dimarts, 14 d’agost de 2007

El torrent Mal.


M’havia topat amb aquest nom, val a dir que molt singular per referir-se a un torrent, en ocasió de recollir informació i/o documentació pels articles sobre Marfà, El Secret de Marfà, i Sant Pere de Marfà, avui de les gallines, publicats tots dos entre d’altres llocs a la pàgina web http://www.moianes.net/ que a més m’ha fet l’honor de considerar-me’n col•laborador.

Aquest país nostre te costums molts estranys, tant aviat s’emporten els documents a llocs tant exòtics com Salamanca, com els calen foc, sempre amb l’excusa en ambdós casos, de salvar la pàtria !.

Aquesta costum bàrbara fa difícil, molt difícil, la tasca d’acreditar de manera fefaent , la certesa de tots els fets que hom troba descrits i/o li son explicats de viva veu.

Aquest és el cas del torrent Mal.Cal remuntar-se al període de màxim esplendor del Monestir de l’Estany, quan aquest senyorejava, la Vila de Moia, i els termes de Castellterçol, Castellcir i Muntanyola, entre molts d’altres; en aquest període era freqüent que els monjos, habitualment en parella, anessin d’un lloc a l’altre, i tot i celebrant el culte, aprofitessin per controlar els seus territoris.

Sembla que anaven de tornada, un parell de monjos, l’un alt, fort i xerraire, i l’altre prim, fràgil i murmurador; un cop havien creuat la riera de Marfa que anava molt crescuda , venint del Sailoic [ avui quasi enrunat ], es van trobar que el torrent que ve de Moia, també baixava molt fort. Al costat de la riba, hi havia una dona extremadament bella [ al Moianes, el fet és molt corrent i aleshores i ara, no crida l’atenció de ningú, oi ? ], la mossa els va manifestar que tenia por de creuar tota sola, i els va demanar ajut.

Es sabut que els monjos – que fan vot de castedat – s’han d’abstenir de relacionar-se tant com sigui possible amb dones, i si son joves i boniques més, però el monjo alt i fort, va pensar que també, tenen la obligació cristiana d’ajudar als més febles, i sense pensar-s’ho dues vegades , amb una embranzida, va agafar a la dona, i la va portar fins a l’altra riba, on la va deixar fora de perill.

En el camí de tornada el monjo prim i fràgil, no va parar de fer comentaris :Com havia estat tant negligent en l’observança de la regla monàstica ?Com s’havia atrevit a tocar una dona, i transportar-la a col fins a l’altre costat del torrent ?Què dirien al Monestir ?.

Tant bon punt van arribar a l’Estany, el monjo murmurador va explicar fil per randa, els fets al Pare Abat, tot i afirmant que amb la seva conducta, el seu company de camí, havia desacreditat la religió, havia fet una cosa que estava prohibida, havia oblidat que era un monjo, i havia faltat greument la Regla de vida del Monestir.

L’Abad un cop escoltada pacientment la història, li va contestar “ Germà, pel que tu dius, el teu company ha deixat aquella dona a l’altre costat del torrent. Ara ets tu encara però, el que la portes en la teva imaginació i en el teu pensament, i aquí és on veritablement està el Mal “ . Li va manar que tornes fins al torrent, i que hi restes en pregaria fins aconseguir el perdo de Déu.

D’aquella història el nom del torrent va ser endavant, torrent Mal, i així fins al dia d’avui.

© Antonio Mora Vergés