SANT ESTEVE DE CANYAMARS. DOSRIUS. EL MARESME. CATALUNYA

Retratava - sense possibilitat d’accedir dins del clos que comparteix amb el fossar parroquial - L'església de Canyamars, advocada a Sant Esteve , la descripció tècnica ens explica que ‘és un edifici senzill’, coronat per un característic campanar d'espadanya amb quatre finestrals allargats. A la mateixa façana hi ha la porta d'entrada, amb llinda i timpà d'arc de mig punt al damunt, amb relleus esculpits, i un òcul rodó.

L'absis és poligonal i les finestres que il•luminen l'interior són esbiaixades. Els murs són de pedra, amb aparell irregular excepte als angles i les obertures, que són fetes amb aparell gran i ben tallat. El timpà presenta un arc de mig punt, d'onze dovelles, i un fons de carreus. On descansa l'arc, hi ha petits motius esculturats. Són dues cares amb ulls aparentment tancats i emmarcades en cercle en una petita motllura. És curiós d'observar que el tipus de pedra utilitzada per esculpir aquestes dues cares és diferent a la utilitzada per fer la resta del portal, que és de granit. El timpà se situa damunt el portal, d'un estil que sintetitza el prototipus gòtic tardà, abundant al Maresme. La llinda recta està decorada amb feixos de columnetes. L'estat de conservació és notable.

Dosrius considera aquesta església un dels llocs d’interès del seu terme municipal
http://www.dosrius.cat/llocsinteres/EsglesiaSantEsteve.pdf

Des del edifici mateix de la Casa de la Vila : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/09/la-metamorfosi-de-ledifici-de.html , en els seus 40,73 km² d’extensió, Dosrius disposa d’un bon nombre de ‘llocs d’interès’ :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/06/el-far-i-el-santuari-de-la-mare-de-deu.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/el-rellotge-del-campanar-de-sant-iscle.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2012/08/el-rentador-public-de-dosrius.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/01/can-gabarra-dosrius-el-maresme-catalunya.html

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA AMATLLER. BARCELONA

Passejàvem plàcidament l’Antonio Bazan Ramos, i l’Antonio Mora Vergés, un cop feta la feina que ens duia a Barcelona, volia veure i fotografiar algunes de les ‘millors façanes’; ho feia amb la CASA AMATLLER al número 41 del Passeig de Gràcia; llegia que és el més antic dels que s'hi van construir com a reforma d'un edifici existent. El resultat final és una construcció entre mitgeres, de planta baixa i quatre plantes pis, més una cinquena col•locada sota la coberta (que és a dues aigües i resta amagada pel coronament de la façana resolt de manera esglaonada segons models de l'arquitectura dels Països Baixos). Com en tantes obres de Josep Puig i Cadafalch ( Mataró , 17 oct de 1867 - Barcelona , 23 des de 1956 ), la resta de la façana és una barreja de temes de l'arquitectura gòtica catalana (finestres, arcs, tribuna,..).

A la façana, la planta baixa està tractada com un gran sòcol foradat de pedra. Les plantes primera a quarta estan resoltes com un parament pla recobert d’esgrafiats del qual sobresurten els elements l'emmarcament de les finestres, el balcó corregut de la planta primera i especialment la tribuna l'aquesta mateixa planta, realitzats amb pedra treballada de manera preciosista. El coronament, en canvi, està revestit de ceràmica amb relleus i reflexos metàl•lics.

També a l'interior es mantenen elements escultòrics i decoracions de fusta remarcables.

En la realització van intervenir alguns dels més prestigiosos industrials i artesans de l'època, com la fàbrica Pujol i Baucis (elements ceràmics), Manuel Ballarín i Lancuentra (Aragó, 1863 - Biescas (Osca), 23 de setembre de 1915) l (treballs de forja), Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933) i Alfons Juyol i Bach (Barcelona, 1860 - 1917) (treballs l'escultura) i Gaspar Homar i Mezquida (Buñola, 11 de setembre de 1870 - Barcelona, 5 de gener de 1953) (treballs de fusta).

Rafael Vila Rodríguez en va dirigir la restauració l’any 1989

L’any 2011 havia visitat i retratat la Torre Rosa que la M. Teresa Amatller Cros es va fer construir a Cabrera de Mar a la comarca del Maresme.

La peripècia vital d’aquesta família – associada eternament amb la xocolata - , és la mostra palesa de que ‘ el diners no donen / porten la felicitat ‘.

ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA. QUART. GIRONÈS. CATALUNYA

Tenia en relació a Quart una ‘agenda’ molt ambiciosa, pretenia veure i retratar almenys :

http://relatsencatala.cat/relat/esglesia-parroquial-de-sant-marti-castellar-de-la-selva-quart-girones-girona-catalunya/1050728

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/347_SMateuMontnegre/SMateuMontnegre.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Giron%C3%A8s#mediaviewer/File:Esgl%C3%A8sia_de_Montnegre_Vista_general.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Giron%C3%A8s#mediaviewer/File:Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Sadurn%C3%AD_(Quart)_2012-09-05_20-32-58.jpg

Finalment però, m’acontentava en localitzar l’església de Santa Margarida, reduïda avui, a funcions de Capella del Cementiri, i de la que ens diu la descripció tècnica ; edifici d'una sola nau de tres trams amb volta de creueria i arcs formers apuntats i capelles laterals. La capçalera és poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior. Als peus trobem el cor al que s'accedeix per una porta amb la data de 1729. El parament és arrebossat i emblanquinat. Els murs exteriors són de pedra vista excepte la façana, esgrafiada. La portalada barroca (1748) consta d'una obertura rectangular entre columnes, coronada per una petita fornícula amb imatge de santa. Al capdamunt hi ha un rosetó. El campanar romànic és de planta quadrada, dos pisos de finestres geminades i teulada a quatre vents.

A principis del segle XIV s'anomena titular de la parròquia Santa Margarida, s'hi conserven relíquies de Santa Justa i Santa Rufina, patrones dels terrissers.

L'edifici actual data del segle XVIII però es conserva el campanar d'època romànica, que abans de la restauració deixava veure dos rengles de finestres geminades tapiades a les cares Est i Oest.

Al costat el cementiri acull als quartencs que arribats a la fi del camí, lliuren l’ànima al Senyor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASES DE CAN DEL FORN. SANT ANDREU DE LA BARCA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Llegia que les cases de números 20-22 del carrer Bosch, es construïen l’any 1915, i que l’autor va ser Joan Onsés – del que no trobava cap altra referència enlloc - ; la descripció tècnica pel que fa a la casa número 22, ens diu ‘vivenda unifamiliar d'estil modernista, de planta baixa. Fa parella amb una altra simètrica que ha sofert modificacions. La façana de la casa que es conserva intacta està decorada amb motius i elements modernistes de ceràmica vidrada de temes florals. Els maons també formen part de la decoració, donant diferents nivells a la façana. La casa queda acabada amb una faixa de maons. Cal destacar la reixa de la finestra i la barana del terrat, de ferro forjat’.

Ens agradarà tenir noticia de les dades complertes d’aquest ‘Joan Onsés’, i també del promotor a l’emal coneixercatalunya@gmail.con

Ho demanaren també al Valentí Pons Toujouse, autor del bloc http://vptmod.blogspot.com.es/ , i bon coneixedor del Modernisme.

Sant Andreu de la Barca tenia un cens de 818 ànimes l’any 1920, i tenia un aeri per creuar el riu, que va ser substituïda per una palanca considerada una de les més llargues que s’han conegut a Catalunya - mesurava aproximadament uns 100 metres - aquesta infraestructura durarà quasi un segle, essent enderrocada per la construcció d'una autopista cap a l'any 1997. En tenim una fotografia gràcies a l’ Eloyfc.

L’any 2013 es tancava amb 27.329 habitants, i en aquest període, s’ha practicat una política de ‘ terra cremada’ de la que es salvaven únicament un minso nombre d’edificis.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Valentí Pons toujouse , autor del bloc http://vptmod.blogspot.com.es/ , em feia saber en relació al dit Joan Onsés , que el cognom patern era Osés , i el cognom matern Martí ; Joan Osés Martí , un constructor del mateix poble de Sant Andreu de la Barca, nascut l’any 1883 i traspassat l’any 1952.

POU DE GLAÇ DE CANYAMARS. DOSRIUS. EL MARESME. CATALUNYA

Anava fins a Dosrius per retratar el Pou de Glaç de Canyamars, datat des dels segles XVII-XVII, la descripció ens diu que l’estructura està formada per un pou circular de pedra i maó (5 metres diàmetre X 7 metres d'alçada, aproximadament , que va estar en funcionament fins a mitjan segle XIX. ). Una part d'aquest pou queda sota terra (entre dos i tres metres) i l'altra sobresurt aprox. 4 m, fins un sostre en forma de volta (també de pedra i maó). Els murs exteriors estan reforçats amb contraforts i hi ha tres obertures (finestres o portes) de volta de canó.

Pels voltants es mal conserven petites voltes de maó, que se suposa eren els ponts que comunicaven el pou amb una bassa situada més amunt. Des d'aquesta bassa, quant l'aigua es gelava, s'enviaven trossos de gel fins al pou.

Dins d'aquest es feien capes de gel i de palla per tal de conservar-lo fins l'estiu, l'època de l'any que es comercialitzava.

Al gener de 2007 va ser adquirit per l'Ajuntament de Dosrius , al seu propietari Ricard Prats, que n'havia tingut cura durant molts anys.

A la zona hi ha si més no, memòria d’altres instal•lacions per produir glaç :

Pou de gel de Can Ferrerons

Pou de gel de Can Bosch

Pou de glaç de Can Gel

http://www.dosrius.cat/llocsinteres/PouCanyamars.pdf
http://www.dosrius.cat/arxius/infooficial/Itineraris%20Dosrius.pdf
http://www.panxing.net/maresme/rutes/els-pous-de-glac-maresme

Fent servir el clàssic símil eclesiàstic, el pou de glaç de Canyamars és ‘ la catedral’ de Catalunya, pel que fa a aquestes infraestructures preindustrials.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

CHÂTEAU DE VILOBÍ D'ONYAR. LA SELVA. GIRONA. CATALUNYA

En algun moment castell i església formaven un ‘ totum revolutum ‘ , així llegia el que fa a la història d’aquest edifici, que l 'any 1241 s'esmenta per primera vegada el "castro Villabino", quan el comanador de Gardeny, lloctinent de l'odre del Temple, havia permutat el castell de Mediona pel castell de Vilobí. El 1166, però, ja es troba documentat un senyor de Vilobí. Al segle XIV, el castell pertanyia a Ramon Malars, ciutadà de Girona, que el comprà, segurament al rei Pere IV el Cerimoniós, per 4.000 sous. El 1345 dels Malars passà a la ciutat de Girona pel mateix preu. El 1368 fou venut a Francesc de Santmartí per 6.000 sous, preu que el 1374 pagarien els homes del poble per a redimir-s’en i lliurar-lo al rei. El pacte durà fins el 1380, en què l'infant Joan, futur Joan I, el tornà a cedir a Pere de Santmartí per 20.000 sous. El 1485 el castell era propietat dels Santmartí i el 1595 pertanyia a la família Cruïlles. L'escut dels quals encara es troba en una de les llindes. La família dels Cruïlles el va posseir fins al 1789, en què Francesc IV de Cruïlles, va morir sense descendència, llavors la propietat passà als Sarriera, comtes de Solterra. A mitjans del segle XIX seguia en mans de la mateixa família i Ramón de Sarriera-Gurb y de Pinós-Santcliment, senyor del castell, juntament amb altres propietaris del municipi formava part de la comissió encarregada de confeccionar el cadastre.

L’any 1872, el comte de Solterra, Joaquín de Sarriera y Larrard (1871-1909) vengué el castell a Pere Madrenys i Boadas "Caballero de la Real Orden Americana de Isabel la Católica". Pere Madrenys era un dels coneguts "americanos" que havia acumulat capitals en negocis fets a Cuba i que el va comprar, en part, per sentimentalisme, ja que el seu avi matern, n’havia estat masover. És l'autor de les reformes que li han donat la fesomia actual, amb el cos adossat de tres plantes flanquejat per dues torres amb barbacana i merlets d'estil neomedieval. Josep, fill i hereu de Pere Madrenys, va morir sense descendència, l'any 1942 i va deixar tots els seus béns a un nebot, Josep M. Vivas i Madrenys, qui en morir el 1974 el cedí al seu fill Joaquim Vivas i Solà, que hi resideix actualment amb la seva família. L'any 1957 es van fer reformes importants especialment a l'interior. En els últims anys s'han refet totes les teulades i l'any 1998 es va restaurar la façana de ponent convertint una obertura amb balcó, en una finestra emmarcada amb pedra.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT CUGAT. FORNELLS DE LA SELVA. EL GIRONÈS. CATALUNYA

El Josep Salvany Blanch visitava Fornells – aleshores si de la Selva – l’any 1922, la visió de l’església de Sant Cugat, més enllà del color és quasi idèntica, passats : la I Dictadura feixista, la de Primo de Rivera, el brevíssim lapsus de democràcia , llibertat i honestedat de la II República, la tragèdia de la sedició feixista encapçalada pel general Franco i recolzada per la jerarquia catòlica, que donarà lloc a la II Dictadura feixista, i aquest període de ‘Democraciola’, en el que s’ha assolit el súmmum de l’estultícia i la corrupció per part de les elits polítiques.

La descripció tècnica ens diu ; església d'una sola nau amb elements poc remarcables a l'interior, però molt interessants a l'edifici exterior. Destaca per la seva dimensió el campanar, esvelta torre octogonal de carreu acabada amb una agulla i tenint la base de planta quadrangular; en una de les cares presenta un rellotge de sol. En la seva part oposada hi ha una torre de vigia -garita volada-. El frontis és la part més important a nivell artístic.

És molt recomanable el restaurant ‘La Placeta’ , al número 5 del carrer d’aquest nom.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la desinformació vers els nostre patrimoni històric i cultural, és una eficaç eina en mans dels enemics de Catalunya.

És bo recordar que la comarca del Gironès és un concepció administrativa producte de la divisió territorial republicana del 1936, abans d’aquesta data, el Gironès no existia com a comarca i la ciutat de Girona era el punt de divisió administrativa entre la Selva i l'Empordà i de la ordenació territorial de 1985 en que es conforma la comarca del Pla de l'Estany.