per damunt de tot, unes hores meravelloses i plenes de llum, en les que l’únic objectiu – sembla que aconseguit amb èxit .- és centrar-nos en la celebració d’aquests primers 73 anys del Joan Moliner i Manau.
Abans de marxar, en absència del Tomàs Irigaray i Lopez, - que s’ha fet present via telèfon mòbil - tenim la fortuna de coincidir amb un ciclistes que ens faran – una vegada més – diverses fotografies corals, en les que tots plegats vam posar amb autèntica joia.

Darrera del Josep Simó Deu que ens fa de sherpa, baixarem pel camí de Sant Jaume fins al trencall on ens espera el vehicle de l’Antonio Mora Vergés. Ens desitgem Bon Nadal ja que tots tenim una agenda plena de compromisos per aquests dies festius, i en la confiança de retrobar-nos a Sant Jaume de Vallhonesta durant molts i molts anys, ens acomiadem del Joan i el Josep que tornen amb el Suzuki, i la resta ho fem amb el vehicle de l’Antonio Mora Vergés.

© Antonio Mora Vergés

EL SOLITARI

Defugia qualsevol mena relació, més enllà de la feina i/o les activitats necessàries per la subsistència, com l'adquisició de bens i/o serveis, que li agradava adquirir mol especialment en petites botigues i/o “colmados del barri"; establiments que patien particularment les conseqüències de la crisi econòmica, i que – concretament en el cas del “ colmados” - , havien fent en altres temps funcions clarament “ socials” que hores d'ara tothom oblidava.

“El solitari “ - així l'anomenaven els que el coneixien- tenia amb tothom un tracte cordial però deliberadament fred, distant , asèptic , “professional” si pot ser això en qüestions de tracte.
Corrien tota mena de rumors sobre aquest fòbia seva; des ser una víctima de maltractaments a la infantesa, fins a repetides experiències negatives en el camp amorós. Mai va donar resposta, ni aclariment , i justament el seu silenci va donar alés a la llegenda.

Ningú sabia res de la seva vida personal, i ell sempre de forma discreta, sempre de forma reservada, ho sabia tot de tothom.

Al barri va ser noticia la ruïna d'un edifici que deixava literalment al carrer i a la misèria, una dona vídua amb tres fills menuts; només uns quants va estranyar-se que trobes de forma ràpida un nou lloguer en un edifici modern, i amb el mateix preu que abans.

Sorpresa majúscula la d'aquella família que tenia tots els membres adults a l'atur, quan els Reis Mags deixaven a casa fins a tres bicicletes – una per cada fill -, i roba per a tothom. Els Reis no deixen targeta.

Alegria desbordant a la casa d'un matrimoni d'ancians, quan els deixaven una cistella amb productes nadalencs [ la totalitat dels productes eren comptables amb els medicaments que ambdós prenien ]. El Para Noel, com ses Majestats d'Orient, tampoc acostuma a fer signar el recibi.

Incredulitat davant el lliurament d'una cadira amb motor – en aplicació de la llei de dependència – al jove que s'ha s'havia quedat invàlid en un accident de tràfic. L'absència de documents en aquest cas, no tenia cap justificació, - l'administració presumptament responsable, és la GENERALITAT DE BARCELONA - , i amb el coneixement de la desatenció sistemàtica del Govern Tripartit al col•lectiu de persones vulnerables, va aixecar les sospites de més d'un veí.

Quan els serveis municipals de Pompes Fúnebres, van comunicar que es feien càrrec - sense cost – de l'enterrament de les despulles d'una veïna que no tenia recursos econòmics, les sospites van créixer exponencialment; al barri hi havia – com a mínim – un àngel !

Aviat es van descartar : el capellà catòlic – feia molt temps que el tenien – i malgrat l'home feia la seva feina de forma excel•lent, no tenia - era del tot evident- els recursos econòmics del àngel ; quan al consistori – inclòs dins l'àrea del cas Pretoria – tothom hi va estar d'acord en excloure'l - els “miracles” - que en fan - sempre tenen un destinatari únic i fins que el jutge Garzon ho descobreix, secret -. El barri anava ple d'especulacions, però “ el solitari “ mai va sortir en cap de les travesses.

A tot s'acostuma la gent, i passada l'expectació dels primers “miracles”, tot semblava “ natural”.

Feia un parell de dies que “ el solitari “ no passava pel Santa Mònica, - la pastisseria situada a la Plaça de l'església on acostumava a esmorzar - i a les mestresses això els va semblar inusual; es van arribar fins al seu apartament , i desprès d'una llarga estona, els va obrir; anava amb pijama i presentava un aspecte molt desmillorat, va explicar-los que feina uns dies que tossia molt i sobretot al vespre acostumava a pujar-li la febre, també es queixava de dolor al costat; la Geni deseguida va intuir que tenia una pneumònia, i abans del que trigaré en escriure-ho, ja havia avisat una ambulància.

“ El solitari” va estar unes setmanes a la clínica; en una primera fase en estat crític, i posteriorment fins a l'alta mèdica recuperant-se en una habitació compartida. No li van faltar cap dia visites.

En la seva absència, al barri es succeïen els fets d'ajuda i solidaritat.

Va trigar un llarg període per tornar a ser el d'abans. Ho diré amb més precisió ; per tornar a trobar-se de salut com abans, ja que poc a poc va anar obrint-se a les relacions amb les altres persones.

Va integrar-se en la Comissió que preparava les Festes de Nadal i el Reis, i com la resta de veïns del barri va deixar-s'hi la pell perquè la quitxalla gaudis.

Només però ell , al que ningú recordava haver anomenat mai com “el solitari “ va esbrinar que l'àngel autor de tants i tants canvis, era el propietari d'una petita botiga, de les que antigament en deien “ colmados” . Aquell home coneixia a tothom, i sabia la seva situació social, econòmica, anímica,.. i discretament havia anat donant solució a multitud de problemes – grans i petits – dels veïns.

La crisis faria plegar a l'àngel, que mai va demanar res a ningú. El tancament de la botiga ,obligat per l'abandó de la clientela atenta únicament als preus que oferien els supermercats farcits de “marques blanques”, va fer-se sense escarafalls. La memòria es feble.

Ah ! El botiguer era català i no tenia carnet de cap partit, i segons la legislació de Catalunya, això era un impediment insalvable per rebre cap ajut públic.

“ El solitari “, li va oferir la seva amistat, i ambdós - segons ho recordo ara - van continuar tenint sempre amb tothom un tracte cordial, però deliberadament fred, distant , asèptic , “professional” si pot ser això en qüestions de tracte.

(c) Antonio Mora Vergés

ACCIÓ DE GRÀCIES

Hi havia una sensació general de pessimisme, el país estava ensorrat no tant sols econòmicament, sinó també anímicament, si aquesta accepció es pot aplicar a un col•lectiu; els escàndols de corrupció, en el context d'una misèria cada cop més estesa, la sensació de tornar als anys del Partido Único, ara PP & PSOE, i el tristament tripartit d'aquells “anys foscos “ que no s'acabarien com vam pensar ingènuament l'any 1.976.


Ningú s'escapava – tampoc a nivell personal – d'aquesta llosa de tristor, a la que en el seu cas personal calia afegir-hi alguns entrebancs de salut en l'àmbit familiar.


Costa en aquestes circumstàncies trobar raons per ser agraïts !.


Li venia al cap la pèrdua del seu pare, i el llarg dol fins arribar a entendre que la seva presència, no únicament en el període d’infantesa, havia estat un regal preciós pel que donava sempre gràcies.


La vida havia estat molt generosa; la companya fidel, les filles, els nets ,... la passió pel país,.. tot eren motius per donar gràcies.


El Nadal s'apropava , i en aquesta ocasió – potser més que en qualsevol altre moment - li costava d'entendre els designis de Déu; sabia que ELL sempre escrivia clar, i que eren nosaltres els qui – amb massa freqüència – veiem els renglons torts.

Això el feia patir; finalment un vespre desprès de sopar,amb l’excusa d’estirar les cames va sortir de la casa, la nit era freda, les llums dels estels arribaven clares en absència dels núvols, i amb els mans obertes, els palmells enlaire, va esforçar-se en cercar paraules de benedicció i/o d’acció de gràcies :


Gràcies Senyor pel regal de la meva existència.
Gràcies Senyor per la meva família.
Gràcies Senyor pels meus amics.
Gràcies Senyor pels meus enemics.
Gràcies Senyor per aquesta dèria de conèixer Catalunya

Senyor , des del fons del cor no entenc – tot i defensar la llibertat d'obrar que ens has donat – el dolor del món ; la fam de tantes i tantes persones; el malbaratament de recursos que fan/fem alguns, i la precarietat en que per això altres viuen/moren diàriament; tampoc Senyor que com – sembla –se'n surten bé els malvats i els bons pateixen, i entre la indiferència general el patiment s'escampa.


Senyor, dóna'ns – també a nosaltres - la fortalesa moral de Maria, la teva Mare, i que també puguem com ella, lliurar-nos completament als teus designis ;


Fiat Mihi secundum verbum tuum

Li va semblar que les estrelles titil•laven, o potser era el fred intens que li provocava una secreció del llagrimall.

El Nadal, un cop més torna a fer-se present.

Gràcies Senyor !

(©) Antonio Mora Vergés

Agustí Centelles, el darrer error.

La noticia no em sorprenia, l’arxiu fotogràfic NO HA ESTAT ADQUIRIT PER LA GENERALITAT DE BARCELONA,.


El Conseller de Cultura diu sentir-se traït, i amb ell tota la Catalunya tripartita, parla de deslleialtat, i argumenta que la GENERALITAT que - segons les dades – va regalar milions al PALAU DEL MILLET, no ha pogut trobar per enlloc 200.000 € [ 33.277.200 en pessetes del FRANCO ]. Us recomano donar una ullada al pressupost de la GENERALITAT pe l'any proper, i els emoluments que tenen assignats President i Consellers.


Quan des de l’administració es fa – o es vol ver – el paper de gestor cultural; això d’aixecar la bandera “nacional” - de qualsevol nació – “ no toca” ; ja es prou dur viure a Catalunya; aquí els pares han de pagar la meitat de l’ordinador dels fills ; i a l'hora de la mort, sempre, sempre [ ara diuen que ho reduiran ] , la GENERALITAT acabava passant el platet . Aleshores Senyor Conseller, qui no fa país ?


En algun lloc de Catalunya hi ha una de les millors col·leccions de fotografia – sinó la millor - recuperada - només en una part – de les escombraries, em refereixo a l’obra del Luciano Roisin. Ah!, que no us sona ?.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/roisin-la-mirada-del-francs.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/10/la-font-de-la-tosca-la-mirada-del.html

De l’Àngel Toldrà Viazo , en sabeu quelcom ?

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/angel-toldr-viazo-ladelantat.html

I del Josep Obradors ?

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/josep-obradors-el-geni-oblidat-per.html

Els esmentats, i juntament amb ells, una “legió d’oblidats”, - van fer la tasca gegantina de recollir imatges del nostre passat comú.

El bon Déu ens ha castigat – molt rigorosament- com a poble ; - la política cultural de Catalunya, no va gaire més enllà de la FERIA D’ABRIL – i , ara quan Espanya s’adona de la importància de la vida i l’obra de l’Agustí Centelles i Ossó, se’ns despenja el Conseller amb això de la “ deslleialtat “.

D’autèntica pena !

© Antonio Mora Vergés

La manera de fer favors

Al llarg de l’existència en rebem molts de favors, i al ensems n’hauríem de fer un nombre superior, dissortadament no sempre succeeix allò que és lògic, ni es fan les coses com s’haurien de fer, dins del concepte general, “ el domini d’un mateix “ Sir 18,15-23,28, trobem un fragment designat amb les paraules que trobes al títol, i que escrites presumiblement entre 200 i 300 anys abans de la nostra Era, diuen :

Fill meu, si fas el bé a algú,
No l’humiliïs amb els teus retrets.
Si ofereixes un regal,
No hi ajuntis paraules amargues.
Una paraula bona val més que un regal :
És com la rosada que treu la xardor.
És cert que una bona paraula val més que un bell regal,
Però l’home generós sap unir una cosa i altra.
L’insensat fa sempre retrets sense mostrar cap tacte,
I l’envejós, quan regala alguna cosa, fa plorar.

No feu una lectura només en clau electoral, ni tampoc com adreçada a tothom, les paraules de l’autor volen indicar-nos a mi, a tu amic lector/a , i als que conserven encara un bri de persona, allò que cal fer, i sobretot, allò que s’ha d’evitar, si volem viure en comunitat de forma pacifica.

Us adoneu de la tensió soterrada que en ocasions patiu, i en d’altres llanceu sense motiu contra d’altres persones ?. Us emporteu a casa vostra, les rancúnies del món laboral ?. Descarregueu la vostra amargor en la família ?. Feu alternativament el paper de víctimes i el botxins ?

Totes les anteriors qüestions , han fet patir a les persones que ens han precedit en el trànsit per aquest món, tant com ens fan patir a nosaltres, i l’únic bàlsam per a ells, per a nosaltres i per a les generacions que puguin venir encara fins que l’escalfament global elimini la nostra espècie, es troba en la lectura i en l’aplicació de les reflexions que els savis han anat recollint del pòsit que l’experiència col•lectiva ha generat durant segles i segles.

Jo ja t’ho deia !, la frase repetida una i mil vegades, és l’exemple palès d’allò que s’ha d’evitar. Donar-se-les d’endeví, cauràs ! no corris ! és alhora que el més senzill, el més estúpid. Només quan caiem prenem consciència de la importància de mantenir l’equilibri, només quan correm advertim que tenim una potència limitada que hem d’aprendre a gestionar.

Som aquí per fer el paper de l’home generós, primer rebre i desprès fer regals, tants com puguem !. I ens hem d’esforçar per ampliar el nombre de persones que se sumen a aquesta pràctica.

El paper de l’insensat te per desgràcia més predicament, i sobren les persones que s’esforcen per executar-lo en tot moment i en qualsevol circumstància.

Aquesta reflexió meva, vol ser un regal per els qui tenen el cor obert. Accepteu-la malgrat com tot sigui perfectible i millorable.

© Antonio Mora Vergés