Havia nascut en un poble molt petit, potser fins i tot parlar de poble era un xic vanitós; a l´Argentera hi havia un centenar escàs d´habitants.
No recordava de la seva infantesa, els serveis de recollida d’escombraries, però també era cert que als anys 50, i en el medi rural s´aplicaven potser sense tenir-ne consciència les famoses tres R´s de l´ecologisme modern:
Reutilitzar els materials, tothom havia après a fer estirar fins al límit la vida útil de totes les coses, les eines es reparaven una i altra vegada, la roba s'apedaçava fins al infinit, i en aquella època l´estrena d´un vestit, era tot un aconteixement no únicament per a l´interessat, sinó clarament per a tota la gent del poble, que ho comentava com un fet quasi excepcional, “fulano de tal, avui a missa lluïa un vestit nou...”
Reduir el consum innecessari, el País amb prou feines tenia al seu abast els productes necessaris i per aquesta raó era impossible gastar més del compte.
Reciclar els materials, era pràctica corrent, res es llençava, tot podia tenir, i de fet tenia gairebé sempre, un ús alternatiu.
Des de les sabatilles fetes amb sola de cautxú, fins als papers i caixes de fusta, que rendien el darrer servei a la llar de foc de casa.
La vida a ciutat no era gaire diferent, hi havia, és clar, en la majoria d´elles, uns serveis de recollida d´escombraries, que inicialment passaven un cop per setmana, i que fins i tot tenien competència privada, donat el caràcter majoritàriament orgànic de les deixalles, i la manca de productes per abonar les terres de conreu. A Barcelona el tema havia arribat a ser titular en els diaris de l´època.
Els anys 70 van ser l´inici del consumisme per a la majoria dels ciutadans, en aquell moment els cartrons i papers tenien encara un cert mercat, i no van representar cap problema ecològic, sinó més aviat una solució si més no temporal, a la desocupació d´una part de la població.La imatge dels recollidors de papers i cartrons, normalment amb un carretó era força habitual.
Els anys 80 van representar realment el començament del problema; amb l´entrada masiva al consum del plàstic, van anar desapareixent els papers amb què s´embolcallava el pa, la carn, el peix..., ben aviat tothom portaria bosses de plàstic amb el seu nom, com a reclam publicitari des de les botigues més petites, fins a les Entitats de Crèdit, per acabar amb els grans magatzems, El Siglo, Galerias Preciados, El Corte Inglès... ningú però tenia cap interès econòmic en la recollida del plàstic, i va començar a ser comú veure bosses de plàstic per tot arreu, al bosc, al camp, als rius, a les muntanyes...
Els 90, feliços per alguns- de fet tots els decennis han tingut els seus mortals feliços- van portar el problema al límit; el vidre va començar a veure´s substituït pel plàstic i aquest a la seva vegada pel Tetrabrik...
Els volums de les deixalles començaven a representar un greu problema en tots els àmbits de la vida social, amagar-los, com s´havia vingut fent des dels anys 70, va començar a resultar impossible, ben aviat els abocadors d´àmbit local van ser denunciats com a focus de contaminació, i la seva clausura es va fer necessària, tampoc era cap solució però cercar abocadors de caràcter més general, només es traslladava el problema de lloc, i ràpidament la tècnica d´amagar les deixalles tingué resposta per part dels ecologistes, i tanmateix pels veïns més immediats que patien de forma agreujada els problemes que ocasionava la concentració masiva de deixalles.
Es va poder comprovar que molts materials no tenien cap possibilitat de recuperació, i que d´altres tot i ser reciclables representarien unes grans despeses, i que únicament una petita part de les deixalles podien representar alhora, un guany econòmic i ecològic.
La creació de plantes incineradores tingué aviat detractors; la contaminació ambiental era massa evident, però la manca d´una autèntica voluntat de trobar solucions, va fer impossible en aquell moment evitar l´aparició d´incineradores l´una rera l´altra.
El 2000 va arribar mentre es discutia sobre la qüestió, i va fer evident que s´havia de donar un tomb radical; les empreses havien de reduir al mínim el elements no essencials en la presentació dels seus productes, menys plàstic, menys cartró, menys Tetrabrik, menys paper... els consumidors també tenien que assumir un paper més decidit en aquest tema.
El 2005 fou l´any de la primera Directiva Europea en el tema, s´obligava als consumidors a fer la tria selectiva, es creava una policia específica en l'àmbit del control de les deixalles, i s´aprovava un taxa de 300 Euros (unes 50.000 pessetes) per cada unitat familiar, i una general de 3000 Euros per als comerços, que podia modificar-se en l´àmbit local en funció del volum de residus generats.
A les indústries en funció de la seva activitat se'ls determinava la seva contribució, orientativament però, en cap cas podien tenir una quota inferior al doble dels comerços, 6000 Euros.
El quadre de sancions per infracció de la Directiva era esfereïdor, la sanció més lleu era de 10000 Euros.
La directiva es va anar revisant periòdicament, i ja a l´any 2010 les unitats familiars tenien una taxa de 1000 Euros.
Els hàbits dels europeus van anar canviant, i com no, a la força ens pengen!.
Ja al 2016, les pautes de conducta eren quasi coincidents amb les que s'havien practicat per necessitat als anys 1950.
Certament aquesta és un hipòtesi que partint d'una realitat coneguda , fa una projecció que només el temps podrà anar verificant, tenim però la sensació de que, llevat que tothom faci un esforç en el seu àmbit, la realitat futura pot ser encara més paorosa que la que fins aquí heu anat descobrint.
(C) Antonio Mora Vergés
No recordava de la seva infantesa, els serveis de recollida d’escombraries, però també era cert que als anys 50, i en el medi rural s´aplicaven potser sense tenir-ne consciència les famoses tres R´s de l´ecologisme modern:
Reutilitzar els materials, tothom havia après a fer estirar fins al límit la vida útil de totes les coses, les eines es reparaven una i altra vegada, la roba s'apedaçava fins al infinit, i en aquella època l´estrena d´un vestit, era tot un aconteixement no únicament per a l´interessat, sinó clarament per a tota la gent del poble, que ho comentava com un fet quasi excepcional, “fulano de tal, avui a missa lluïa un vestit nou...”
Reduir el consum innecessari, el País amb prou feines tenia al seu abast els productes necessaris i per aquesta raó era impossible gastar més del compte.
Reciclar els materials, era pràctica corrent, res es llençava, tot podia tenir, i de fet tenia gairebé sempre, un ús alternatiu.
Des de les sabatilles fetes amb sola de cautxú, fins als papers i caixes de fusta, que rendien el darrer servei a la llar de foc de casa.
La vida a ciutat no era gaire diferent, hi havia, és clar, en la majoria d´elles, uns serveis de recollida d´escombraries, que inicialment passaven un cop per setmana, i que fins i tot tenien competència privada, donat el caràcter majoritàriament orgànic de les deixalles, i la manca de productes per abonar les terres de conreu. A Barcelona el tema havia arribat a ser titular en els diaris de l´època.
Els anys 70 van ser l´inici del consumisme per a la majoria dels ciutadans, en aquell moment els cartrons i papers tenien encara un cert mercat, i no van representar cap problema ecològic, sinó més aviat una solució si més no temporal, a la desocupació d´una part de la població.La imatge dels recollidors de papers i cartrons, normalment amb un carretó era força habitual.
Els anys 80 van representar realment el començament del problema; amb l´entrada masiva al consum del plàstic, van anar desapareixent els papers amb què s´embolcallava el pa, la carn, el peix..., ben aviat tothom portaria bosses de plàstic amb el seu nom, com a reclam publicitari des de les botigues més petites, fins a les Entitats de Crèdit, per acabar amb els grans magatzems, El Siglo, Galerias Preciados, El Corte Inglès... ningú però tenia cap interès econòmic en la recollida del plàstic, i va començar a ser comú veure bosses de plàstic per tot arreu, al bosc, al camp, als rius, a les muntanyes...
Els 90, feliços per alguns- de fet tots els decennis han tingut els seus mortals feliços- van portar el problema al límit; el vidre va començar a veure´s substituït pel plàstic i aquest a la seva vegada pel Tetrabrik...
Els volums de les deixalles començaven a representar un greu problema en tots els àmbits de la vida social, amagar-los, com s´havia vingut fent des dels anys 70, va començar a resultar impossible, ben aviat els abocadors d´àmbit local van ser denunciats com a focus de contaminació, i la seva clausura es va fer necessària, tampoc era cap solució però cercar abocadors de caràcter més general, només es traslladava el problema de lloc, i ràpidament la tècnica d´amagar les deixalles tingué resposta per part dels ecologistes, i tanmateix pels veïns més immediats que patien de forma agreujada els problemes que ocasionava la concentració masiva de deixalles.
Es va poder comprovar que molts materials no tenien cap possibilitat de recuperació, i que d´altres tot i ser reciclables representarien unes grans despeses, i que únicament una petita part de les deixalles podien representar alhora, un guany econòmic i ecològic.
La creació de plantes incineradores tingué aviat detractors; la contaminació ambiental era massa evident, però la manca d´una autèntica voluntat de trobar solucions, va fer impossible en aquell moment evitar l´aparició d´incineradores l´una rera l´altra.
El 2000 va arribar mentre es discutia sobre la qüestió, i va fer evident que s´havia de donar un tomb radical; les empreses havien de reduir al mínim el elements no essencials en la presentació dels seus productes, menys plàstic, menys cartró, menys Tetrabrik, menys paper... els consumidors també tenien que assumir un paper més decidit en aquest tema.
El 2005 fou l´any de la primera Directiva Europea en el tema, s´obligava als consumidors a fer la tria selectiva, es creava una policia específica en l'àmbit del control de les deixalles, i s´aprovava un taxa de 300 Euros (unes 50.000 pessetes) per cada unitat familiar, i una general de 3000 Euros per als comerços, que podia modificar-se en l´àmbit local en funció del volum de residus generats.
A les indústries en funció de la seva activitat se'ls determinava la seva contribució, orientativament però, en cap cas podien tenir una quota inferior al doble dels comerços, 6000 Euros.
El quadre de sancions per infracció de la Directiva era esfereïdor, la sanció més lleu era de 10000 Euros.
La directiva es va anar revisant periòdicament, i ja a l´any 2010 les unitats familiars tenien una taxa de 1000 Euros.
Els hàbits dels europeus van anar canviant, i com no, a la força ens pengen!.
Ja al 2016, les pautes de conducta eren quasi coincidents amb les que s'havien practicat per necessitat als anys 1950.
Certament aquesta és un hipòtesi que partint d'una realitat coneguda , fa una projecció que només el temps podrà anar verificant, tenim però la sensació de que, llevat que tothom faci un esforç en el seu àmbit, la realitat futura pot ser encara més paorosa que la que fins aquí heu anat descobrint.
(C) Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada