EL REPLÀ DE LA GLÒRIA. LA MORERA DE MONTSANT. EL PRIORAT. TARRAGONA

Retratava al Josep Olivé Escarré amb un fons extremadament bonic, el poble de la Morera de Montsant, a la comarca del Priorat.

Etimològicament el nom es correspondria amb aquesta descripció; “lloc abundosament poblat d'esbarzers que donen móres al costat de la muntanya santa".

El paisatge actual té poc a veure amb aquella imatge feréstega, el Priorat, malgrat ser terra de secà, per obra i gràcia dels seus habitants, ha esdevingut quasi un jardí celestial.

L’enciclopèdia catalana ens diu ; el poble de la Morera de Montsant (743 metres d’altitud) s’alça en un replà adossat als cingles meridionals del Montsant.

L’any 2005 tenia 129 habitants.

No queda gairebé cap rastre de l’antic castell de la Morera, situat al capdamunt del carrer de l’Església, ja que el 1954, per donar feina als afectats per les glaçades, s’enderrocaren els murs que restaven en peu i amb les seves pedres s’adobaren els carrers. Hi ha alguna casa amb llinda de pedra, però l’edifici més notable és l’església parroquial de la Nativitat.

L’església conserva la portalada romànica de tres arquivoltes, amb dues columnes amb capitell a cada banda, de fust llis.

L’edifici fou ampliat al segle XVIII, amb planta de creu llatina. Té un petit campanar. Tots els seus retaules foren cremats l’any 1936, com a conseqüència de l’agitació social que comportava la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que tots havien jurat LLEIALTAT.

IN MEMORIAM DE LES ANTIGUES ESCOLES DE SANT FELIU DE BOADA I PALAU-SATOR. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

Des del coneixercatalunya.blogspot.com començàvem l’any 2015 amb el propòsit de recuperar – fins on sigui possible – la memòria de les escoles anteriors al que anomeno II feixisme ( Dictadura del general Franco ); NOMÉS en el curt període la II República Española s’obrien a Catalunya més de 1600 centres, i prèviament la Mancomunitat de Catalunya activa entre 1914 i 1923/1925, va desenvolupar una gran activitat en els àmbits de l’educació i la cultura ; alguns tenen avui altres destinacions, públiques o privades, altres continuen servint al fi que els feia construir, i dissortadament molts son hores ara, només un trist record.

Pensava que seria una tasca senzilla perquè comptava tenir l’ajuda de les Administracions, i/o que trobaria almenys una persona per cada poble, vila o ciutat de Catalunya, interessada per aquests temes del patrimoni històric col•lectiu.

Trobava una imatge de les antigues escoles de Sant Feliu de Boada, al terme de Palau-Sator

http://aguait.blogspot.com.es/2007/05/les-antigues-escoles-de-sant-feliu-de.html

Em queia el món al peus, perquè l’edifici que aixopluga avui l’Ajuntament havien estat les antigues escoles de Palau-Sator , i em contestaven que ‘ no tenien cap dada, de qui en va ser l’autor’.

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=PALAU-SATOR&page=1&pos=10

Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988), aixecava la casa dels mestres a la decada dels 50 del segle XX
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/02/esglesia-parroquial-de-sant-pere-palau.html

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ), fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Les doctrines feixistes que enalteixen el paper de les ‘elits’ , tenen un efecte corrosiu, sobre valors humans tant bàsics, com la dignitat, la honestedat, el desig de justícia,... , encara avui en tenim clars exemples en l’actuació d’algunes de les forces politiques ‘hereves’ d’aquell regim dictatorial.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadora del general Franco.

En la nostra recerca un necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

P/D

En la nostra recerca dels edificis escolars de Catalunya que endegàvem ‘formalment’ el mes de gener d’aquest any 2015, tenim algunes coses clares :

1. En faltem moltes per retratar.
2. Ens cal almenys saber la data en que s’aixecaven
3. L’autor, atenen el país en que vivim, és un luxe del que dolorosament estem aprenent a prescindir.
4. Ens cal MOLTA AJUDA
5. Avui, moltes persones porten un mòbil i podrien – si més no – retratar els edificis i penjar la imatge al facebook
6. Esperava trobar – en el pitjor dels casos – una persona a cada poble, vila o ciutat.
7. Esperava una ‘mínima’ col•laboració de les administracions públiques. Ajuntaments, Consells Comarcals,...
8. També dels Arxius Locals, de les Associacions Culturals, de ....
9. Haurem de continuar recorren el país, fins on ens ho permetin les forces físiques, i/o els recursos econòmics
10. Tenim però, molt clar, que continuarem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

COVA D’EN XIMET. MARGALEF. EL PRIORAT. TARRAGONA.

Visitàvem Margalef a la comarca del Priorat, de la població en fa esment una antiga cantarella :

La Figuera n'es molt alta
Cabassers molt amagat
La Bisbal dalt d'una roca
Margalef en un forat.

De la cova coneguda com d’en Ximet, situada al Barranc de Sant Salvador, dins de la qual retratava a l’intrèpid Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1962 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )

ens expliquen a : https://margalefturisme.com/info/cova-d-en-ximet ; és una cova formada per un amuntegament de blocs caiguts en el fons del Barranc. Dóna la casualitat que l’aigua del Barranc de Sant Salvador, l’únic barranc del municipi on corre l’aigua tot l’any i que abasta el municipi amb aigua potable, travessa aquesta cova. L’interior de la cova forma una mena de sala on se sent el soroll de l’aigua que s’acumula abans d’escórrer-se més avall.

Una petita presa construïda a la sortida de la cova crea aquesta làmina d’aigua, i més avall un seguit de bassa i canalització de l’aigua travessa la finca següent.

Algunes de les coves s’han fet servir per aconseguir o emmagatzemar aigua. A causa de la llunyania de les coves, només les més accessibles s’han fet servir de forma més intensa.

La cova va ser recuperada i netejada l’any 2008, després de quedar colmatada per sediments des dels aiguats del 1994.

Actualment s’han efectuat treballs d’acondicionament, retirant el sediment i facilitant l’accés a la cova amb una passarel·la peatonal.
El seu voltant està adequat com a àrea de lleure amb taules i una font.

En podeu veure mes imatges a : http://www.geb.cat/cova-den-ximet-margalef-priorat/

La col·lecció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col·lectiu dels llorençans

IMATGES DEL FONS JOSEP OLIVÉ ESCARRE DE FOTOGRAFIA DOCUMENTAL DE CATALUNYA. CAPELLA DE LA PIETAT. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS. LLEIDA.

Retratava al Josep Olivé Escarré  (  Sant Llorenç Savall, 2 de maig de1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) davant de la façana de la capella de la Pietat de la que ens diu Patrimoni Gencat ; edifici religiós que s'aixecà fora muralles. De reduïdes dimensions, consta d'una sola nau amb dos trams a més d'un porxo. Els quatre ambients de l'interior estan coberts amb volta de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Exceptuant els nervis de pedra, tot el parament està enguixat

Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle passat, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. La il·luminació de tot l'espai procedeix d'un òcul en el mur que avui tanca l'antic porxo, i d'una petita finestra a la capella lateral. La façana, i amb ella l'espadanya, és una restauració del 1909, feta tal i com es pensava que era l'original. També la teulada ha estat reformada, afegint teules damunt la coberta de pedra, excepte a la part corresponent al porxo

El que té més interès és, sens cap mena de dubte, el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel.la de cinc compartiments

La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, com és habitual, el Calvari. als carrers laterals, l'Anunciació, la Visitació, la Dormició de la Verge i la Coronació. Els temes superiors es completen a la predel.la amb el Naixement, l'Epifania, la Resurrecció de Crist, l'Ascensió i la Pentecosta. Francesc Solives utilitzà aquí models característics del gòtic flamenquitzant, propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre.

La primera notícia documental de la Capella de la Pietat fa referència al contracte d'un retaule el 1480 entre la família Piquer de Sant Llorenç de Morunys i el pintor de Banyoles Francesc Solives. D'aquesta dada cal deduir que la construcció de la capella és anterior, probablement del darrer terç del segle XV. Fou el matrimoni Joan Piquer (1433-1505) i Margarida Rovira, personatges que s'identifiquen amb els representats en el retaule, els qui feren construir la capella com a lloc de devoció privada.

Desconegut – el franquisme “ invisibilitzaba “ molts catalans -  retratava , La capella de la Pietat a la rodalia de Sant Llorenç de Morunys, en una data indeterminada. La imatge ens mostra la capella en un indret isolat, lluny del nucli urbà, avui l’edifici forma part del nucli de Sant LLorenç de Morunys.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/40953/rec/2391

Ens agradarà tenir noticia del nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs i peripècia vital del “ desconegut “ a l’email castellardiari@gmail.com , torna a estar de “ moda” – potser no ha deixat mai d’estar-ho – predicar contra Catalunya i els catalans, alhora que el silenci vers el creixement exponencial de les xarxes de narcotràfic esdevé ensordidor. 

La col·lecció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col·lectiu dels llorençans.  Hores d'ara però, no s'ha fet res per a fer-ne divulgació. 

Que  la Marededéu i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevis a l’Altíssim la pregaria dels  piteus   , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

CASA JUVINYÀ. SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de la façana de casa Juvinyà, de la que Patrimoni Gencat ens explica que la seva existència està documentada des del segle XII i figura en molts capbreus a favor de l'antic priorat, com a "stadium sive forcia de Juvinyano" (1374).

Sabem que l'"estai"o força de Juvinyà pertanyia a Ramon de Fontibus a finals del segle XII, i que va passar a la seva filla Urraca casada amb Guillem de Juvinyà, del qual conserva el nom. Poques generacions després, l'edifici va ser venut a la família Planes. D'aleshores ençà va passar per diverses mans. En foren propietaris: Climent Cabrera, fill del vescomte de Bas, que el rebé en ser-li confiscat al seu anterior propietari que participà a la guerra dels remences. Una família pagesa del lloc. Mossèn Pere Rovira beneficiat de Sant Esteve d'Olot. Jacint Germà, orfebre olotí. La família Trinxeria. I finalment la família Masllorenç.

La casa Juvinyà, transformada i deteriorada, va atreure l'atenció de l'historiador local Francesc de Caula Vegas (Osuna, 1887 - Barcelona, 1973) , el qual, a partir de 1917, va comnçar-ne l'estudi i la difusió de la seva existència.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Caula_i_Vegas
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0016611.xml

El 1989 es procedí a una primera fase de reformes i restauració general de l'edifici i s'excavaren els interiors. En una segona fase, s'està acondicionant l'edifici com a sala d'exposicions.

La casa , situada dins de la població de Sant Joan les Fonts, prop de l'antic priorat de Sant Esteve (ara Sant Joan), és un dels escassíssims edificis civils d'època romànica que ha arribat als nostres dies.

La casa o "estai" Juvinyà és considerada dins del tipus d'edifici anomenat sala, freqüent a l'època medieval, l'estructura de la qual parteix bàsicament d'una sala única. Per la documentació es coneix l'existència d'altres construccions similars. Poques, però, s'han conservat, i la majoria, força transformades. D'altra banda, se sap que originàriament eren sales les masies que actualment conserven aquest nom. Sovint, les sales eren dins de recintes fortificats.
Quan a la descripció llegim ; un edifici de planta rectangular de tres crugies i amb tres nivells d'alçada. Els murs són massissos i amb escasses obertures, la majoria espitlleres. A la planta principal hi havia una finestra geminada (ara mig desfeta i tapiada, amb una nova obertura) de tradició romànica, amb festejadors a l'interior. Al mur N, en aquest mateix nivell, s'obrien dues finestres de mig punt adovellades.

La planta baixa, destinada a corts, és dividida en tres crugies per arcs de mig punt. La planta noble, la sala pròpiament dita, és també un espai unitari de tres trams, habitatge únic dels seus propietaris, que en compartimentaven l'espai amb cortines o envans de fusta. S'hi accedeix per una escala exterior des del pati. La planta superior o golfes, era destinada a magatzem i graners i també als servents. S'hi devia pujar per una escala de mà.

La façana principal es prolonga en direcció S (cap a l'esquerra) per unir-se amb una torre de defensa de planta quadrangular. En aquesta prolongació s'obre una porta adovellada, l'únic accés a la casa Juvinyà, que dóna al pati, d'on arrenca l'esmentada escala que puja a la planta principal.

La torre és una construcció independent de la resta. Els seus quatre angles són formats per carreus i la resta de murs per carreuons petits. S'hi obren també espitlleres. Per ser una estructura independent i per l'aparell de construcció, la torre sembla anterior a la construcció de la casa. A més, la finestra geminada amb festejadors situarien la construcció ja cap al segle XIII.

La col·lecció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col·lectiu dels llorençans

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GALLECS. MOLLET. EL VALLÈS OREIENTAL

Retratava al Josep Olivé Escarré davant de la façana de Santa Maria de Gallecs, Patrimoni Gencat ens explica que fou construïda entre els segles XII i XIV, que és de planta de creu llatina i d’una sola nau. L'absis és quadrat i orientat a llevant amb una finestra de doble esqueixada, de mig punt, centrada i bastant elevada. La coberta és de volta apuntada més baixa i més estreta. Els braços del transsepte s'obren a la nau mitjançant uns arcs torals de pedra apuntats que queden tallats per l'arc triomfal. Als extrems de cada braç hi ha una finestra de doble esqueixada. Al braç nord, hi ha adossada la sagristia.

En les obres de restauració dels anys 1965-1969 es van trobar paviments de diverses èpoques. El més antic són fragments d'opus testaceum paleocristià que data dels segles V-VI.

Al mur sud hi ha un petit entrant, obert a la nau amb un arc de mig punt, on hi ha la pica baptismal.

L'aparell és de carreus no gaire escairats i mides desiguals. Estan disposats en fileres regulars. Les pedres dels arcs són més ben treballades i de pedra més vermella que la resta.

La porta es troba a ponent a l'interior és d'arc d'apuntat i a l'exterior d'arc de mig punt. És adovellada, amb brancals estrets i una motllura circular al damunt. A sobre hi ha una finestra coronella de mig punt amb mainell.

Dels murs exteriors destaca la pedra de color vermellós, molt regular i ben disposada. La coberta és de dos vessants feta de teula àrab. El campanar és d'espadanya amb dos ulls.

Adossada al mur de migdia hi havia la rectoria que fou enderrocada per tornar la forma original al conjunt.

La col·lecció de fotografia monumental de Catalunya que constitueix el Fons Josep Olivé Escarré, va ser donada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall, amb la finalitat d’augmentar el patrimoni col·lectiu dels llorençans

CAN COSME - CAN COSTA – CAN GAIETÀ. TIANA. EL MARESME . CATALUNYA

Havíem obert una pàgina al facebook ‘la masia catalana’, ho fèiem amb la consciencia de que arribàvem tard, i que una bona part d’aquest patrimoni històric s’ha perdut. Dit això, no perdíem ocasió d’incrementar les entrades a la pàgina, i tampoc les d’insistir a la ciutadania a fer el mateix.
Qui perd els orígens, per identitat, oi?.

L’ Enric Terradas publica una fotografia a la poàgina Tiana en imatges.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici civil; es tracta d'una masia amb planta baixa, pis, i un cos central més elevat que els cossos laterals, cobert per una teulada amb dos vessants, que presenta tres finestres d'arc de mig punt.

Destaca el portal rodó adovellat, les obertures realitzades amb pedra, i els angles de l'edifici amb carreus.

Són remarcables les reformes posteriors, com és el cas de la balconada central, avui sostinguda per dues columnetes de ciment, que formen un petit porxo inferior.

Queda encara part de la decoració pintada que tenia la façana i un rellotge de sol.

Lluís Bonet Garí (el Cros, Argentona, Maresme 1893 - Barcelona 1993), cronològicament, situa la masia al segle XVI, encara que possiblement sigui anterior.

Per una altra banda, s'ha de tindre en compte que l'any 1979, l'arquitecte Josep Maria Massot Beltran , realitzà reformes a l'interior.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com