EL COMUNIDOR DE FOGARS. LA TORDERA. CATALUNYA

Quan aturava el motor del cotxe, sentia la remor del Tordera, que rellisca pell costat de l'església de Sant Cebrià dins del terme de Fogars, a la comarca ‘ natural’ de la Tordera, m’hi havia arribat des del meu Vallès per veure i retratar el seu comunidor quadrat, amb teulada a quatre aigües sobre columnes, situat just al límit del cementiri.




Des d’aquestes edificacions el sacerdot investit de dignitat, beneïa els camps i les besties, s’adreçava als fidels exhortant-los a mantenir-se fidels en la seva fe, i com , recull Jordi Dalmau, en el seu article : El rastre dels comunidors, la litúrgia de la meteorologia.http://www.raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/viewFile/76110/96775
quan calia en el exercici de les seves funcions sagrades, fent servir expressions com aquestes, alçaven els ulls i les mans amb els palmells obert al cel, des d’aquests porxos de senzilla factura :

«Senyor, que beneïres el riu Jordà i allí vas voler ser batejat, digna’t beneir aquests núvols»;

«Us comuneixo, núvols, llamps i trons, per Déu que va formar cel, terra i mars»;

«Et comuneixo, tempestat malvada i poderosa, en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant»;

«Escolta, negra tempestat, Crist venç, Crist regna, Crist impera.»

«Atorgueu-nos el socors oportú d’una pluja suficient»

«Apaivagueu les aigües que sobreïxen…».

El Centre Excursionista de Catalunya, va publicar un ritual recuperat de l’any 1743 amb detalls de la cerimònia de comunir o de conjurar:

Així que el sacerdot veurà el cel cobert de fosca nuvolada farà tocar les campanes. Ja revestit, agafarà la Veracreu o relíquies de sants i, acompanyat del poble, es dirigirà al comunidor i començarà l’exorcisme:

“Que et circundi, núvol, Déu Pare.
Que et destrueixi, núvol, Déu Fill.
Que et comprimeixi, núvol, Déu Esperit Sant.
Fugiu, parts adverses, puix que us ha vençut a vosaltres i al món el Senyor nostre Jesucrist, lleó de la tribu de Judà i estirp de David”.

Carles Fages de Climent en la seva Oració al Crist de la Tramuntana, sintetitzava perfectament aquell esperit quan demanava:

«Doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa, que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat».

Avui en un mon on regna la injustícia, on l’espolia descaradament als més pobres, sembla que no hi ha lloc per als comunidors, ni per les pregaries.

Des del fons del cor, tossudament, reitero ara i aquí la meva pregaria al Altíssim ; senyor, allibera el teu poble !!!!!

VILADOMIU NOU. EL CLIXÉ PERFECTE. BERGUEDÀ.CATALUNYA

Ens aturàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, a la que fou Colònia Textil de Viladomiu Nou, aquí com per arreu criden únicament l’atenció els dos edificis emblemàtics ; la torre de l’amo i l’església.




Torre de l'amo: es començà a construir l'any 1899 i a l'estiu del 1902 la família Viladomiu ja hi féu estada. No se sap amb certesa però, segurament, les obres de construcció de l'edifici foren dirigides per Valentí Canudas, de Casserres. La torre fou utilitzada, pels propietaris, com a residència d'estiueig o per dormir-hi quan pujaven a controlar que la fàbrica, i el conjunt de la colònia, funcionessin correctament.

Quan la fàbrica tancà portes, la torre quedà abandonada. Aquesta situació comportà que l'edifici s'anés degradant, tal com ha passat a la majoria de les torres de les colònies tèxtils berguedanes.

Després d'unes importants obres de restauració, actualment l'edifici acull diferents usos: és el centre de gestió del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat i la seu del Centre d'Interpretació de les colònies tèxtils del Llobregat i, a la vegada, també acull l'oficina de turisme del Parc Fluvial i un telecentre que poden utilitzar els veïns de la colònia i dels voltants.

Els horaris d'obertura de la torre són els següents:

Matins: tota la setmana de les 10:00 a 14:00 hores
Tardes: de Dimarts a Dissabte de les 16:00 a 19:00 hores

L’església dedicada al Sagrat Cor : les obres de construcció s'iniciaren l'any 1900, tres anys després que Viladomiu Nou esdevingués una colònia "independent" de Viladomiu Vell, i fou inaugurada l'any 1905.



Crida l’atenció un gran cartell damunt del timpà en el que es llegeix : a la memòria d’en Tomàs Viladomiu i Bertran de bona recordança, aixecaren eix temple son fill Jacinto i son net March en l’any del Senyor MCMV. Des la perspectiva d’un creient, aquesta llegenda té – per dir-ho de forma respectuosa - un cert aire sacríleg o si més no blasfem.




Inevitablement la cabina telefònica està al costat del temple religiós, és evident que com en el cas del vehicle estacionat al davant, s’ha valorat per damunt de tot entorpir i/o degradar la visió de l’església; si alguna cosa sobra en aquets llocs és espai.

Marc Viladomiu, que també fou qui comprà, l’any 1929, la fàbrica i la colònia del Guixaró; serà la figura cabdal en el procés de creixement de la colònia.
Durant la primera meitat dels anys trenta s’amplià la fàbrica i es construïren nous pisos.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) la fàbrica fou col•lectivitzada, essent retornada als Viladomiu per la Dictadura Franquista. Els anys de la postguerra seran molt positius per la colònia que creix en tots els sentits : guarderia (1943), zona esportiva (1948) i nous pisos (1951).

La crisi del tèxtil – consistent bàsicament en una descara desinversió per part dels propietaris capitalistes – afectarà Viladomiu Nou a partir de l’any 1982, i fins l’any 1.991 en que la fàbrica tancà portes.

El tancament de la fàbrica no va implicar l’abandonament de les colònies - sobretot perquè ni aleshores, ni ara, se sap que fer amb els edificis i amb les persones que els habiten -. La major part dels pisos segueixen ocupats, alguns per antics treballadors, i els més com a segona residència de persones que viuen al rodal de Barcelona. La fàbrica amb noves activitats i propietaris, intenta sobreviure en el desert industrial del Berguedà.

El fet de ser la seu l'oficina de turisme del Parc Fluvial, atorga a la Colònia un aspecte ‘viu’, quasi de poble real, com dissortadament no veiem ni a l’Ametlla de Casserres, ni a la propera Viladomiu Vell.

SANT ANDREU DE LA SELVA, DIT DE RAMIÓ. LA TORDERA. CATALUNYA

Anava a la comarca ‘natural’ de la Tordera, trossejada entre el Vallès Oriental, la Selva i el Maresme, i dividida entre les ‘Províncies’ de Barcelona i Girona; la meva destinació en aquesta ocasió era Fogars avui de la Selva, i abans de Tordera; el topònim és una deformació del mot falgars, o lloc poblat de falgueres.

El títol té una remembrança del famós ‘ Tarzán’, ja que em costava déu i ajuda trobar La caseria de Ramió (o Reminyó), dins de l’actual terme de Fogars de la Selva, al sector muntanyós del Montnegre.



Joan Coromines Vigneaux ‘ el mestre’, en relació al topònim , escrit Rivominione l'any 993, explica que ens dona una referència descriptiva ‘ riuet rogenc ‘de la riera de sant Ponç; avui encara les seves aigües deixen un pòsit rogenc en el seu sòl.

Sembla que la denominació Ramió, neix com a conseqüència d’una errada administrativa dels monjos de Roca-Rossa, que es reiterarà també per altres poders eclesiàstics – per allò que sembla tant modern del copiar/pegar – i aquest va passar a ser el nom de l’església i del disseminat agrícola que va ser fins a darrera hora el poble de Ramió.




Sant Andreu és un edifici originàriament romànic, que s'aixeca a l'aiguabarreig de les rieres de Ramió i de Can Massó, que aflueixen a la Tordera; modificat i ampliat en diverses ocasions i circumstàncies, hom pensa que únicament es conserva del temple inicial una part de l'absis. Pintant totalment de blanc , en destaca el campanar de torre quadrat amb merlets i una teulada piramidal coberta d’herba.

En una butlla del 1185 també consta que el monestir de Breda hi tenia alous. Formà part, des de l'inici, del terme del castell de Montsoriu, i posteriorment s'integrà a la batllia de n'Orri, dels dominis dels Cabrera. En documents antics és esmentat Rimau, Rimayono i Rimanyó.

Avui dia l’església, pertanyent al bisbat de Girona, no té culte , ni de forma esporàdica i es troba integrada dins la casa de colònies de Ramió.

Del lloc em queden moltes preguntes sense resposta :



Quina vinculació tenien els Moragas de l’escut que llueix a la façana?.

Fins a quina data es va mantenir el culte en aquesta església ?



Afegeixo els Goigs de Sant Andreu de Besora al Solsonès, agrairé – cas d’existir – la tramesa dels goigs propis d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE BASTANIST (BAIXA CERDANYA)

El Miquel Pujol Mur i Rosa Planell Grau, ens envien una crònica del Santuari de Nostra Senyora de Bastanist, situat dins al terme de Montellà i Martinet, al peu de la majestuosa serra del Cadí.

La llegenda que explica com va ser trobada aquesta imatge, de la Verge, sota d'un boix per un pastoret de Víllec,. en el prat de Bastanist sota el Cadí , situa aquest fet sobre l'any 1109; això ens permet parlar més de verge retrobada, desprès de la retirada dels sarrains d’aquestes valls.

En el mateix lloc on el nen de cal Pallarès de Villec, va trobar la imatge de la Verge, diu la tradició que es va aixecar el santuari, enmig de prats on les xicoires floreixen en arribar la primavera i on s’emmiralla l’altiu Cadí, i on des d’aleshores es venera la imatge que es coneix com la Mare de Déu de Bastanist. S’afegeix encara que una inusual nevada en ple estiu sobre el lloc, va ser interpretat com indicació celestial que aquest era l’indret on la Verge volia que s’edifiqués el seu santuari.

Més enllà d’aquesta bonica llegenda, hom estima com molt probable que el seu origen es trobi en una capella annexa a un hospital de pelegrins i/o hospici, situat a les rutes que travessaven antigament el Cadí. (Potser Nostra Senyora del Boix)

S’esmenta amb l’actual denominació, l’any 1322 , en uns documents de deixes i donacions.

De l'original del segle XI es conserven la paret nord de la nau i l'absis, aquest, però, queda ocult després del retaule de l'altar major.

A la llinda de la porta hi ha escrita la data de 1704 que respon a una reestructuració.

Va ser saquejada pels francesos el 1790 i 1808. Les diferents reformes n'han desfigurat l'origen romànic.

L’última reforma va ser l’any 1949, on es va posar al descobert la primitiva construcció romànica. Actualment adossada a la casa de colònies es fa difícil veure la seva edificació.

Crònica d'una entremalidaura històrica : https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiF-qtSEDF4a62ktx8MyOgRC7ELwueYEQz9BCSVvq4ibsGlZI5y47wS3fOshklQYDHCPhpLg0Z6_iYGmmlLBjw1bxGXpJuxm6nbnMaU3FyyUhReDsH7i1X1htljnxTF-JKyXSGVOxgYFAun/s1600/NOTICIA+I+MARE+DE+DEU.jpg

La Verge primitiva va ser cremada durant la guerra Civil espanyola l’any 1936. Actualment es venera una reproducció de l'anterior talla policromada. Segons arxius fotogràfics la Mare de Déu seu en Majestat en un setial. Els quatre muntants són de secció cilíndrica i ornats amb motllures. La cara de la Verge que té la mirada fixa és d’una bellesa real. Porta posada sobre el vel de plecs curosament tubulats una corona molt bonica, cada motiu ornamental de la qual conte 5 fulles. Posa la mà sobre el braç del Nen Jesús assegut enmig de la falda.

L’Infant també porta corona que deixa veure algun manyoc de cabell. Amb la mà esquerra aguanta el llibre de les Escriptures tancat i posat damunt el genoll, mentre que amb la mà dreta beneeix.



Els goigs de Nostra Senyora de Bastanist que trobareu en aquest enllaç: http://1.bp.blogspot.com/_LOtXgLMljc/ScuScSSS3yI/AAAAAAAAFtM/zHOo9YMdtpg/s1600-h/Bastanist-goigs.jpg Donen mostra palesa de les bondats que reben els que s’arriben amb devoció fins aquest Santuari romànic, aixecat a 1.250 metres d’altitud, al vessant nord del Cadí , dins del municipi de Montellà i Martinet , a la subcomarca del Baridà , en terres de la Baixa Cerdanya.

EL BERGUEDÀ OBLIDAT. SANTA MARIA DE LA QUAR

Els ulls encara ens feien pampallugues al Joan Escoda Prats i a l’Antonio Mora Vergés, desprès de la visita de la Basílica Romànica de Sant Andreu de Sagàs, quan divisàvem encinglerat a 1069 m, dalt d'una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 metres, damunt el coll de Jovell, des d'on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Berguedà i els cims pirinencs, el Santuari de la Mare de Déu de la Quar.



Pujàvem per un accés consolidat amb formigó, el lloc correspon a l'antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell amb el nom d'Illa Corre (probable llatinització de Lakorr, variant sufixal del basc lakarr “munt de grava”, que deu referir-se al penyal on s'alça).

A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada.

Amb la represa de Guifre el Pelós, a partir del 879, s'establiren al territori un sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí castell de la Portella. Fou llavors que l'església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899. Una mala lectura de l'acta de consagració (“ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas” per “ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas”, error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d'interpretacions sobre suposats altars d'ídols pagans o sobre una possible profanació de l'església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament. El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.

La fundació del monestir de la Portella dins la seva demarcació desplaçà l'esmentada església com a centre espiritual, i els senyors de la Portella la donaren al monestir el 1069; els monjos en tingueren cura des del segle XII.

L'edifici primitiu fou reedificat en època baix romànica (resta només algun vestigi d'aquesta construcció) i ampliat amb un campanar al segle XVI; hom capgirà també l'entrada, de sol ponent a sol ixent. Al segle XVIII fou ampliat de nou amb capelles i molt transformat encara el 1840, en què hom construí un cambril nou, tres capelles laterals i repintà tot l'interior. Al costat de l'església hi ha la casa rectoral i dels ermitans. L’edifici totalment pintat de blanc no té avui cap traça que faci pensar en un centre religiós. El pressentiment que havia tingut al veure el lloc des de lluny, dissortadament es confirmava, per al meu gust un excés de pragmatisme i modernitat s’ha endut tot l’encís d’aquest indret màgic.




Esdevingué aviat centre de devoció i anà adquirint el caràcter de santuari. La creença popular que l'aigua de les piques de l'aigua beneita guaria les berrugues portà a la construcció de la propera font de les Berrugues, arranjada al segle XIX amb una capelleta i una imatge de la Mare de Déu.



S'hi ha venerat fins a temps recents la imatge romànica de la Mare de Déu de la Quar (avui a l'església de Sant Maurici per motius de seguretat), de fusta i d'1,35 m d'alçària, que representa la Verge asseguda, amb l Infant al bell mig de la falda, i que és un notable exemplar dels segles XII o XIII.



Adjuntem els Goigs a la Mare de Déu de la Quar per gentilesa de http://bibliogoigs.blogspot.com/

La forma antiga i encara viva del lloc és la Cor, tot i que ja està molt estesa la forma oficial de la Quar. Segons Coromines, el nom prové de l'iberobasc i significa roca roja, etimologia que coincideix amb la situació del santuari dalt d'un cingle de conglomerat rogenc.



El santuari ofereix una panoràmica que comprèn des del Montseny i el Collsacabra fins als cimals de l'alt Berguedà. A primer terme, però, destaca la solitària vall de la Portella i la regió d'agulloles i canals que s'estén entre Salga i Sant Miquel.

TRESORS DEL RIVUS LATUS. ESGLÉSIA DE SANTA EUGÈNIA DE RELAT.

Remuntàvem la riera de Relat el Joan Escoda Prats, la Maria Moncal Casanovas, el Francesc Cladellas Carreras i l’Antonio Mora Vergés , en aquesta ocasió l’objectiu era l’església inicialment romànica de Santa Eugènia de Relat.

Construïda al segle XI , només se'n conserva el campanar situat a l'angle sud-est de la nau actual. Es tracta d'una església d'una sola nau a la qual es varen obrir capelles laterals i una sagristia al sector de ponent. En aquest sector l'església té adossada una masia. La porta d'accés és al peu de l'església i és del segle XVII, construïda quan s'erigí la nova església amb nau barroca i es canvia totalment la orientació de l'edifici romànic.

L'interior - on no podem accedir – ens expliquen que és totalment arrebossat i el presbiteri conserva un altar neoclàssic molt senzill (amb la data 1886). En destaquen tres tombes situades davant de l'altar corresponents a Francesc Riera (1824), Jaume Soler (1725) i un capellà desconegut (anterior a 1725).



El campanar és una robusta torre quadrada que, fins la restauració de 1979 i 1980 tenia les obertures tapiades, que li conferia un aspecte de torre de defensa. Al primer pis i a cada cara (excepte la de ponent), s'obre un finestral d'arc de mig punt adovellat. Al segon pis les finestres, refetes en la restauració, s'obren als murs de llevant i ponent i són finestres germinades amb petites dovelles que fan l'arc de mig punt. Al cim del campanar hi ha tres pilars sobre els quals reposa l'embigat que aguanta la teulada a quatre vessants.

L'església pertanyia originàriament al terme del castell d'Oristà i molt aviat adquirí la categoria de parròquia que s'ha conservat fins avui. El lloc fou propietat del monestir de Santa Maria de Ripoll car en el segle X o començaments del segle XI la família de Lluçà, propietària del lloc, la cedí al monestir esmentat juntament amb la veïna de Sant Marçal. Al segle XVIII, després d'un llarg plet entre l'abat de Ripoll i el bisbat de Vic, l'església de Relat passà a dependre definitivament de la seu vigatana. El 1680 es construí una nova nau barroca amb capelles laterals variant la orientació inicial, i el 1895 s'hi afegí la capella del Santíssim.

Hem resseguit al llarg dels anys els del coneixercatalunya.blogspot.com aquesta avui mal anomenada riera ja que etimològicament sembla clara la procedència del llatí, RIVUS LATUS , riu ample, perquè tot i essent menys llarg que la Gavarresa, te un llit força ample, no menys en la major part del seu recorregut que l’esmentada riera on lliura les aigües. Aquí en trobareu algunes mostres :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/moli-de-vallgatina-en-el-naixement-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/abadia-superior-sasserra-el-castell-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/12/sant-marcal-de-relat-bages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/la-riera-de-relat-al-lluans.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/01/santa-eugenia-de-relat-i-la-barraca-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/01/sur-le-pont-daviny.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/01/mas-gomis-vilaseca-horta-davinyobages.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/05/la-portella-davinyo-bages.html

El consell sembla obligat, feu un forat a la vostra agenda, i escapeu-vos pels rodals d’aquest RIVUS LATUS , riu ample; com veieu hi ha molt a viure.

SANTA MARIA D’ALL. ISÒVOL. LA CERDANYA JUSSANA. GIRONA

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens envien una nova crònica, en aquesta ocasió ens expliquen que feien via per la Baixa Cerdanya, al terme d’Isòvol , al que pertanyent actualment els pobles d’Olopte i All, on anaven a veure l’església romànica de dedicada a Santa Maria. Fins al 1716 Isòvol va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i des de llavors fins al 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, en què fou del departament del Segre, francès. D'aleshores ençà és de la província de Girona. Pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà. La parròquia d’All surt per primera vegada esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document pretesament escrit l’any 819 però en realitat segurament fou redactat a finals del segle X. Els comtes de Cerdanya tenien béns a All potser ja en l’any 867, data en que consta que el comte Salomó hi residia i va presidir un judici. Veiem en l’xxtracte del llibre "Els oblidats Comtes de Cerdanya (798-1.117)" de Joan Blasi i Solsona (1999. pp 85 a 89 : En aquet judici, un home anomenat Witiscle, nebot d'Ailó, fill del comte Asnar Galí, es queixà que un home anomenat Sennane volia tenir drets sobre la "villa" Sedret (vall del riu Querol). Sennane deia que tenia la vila per benefici del seu senyor, el comte Salomó ("per beneficio de seniori meo"). Witiscle afirmava, al contrari, que Ailó li va donar la vila amb la seva església de Sant Martí ("domum Sancti Martini") i que després el comte Sunifred la hi va prendre i cedí en benefici a Isarn il•legalment ("absque legis hordine"). Els jutges, escoltades les parts, van donar la raó a Witiscle. Finalment, l'arxiprest Protasi, probablement el fundador d'Eixalda i Cuixà, va escriure el document. Aquet acaba amb una refrència a l'alegria amb què Witiscle rebé la justícia comtal ("congaudeat se ipse Witisclus in nostro iudicio sua iusticia recepisse") (...). L’any 965 el comte Sunifred féu el testament i demana que els alous d’All, Montellà i ortons fossin tornats a Sunifred, fill de Sunifred i de Ranlo. En un document de l’any 1265, en el qual ees mencionen els títols de propietat de Guillem de Vallcebollera, es fa esment que un comte de Cerdanya de nom Guillem- sens dubte Guillem I(1068-1095) havia edificat una església en All per fer-ne la seva capella.

És una església del segle XII i té una nau trapezoidal, flanquejada al SE per una torre campanar de dos cossos i capçada a llevant per un absis semicircular. Originalment devia està coberta amb volta de canó, substituïda posteriorment per un embiguat de fusta. Se sap que s’hi van fer obres a principis del segle XV. Assentada en terreny argilós està profusament esquerdada amb deformacions , reconstruccions i nombroses reparacions. La fàbrica és de pedra calcària grisa. L’aparell és molt variat tan pel treball com per la mida dels carreus. El campanar és una torre en forma de prisma de planta quadrada encastat parcialment a la nau. Té un aparell més rústic que el de l’església i suggereix que és una construcció anterior incorporada a l’església.

  La part més notable és la bella portalada de migdia, composta de tres arquivoltes sota un guardapols horitzontal i força decorada. La segona arcada es sostinguda per columnes amb capitells i bases esculturades. La porta original amb ferramenta de forja va ser cremada al 1936. El Crist en Majestat i una Mare de déu procedents d’aquesta església es conserven al MNAC a Barcelona. Des del juliol de 2.009, s’exhibeix una còpia de la imatge romànica de Nostra Senyora; el Consell Comarcal de la Cerdanya va escollir la Mare de Déu d'All per la qualitat i bellesa de la imatge i per l'esforç que en aquell moment estava duent a terme l'Ajuntament d'Isòvol i mossèn Balcells per restaurar l'església, que conté unes pintures romàniques geomètriques del segle XIII molt remarcables. La reproducció, que és de resina epoxi, s'ha fet amb mitjans digitals sense tocar l'original i respectant les condicions d'exposició lumínica que marca el MNAC. En la peça consta una marca que la identifica com a còpia.

Quan al topònim el diccionari català valencià balear en diu que és d’etimologia  pre-romana, del mateix radical que es troba en els topònims Isàvena, Isona, etc.

https://www.mitologicat.org/2020/09/la-llegenda-de-na-poneta-i-el-pont-del-diable-de-isovol-de-cerdanya.html

Si teniu ocasió d’accedir a una biblioteca on us permetin consultar el diccionari etimològic i el Onomasticon Cataloniae, sou pregats de fer-nos saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com  que en deia el Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) que de ben segur, assegut a la dreta del Déu Pare, li explica com al llarg dels segles els homes havien fet servir aquella facultat que ELL els atorgava de donar nom a les coses i les besties.

Que Santa Maria d’All, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.